CAL SABER PERDRE

Molts dies passo alguna estona jugant amb els nets, juguem al parxís, al joc de l´oca, a les dames, el mes gran que ja te sis anyets sempre vol guanyar, i procura fer-ho, hi posa molta atenció, i si en algún moment tu estas una mica distret, fins i tot et gunya la partida, mol sovint procuro guanyar-lo, perque vull que s´acostumi a perdre, es important saber perdre, fins al punt que a lo llarg de la vida, si saps fer-ho, t´estalvies moltes enrabiades, an aquest net meu, li esta costant molt acostumar-se a perdre, quan això passa es fa mols tips de plorar, amb el pas dels anys ja si acostumará, i un dia arribará en el que sabrá respectar als contrincants i conseguir a la vegada, que aquests també el respectin a ell mateix, tot forma part de l´educació de la persona.

Ahis era Santa Teresa, a cas n´hi tenim un parell de Tereses, la meva filla gran, i sobretot la meva sogre, pobre dona amb noranta anys i malalta d´Alzeimer, es per tot això que a casa el dia de Santa Teresa, el vivim intensament, fins al punt de que cada any al arribar aquest dia, m´enrecordo de que a Madrid io tinc una cosina que també es diu Maite, sempre la felicito, i la noia ho agraeix, perque segons ella, a Madid els Sants o les onomàstiques, diguem-ho d´una manera o altra, no es celebren, donen mes importància als aniversaris, un dia em deia, es que los catalanes todo lo celebrais, siempre estais a punto de montar una fiesta, te raó la meva cosina de Madrid, encara que tinguem fama de ser excesivament seriosos, ens agraden les festes, però no només pel fet de poder disfrutar d´una bona taula, amb menjar i beguda abundants, sino perque aquestes celebracions sempre comporten el fet de reunir-nos tots, avis, pares nets i besnets, amb amor i armonia, tot resulta molt maco, te raó la meva cosina de Madrid, els catalans som aixís.

També he llegit llibres o articles, on es comenta, que als catalans ens agraden tant les festes, que fins i tot celebrem els fracassos, les derrotes, fins el punt de que la nostre Festa Nacional, la diada de l´onze de Septembre, la celebrem per commemorar la desfeta catalana al devant de les tropes franceses de Felip V, jo diria, que perdre no ens agrada, el que potser passa, es que tenim molta fé i molta confgiança amb nosaltres mateixos i amb la nostre gent, i quan perdem si ho celebrem, es perque l ´enemig entengui que encara estem sencers, que encara ens sentim fortts per poder seguir la lluita.

Al President Mas, després de molts anys de seguir i observar la seva trajectoria, et dones compte de que no li agrada perdre, amb això no vull dir que sigui un mal perdedor, només vull dir això, que no li agrada perdre, i si seguiu analitzant la seva trajectoria, us donareu compte, de que fins ara sempre ha guanyat, jo no recordo haber-lo vist perdre mai, i tins l´impresió de que amb tot aquest procés soberanista que ara ens ocupa a tots, tampoc perderá, tornará a guanyar.

Un altre al que tampoc li agradava perdre, era al President Pujol, no li recordem gaires ocasione en la que hagi pogut perdre, però compte pñerque pot ser una persona d´aquelles, que al perdre se senti resentida, aquestes darreres setmanes amb tot això que li ha passat a ell i la seva familia, he llegit manifestacions de gent que habia estat molt propera a la seva persona que m´han sorprés, el President Pujol es persona ja de una certa edat, però que encara pot ser un mal enemig, que ho tingui tothom ben present.

No s´ha de ser un perdedor, això mai de la vida, però s´ha de saber perdre i esperar un altre ocasió, que sempre arriba.

Josep Mª Carbonell i Vilaró