TOTS UNITS FEM FORÇA

La militància e Convergència, tant els que se senten separatistes, com els que sempre han cregut millor, lluitar per Catalunya, defensar la seva cultura, la seva llengua i les seves Institucions sense sortir de l´Estat Espanyol, sempre han respectat la lluita que desde molts anys enrere, han sosotingut els companys de l´Esquerra Republicana, per poder un dia mes o menys llunyá, conquerir unes llibertats que convertissin Catalunya en un Estat lliure e independent de la rsta de l´Estat Espanyol.

Tinc el convenciment que desde l´Esquerra també sempre s´ha respectat lo que Convergència ha representat pe Catalunya, desde el moment en el que ens va arribar aquesta democràcia de la que tots plegats gaudim en la actualitat, sota el Govern de Cnvergència es obvi que Catalunya ha prosperat, el fet catalá s´ha conegut arreu del mon, aixís com la seva llengua i la seva cultura, això si, en el curs d´aquests anys, sempre els ha tocat viure la realitat política de Catalunya, desde un segon terme, contemplant a Convergència com an aquell germá gran, al que s´estima, se´l respecta, però que en definitiva sempre s´ha d´acabar fent el que ell ens mana, dins d´uns pocs anys enrere fins ara en el moment present, s´ha despertat dins de l´Esquerra i al meu entendre, la voluntat de conquerir la posició del grmá gran, potser tenen dret a fer-ho, ells son un Partit Politic d´edat mes avançada, la seva tasca ve de molt lluny, de quan la lluita era molt mes dificil, que la que mantenim avui en dia, encara que pogui semblar mentira.

Recordo les primeres eleccions amb l´Artur Mas com ha candidat, aquella nit electoral jo estava seguint els resultats que s´anaven donant desde la televisió, assegut com d costum en totes les nits electorals, en una dependència del´Hotel Majestic, al devant meu hi havia una parelleta que també seguia els resultats, quan aquests no eren massa bons, el seu posat era de comformitat i decepció, però de cop i volta es varen abraçár, conant salts i fent-se petons mentres cridaven, SUMEM, SUMEM, aquell crit volia dir que Convergència i l´Esquerra, tots junts disposaven de prou majoria per poder governar.

Poc temps després, malauradament, tots varem veure qin final va tenir aquell procés, l´Esquerra va voler ser per primera vegada desde molt emps, el pal de paller del nacionalisme catalá, el resultat no va ser el que esperaven, tres o quatre anys després varen reincidir, i un altre cop van propiciar la formació d´aquell tripartit, que no ens donar gaire bon resultat, encara ara estem pagant la festa, Convergència desde l´oposició va anar aguantant com va poder, fins arribar an aquest ultims temps en els que sota la Presidència del President Mas, s´ha plantejat el repte mes agosarat de tota l´història de Catalunya, conquerir una plena llibertat convertint-nos en un estat independent fora d´Espanya i dins d´Europa, no es l´objectiu que jo m´hagués plantejat, repeteixo que no soc independentiste, però en el rere-fons, tampoc m´agrada que Catalunya es vegi i se senti huniliada, por el poder centralista de Madrid.

El President de Catalunya, es el President Mas, ell ha estat sense discusió el lider d´aquesta operació, la seva paraula i la seva imatge ha estat contemplada arreu del mon, i totys hauriem de fer el que ell ens emplaci a fer, fins i tot la gent de l´Esquerra Republicana, potser aquest será l´ultim gest que hauran de fer en la defensa del seu projecte d Éstat propi, penso que s´haurien de sentir obligats a fer-lo.

Després vindrá un altre consulta, els catalans, lliurement haurem de votar quina Catalunya volem, uns optarán per l´Independència, altres com jo mateix, defensarem unes estructures propies d´Estat i una soberania econòmica que ens faci sentir independents tot i estant dins d´Espanya, altres votarán i pensarán que ja estem prou be tal com estem ara, i que tot això que estem vivint, no sont res mes que focs d´encenalls, no se, arribat el moment, quin será el resultat, per una cosa es ben segura, i es que si les coses segueixen aquest camí, de tot aquest procés, Catalunya n´haurá sortit, mes forta, i encoratjada, per seguir treballant, prosperant i creixent.

Que tothom tingui un venturós i prosper any 2.015

Josep mª Carbonell i Vilaró

PELICULES PER RECORDAR

D´aficions en tinc moltes, una d´elles es el cinema, tant jo de solter, com ja de casat amb la meva dona, hi haviem anat molt al cinema, però ara i ja de molts anys enrere, només sortim per anar al teatre, on troves si mes no per al meru gust, mes comoditat i veins de localitat amb millor compostura, no puc sofrir les sales multicine, no puc sofrir tenir al costat a una persona amb un refresc i una bossa de crispetes a la ma, fent soroll de mastegar, no puc, i es per això que ara vaig al teatre, que si mes no a Barcelona esta vivint un bon moment, amb molt bones programacions.

El cinema el veiem a cas per televisió, no es el mateix, però també pots veure molt bones pelíciles, lo que si trovo, es que les cadenes de televisió repeteixen molt els mateixos films, hi ha películes que tot i que son molt bones, arriba un moment que ja et canses de veure-les tantes vegades, no es una queixa, perque en general, l´oferta de cinema a la televisió es força bona.

Dit això em ve al cap, el cas d´una película, que va ser estrenada potser parlo de quaranta anys enrere, una molt bona perlícula, això si en blanc i negre, però molt ben dirigida i molt ben interpretada, per aquells dos grans actors malauradament ja desapareguts, ell l´Steve Mc Queen i ella la Natalie Wood, una gran película, que mai he pogut tornar a veure, aquesta si que no l´han mai reposada per televisió, si aquest article el llegeix alguns dels especialistes cinematografics que tenen tots els canals de televisió, agrairia que ho tinguessin present.

L´Steve Mc Queen , representa que es un music, un rodamon, que amb l´orquestra on treballa, corre de ciutat en ciutat i de poble en poble, animant les festes tradicionals de cada lloc, la Natalie Wood coincideix amb ell en una d´aquestes ciutats petites que proliferen als Estats Units, es coneixen, s´agraden i viuen una apasionada aventura, que te un final coincident amb el final de la festa de la ciutat, pasen uns dies i ella es dona compte de que esta en estat de bona esperença, tracta de localitzar al que ha estat el seu amor d´estiu, no per reclamar res, sinó perque l´ajudi a trovar els mitjans, tan economics com assistencials per poder avortar.

I aixís es com tots dos comencen un procés llarg i anguixós, al final poden resoldre tant l´aspecte economic com tabé trovar una persona que sembla pot practicar l ´intervenció amb prous garanties, ja només cal donar el pas definitiu, però en rerefons el que passa. es que la parella, en el curs de totes les gestions que han hagut de fer, i després d´haber superat tots els entrebancs amb els que s´han trovat, s´han anat coneguent, han compartit sentiments i vivències, fins arribar a un punt, en el que es senten enamorats l´un de l´altre, arribats en aquest punt, quan ja tenen dia i hora per fer front a l´avortament, ell li demana que no ho faci, que tingui la criatura, que a ell sempre el tindrá al seu costat, que será un bon pare per al seu fill i que sempre els estimará.

Ja se que molts pensarán que el tema es una mica carrincló, pero no ho es, insisteixo, en que parlem d´una molt bona película, i agrairia que algú me la trovés per tornarla a veure, també es veritat que hi ha gent que ens mostrem mes senibles que altres, an tot lo que fa referència al tema de les relacions de parella, gent que pensem que els fills, neixen, es crien i s´estimen, com a fruit del sentiment que neix entre un home i una dona, mai ni com a resultat d´un moment apasionat, ni per donar satisfacció a una debilitat humana.

Es el meu punt de vista, no soc un carrincló ni un retograde, però penso i defenso que les criatura quan es conceveixen, han de neixer, totes, ja se i contemplo, que enocasions arriban accidentalment, sense la voluntad de la mare, en aquest cas l´Administració te el deure i l´obligació de donar an aquella mare, tot el suport, assistencial, economic i ocupacional que necessiti, tan en el curs de l´embarás con després del part, si un cop nascuda la criatura, la mare segueix pensant que no la vol, o que no es pot ocupar d´ella, aquí a Catalunya i a tot arreu, n´hi a moltes de parelles que estan esperant amb ansietat una posible adopció i disposades a donar al nen o nena tota l´estimació que aquell nadó mereix i necesita tenir.

Quina película mes bona, espero algún dia poder tornarla a veure.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

SANT ANDREU DEL PALOMAR

Al meu barri estem de festa, es la Festa Major, la cloenda sera el proper dia 8 de Desembre, i en el curs de tots aquests dies, els veins del barri podem gaudir d´un seguit d´activitats que omplen totes les expectatives, ball, conferències, tastets, teatre, dança, activitats esportives, partit de festa Major al camp del Sant Andreu, una fira amb tot tipus d´atraccions que es punt d´atracció per tota la quitxalla, els avis prou que ho sabem perque fins i tot ens ho notem al posar la ma dins de la butxaca.

A casa procurem assistir a les activitats que mes ens plauen, perque entenem que es important entre tots, donar vida a totes aquestes festes, que d´una manera o altre ens fan recordar que Sant Andreu del Palomar, es quelcom mes que un barri de Barcelona, es un poble, fins i tot jo mateix que no soc originari del barri, en ocasions l´hi pregunto a la meva dona, que ella si es nascuda a Sant Andreu, que fem? sortim de compras per Sant Andreu o vols que anem a Barcelona? Cada vegada mes i amb el pas dels anys, ens costa mes deixar el nostre entorn, com diuen els comerciants, al barri hi ha de tot..

Any darrera any, hi han dos actes als que no acostumo a faltar, el concert de la Banda Municipal, i el pregó que dona inici a les festes, desde la balconada de l´Ajuntament de la plaça Orfila.

Si empermeten un comentari, el concert de la Banda municipal, antigament em deixava mes satisfet, desde la sortida del Sr. Mut com a director, es un altre cosa, que dingú es molesti només es un comentari.

A Sant Andreu, n´hi ha molta de gent nascuda al barri, que nay darrera any es fa mereixedora de fer-nos arribar el pregó que dona començáment a la Festa, aquest diumenge també com sempre hi vareig ser-hi, acompanyat de dos dels meus nets, als que els agrada veure com després del pregó una parella de vailets baixen ajudats per cordes, desde lo mes alkt del campanar de la Parroquia, deixant penjada la bandera del barri.

aquest any la pregonera va ser una andreuenca il.lustre, a dos quarts de dotze en punt, sempre comença el pregó, que jo recordi sempre sonb puntuals, no es retarden ni un minut, aixís a dos quarts de dotze va sortir a la balconada la Gloria Serra, una molt bona periodista, per tots coneguda a través de la seva activitat a la prensa, radio i televisió.

Jo francament no ho sabia, ignorava que la Gloria Serra fos filla de Sant Andreu, el pregó va resultar entrenyable, amb la seva bona dicció, i la seva profesionalitat, ens va fer arribar les seves vivències, acumulades en el curs de la seva infantesa i joventut, va tenir un record per el seu col.legi de les Germanes Dominiques i per la seva directora la germana Carmen que enc ara ho es i que també era present escoltant el pregó, aquest era el col.legi on també hi varen fer els seus estudis les meves dues filles avui en dia ja també mares de familia, i cada uyna dins de lo seu també bones profesionals.
La Gloria Serra va recordar aquella manifestació que un dia varem montar, els pares, alumnes i professors, a fi de que ens posessin un semafor a la cruilla del carrer Gran amb Ramón Batlle, un perill a l´entrada del col.legi, jo, la meva dona, els meus fills i la gloria Serra tots hi erem, com a resultat 3ns varen instal.lar el semafor avui en dia encara en servei.
També va tenir un record per la seva activitat a l´Esplai de la Parroquia de Sant Paciá, tots els meus fills han estat membres i fins i tot monitors d´aquest esplai, i avui en dia fins i tot les meves netes.

La presència de la Gloria Serra ja justifica anar a escoltar el pregó, pero si a la vega es donen totes les circumstancies abans esmentades, encara sents doble satisfacció.

Va acabar recornat alló que diu en Raimón "El record dels teus origens ajuda a mantenir la teva identitat"
Li varem dedicar un fort aplaudiment i seguidament i varem estar veient amb els nets com baixaven la bandera de sant Andreu desde lo mes alt del campanar, i tots cap a casa, el cercavila es va sospendre, perque amenaçava pluja i els dos nets molt disgustats perque no varen poguer veure els gegants i els cap-grossos. L´altre dia vareig llegir un article on es deia "Tenim un país on la pluja no sap mai quan ha de ploure" peró resumint, dificilment tornarem a viure un pregó com el que ens va oferir la Gloria Serra, només em queda agrair la seva presència entre nosaltres aquet dia trenta de Novembre del 2.014.

Es la Festa Major

Josep Mª Carbonell i Vilaró

DEMOGRAFIA - FAMILIA - JUBILACIONS - etc. etc.

Darrerament, tots estem veient problematic, el futur del sistema de pensions per la vellesa, no es deixarán de cobrar, però dificilment s´actualitzarán d´acord amb el cost de la vida, i dit això, si començem a fer un estudi de la situació, entrem dins d´una familia i ho ajuntem tot, pensions, ajuts de la dependència, sous del que encara treballan, subsidis dels que estan en l´atur, resulta que a pesar de la dificultat del moment encara van rutllant.
Deiem que van rutllant, si no arriba un dia en els es troven a faltar algún dels ingresos que hem apuntat abans, perque si aixo es dona, es quan es poden trovar fora del sistema, i totalment dependents de l´ajut o beneficiència social, diguem-ho com volgueu.

El nostre país, Espanya, perque de monet encara es el nostre país, no ha invertit en el grau que calia fer-ho, en ajut social, sobretot en ajut a les families, les quals han estat molts anys totalment desasistides, si tornem al començament de la crisi, i comparem l´endeutament del nostre país amb el d´altres països de l´entorn, comprobarem que no estavem endeutats com ho estaban els francesos per posar un exemple,obviament el nivell de potecció de les families franceses no te punt de comparació amb el nostre, i es per això que a França la tassa de natalitat es molt elevada, lo qual fa disminuir l´envelliment del país i permet veure amb mes confiança el futur de la familia i de la gent gran.

De la dificil situació de la demografia española, i de la repercusió que això pot tenir en la qualitat de vida dún futur no massa llunyá, no uns penseu que en començem a parlar ara just en aquest moment com a consequencia de la crisi, ja son molts els anys que portem parlant-ne, no ha estat aquest un problema de desconeixement, en tot cas el que han faltat son moltes dosis d´eficàcia, ha faltat pensar en la gent i no tant en guanyar eleccions, mantenir carregs i posicions de privilegi, no sempre merescudes per les persones qu les han  gaudides.

Trenta anys enrere, jo personalment, en les meves intervencions en actes de partit, ja posava enfasi, en lo impoprtant que seria millorar l´ajut i protecció del fet familiar, el President Pujol era un politic i maixò si que dingú li podra negar, que estaba constanment a sobre de la feina, en coinsequència tenia sempre coneixement puntual de tot el que ed deia o es feia dins del seu partit, un bon dia, podria ser que com a resposta dels meus requeriments, ens va convocar a tots, recordo que va ser en el cine Tivoli, i després de fer-nos arribar una aferrissada defensa, de lo esencial que es per un país, procurar mantenir una bona tassa de natalitat, es va comprometre a prendre mesures al respecte.

Varen arribar els anys de col.laboració amb el Partit Popular i el President Aznar, un altre nacionalista en aquest cas espanyol, el Sr. Aznar també va fer seva la nostre inquietud, perque tot sigui dit, sempre ens escoltava i en ocasions fins i tot donava resposta, i aixís va ser com va promulgar el decret encara avui en dia vigent, per el que les mares treballadores, cobrarien 100 Euros mensuals per cada criatura menor de tres anys, a pesar de les retallades que hem patit, aquest ajut segueix arribant.

En el seu moment, vareig dir que l´ajut en questió al meu entendre resultava una mica justet, i vareig arribar al punt de recordar, encara que una mica a contrapel, que el General Franco, pagava el plus familiar "els punts" i tot i que no cobrava impostos, als anys seixanta encara pagava 600.- Ptas per cada fill menor de divuit anys, si no treballava, perqué en aquella època, els "aprenents" començaven a treballar als catorze anys.

Definitivament la cosa va quedar amb els 100 Euros fins als tres anys, no s´ha millorat, però segueix arribant, cosa que les mares agraeixen.

He volgut parlar de tot això, perque penso que no está de mes, que de quan en quan, algú refresqui la memoria dels responsables d´aquests aspectes de la vida social i familiar, que tan importants son, i ho serabn cada cop mes, si pensem en el futur del sistema de pensions, en la gent gran i fins i tot en la gent jove.

Josep mª Carbonell i Vilaró

COSES QUE NO PODEN SER

Avui en dia el jovent, si es senten de mal humor, o be es senten incomodats per qualsevol cosa, diuen que estan de "mal rollo", doncs be, jo ahir a la nit me´n vareig anar a dormir de "mal rollo", estaba escoltant les noticies de la tele, quan varen dir que el Sr. Nuñez ja habia ingresdat a la presó de Quatre Camins, vareig apagar el televisor, li vareig dir a la dona que tenia molta son, i m´en vaig anar al llit on em va costar molt poder agafar el son.

Comprenc perfectament quer hi ha lleis, i que aquestes s´han de respectar, com també hi han jutjats, jutges i advocats, sobretot molts advocats, si em permeten un incís, vull recordar que l´admirat Sala Martín, ja fa bastant temps, deia en un dels seus articles, que som el país del mon, on hi exerceixen mes advocats, però dit això, no pot ser que un empresari com el Sr. Nuñez es vegi a la presó, alguna cosa els advocats no deuen haber fet del tot be.
Una persona com el Sr. Nuñez, que del no res aixeca un imperi com el seu, només amb el seu esforç i el de la seva familia, donant un exemple de feina ben feta, quan em vareig casar, quaranta i cinc anys enrere, si buscaves un pis per poder-te casar, un pis d´en Nuñez i Navarro, volia dir, bon disseny, bona qualitat i bons acabats, els que es podien permetre comprar un dels seus pisos, perque això si no eren barats, podien veure amb mes confiança la vida del pis que fins i tot l´exit del seu matrimoni.

Insisteixo, alguna cosa no ha anat al´hora, el Sr, Nuñez no va arribar al mon del negoci, per subornar a dingú ni per defraudar a dingú, hi va arribar per construir bons pisos, deixant la seva emprenta a moltes cantonades de Barcelona.

Jo mateix, per el moment, no he estat mai a cap presó, ni de visita, però recordo, tenint només vint i cinc anys, haber-me de sentar en un jutjat laboral, al devant d´un jutge i dos o tres advocats, tots ells amb les seves togues, per justificar l´acomiadament d´un treballador, en aquella època, jo que regentava una empresa amb quinze o vint treballadors em preguntava, perque m´haig de veure assegut al devant d´un jutge? i em contestava jo mateix, maixò son coses que aviat canviaran, efectivament son moltes les coses que han canviat però això no, això tot segueix igual.

Et diuen, això passa a tots els paisos del mon, a tot arreu hi han lleis, jutges i jutjats, potser si, però potser també es fan les coses amb una mica mes de cara i ulls, potser les lleis i fins i tot les Constitucions, les saben llegir donant una interpretació que sense apartar-se del seu esperit, donin satisfacció a les necessitats que en un moment determinat pot sentir el conjunt de la població,

No pot ser que el Sr. Nuñez es vegi a la presó, un home que a creat infinitat de llocs de treball, i que d´impostos en deu haber pagat molts i molts, no pot ser que es vegi a la presó, un home que encara tenia prou temps per dirigir amb ma ferma i encertada els destins del nostre Barça, no pot ser.

Al final vareig agafar el son, però aquest matí al llevar-me, encara he notat la mateixa sensació del dia abans, enc ara estaba de "mal rollo"

Josep Mª Carbonell i Vilaró

UN MOMENT EXCEPCIONAL

Ja fa unes quantes setmanes que la conductora dels matins de Catalunya Radio, ex direct ora de TV3 i ex conductora d´aquell gran espai televisiu anomenat "la nit al dia", apareix a les nostres llars a través de la televisió per fer-nos saber que Catalunya está vivint un moment excepcional.

A mi també m´ho sembla, només voldria esmentar que segons el meu parer, no es la primera vegada que ens trovem en moments com aquest en els que ens sentim orgullosos i a la vegada engrescats per la nostre condició com deia en Tarradellas de ser "ciutadans de Catalunya". Per recordar quelcom semblant, jo tornaria a l´any 1.992, l´inauguració i clusura dels jocs olimpics son moments inolvidables, els quatre anys triomfals del Barça sota la direcció d´en Pep Guardiola també env varen fer sentir orgullosos, per lo que va representar com a exemple d´una manera de fer les coses ben fetes, segur que encara trovariem altres moments per recordar, abans parlava del President Tarradellas, la seva tornada i la recuperació de les nostres Institucions, marquen, i ho dic amb tota la consciència un abans i un després dins de la meva vida.

El que no fará avui es parlar de futbol ni del Barça, això ho deixarem per mes endevant, el dia que ho fagi, tot s´haurá arreglat o s´haurá acabat d´embolicar, el futbol es aixís, tampoc parlaré de la participació ciutadana del proper diumenge, de moment ja se on haig d´anar a dipositar la meva papereta, l´adressa, la taula, tot molt ben informat, cal fer menció això si, de l´excelent feina que estant duent a terme els milers de voluntaris que s´han posat al servei de la ciutadania, la propera setmana no parlarem de res mes, de moment deixem-ho.

En el nostre dia a dia, es donen altres fets que també ho son sino excepcionals, si mes no força trascendents, quan començava a escriure aquests articles, en vareig dedicar un d´ells, a parlar de lo important que seria posar mes atenció en aprofitar els residus del bosc, a fi de transformarlos en combustibles, deia que aquesta sería una manera d´ajudar a mantenir els boscos nets, evitant aixís la proliferació dels incendis forestals, i a la vegada donar mes rentabilitat a la riquesa del nostres boscos que potencialment hi es, el 67% del territori catralà es boscós.
Això jo ho escribia quan es començava a parlar dxels bio-combustibles, substitutius del petroli, gas i carbó, també era una manera de lluitar contra la contaminació ambiental, i també la manera de crear ocupació en les zones rurals on hi fa tanta falta, als pocs d´aber escrit aquest article, quan tot això en aquells moments era un camp força desconegut, dins del programa "la nit al dia" la seva conductora va dedicar part d´un programa a parlar de tot això, convidant a persones coneixedores del tema, li vareix quedar molt agrait perque aquest es un tema molt trascendent.

Sembla ser que es començen a donar resultats importants i això no es un fet excepcional, però si d´una gran trascendència, les ultimes dades donen xifres espectaculars en la produciió de bio-massa, utilitzada entre altres coses per alimentar calderes de calefacció, es dona un increment cosntant d´instalacions industrials per reciclar i transformar els residus del bosc, en aquest moment ja funcionen 45 plantes productores i tenim 20 projectes de fabricació en construcció, tot es una gran noticia.

Al devant de casa meva a la Avinguda Meridiana, ja han instalat un carregador d´electricitat pels vehicles electrics, que ja començen a proliferar dins del taxi i del servei public, sembla que això també va en serio i també es una noticia no excepcional però si força trascendent, un futur per les nostres ciutats, sense soroll, sense contaminació i sense dependència del petroli.

Es veritat el que diu la Mònica Terribas, estem vivint un moment excepcional, però jo diria si m´ho permet, que el que també passa es que a Catalunya se la veu inquieta, tots ens veiem capaços de fer coses, moltes coses, que podrien revertir en una millor qualitat de vida, per nosaltres i sobretot pels nostres fills, pèrò ens falten recursos per poder-ho endegar. I es per això que diuemenge mitja Catalunya sortirá al carrer, no se si podrem votar o no, però si ho podem fer, i la jornada es desenvolupa amb normalitat, caldrá agrair-nos a tots, que això hagi pogut estar aixís.

L´altre dia, el Sr. Sanchez primer dirigent del Partit Socialista deia, que a Catalunya s´ha la de tractar amb mes afecte, jo diria que en general, l´afecte ja hi es, no es un tema de sentiments el que es dona amb tot això, es un problema de diners Sr. Sanchez, Catalunya vol i necessita disposar del seus recursos, vol saber amb lo que compte, no te necessitat d´esperar constantment ela favors de Madrid.

Ens en queden per viure, molts de moments excepcionals, no ens podem parar, hem de seguir endevant, però això si, en pau i armonia.

Josep mª Carbonell i Vilaró

RECOPILANT LO JA ESCRIT

Mirant enrere, ja deuen ser set o vuit anys els que fa desde que vareig escriure el meu primer article en aquest blog, dels meus articles, aixís com de tot el contingut del blog en general, en parlo i faig algún comentari amb gent molt propera a mi, amb dingú mes, perque tot i que ho he demanat, fins al moment no ho he pogut fer a través de cap mitjá d´informació.
Tornant al dia d´avui, penso que hi ha articles que varen ser escrits uns quans anys enrere i que avui en dia convé tenir-los ben presents, perque son mes vigents de fet ara que quan varen ser escrits.

Han transcurregut prop de treinta anys desde qyue en  reunions internes de Convergència, ambn presencia del Sr. Pûjol, del Sr. Roca i fins i tot del mateix Artur Mas, jo insistia en el fet de que si be l´Estat de les Autonomies habia nascut perque dues Comunitats, Euskadi i Catalunya aixís ho demanaven, en el supost de que no ho hagués demanat ningú, també s´hagués hagut d´endagá, Espanya en aquells moments era una Empresa moderna, de recent constitució, i com totes les Empreses modernes i de considerables dimensions, calia desglosar els diferents sectors productius en aquest cas ñes comunitats, a fi de saber on es generaven els guanys, on es generaven perdues, on hi havia mes necesitat de futures inversions i consequentment on mereixia la pena endeutar-se, aquest camí es va empendre, però ara després de treinta i cinc anys, potser convé refer-lo, perque em dona l´impresió de que tots els Governs Centrals que hem tingut, fossin del signe que fossin, d´Administració d´Empreses no hi entenen gaire, i aixís Espanya s´ha convertit en una Empresa, que per lo que fa respecte al tema territorial, sembla deixada de la ma de deu.

Després del dia 9 de Novembre, suposo que el Govern Central i el nostre s´asseurán i començartan a parlar de finançament, que en definitiva es lo que ens convé a tots, un cop asseguts a la taula, els negociadors i recordant una altre article meu de ja fa uns quans anys, sortirà el tema d´aquelles comunitats que ells diuen "mas favorecidas"i él d´aquelles altres segons ells menys afavorides i que per tant necesiten deixar ben establert el tema de la solidaritat.

Era un altre article en el que jo deia, que en el curs dels quaranta anys del General Franco, Espanya havia fet elo seu camí tota sola, habia quedat per tant en mans de l´iniciativa privada, i pere tant les Comunitats on l´iniciativa privada havia estirat del carro amb força i en la bona direcció, es trovaven en millors condicions que aquelles altres, on dins de l´iniciativa privada havia mancat una mica d´empenta. En consequència, a la mort del dictador, ens trovem un país amb moltes desigualtats, a les que convé donar un punt d´equilibri a fi de mantenir la cohesió de tot l´Estat.

Es evident que s´han donat unes transferències de capital d´unes comunitats a unes altres que mes ho necesitaven, per favor no parlem mes d´expolis ni de rtobatoris, simplement es tractava de mantenir la cohesió, assegurant aixís, una semblant qualitat de vida entre totes les Comunitats. Han passat treinta i cinc anys i ja es moment de revisar la situació, a fi de saber quines son les comunitats que han tret profit d´ñ aquest nou ordenament, m´atyreveixo a dir que son la majoria las que han estat ben governades, i quines son les que després dels ajuts rebuts, si be s´han  pogut rentar una mica la cara, no tenen resolts els seus objectius fonamentals.

Aquí a Catalunya, hi ha un porcentatge de població, que com a consequència de la política separatista del Govern Central, desitgen ser independents, recordant un altre article meu d´uns pocs anys enrere, els recordaria, que la persona, la familia, l´Empresa realment independents, son aquelles que amb la riquesa generada per ells mateixos, no han de mantenir a dingú, ni han de dependre tampoc de dingú, l´independència la dona el fet de poder anar pel carrer amb la butxaca ben plena, i no el fet per romantic que sigui de veure penjada la Senyera al cap de munt de la Comunitat Europea a Brusel.les o de les Nacions Unides a New York.

Això que escriuré ara es la primera vegada que ho faig, soc persona de setanta anys, a lo llarg de la meva vida m´he trovat en la necessitat de prendre decisions arriscades, sempre les he preses, no soc dels que fujo, i tot i procurant fer be les coses, he rebut moltes garrotades. Al enfilar l´ultim tram de la meva vida, no voldria per res del mon, tenir que contemplar una Catalunya amb els ulls i els llavis ben inflats, aquesta guerra, si es pot dir aixís, l´hem d´acabar sense donar ni rebre cap bofetada, hem de posar a sobre la taula, negre sobre blanc, els estats de comptes de totes les Comunitats, que no tornia passar lo que deiem l´altre dia, quan ens varem donar compte de que a Madrid recapten els seus impostos i els dels altres, aquest no es un fet que deixi entreveure res fraudulent, només es indicador, de que rtant el Govern Central, com el Ministeri d´Hisenda, com la majoria de comunitats, l´Estat de Les Autonomies se´l passen pel forro, i si es que ho prefereixen aixís, l´altre solució es deixar el sistema autonomic pels vascos i els catalans i la resta que tornin a les "cincuenta provincias, capital Madrid", ens estalviariem molts Parlaments autonomics, molts carregs i molts calés.

El dia 10 de Novembre ja es aquí, som-hi.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

CAL SABER PERDRE

Molts dies passo alguna estona jugant amb els nets, juguem al parxís, al joc de l´oca, a les dames, el mes gran que ja te sis anyets sempre vol guanyar, i procura fer-ho, hi posa molta atenció, i si en algún moment tu estas una mica distret, fins i tot et gunya la partida, mol sovint procuro guanyar-lo, perque vull que s´acostumi a perdre, es important saber perdre, fins al punt que a lo llarg de la vida, si saps fer-ho, t´estalvies moltes enrabiades, an aquest net meu, li esta costant molt acostumar-se a perdre, quan això passa es fa mols tips de plorar, amb el pas dels anys ja si acostumará, i un dia arribará en el que sabrá respectar als contrincants i conseguir a la vegada, que aquests també el respectin a ell mateix, tot forma part de l´educació de la persona.

Ahis era Santa Teresa, a cas n´hi tenim un parell de Tereses, la meva filla gran, i sobretot la meva sogre, pobre dona amb noranta anys i malalta d´Alzeimer, es per tot això que a casa el dia de Santa Teresa, el vivim intensament, fins al punt de que cada any al arribar aquest dia, m´enrecordo de que a Madrid io tinc una cosina que també es diu Maite, sempre la felicito, i la noia ho agraeix, perque segons ella, a Madid els Sants o les onomàstiques, diguem-ho d´una manera o altra, no es celebren, donen mes importància als aniversaris, un dia em deia, es que los catalanes todo lo celebrais, siempre estais a punto de montar una fiesta, te raó la meva cosina de Madrid, encara que tinguem fama de ser excesivament seriosos, ens agraden les festes, però no només pel fet de poder disfrutar d´una bona taula, amb menjar i beguda abundants, sino perque aquestes celebracions sempre comporten el fet de reunir-nos tots, avis, pares nets i besnets, amb amor i armonia, tot resulta molt maco, te raó la meva cosina de Madrid, els catalans som aixís.

També he llegit llibres o articles, on es comenta, que als catalans ens agraden tant les festes, que fins i tot celebrem els fracassos, les derrotes, fins el punt de que la nostre Festa Nacional, la diada de l´onze de Septembre, la celebrem per commemorar la desfeta catalana al devant de les tropes franceses de Felip V, jo diria, que perdre no ens agrada, el que potser passa, es que tenim molta fé i molta confgiança amb nosaltres mateixos i amb la nostre gent, i quan perdem si ho celebrem, es perque l ´enemig entengui que encara estem sencers, que encara ens sentim fortts per poder seguir la lluita.

Al President Mas, després de molts anys de seguir i observar la seva trajectoria, et dones compte de que no li agrada perdre, amb això no vull dir que sigui un mal perdedor, només vull dir això, que no li agrada perdre, i si seguiu analitzant la seva trajectoria, us donareu compte, de que fins ara sempre ha guanyat, jo no recordo haber-lo vist perdre mai, i tins l´impresió de que amb tot aquest procés soberanista que ara ens ocupa a tots, tampoc perderá, tornará a guanyar.

Un altre al que tampoc li agradava perdre, era al President Pujol, no li recordem gaires ocasione en la que hagi pogut perdre, però compte pñerque pot ser una persona d´aquelles, que al perdre se senti resentida, aquestes darreres setmanes amb tot això que li ha passat a ell i la seva familia, he llegit manifestacions de gent que habia estat molt propera a la seva persona que m´han sorprés, el President Pujol es persona ja de una certa edat, però que encara pot ser un mal enemig, que ho tingui tothom ben present.

No s´ha de ser un perdedor, això mai de la vida, però s´ha de saber perdre i esperar un altre ocasió, que sempre arriba.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

DEBERIAMOS IR MEJOR

Unos pocos años atrás cuando todavia trabajaba, solo estaba pendiente de dos aspectos de la vida que en aquellos momentos para mi resultaban esenciales, que mi empresa fuese capeando el temporal, y que mi familia disfrutase en su conjunto, de salud trabajo y armonía, a partir de aquí, ya poco tiempo me quedaba para poner atrención en todo lo que sucedia a mi alrededor, agobiado por tus cosas, es hasta cierto punto comprensible que puedas caer en la tentación de pensar, quien tenga trabajo que se lo haga.

Al llegar la jubilación, todas tus preocupaciones se res umen en una de sola, que al final de mes te llegue la pensión, que por precaria que sea siempre ayuda a ir tirando, asimismo esperas que te sea prestada una buena atención sanitaria, y que los abuelitos enfermos que puedas tener en casa, porque hay que contar con ellos, puedan seguir viéndose beneficiados, los que tienen suerte, de la vigente ley de dependència.

Si todo lo anterior tiene debido cumplimiento, y teniendo en cuenta que a lo largo de la jornada, te encuentras con mucho tiempo desocupado, es casi obligado poner tu experiència acumulada a lo largo de muchos años de trabajo, así como de muchos años de estudio, al servicio de la comunidad, llevo una larga temporada, en la que sentado dxetrás de la pantalla del ordenador, consigo información que me ayuda a estar al corriente de cuales son las cifras que se mueven en el conjunto del país, presupuestos anuales, deficits, impuestos, situación laboral, etc, a los pocos meses de este trabajo diario, que todos los que podemos deberíamos hacer, llegas a la conclusión, en la que aún y mostrándome indulgente, España podría ir mejor, mucho mejor, deberia ir mejor.

En el curso de ña transición de los años setenta, dejamos muchos aspectos aparcados y pendientes de solución, en algún otro no acertamos, y en consequència ahora después de treinta y cinco años, se impone y es obligado hacer una revisión de este nuestro Estado de las autonomias, podíamos haber reparado en ello unos años antes, pero no lo hicimos, y ahora ya es urgente hacerlo, España repito, deberia ir mejor, y si no lo procuramos, la convivència cada vez se hará mas dificil, y si bien esto nos afecta a todos los españoles, todavia mas, a los que ponemos como objetivo priorotario nuetra tierra de origen, en mi caso Catalunya.

Recientemente, dediqué unas horas a ver de analizar lor presupuestos de las diferentes comunidades autònomas, así como también las recaudaciones de impuestos de cada comunidad, y en la seguridad de que toda esta información sea merecedora de confianza, me encontré con datos de dificil explicación, y que confirman lo dicho al comienzo del artículo, España y basicamente en todo lo que tiene relación con el funcionamiento de su división territorial, necesita profundos cambios que hagan realidad la razón de ser y los objetivos que en su dia justificaron la creación de sete Estado de las Autonomias.

Analizando como decia antes, los presupuestos de las comunidades, especialmente las que por su población y territorio, pueden ser mas representativas, te encuentras con el caso de que mientras Andalucia y Catalunya, presentan presupuestos que se mueven alrededor de los 30.000 millones de Euros, el presupuesto de la comunidad de Madrid es solo de 16.000 millones de euros, alguna razón habrá que justifique esta diferencia, ignoro de donde debe salir el dinero que falta para nivelar este presupuesto insificienta a todas luces, sobretodo en el caso de Madrid, la capìtal del Estado, con unos costes de capitalidad evidentes y que justificarian un tratamiento especial.

Por lo que respecta a la recaudación de impuestos, en Catalunya alcanzaños la cifra de 45.000 millones de Euros, suponia que la recaudación de Madrid se acercaria a esta cifra o que incluso la superaria, pero la gran sorpresa es que la recaudación de Madrid asciende a mas de 85.000 millones, supongo que ello se debe a que en Madrid se recaudan los impuestos de muchas empresas, que si bien generan su actividad en otras comunidades, sus sedes centrales radican en Madrid, y aquí es donde cumplen con sus obligaciones tributarias.

Todo lo dicho, no ayuda a llevar a cabo un analisi de cual es la realidad, la actividad, la creación de riqueza y la solidaridad que debe existir entre las diferentes comunidades.
Madrid no deberia ser una comunidad autónoma, Madrid es la capital del Estado, con unos costes de caitalidad y unas prerrogativas totalmente justificables, por su condición de capital, sin necesidad de presentar, presupuestos y recaudaciones de impuestos totalmente adulteradas, y que ademças actuan en detrimento de la real situación de todas las comunidades.

Como decia recientemente en otro artículo, así es muy dificil pensar en balanzas fiscales o en cuentas regionales, aquí en Catalunya, si la información es cierta, también hay que asegurarse, en principio lo tenemos muy claro, recaudamos 45.000 millones y presuestamos 30.000, nos sobran 15.000, nos podemos permitir ser solidarios y mantener el bienestar de nuestros ciudadanos.

Acabo recordando aquello de que "yo no soy economista, soy Perito Industrial"

Josep mª Carbonell i Vilaró

ESCAMPANT NUVOLS I RUMORS

En la majoria de feines, sempre arriba un moment en el que estracta d´evaluar el nivell de resultats obtinguts, saber si s´ha donat l´exit, o en altres casos si el que cal es lamentar un fracás, fracás que malauradament pot venir acompanyat d´unes perdues econòmiques, que fins i tot poden condicionar tant el futur de la teva vida com el de la teva activitat profesional.

Aquest exit o fracás, per lo general arriba condicionat per dos factors esencials, l´encert que hagis tingut al desenvolupar la teva feina, o els teus coneixements tecnics, la teva experiència acumulada, dia a dia, any darrere any, el segon factor que pot influir en el resultat del teu projecte, es l´esforç personal i en ocasions els sacrificis que estas disposat a fer per assolir l´exit final.

En algun cas, sortosament no gaires, també es poden considerar i tenir en compte factors aliens, els quals poden influir en el resultat del projecte, si et condueixen a l `exit benvinguts siguin, la sort tots diem que es un topic, però fins a cert pùnt també s´ha de comptar amb ella, en ocasions aquiest factors aliens dels que parlavem malauradament et porten al fracás, i quen això es dona, devant d´ells et troves en una posició d´indefensió que no et permet donar cap resposta, només demanar a Deu que no t´hi hagis de tornar a trovar en un futur, lo que sempre et deixa en una posició d´incertesa que no ajuda a prendre decisions.

Aquest factoas aliens, s´acostumen a presentar tot sovint en l´agricultura, dins de la feina del camp, els pagesos que conreen terres de secà, tot treballant, sempre tenen un ull mirant al cel, esperant que caigui l´aigua, perque si no cau, o no cau just en el moment en el que hauria de caure, tota la feina s´en pot anar en orris.

Cosa semblant els pot passar als agricultors de la fruita, una pedregada a destemps, pot destrossar tota una collita, tant en el cas dels pagesos de secà, com en el dels fruiters, els uns i els altres es veuen sotmesos a tots aquests factors que en deiem aliens, com es pot lluitar contra ells? per el moment la pagesia només a trovat una sortida que en principi dona solució però que te un cost economic important, un cost economic que cal evaluar si convé acceptar-lo, o restá poendents del que pogui fer la climatologia.

Quan faig referència a una posible sortida, vull dir al fet d´establir assegurances que posin al pagés a covert d´una pedregada o d´un aiguat a destemps, com també d´una sequera de llarga durada, les assegurances comporten certes dosis de seguretat, però insisteixo tenen  un cost que en ocasions la pagesia no pot assumir.

Fins aquí he exposat el que tots sabem que li pot passar en condicions normalsa tota persona que surt de bon matí de casa, amb l´ilusió d´endegar una feina que si be comporta riscos e incerteses acostuma a tenir un final positiu, encara que en oasions també pot ser negatiu, també he fet menció de certes circumstàncies alienes a la persona que treballa i que amb l´arribada de la tecnología sembla que cada cop son mes frequents, per el moment només ens movem en el camp de la rumorologia, però cal estar a l´aguait, perque s´ha de saber respectar els interessos d´altres persones, i sobretot no es pot alterar la climatología ni fer enfadar a la natura, perque la natura, tot i que ja esta avesada a rebre atacs a banda i banda, de quan en quan s´enfada, i quan això succeeix la resposta que dona pot ser contundent.

M´han parlat d´una comarca de Catalunya, comarca sembla ser, trqdicionalment de secà, això vol dir, blat, ordi, cereals en general, on la rumorologia diu, insisteixo que son rumors, això si, cada cop mes frequents, que quan amenaça tempesta, passen unes avionetes que deixen anar una polseguera d´algun producte, que escampa els nuvols evitant d´aquesta manera una pluja qua a algún sector economic determinat d´aquells indrets no convé.Aquest procediment, de ser cert, ha despertat les suspicácies de mes d´un pagés, que treballant en una comarca de secá, el que li convé es que a la terra hi arribi com mes humitat millor.

Quan arriba una temporada on, en la majoria de comarques ha plogut, fins i tot en algunes amb excés, i en altres comarques properes no hi cau ni una gota, es comencen a despertat sospites de que quelcom alié esta passant i com deia abans la rumorologia es desfrena.

Estiguem a l´aguait, no es pot jugar amb la natura, tampoc es pot jugar amb la climatologia, ni amb els interesos de la pagesia, que quan s´enfada també es fa sentir.

Josep mª Carbonell i Vilaró

ON SON LES PAPALLONES ?

Quan som al poble de vacances, ben dinat i un cop feta la migdiada ja no parem a casa, cada dia sortim a fer una volteta, no es la nostre una comarca que presenti masses atractius paissagistics, potser es per això que hi troves molta tranquilitat, només cal que caminis un quart d´hora i ja et troves sol, no sens ni veus a dingú, cap mena de soroll, només tens una opció, gaudí de la natura, la seva flor i la seva fauna.

Fent això, només observant, et dones compte dela canvis que s´han donat sense haver-hi posat gaire atenció, i convindria fer-ho, perque aviat arribará un moment en el que trovarem a faltar coses que encara que només sigui per gaudir de la seva presencia. ajuden a viure.

Aquest estiu, un dia tot passwejant amb la meva senyora, em vareig parar com si estés sorprés, en realitat ho estava, al devant d´un fet en el que mai habia reparat i que de cop i volta em demanava resposta, jo personalment quan no trovo resposta que ajudi a resoldre una questió, o fins i tot com en aquest cas, si no estic segur de que la meva resposta sigui la bona, sempre pregunto, al meu costat i tenia la meva parella, i ella va ser la destinataria de la pregunta, ¿quans anys fa que no has vist una papallona?

Tampoc ho recordava, amb tot cas feia molts anys, varem arribar a la nostre conclusió, ja no hi ha ni papallones, i es en aquest moment quan troves a faltar quelcom que sempre habies tingut al teu abast, quan et comences a preguntar, ¿perque ha passat?, perque ja no podem disfrutar d´algo de lo que habiem disposat encara que només fos per recrear la nostre visió de la vida.

Recordo que sent un vailet, al col.legi ens feien estudiar els diferents tipus de papallones, i ens feien construir uns albums on col.leccionar, fixades amb agulles de cap papallonesde tota mena, totes eren molt maques, els pares fins i tot em varen comprar un caça-papallones a fi de facilitar la meva tasca, mtants anys que fa de tot això i fins aquest estiu fent la passajadeta diria que hi havia tornat a pensar, i es quan arribes en aquest punt, que et comences a fer preguntes, i totes només tenen una resposta, deixadesa, poca disposició a defensar tot el que tenim al costat, que si moltes vegades no te un excessiu valor material, pot tenir un valor romantic, nostalgic, pot evocar records de temps passats, cal conservar-ho tot, perque tot forma part de la nostre existència.

No voldria insistir massa, perque ja no es la primera vegada que parlo del mateix, pero aquesta es la realitat, si volem seguir endevant, conservant i fins i tot millorant el nostre estat del bienestar, només ens podem permetre pensar en lo important que es, tenir guarantida una bona educació pública, una bona sanitat, unes pensions dignes i una bona atenció a la gent dependent.

Ens hem d´acostumar a fugir dels aspectes superficials de la vida, ens hem d´acostumar a viure amb no gaires centims, perque els centims cada cop seran mes dificils de conseguir, oblidem-nos de tasses de creixement espectaculars, això ja s´acabat.

Resumint, tenim al devant un altre model de vida, que donará menys valor als diners, sense diners també es pot ser feliç, trovant satisfacció i gaudint de l´oferta que la vida ens dona en tot moment, natura, familia, amor, amistad, els que ja donem valor a tot això conservem-ho i els que encara no ho fan que es vagibn acostumant a fer-ho.

On deuen estar les papallones?

Josep Mª Carbonell i Vilaró

FUTBOL DE BARRI

Ara ja fará prop de quaranta i cinc anys que visc al barri de Sant Andreu de Barcelona, la meva arribada al barri va coincidir amb dos fets importants protagonitzats per l´Ajuntament de Barcelona, un de positiu i l´altre de negatiu, començaré pel negatiu, l´Ajuntament va decidir enderrocar la Rambla de Sant Andreu, convetint aixís el Passeig de Fabra i Puig en una via de circulació rápida, la protesta veinal va ser llarga, molts anys de lluita, fins que ja dins dels anys noranta, aquell gran Regidor President que va tenir Sant Andreu, l´anyorat Anbtoni Santiburcio que en pau descansi, va culminar la seva actuació municipal,posant novament en servei "La Rambla", el barri va tornar a ser el que sempre habia estat.

I ara el positiu, també al començament dels anys setanta, el Sant Andreu va pujar a la segona divisió, i l´Ajuntament del Sr. Porcioles, es va fer ressó d´aquell exit esportiu, i va construir un nou camp de futbol dins del barri, perque el club andreuenc pogués jugar en una instalació que fos adient amb la nova categria assolida dins del futbol espanyol.

El Sant Andreu segueiex jugant en aquesta mateixa instal.lació, on sempre hi han trovat cabuda un gran nombre d´aficionats andreuencs, que en aquells temps dsels que parlem, jugant a la segona divisió-A- omplien el camp tots els dies de partit.

Coincidint en aquella mateixa època, els equips inferiors del Barça, jugaven a les installacions de Can Fabra del Passeis de Fabra i Puig, fins i tot el segon equip del Barça, el Barça -B-, aquell equip de l´Olmo, el Paco Martinez, _El Rusqui, el Costa, el Mopré, etc. va conseguir com el sant Andreu pujar a la segona-A-, varen ser aquells uns anys, en els que els aficionats al futbol del barri, teniem tots els diumenges pel matí futbol de segona divisió dins de la categoria d´argent.

Amb el pas dels anys es va donar dos fets, el Sant Andreu despres de molt temps va tornar a la segona-b-i fins i tot uns anys a tercera, i a can Fabra, dic això perque es de bon nascuts mostrar agraiment a la gent que s´ho mereix, el Sr Nuñez president del Barça va donar facilitats i propiciar d´aquesta manera, que les instal.lacions de Can Fabra quedessin en propietat del C. N. Sant Andreu, convertint-se aixís en un gran centre esportiu del que avui en dia en gaudeix tot el nostre barri, els equips inferiors del Barça van començar a jugar en el mini-estadi e instalacions anexes, i a Sant Andreu els bons aficionats ens varem quedar, i ja son molt anys, anyorant aquells temps de molt bon futbol.

Molts pensarán, perque em poso ara a parlar del futbol de barri a Sant Andreu, al començar parlava del nou camp municipal del Sant Andreu, que ja no es tant nou, però segueis sent un camp força espaiós, no recordo exactament pero jo diria que podem parlar d´una cabuda de 20.000 persones aproximadamet, aixó si, sense massa comoditat, tothom dret, i fins i tot els de tribuna asseguts a sob re del ciment, quan ara hi assisteixo, perque encara ho faig tot sovint, l´esquena i els ronyons cada vegada gemeguen amb mes força, perque tot s´ha de dir un ja comença a posar-hi anys.

Ara fa uns pocs dies, passant amb el cotxe pels voltants del camp, de moment vareix pensar que era cosa d´un miratge, vaig parar, vaig aparcar on vaig poguer i vareig entrar al camp on estavan entrenant els jugadors del primer equip, un cop dins em vareig adonar de que no era cap miratge, han instal.lat butaques o seients, digueu-ne com volgueu, a tot el camp, tothom estará assegut, seients de plastic com els que tenim a can Barça, ni mes bons ni mes dolents, amb blocs de color vermell i altres de color groc, els colors del Sant Andreu, vaig tornar a agafar el cotxe i només arribar a casa vareig telefonar a uns quans coneguts, socis del Sant Andreu, la pregunta era obvia, "d´on han sortit els calés?, que no ho sabies, la ex parell del Dani Alves, que sembla ser es dedica al negoci del futbol, es la nova presidenta i principal accionista del club, i francament, la cosa ja comença a funcionar, perque dona guts i fins i tot sembla mentira poguer veure en el camp del Sant Andreu el futbol amb aquesta comoditat i per altre banda després del tres primers partits an contrincants que no eren dels facils, anem liders del grup.

Seria maco tornar a reviure aquells anys setanta i vuitanta del futbol andreuenc, perque la Sra. Alves, ho dic aixís perque no se com es diu, dona l´impresió que no ha fet aquest pas per quedar-se a la segona -B-, segur que s´ha marcat objectius mes ambiciosos, com el d´arribar a ser aquell somniat tercer equip barceloní a la primera divisió.

Sra.Alves, Dani, gracias por haber recalado en Barcelona, que sea por muchos años.

Josep mª Carbonell i Vilaró

HACIENDO NUMEROS

Cada semana y sin falta, tengo la costumbre de leer los artículos de un prestigioso profesor de una escuela de negocios de Barcelona, en estos artículos, al igual que otros profesionales, acostumbra a dar sus opiniones acerca de temas econòmicos y empresariales, que como consecuencia de los momentos que vivimos resultan de extrema actualidad, porque aportan conocimientos y experièncias de paises lejanos que siempre merecen ser leidas con atención

Siempre que leo uno de los articulos del mencionado profesor, pienso para mi, este señor nos hace llegar unos puntos de vista, que si bien son compartidos por otros profesionales, los hace llegar de manera diferente, sus opiniones tienen un "algo" que las hacen diferentes de las habitualmente leidas.

En una ocasión, y en un programa debate emitido en un canal de televisión, se formó una mesa redonda, de la que formaban parte el profesor al que hago referencia, así como varios prestigiosos economistas, en el curso del debate y pienso que ya `puedo decir su nombre, el profesor Nueno dijo, hay un aspecto que agradeceria tuviesen todos en cuenta, yo no soy economista, yo soy Ingeniero Industrial, de inmediato entendí el porque de la diferente manera de trasladar un estado de opinion, a través de unos artículos que llegan a conclusiones parecidas, pero con una manera y estilos diferentes.

Los tecnicos industriales, en mi caso yo soy Perito Industrial, también a lo largo de nuestra vida profesional hemos tenido que hacer muchos números, pero siempre teniendo presente un hecho ineludible, no nos podemos equivocar, al proyectar una maquina o una instalación, estas tienen que funcionar correctamente, porqué de lo contrario pueden pasar dos cosas, que no nos sartisfagan nuestra minuta, o incluso que si como consecuencia de un trabajo erroneo se provocan lesiones o daños personales, tengamos que hacer frente a nuestra responsabilidad.

En el campo de la Economia, si te ves en la necesidad de requerir alguna información, te encuentras con tanta diferencia de criterios, que dificilmente consigues llegar a la seguridad de que la opción que decides sea la mas aconsejable.

Cuando se empezó a hablar del tema de las balanzas fiscales y de ello ya hace algún tiempo, aunque ultimam ente y como consecuencia del proceso soberanista catalan sea de primerísima actualidad, requerí información al respecto, hay una extensa bibliografia al respecto, a partir de ella dediqué una buena temporada a conocer diferentes puntos de vista, diferentes sistemas de calculo, en definitiva la conveniéncia de aplicar un sistema u otro, siempre desde la perspectiva del Gobierno Central o de los Estados o e cada una de las Comunidades que componen el conjunto del país.

Llegué a un punto, en el que si bien comprendí que la balanza fiscal puede ser una buena herramienta de trabajo, que ayuda a situar de manera positiva o negativa tu relación económica con las otras comunidades hermanas, dificilmente puede ser la base en la que apoyar una negociación, en la que con solo estas balanzas encima de la mesa, presumiblemente será dificil dar satisfacción a todas las partes.

Hay unos datos y estos si que no tienen discusión, con los que yo me atreveria a iniciar una negociación con un talante ciertamente constructivo, solidario y participativo, en los últimos ejercicios, que no han sido lo que se diceexcesivamente satisfactorios, en Catalunya se ha pagado unja totalidad de impuestos que bordean los cuarenta y cinco mil millones de Euros, el presupuesrto catalan se mueve cerca de los treinta mil millones, queda a mi entender un buen margen de maniobra, quiero recordar al igual que el Sr. Nueno que yo tampoco soy economista, ya va siendo hora que los que lo sean empiezen a decir cosas al respectom pero por favor ponganse de acuerdo.

Por el momento me despido hasta el próximo mes de Septiembre, es momento de pensar en vacaciones, porqué por otra parte ultimamente y a parte de la próxima entrevista entre los Presidentes Rajoi i Mas poca cosa hay para comentar.

Repito, buenas vacaciones,

Josep mª Carbonell i Vilaró

EL BATLLE DE POBLE

Aquests dies s´está parlant i escribint molt dels municipis, molts d´ells, nuclis urbans petits, allunyats de les grans concentracions de població, trambé es parla llogicament dels seus alcaldes, dels seus sous, de les seves comisions, de les seves dietes etc., fins i tot n´hi ha algún que ja ha estat empresonat, la impresió que a mi em dona, es que amb aquest tipus de pòlitics tothom si veu en cor..

Jo per la meva manera de ser, m´atreveixo a parlar de tot, perque o per els meus estudis o per la meva experiència de la vida que ja comença a ser llarga, he aconseguit un nivell de conversa, que em permet parlar una mica de tot, excepte dels aspectes juridics i legals de les coses, aquest es un camp que desconec fins al punt que fa una mica de por fer gaires comentaris.

La vida rural es maca, dona vida, dona oxigen a tots els que de quan en quan necesiten una mica de respir, o dit d´un altre manera canviar el xip, però evidentment no se si per millor o per pitjor, aquesta vida rural ja esta començant a ser un altre, no es la que era, i jo diria que els canvis que s´han produit, ho han estat per anar a millor, per anar endevant, per mantenir la vida i l´esperit de les nostres comarques.

Quan soc al poble, fins no fa gaire, de bon matí al llevar-me, obria la finestra, i lo primer que veia eren les teulades de les cases del voltant, el verd dels camps quan els cereals comencen a brotar, o el color groc d´aquests mateixos camps, quan ja s´acosta el temps de la sega, avui en dia al obrir la finestra, et troves encara que estiguin un pel lluny, amb un grapat de molins eolics que espatllen un xic el paisatge per no dir que l´espatllen molt, si surts a caminar, els veus d´aprop amb les seves aspes donant voltes silenciosament, perque això si, no fant gens de soroll, només produeixen energia electrica, avui en dia en la mateixa proporció que les centrals nuclears encara en funcionament, també han donat un bon benefici a la gent de pagés que han cedit o llogat els espais necesaris, per poder dur a terme aquestes instalacions, que si han arribat ha estat perque hi han hagut uns alcaldes que han fet gestions, viatges i tractes perque aquestes millores arribessin als seus pobles.

Ja no queden camins de carro, no hi ha pols ni soroll, els carrers estan tots asfaltats, potser hi ha algú que ho trova a faltar, però no se sent pudor de bestiar, la ramaderia es fora del poble en granges ben acondicionades, per la nis els mosquits no et piquen, ja no calen mosquiteres, amb aixo potser hi te que veure, el fet de que la xarxa de clavagueram i la xarxa de conducció d´aigues han estat recentment m odernitzades i acondicionades, d´un lloc o altre els alcaldes d´aquests pobles han procurat que arribessin els centims per poder dur a aterme totes aquestes millores.

Parlavem de granges de bestiar, i posats a fer-ho, no voldria deixar d´esmentar el contenciós que s´ha generat entre l´Administració i les plantes de reciclatge dels purins generadores d´electricitat que han patit una retallada del 40%, l´intenció d´aquest sector, part de´ell sembla que ja ho ha fet es abandonar l´activitat, si fos aixís, francamenet no se quina solució trovarien els ramaders per donar sortida als excrements del bestiar.

En un país com aquest nostre, on els nivells de corrupció ja son els que son, valdria la pena que l´Administració en contes d´iniciar caceres d´Alcaldes i Regidors, posés cura en resoldre problemes com aquest del reciclatge dels purins que acabem d´esmentar, si no ho fan aixís, potser si que molt aviat tornarem a sentir pudor de bestiar, si sortim a passejar per el voltant del poble.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

CONCILIACIO FAMILIAR-LABORAL

De molts anys enrere la nostre societat ha debatut i s´ha preguntat, perque les dones tenen sous mes baixos, con també s´ha preguntat perque els esta vedada, una promoció profesional que en la majoria de casos tenen ben merescuda, per acabar d´adobar la questió, de quan en quan es donen situacions que no fan res mes que agreujar el conflicte, com les recents declaracions del Sr. Arias Cañete comentant el seu debat amb la Sra. Valenciano, o les d´un pilot de carreres que va menysprear de manera fragant a una companya d´equip, en ocasions es tracta de bromes de mal gust i en altres lla dificultat de traslladar la manera de pensar de gent d´una certa edat al sistema de vida actual.

Es un tema d´interés, perque la conciliacio de la vida familiar amb la laboral, te molt que veure amb un bon funcionament del mercat del treball, i es per aixó que quan trovo algú que en parla o escriu, procuro llegir o escoltar, el diari que jo acostumo a llegir, molt sovint entre en contacte amb persones que dins del seu camp mereixen el qualificatiu de genials o be de savis, doneuel´s-hi el nom que vulgueu, que fan aportacions repeteixo, savies o genials.

La setmana passada un d´aquests savis deia, donar a llum i criar els teus fills es una experiència extraordinària, sense la qual la civilització occidental moriria, el preu que han de pagar les dones a canvi d´aquesta experiència, consisteix en acceptar sous mes baixos i ser eliminades dels carregs de poder, acababa dient que donades les circumpstàncies de la vida actual, cal construir un nou sistema que dongui un tomb a la situació profesional de la dona.

En primer lloc haig de dir, que canviant plantejaments anteriors, penso i aixís ho he escrit en altre ocasió, que als fills no els fa cap mal passar unes quantes hores al dia dins d´una llar d´infants, d´aquesta manera i ja de jovenets es tornen mes sociables, el fet de coneixer gent aliena a la familia, els ajuda a comunicar-se i a treballar o jugar amb els altres nens de la seva edat, de totes maneres aquesta es una decisició que es als pares a qui pertoca prendre-la, perque cada casa es un mon diferent.

Però en la vida familiar no tot s´acaba en decidir quin s´encuida dels fills, també s´ha de fer neteja, s´ha de  cuinar, s´ha de fer funcionar la rentadora i el rentaplats, s´ha de planxar, i aquestes son feines que tant les pot fer un home com una dona, només cal dedicar l´un i l´altre, mitja jornada a la llar i mitja jornada a l´empresa, perdonin que insisteixi un cop mes però cal potenciar el contracte a temps parcial, hi ha qui diu que son contractes en precari, totalment fals, es tracta de treballar mitja jornada cobrant la meitad del sou aixís de facil.

Deixant apart la conciliació familia-feina, anem-nos preparant, perque hem entrat en un mon nou, les noves tecnologies, la informàtica dificulten elñ fet de que hi pogui haber feina per a tothom, la feina ens l´hem de repartir com bons germans, sense sortir del nostre país, es dona el fet de que mentres hi ha persones que no troven feina, altres fan jornades de matí i tarda, i això no es, ni licit ni solidari.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

PARCS INFANTILS

Pocs dies enrere em va arribar una informació, en la que es comunicava l´intenció de l´Ajuntament de Barcelona, en quan a millorar e incrementar les instalacions de parcs infantils, es aquest un aspecte de la ciutat que cada cop te mes usuaris, i per tant es molt d´agrair l´esforç que te previst fer el Govern municipal.

Cada vegada som mes els avis que per una cosa o altre, ens hem de fer carreg dels nets, i francament aquesta es una feina que es fa de gust, i que fins i tot penses que et pertoca fer.-la, a fi i efecte de posar el teu granet de sorra i tenir a canvi la satisfacció de poder reunir al teu voltant una familia com mes nombrosa millor.

Els nets a partir del moment que de bon matí arriben a casa, et toca fer-los jugar, vigilar-los, perque tot jugant facin com menys destrosses millor, i a la vegada procurar que mengin quan han de fer-ho, i que dormin les hores que els pares creuen necesàries, però després de tot lo dit i resumint, jo diria que el problema no es el fet de tenir-los, tot al contrari, el problema, el real problema es trovar la manera de entretenir-los, sobretot en la mesura que es van fent grans.

Els col.legis fan gaire be tres mesos de vacances, al meu entendre son excesives vacances, els pares, la majoria d´ells, no poden gaudir de tants dies de festa, i aquí ja hauriem d´entrar en l´etern problema de com conciliar la vida familiar amb la laboral, els pares tal com estan aquestes coses avui en dia, no poden dedicar als fills tot el temps que ells voldrien.

Durant els nou mesos del curs, una solució que troven els pares per tenir als fills ocupats fora de casa, es la de procurar activitats extra-escolars, esport, música, idiomas, balklet, dança, clases de reforç escolar etc.es aquesta la millor manera d´aprofitar el temps i a la vegada fer coincidir l´horari dels fills amb els dels pares.

Quan arriba l´estiu, es troven solucions amb les sortides de colònies, campus esportius, futbol, basquet etc.però finalmenti fins que els pares no comencen les seves vacances, la millor solució son aquests parcs infantils dels que parlavem, on entre que hi arribes, juguen una bona estona amb la sorra, els engronxadors, els tobogans etc. i després quan tornes cap a casa ja ha passat una bona part del matí, just a temps perque dinin i facin una mica de migdiada.

Per altre banda, els parcs infantils, i per lo que fa respecte a la gent gran que acompanya als infants, han  esdevingut en certa manera un club social, on hi fas o retroves, noves o velles amistats, cosa que també es d´agrair, mentres la canalla fan castells de sorra, tu pots fer petar les teves xerrades amb algún conegut.

He pensat amb aquest tema del parcs infantils, potser, imbuit per un fet que va tenir lloc uns dies enrere, mentres els nens jugaven, es va sentar en un banc, molt aprop d´on jo estava assegut, un senyor de la meva edat, la seva fasomia em va resultar familiar, i automaticament vareig posar en funcionament l´ordenador que porto incorporat dins del meu cervell, perque comencés a fer memoria, na va tardar gaire a encendres la llumeta, aquell altre avi era en Casamada, un  company que jo habia tingut cinquanta anys enrere, quan feiem les milicies universitàries al campament dels Castillejos.

Mi vareig acostar, perdona, el teu nom es Casamada?, si Carbonell soc jo mateix, bastant mes vell però soc jo, aquí em tens a Sant Andreu jugant amb els nets, després de tants anys eren moltes les coses per parlar i recordar, varem començar evocant aquells dos estius de campament, els companys, els comandaments militars, la vida de la milicia, dura, feixuga, però en definitiva curtidora per tots aquells estudiants acostumats a una vida planera i acomodeticia, en guardem un bon record, es veritat Casamada? si noi t´enrecordes d´aquells caps de setmana quan baixavem a Salou per mirar de tirar la canya? es ben cvlar que m´enrecordo i fins i tot recordo que tu eres un fiorça bon pescador, parlant de tirar la canys en va dir, no cal ni sortir d´aquest parc, has vist quines mares venen a jugar amb els nens? saps que et dic Casamada? que he tingut molt de gust de retrovar-me amb tu, però val mes que ho deixem per un altre dia, a la nostre edat ja no ens convé fer correr massa el cap.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

CAL FILAR PRIM

Desde que el Sant Pare Francesc va arribar al Vaticá, jo personalment he posat força atenció a l´hora de llegir i escoltar totes les seves manifestacions, perque aquestes, acompanyades d´un taranná diferent al que estavem acostumats, m´han portat a pensar que un nou cicle, amb les reformes i els comportaments que tots els creients esperavem, habia arribat al si de l´Esglesia Catòlica.

Comprenc l´inquietud del Sant Pare, al devant de la situació que estem vivint, am,b un increment generalitzat de la pobresa, de la manca de recursos socials, del pas enrere que s´ha donat en tots els ambits de la Sanitat, educació, atenció a la gent gran i a la infantesa etc.

Però com molt be diu el Sant Pare, cal agafar-ho tot amb pinces, això que nosaltres diem, cal filar prim, jo diria que no es pot parlar de tota una generació perduda, es aquesta generació a la que estem fent referència, una generació amb un molt alt index de preparació,emprenedora, amb expectatives de fer coses, es clar que no tots son aixís, hi ha qui renuncia a lluitar, cal buscar el lloc i el moment per poder desenvolupar tot el gran actiu del que disposen, moltesvegades lluny de casa i dels seus, no es aquest que estem vivint, un bon moment, però també sen ´s ha denmostrat que som una societat molt solidària, que sap donar ajut als que mes ho necessiten, l´estament familiar, una vegade mes ha donat probes de lo important que es tenir una familia al darrere,on s´ajuden els uns als altres, el sant Pare pot estar en la confiança de que ens en sortirem, encara queden dins de la nostre societat molts valors, abans parlavem de preparació, profesional o universitaria però segueixen havent-hi altres tipus de valors tan o mes importants.

Seguint amb el sant Pare, (avui toca parlar d´ell), tambñe diria que cal filar molt prim, o com ell diu, agafar amb pinces, el tema de l´independència, si mes no aquí a Catalunya, la majoria filem molt prim, no s´ha donat cap tipus de violència per ajudar a trovar sortida al nostre moviment soberanista, molts de nosaltres mirem de propiciar altres vies d´actuació, que poguin donar solució i també satisfacció a les aspiracions del nacionalisme catalá, en principi, només demanem llibertat per poder votar, de manera que tot el poble pogui decidir quin ha de ser el futur del nostre país.

Al Sant Pare, convindria que se li donés informació de tot lo que ha passat a les Illes Balears, on un activista defensor de l´ensenyament de la llengua catalana, endegués una vaga de fam, que la portat al llindar de poser en seriós perill la seva salut.

Fins al moment present, no he assistit a cap manifestació de les que s´han fet fins ara per recolzar el procés soberanista, i això s´ha donat perque com que acostumo a filar molt prim, totes aquestes coses les agafo amb pinces, quan veus tanta gent junta al carrer, el que fa por es pensar que podria passar si algún grup de violents aprofitesssin la circumstància, per provocar una situació que posés en entredit el caire pacific que tenim els catalans per assolir les nostres aspiracions.

Abans deia que no he anat a cap manifestació tot i que sento un profuns respecte per tot el moviment soberanista, per la gent que l´impulsa, i per tota la gent que si ba ja no hi es, en altres moments ha lluitat per defensar aquesta causa, el proper Onze de Septembre tinc entés que volen omplir la Gran Via i l´Avinguda Diagonal a partir de la seva confluència amb la plaça de Les Glories, per omplir aquestes dues avingudes, cal que hi vagi molta gent, hem de ser- hi tots, no ens podem quedar a casa, no ens podem permetre fer el ridicul, aquesta vegada a casa hi anirem., espero que tot es desenvolupi amb pau i tranquilitat, no cal agafar res amb pinces però si, filar molt prim.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

CAL FILAR PRIM

Desde que el Sant Pare Francesc va arribar al Vaticá, jo personalment he posat força atenció a l´hora de llegir i escoltar les seves manifestacions, perque aquestes, acompanyades d´un taranná diferent al que estavem acostumats, m´han portat a pensar que un nou cicle, amb les reformes i el comportament que tots els creients esperavem, habia arribat al side l´Esglesia Catòlica.

Comprenc l´inquietud del Sant Pare al devant de la situació que estem vivint, amb un increment generalitzat de la pobresa, de la manca de recursos socials, del pas enrere que s´ha donat en tots els ambits de la sanitat, educació, atenció a la gent gran i a l´infantesa.

Però com molt be diu el Sant Pare, cal agafar-ho tot amb pinces, això que nosaltres diem, cal filar prim, jo diria que no es pot parlar de tota una generació perduda, es aquesta generació a la que estem fent referència, una generació amb un  molt alt index de preparació, emprenedora, amb ex`pectatives de fer coses, esta clar que no tots son aixís, hi ha qui renuncia a lluitar, cal buscar el lloc i el moment per popder desenvolupar tot el gran actiu de coneixements que porten, moltes vegades lluny de casa i dels seus, no estem pasant per un bon moment, es ben cert, però tambe ens ha arribat la constancia de que al niostre voltant tenim una societat molt solidaria, que sap donar ajut als mes necessitats, l´estament familiar ha donat un cop mes probes de lo important que es tenir una familia al darrere, on pares, fills, avis i nets, s´ajuden els uns als altres, el Sant Pare pot estar en la confiança de queens en sortirem, dins de la nostre societat encara hi podem trovar molts valors, abans parlavem de preparació, profesional o universitària, però també segueixen existint altres tipus de valors.

Seguint am,b el Sant Pare (avui toca parlar d´ell), també diria que cal filar molt prim, o com ell diu agafar amb pinces el tema de l´independència, si mes no aqui a Catalunya la mahjoria filem molt prim, no s´ha donat cap tipus de violència per trovar una sortida al nostre moviment soberanita, molts de nosaltres mirem de propiciar altres vies d´actuació, que poguin donar solució i també satisfacció a les aspiracions de l´independentisme català, en principi només demanem una cosa, llibertat per poder votar, de manera que tot el poble pogui decidir quin ha de ser el futur del nostre país.

Al Sant Pare convé que algú li doni informació de tot lo que ha passat a les Illes Balears, on s´ha permés sense cap mirament, que un activista defensor de l´ensenyament de la llengua catalana, arribés al llindar de posar en seriós perill la eva salut.

REFERENDUM, CONSULTA, CONFIANÇA

No fa gaires dies, en un altre article, ja feia esment d´un  aspecte esencial que a lo llarg de la meva vida sempre m´ha acompanyat, no m´agraden els canvis, soc un conservador, en moltes ocasions els canvis venen obligats per raons d´edat, de salut, o be perque ja s´han complert els terminis d´actuació que contemplen les lleis o els reglaments en un moment donat, però altres vegades els canvis ariben simpement per voler millorar una situació o actuació determinades, i no sempre s´encerta.

Dit lo anterior, lo que tampoc m´agrada son les herencies imposades a dit, per la persona que deixa un carreg o una situació de privilegi, les persones que es troven en aquesta situació de tenir que succeir a un altre que deixa el carreg vacant, per poder treballar tranquils, amb confiaça, per poder prendre decisions moltes vegades dificils i trascendents, tenen que comptar amb el recolsament, d´una militància, d´una massa social, o fins i tot d´un poble.

Encara es recent el traspás de poders que es va dur a terme dins del F. C. Barcelona, el President Rosell per raons personals va tenir que deixar el carreg, en un moment on dins del Barça es donaven fets d´aquells que no ajuden a treballar tranquil, va ser anomenat com a President, el que ja era sot-President, el Sr. Bartomeu, persona que d´acord amb el que ja he dit abans, si es per mi pot ocupar el carreg tants anys com volgui, però ja fa uns quants dies li vareig aconsellar a través d´un d´aquests articles i ara ho torno a fer al devant de les informacions recentment arribades, que treballaria en millors condicions, després d´haver fet front a unes eleccions o si mes no a un vot de confiaça, jo votaré al seu favor, repeteixo que no m´ñ agraden els canvis, però hi ha coses que val mes fer-les tu mateix per propia iniciativa, que no pas que te les facin fer altres, que en molts casos no reuneixen ni els atributs ni les condicions per poder-ho fer.

Al Princep Felip li han traspassat una responsabilitat, en aquests moment feixuga, encara que gratificant, dificil per el moment de crisi del que tot just sembla que ens començem a recuperar, i per algún serrell que va quedar pendent de resoldre, després de la transició que va conduir el seu pare, el Rei Joan Carles, aquella trasició dels anys setanta es va resoldre molt be, jo guardo un entranyable record d´aquells anys, però hem d´acceptar que quan als responsables sel´s presentava un  tema que podia resultar conflictiu, es deixava a la vorera pedent de resoldre´l quan les circumstàncies ho fessin posible.

Urgències `pendents de resoldre, com tots sabem, son el tema territorial, la reforma de l´Administració, la revisió en profundidad de l´Estat de les Äutonomies, el seu sistema de finançament, i la posada en marxa d´un nou ordenament laboral.

Aviat viurem un altre cop, moments d´aquells que a tots els que els varem preseciar quasi quaranta anys enrere, ens portarán a evocar l´acte de coronació de l´any 1.975, quan el Sr. Rodriguez de Valcarcel President d´aquelles Corts, va acomiadar l´acte amb aquell emocionant crit de "VIVA EL REY".

Un cop celebrats aquests proper events, que ens tornaran a tenir a tots pendents de la televisió, tornará a arribar la normalitat, i en la mesura que tots aquells serrells que abans esmentavem i que el futur Rey haurá heretat, jo li recomenaria desde la meva modesta i respectuosa posició, que vagi pensant en un moment, el que ell cregui mes oportú, per demanar a tot el poble espanyol,la confiança que la majoria pensem que mereix.

Un cop el poble espanyol li hagi otorgat la confiança, la Monarquia haurá quedat totalment consolidada i que per molts anys.

Josep mª Carbonell i Vilaró

MOURE FITXA

Un cop ja han tingut lloc les recents eleccions al Parlament Europeu, en les que per cert s´han donat uns resultats que per el meu gust son mes que satisfactoris, el nostre procés soberanista que ens ha de portar a una consulta en la que tota la ciutadania es pogui expressá lliurement, ha sortit clarament reforçar, i el nostre missatge a Europa i les seves Institucions també ha estat contundent, Catalunya espera resposta.

Moure fitxa, aquesta es l´expressió mes escoltada, però cal tenir en compte que de fitxes a sobre la taula tots en tenim i tots hauriem de jugar-les, saber-les jugar, i fins i tot com a totes les partides saber acceptar un risc raonable.

Jo, que per el moment disposo de temps per poder-ho fer, poso força atenció a les informacions que donen els diaris  i les tertulies televisives, i en el curs de tots aquest mesos que portem parlant del procés soberanista de Catalunya, penso que sen´s va donar un moment clau ue en el seu dia ja vareig esmentar, però que si mes no fins ara, no ha merescut per part de cap comentarista, l´importància i trascendència que al meu entendre tenia.

Estic fent referència a una entrevista que se li va fer al Sr. Duran i Lleida, Sr. Duran, li preguntaven, hi ha alguna raó que ens porti a pensar que encara mereix la pena seguir negociant amb el Partit Popular? El Sr. Duran va contestar, si, encara queda una petita porta overta.

Aquella entrevista es va aturar en aquest punt, perque no la seguiem? quina es aquesta petita porta overta? jo la resposta me la suposo, fins i tot diria que tinc la certesa de saber quina es aquesta petita porta overta, i al final tindré que dir-ho, si encara no ho hi fet, es perque penso que no soc jo el que ha de donar aquest pas, ancara que m´aniria prou be, jo amb la política i amb aquest articles per el moment no m´hi guanyo la vida.

Les eleccions al Parlament eren evidentment un tema prioritari, com també ho era el missatge que el poble de catalunya tenia la necessitat de fer arriba a Brusel.les, tot ha estat positiu, repeteixo, si mes no per el meu gust.

Per`la vida segueix, i les autoritats europees, les qe prenguin possessió un  dia d´aquests dels seus carregs, haurien de fer les coses una miqueta millor que fins ara, estric segur de que será aixís, i que el projecte europeu s´anirá consolidant, aquí a nivell d´Espanya embé s´han de seguir fent coses, tothom reconeix i desde Europa també, que hem millorat sensiblement la nostre situació, però que encara calen mes reformes, segueixent havent punts febles, un d´ells, el que mes sobresurt, es evidentement la situació del nostre mercat laboral.

Aquests ultims dies he llegit comentaris dálgún economista certament prestigiós, en els que com ha resultat dels seus estudis, ens trasllada la seva opinió de que per tornar a la situació del any 2.007 hauriem désperar fins l´any 2.025, sortosament he lleguit altres articles d´un altre economista tam,bé molt escoltat i respectat, on sen´s diu que això d´esperar fins l´any 2.025 no pot ser, fins i tot en un segon article, dona solucions certament imaginatives per combatre la nostre angoixant tassa d´atur.

També un cop cada mes, procuro escoltar la veu d´un altre economista, que per cert no acostuma a ser gaire optimiste, però que també insisteix, al igual que jo mateix, que dins de la nostre tassa d´atur, hi ha un component estructural que la condiciona en gran manera, totalment d´acord, i per canviar les estructures s´han de dur a terme reformes estructurals, deixem l´ordinador i per poc que poguem, posem-nos a pensar, cal fer-ho.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

ESPAÑOLIZANDO

He aguardado unos dias abntes de escribir este artículo, en la confianza de que o bien a través de algún medio de comunicación o biern a través de las redes sociales, llegaria algún comentario del tema que voy a tratar, no ha sido así, y debe ser digo yo, porqué no se le ha dado importáncia, porque todos los que tendrian algo que decir, repito, han pensado que el tema en questión no merecia ni un simple comentario, yo en cambio si que le he dado importancia y ello deber porque teniendo la edad que tengo, y conservando a Dios gracias una buena memoria, me permití volver al año 1.968 cuando Joan Manel Seerrat fué escogido para cantar en el festival de eurovisión su canción "La,La,La." el cantautor catalan quiso cantarla en catalan, ello le fue prohibido y en consequencia fué substituido por otra cantante, como represalia Joan Manel Serrat fué vetado durante diez años en todos los canales de radio y televisión.

Ya son muchos los años, en los que con mejor o peor suerte, hemos participado en este festival de eurovisión, una manifetación de caracter alegre, festiva en la que participa toda Europa, esta europa que tanto nos esta costando levantar, basicamente pienso yo, porque la creación  de este nuevo ordenamiento político-administrativo, presupone en cierta manera, la pérdida de influència o así deberia ser, de los grandes Estados europeos, que hasta ahora habian regido siempre sus propios destinos.

Esta perdida de influencia de los estados miembros, esta necesidad que todos hemos auspiciado, de reforzar y asentar la creación de esta gran Europa, que seria sin duda una de las perincipales perotagonistas de todo lo que puediera acontecer a nivel mundial, no quiere decir, o así deberia ser, que todas las naciones con o sin Estado, e incluso todas las regiones que se extienden en el confin europeo, vean peligrar su identidad, su lengua, su cultura o sus tradiciones.

Ya sabemos que a nivel de trabajo, la lengua europea que hemos adoptado es el inglés, pero en una manifestación festiva como el festival de eurovision, nuestro medio de expresión debe seguir siendo cono así ha sido hasta ahora, el castellano, y sin se prefiere aportar alguna variante, y ya que hablamos de representar a España, hay ottras lenguas españolas, el c atalán, el euskera, el valenciano, o el gallego, esta es una buen a manera de españolizar a la juventud española, sin necesidad de coartar o dificultar, la enseñanza i divulgación de ninguna de estas lenguas.

Es frecuente el caso de paises nòrdicos o del Este europeo, paises con lenguas minoritárias y poco conocidas, que recurren al inglés en manifestaciones como la que nos ocupa, pero este no es el caso de España, el Castellano es una de las lenguas mas habladas del planeta y el catalán es un idioma empleado habitualmente por cerca de diez millones de personas, y que por muchos años que así sea, independientemente de que nuestra juventud consiga unos niveles de inglés que les permita trabajar y estudiar en esta lengua, y de que las otras lenguas españolas, que se hablan en España se sientan convenientemente divulgadas y protejidas.

Llevábamos ya muchos años de malos resultados en este festival de Eurovisión, en ocasiones incluso cayendo en el ridículo, no ha sido este el resultado del reciente festival, la canción era bonita, estuvo muy bien interpretada, y probablemente para mi gusto mereció un mejos resultado, solo nos falló el idioma, posiblemente el resultado habria sido otro.

Es una lástima que nos empeñemos en españolizar cuando las circunstàncias no lo aconsejan y que en cambio cuando es el momento de hacerlo, cometamos errores como el del pasado sábado, el buen nacionalista español que por cierto hay muchos, debe serlo y sentirse así, desde que se levanta por la mañana hasta que se acuesta por la noche, y no solo en momento puntuales para condicionar y coartar el desarrollo cultural y linguístico de otros ciudadanos españoles que sienten el anhelo de poder hacerlo así.

De quien fúe el error? probablemente de Televisión Española, pero tenemos un Gobierno y un Ministerio de Cultura, que siempre se muestran proclives a defender la posición del castellano, puede haber pasado que en esta ocasión solo esten pendientes de ganar "la décima"

Josep Mª Carbonell i Vilaró

FINAL DE TEMPORADA, NO DE CICLE

Quan en Pep Guardiola es va acomiadar, vareig escriure que feia molt temor que passés tot el que esta passant, em va incomodar que el Pep ens deixés, semblava que amb ell haviem trovat la persona, el nostre Fergusson, un  entrenador per tota la vida i que tingués la confiança del soci tant si es guanyava com si es perdia.

Inspirava temor repeteixo, tornar a escoltar xiulets de protesta, mocadorades demanant la dimisió de l´entrenador o fins i tot del President, pancartes ofensives anvers els jugadors i els tecnics, canvis d´entrenador a mitja temporada, pleits, litigis entre directiva i jugadors, aquest era el Barça que varem viure molts anys.

Si alguna cosa hem d´agrair ara que estem acabant la present temporada, es el fet de que tot això que deia, per el moment no ha tingut lloc, l´aficionat s´ha mostrat respectuós amb els jugadors, com també amb l´entrenador, i potser ha estat aixís perque el soci entent, que a nivell esportiu les coses no s´han fet malament del tot. El Barça segueix tenint els mateixos grans jugadors, hem tingut moments de bon futbol, hem arribat a la final de la copa del rei, que es va perdre de la mateixa manera que s´hagué pogut guanyar, l´Atletic ens va eliminar a quarts de final però no s´ens va passejar com an al Chelsea, estem lluitant fins el darrer moment per guanyar la lliga.

Amb el mundial al tombar la cantonada, els jugadors segueixen defensant els colors de la samarreta sense amagar la cama, lluitant i treballant dins del camp, el soci ho veu d´aquesta manera, i després de tants anys d´exit, de titols, esta demostrant que hem arribat a aquell punt, en el que volem guanyar, sabem ganyar, però també hem aprés a perdre, es d´elogiar el comportament que estan tenint aquest any tant el soci del Barça com els seus jugadors i el seu entrenador.

Dit això, dona l´impresió, de que a nivell directiu i de secretaria tecnica, anem una mica desorientats o desconcertats, ens han passat en cosa de poc temps masses coses, els despatxos no funciones, i aquest mal funcionament ha vegades hi ha el perill de que es traslladi al terreny de joc.

Quan encara es pot guanyar la lliga, quan encara queden il.lusions, quan aquests jugadors que tenen un mundial al devant, i als que encara sel´s demana que no amaguin la cama i que lluitin fins el final, es fa public els contactes amb un altre entrenador, sense que ni la directiva ni els serveis tecnics, s´haginm adressat al soci per assabentar-lo de les seves intencions, i quan per l´altre banda, l´entrenador que encara es el responsable de l´equip, no s´hagi publicament acomiadat, dona una imtage francament lamentable.

Anys enrere, dos grans Presidents com en Josep Lluís Nuñez o en Jan Laporta, per motius ments rellevants es varen veure sotmesos a un vot de censura, no hauriem de tornar a situacions d´aquest estil, però el que si em sembla hi ho dic amb anim constructiu, es que aquest President i aqusta junta s´haurien de veure legitimats i refrendats, convocant unes eleccions que traslladés al soci un programa i una linea d´actuació ben definida.

Aquest final de temporada esta resultant insoportable i no com a consequència ni del soci, ni del entrenador ni dels jugadors, posem- hi remei i el futur será nostre.

Josep mª Carbonell i Vilaró

SOC UN CONSERVADOR

Torno uns quans anys enrere, quan en Miquel Roca va dedicar uns anys de la seva vida política a l´Ajuntament de Barcelona, com cada any en el curs del mes de Gener, al meu barri de Sant Andreu, celebrem la festa dels Tres Tombs, una festa molt maca, que treu a molta gent al carrer, i els politics allá acostumen a estar, a dalt d´un carro, en contacte amb la gent, i tot sigui dit llençant caramels a la canalla.

A part de llençar caramels, en el curs de tot el matí, sempre queda alguna estona pere parlar, i els cinc o sis que erem a dalt del carro, varem començar a parlar de futbol, eren els ultims temps d´en Johan Cruyf com entrenador, en Miquel Roca es mostrava partidari d´un canvi d´entrenador, va ser aquella una temporada en la que no es va guanyar cap titol, en Miquel Roca tot parlant, em va mirar i em va dir, tu per la cara que fas això de canviar d´entrenador no ho deus veure gaire be, li vareig contestar, saps que es lo que passa Roca, soc una persona d´aquelles a les que no els agrada canviar de res, ni d´entrenador, ni de metge, ni d´advocat, ni de gestor, fins el punt li vareig dir, que no m´agrada ni canviar de parella.

Soc un conservador, estem en un moment en el que es parla molt de la conveniència de un canvi d´entrenador, jo, seguint la meva norma no ho veig aixís, només va haver-hi un moment, em sembla que era després de perdre a Valladolid, quan l´endemá vareig llegir la capcelera d´un diari, en la que es deia que havien contactat amb en Tito Vilanova, que l´havien vist totalment recuperat, molt animat, amb moltes ganes de treballar, i a punt per tornar al mon del futbol, si tot això hagués estat cert, per descomptat que el Tito era l´entrenador del Barça, i ara després del seu traspás, ho seguirá sent en el nostre record, però malauradament sembla que aquella capcelera el diari en questió, diguerm que va ser gaire ben contrastada, diguerm-ho aixís, val mes no pensar-hi mes.

Repeteixo, el Tito ja no está amb nosaltres, en Pep te que complir el seu contracte, i si no perque s´embolicaba, per tant el nostre entrenador, al meu entendre hauria de seguir sent el Tata Martino, i que per molts anys, insisteixo, soc un conservador, segons perque també soc un innovador, pero sempre, evitant entrar allá on deia el President, en el terreny de lo desconegut.

En el present moment, uns parlen d´independència, altres parlen d´un estat federal, tot això son procesos, que saps quan començen, però que no saps mai quan acaben ni com s´acaben, estem vivint uns moments en els que molte gent no veu amb bons ulls, endegar aventures incertes, uns moment en els que calen certes dosis de conservadurisme, cal conservar el que ja tenim, el nostre Estat de les Autonomies.

Dit això, soc persona a la que també agrada escoltar i entendre les posicions i puns de vista dels altres, el Presiodent va començar parlant de Concert Economic, però al elaborar la pregunta del dia 9 de Novembre proper es va introduir el cocepte d´Estat dins d´Espanya però amb les estructuras propies d´un Estat, el President suposo,´m´agradaria un dia parlar-ne amb ell, no vol dfeixar al marge altres aspectes tan importants com l´economic, la cultura, la llengua etc. tens tota la raó President.

Escoltant als altres com deiem abans, vull fer menció del que diuen alguns experts en Dret Constitucional tots els acords que s´assoleixin han de quedar reflexats de manera clara i diafana dins de la Constitució, aprobats per una majoria parlamentària, i que noi poguin donar lloc a diferents interpretacions, amb el curs dels anys poden arribar altres dirigents que vegin les coses de manera diferent, en aquest cas, que calgui un altre reforma, aprobada tamb´per una majoria parlamentària.

S´ha de reformar la Constitució, perque no ens hi posem Sr. Rajoi, de totes maneres, tampoc vindrá de treinta dies, deixem passar les eleccions europees, i després d´aquesta comtesa electoral, potser el Sr. Rajoi es trovará mes ben disposat per pensar en Catalunya, Catalunya, un problema espanyol que ja fa temps porta a sota el braç.

Ser conservador no vol dir deixar la feina per fer, i sobretot en temes com el que acabem de parlar, no si val alló de dir "qui un dia passa un any empeny" es una expresió que acostuma a ser certa, peró en aquest cas no aplicable.

Josep mª Carbonell i Vilaró

ELS CARTERISTES

tot sovint, i sempre depenent dels horaris dels partits que tenen lloc al camp del Barça, no em queda altre alternativa que fer us del transport sub-urbá qu dona servei fins a les dotze de la nit, i gaudint d´aquest servei, fixeu-se que dic gaudir, mai mes ben emprada aquesta paraula, escales automàtiques, ascensors, etc, tot a un  preu francament irrisori, i el que no ho veigi aixís que sorti a l´extranger, on el primer dia d´estança ja podrá comprobar la diferència que es dona entre la qualitat i el preu del transport public de Barcelona amb el de la majoria de ciutats europees. també et pots fixar amb certs aspectes amb els que si hauria de posar atenció a fi i efecte de millorar-los.

Fet aquest preambul, fer esment d´una situació realment pintoresca, amb la que ja m´he trovat en diferents ocasions i a la que penso si hauria de sortir al pas, un cop dins del vagó del metro, el conductor del tren, fent us dels serveis de megafonia, fa arribar el seguent avís,-Srs. passatgers prenguin molta cura de les seves pertenences, perque dins del vagons nº 2 i el nº 3 hem detectat la presència de dos equips de carteristes.-

Un cop rebut l´esmentat avís, d´inmediat repares en que tothom i com aquell que no fa res, comproba les cremalleres de les bosses de ma, i els botons de les butxaques, a la vegada que subtilment i de manera dissimulada, es miren de reull al viatger del costat tractant d´esbrinar, qui es el carterista en questió, no em dirant que la situació no mereix ser anomenada de pintoresca.

Si et poses en el lloc de les persones que es poden veure afectades per robatoris d´aquestes característiques, sap molt de greu, no per els objectes valor que et poden prendre, sino perque si es tracta de documentació, targetes de credit, etc, això obliga a dur a terme un grapat de tramits que fins que no queden totalment cumplimentats, fan passar una mala temporada.

Ara faig la gran pregunta, si el personal del transport public coneix als carteristes, perque el servei de seguretat no els barra l´accés als vagons, a mi personalment el que em sap mes greu es l´imatge que tot plegat dona als turistes, son molts els que fan us del metro per anar a veure al Barça, i no només l´imatge, perque els que es poguin trovar amb una circumpstància d´aquestes en un país extranger, es evident que no gaudeixen d´unes bones vacances, francament lamentable

Després pots escoltar comentaris al respecte, perque vols que els agafin si entren per una porta i surten per l´altre, això es seguirá donant mentres la nostre justicia funcioni d´aquesta manera, comprenc que per apoderar-se de la cartera d´un viatger del metro o d´un turista despistat que passeja per les Rambles, no els poden comdenar a cadena perpètua, però el que si es pot fer, facil de fer i a la vegada molt convenient, es tenir-los mitg any de sol a sol, netejant els boscos del Solsones o del Berguedá.

Catalunya es la regió amb mes massa forestal del continent europeu, les raons del perqué es dona aquesta situació donarien lloc a un altre article, però aquesta es la realitat, i en consequència els boscos necessioten estar mes ben cuidats, mes ben netejats, al propietari particular fins al moment, no li resulta rentable invertir diners en la neteja del bosc, i l´Administració tampoc sembla que es vegi en la obligació de fer-ho, aquí es on es presenta el dilema de sempre, el boisc es de un propietari, o es propietat de tothom, penso que tothom hauria de tenir lliurement accés al bosc i l´Administració hauria de sentir-se obligada a mantenir-lo en les degudes condicions.

Avui en dia, tot ias la poca cura que es posa en netejar el bosc, ja s´exporten xifres certament importants de biomassa, hi ha paisos com Italia per exemple, que treuen molt profit de la biomassa per alimentar els sistemas de calefacció, en aquest camp del tractament dels residus del bosc a través de plantes generadores de biomassa si hauria de posar mes atencio que la que hi posem, però els residus del bosc s´han de recollir i transportar fins els centres de recollida i aquí es on pot ser important la feina dels carteristes.

Per altre banda, cada temporada quan arriben l´estiu i les calors, tothom esta amb el neguit dels posibles incendis, que cada any assolen les comarques catalanes, un bon estat de manteniment dels boscos seria una bona manera per apaivagar aquest neguit.

Josep mª Carbonell i Vilaró

AL SANT CRIST DE LEPANTO

Malauradament les meves informacions s´han comfirmat i sembla ser que l´antic edifici dels Jutjats Municipals, que des de els anys setanta operava al barri de la Ribera será enderrocat.

Voldria fer al respecte unes consideracions, propies d´un barceloní que desconeix tot el que te relació amb el mon de la justicia, però que vol saber tot el que passa i perqué passa dins de la seva ciutat. Hom pensava que la gran inversió que ha representat la Ciutat de la Justicia, tenia com a objectiu prioritari, unificar tots els serveis de la judicatura, no s´hagués pogut trovar espai dins d´aquestes noves instal.lacions per ubicar-hi els serveis de l´Audiencia? enlloc de situar-los en un no edifici a construir en el solar del carrer comerç un cop enderrocades les instal.lacions actuals?

esperem que tot plegat tingui un bonm final, que tot el procés d´enderroc i nova edificació es resolgui amb tota la rapidesa que sigui possible, de manera que no ens torni a passar el mateix que varem viure quan es va enderrocar en aquest mateix emplaçament el Palau de Belles Arts, prop de vint anys varen tenir que transcorrer fins que els Jutjats ara tencats varen ser operatius.

Tot aquell enorme solar necessita la futura Audiencia? no es podria habilitar algun espai per activitats que donessin un xic de vida a tot aquest barri avui en dia tan deprimit? Quina mala sort hem tingut en aquest empleçament, primer el Palau de Belles Arts, després els Jutjats, esperem que la futura Audiencia tingui millor sort.

Jo el que recomenaria a tothom que volgui donar una bona empenta en aquest afer, que faci el mateix que feia la Sra. avia del Sr. Lopez Burniol quan baixava del Maresme a Barcelona i que també feia la mev a avia quan es trovava en algún moment de dificultat, fer una visita a la Catedral i resar tres Pares Nostres al Sant Crist de Lepanto. Aquí a Barcelona sempre s´ha sentituna especial devoció per el Sant Crist de Lepanto, a mi a la Catedral mi varen batejar, i no hi habia tornat a entrar mai mes fins que al casar-me i vareig tenir que anar a demanar la fe de baptisme, la meva activitat religiosa sempre sempre la he desenvolupada i aixís segueix sent, dins de l´ambit parroquial.

Fins que un dia la meva avia, aquella avia que desde el seu balcó del carrer Comerç va presenciar l´arribada de la Reina Regent per inaugurar l´exposició del 1.888 i que sempre habia sentit una especial devoció pel San Crist de Lepanto, em va explicar un fet que habia tingut lloc sent ella encara jove, s´habia quedatr viuda amb tres vailets petits i va tenir que posar-se al front del negoci familiar, senmbla ser que aquells eren temps també molt dificils, i un dissabte es va trovar en que no tenia prous centims per pagar els sous dels treballadors, va patir uns moments segons esplicava ella, molt angoixants, que els dirás a tota aqueta gent que viuen d´aquest sou? es preguntava, va trovar la resposta, un quart d´hora després ja es trovava resant, agenollada al devant del Sant Crist de Lepanto. Fet això, va arribar a la botiga i només una estoneta després, varen entrar uns quans camalics del born, i li varen comprar mitja dotzena de carretons d´ñ aquells tan grossos que es feien servir per traginar les caixes de fruita, amb això ja en va tenir pro per poder pagar els sous dels treballadors, un cop mes segons ella, el Sant Crist s´habia posat al seu costat.

Desde aquell dia que em va explicar aquesta historia, sempre que passo pel devant de la Catedral i entro, només per veuire si el San Crist segueix tenit tants devots, efectivament, al seu devant sempre hi veus un grapat de creients resanr, sense cap dubte es la capella mes visitada, amb els Sants de passar el mateix que amb les persones, quan procuren quedar be amb el maxim de gent possible, quan fan costat i ajuden a tothom que es trova amb dificultats, també sempre i com a contrapartida, poden comptar amb la confiança i fidelitat de molts amics.

Jo recomenaria al Conseller de Justicia, amb el que d´antic he tingut una bona relació, persona creient, amb un alt sentit religios, això ho dic, perque ho se, perque el conec, que si pot trovar un moment per fer-ho, entri a la Catedral, i li demani al Sant Crist de Lepanto, que el no edifici de l´Audienciaa construir, tingui un final mes feliç que el que han tingut fins ara, els altres equipament qua han ocupat aquest indret barceloní, els veins de La Ribera ho agrairán.

Josep mª Carbonell i Vilaró