jueves, 30 de octubre de 2014

RECOPILANT LO JA ESCRIT

Mirant enrere, ja deuen ser set o vuit anys els que fa desde que vareig escriure el meu primer article en aquest blog, dels meus articles, aixís com de tot el contingut del blog en general, en parlo i faig algún comentari amb gent molt propera a mi, amb dingú mes, perque tot i que ho he demanat, fins al moment no ho he pogut fer a través de cap mitjá d´informació.
Tornant al dia d´avui, penso que hi ha articles que varen ser escrits uns quans anys enrere i que avui en dia convé tenir-los ben presents, perque son mes vigents de fet ara que quan varen ser escrits.

Han transcurregut prop de treinta anys desde qyue en  reunions internes de Convergència, ambn presencia del Sr. Pûjol, del Sr. Roca i fins i tot del mateix Artur Mas, jo insistia en el fet de que si be l´Estat de les Autonomies habia nascut perque dues Comunitats, Euskadi i Catalunya aixís ho demanaven, en el supost de que no ho hagués demanat ningú, també s´hagués hagut d´endagá, Espanya en aquells moments era una Empresa moderna, de recent constitució, i com totes les Empreses modernes i de considerables dimensions, calia desglosar els diferents sectors productius en aquest cas ñes comunitats, a fi de saber on es generaven els guanys, on es generaven perdues, on hi havia mes necesitat de futures inversions i consequentment on mereixia la pena endeutar-se, aquest camí es va empendre, però ara després de treinta i cinc anys, potser convé refer-lo, perque em dona l´impresió de que tots els Governs Centrals que hem tingut, fossin del signe que fossin, d´Administració d´Empreses no hi entenen gaire, i aixís Espanya s´ha convertit en una Empresa, que per lo que fa respecte al tema territorial, sembla deixada de la ma de deu.

Després del dia 9 de Novembre, suposo que el Govern Central i el nostre s´asseurán i començartan a parlar de finançament, que en definitiva es lo que ens convé a tots, un cop asseguts a la taula, els negociadors i recordant una altre article meu de ja fa uns quans anys, sortirà el tema d´aquelles comunitats que ells diuen "mas favorecidas"i él d´aquelles altres segons ells menys afavorides i que per tant necesiten deixar ben establert el tema de la solidaritat.

Era un altre article en el que jo deia, que en el curs dels quaranta anys del General Franco, Espanya havia fet elo seu camí tota sola, habia quedat per tant en mans de l´iniciativa privada, i pere tant les Comunitats on l´iniciativa privada havia estirat del carro amb força i en la bona direcció, es trovaven en millors condicions que aquelles altres, on dins de l´iniciativa privada havia mancat una mica d´empenta. En consequència, a la mort del dictador, ens trovem un país amb moltes desigualtats, a les que convé donar un punt d´equilibri a fi de mantenir la cohesió de tot l´Estat.

Es evident que s´han donat unes transferències de capital d´unes comunitats a unes altres que mes ho necesitaven, per favor no parlem mes d´expolis ni de rtobatoris, simplement es tractava de mantenir la cohesió, assegurant aixís, una semblant qualitat de vida entre totes les Comunitats. Han passat treinta i cinc anys i ja es moment de revisar la situació, a fi de saber quines son les comunitats que han tret profit d´ñ aquest nou ordenament, m´atyreveixo a dir que son la majoria las que han estat ben governades, i quines son les que després dels ajuts rebuts, si be s´han  pogut rentar una mica la cara, no tenen resolts els seus objectius fonamentals.

Aquí a Catalunya, hi ha un porcentatge de població, que com a consequència de la política separatista del Govern Central, desitgen ser independents, recordant un altre article meu d´uns pocs anys enrere, els recordaria, que la persona, la familia, l´Empresa realment independents, son aquelles que amb la riquesa generada per ells mateixos, no han de mantenir a dingú, ni han de dependre tampoc de dingú, l´independència la dona el fet de poder anar pel carrer amb la butxaca ben plena, i no el fet per romantic que sigui de veure penjada la Senyera al cap de munt de la Comunitat Europea a Brusel.les o de les Nacions Unides a New York.

Això que escriuré ara es la primera vegada que ho faig, soc persona de setanta anys, a lo llarg de la meva vida m´he trovat en la necessitat de prendre decisions arriscades, sempre les he preses, no soc dels que fujo, i tot i procurant fer be les coses, he rebut moltes garrotades. Al enfilar l´ultim tram de la meva vida, no voldria per res del mon, tenir que contemplar una Catalunya amb els ulls i els llavis ben inflats, aquesta guerra, si es pot dir aixís, l´hem d´acabar sense donar ni rebre cap bofetada, hem de posar a sobre la taula, negre sobre blanc, els estats de comptes de totes les Comunitats, que no tornia passar lo que deiem l´altre dia, quan ens varem donar compte de que a Madrid recapten els seus impostos i els dels altres, aquest no es un fet que deixi entreveure res fraudulent, només es indicador, de que rtant el Govern Central, com el Ministeri d´Hisenda, com la majoria de comunitats, l´Estat de Les Autonomies se´l passen pel forro, i si es que ho prefereixen aixís, l´altre solució es deixar el sistema autonomic pels vascos i els catalans i la resta que tornin a les "cincuenta provincias, capital Madrid", ens estalviariem molts Parlaments autonomics, molts carregs i molts calés.

El dia 10 de Novembre ja es aquí, som-hi.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

viernes, 17 de octubre de 2014

CAL SABER PERDRE

Molts dies passo alguna estona jugant amb els nets, juguem al parxís, al joc de l´oca, a les dames, el mes gran que ja te sis anyets sempre vol guanyar, i procura fer-ho, hi posa molta atenció, i si en algún moment tu estas una mica distret, fins i tot et gunya la partida, mol sovint procuro guanyar-lo, perque vull que s´acostumi a perdre, es important saber perdre, fins al punt que a lo llarg de la vida, si saps fer-ho, t´estalvies moltes enrabiades, an aquest net meu, li esta costant molt acostumar-se a perdre, quan això passa es fa mols tips de plorar, amb el pas dels anys ja si acostumará, i un dia arribará en el que sabrá respectar als contrincants i conseguir a la vegada, que aquests també el respectin a ell mateix, tot forma part de l´educació de la persona.

Ahis era Santa Teresa, a cas n´hi tenim un parell de Tereses, la meva filla gran, i sobretot la meva sogre, pobre dona amb noranta anys i malalta d´Alzeimer, es per tot això que a casa el dia de Santa Teresa, el vivim intensament, fins al punt de que cada any al arribar aquest dia, m´enrecordo de que a Madrid io tinc una cosina que també es diu Maite, sempre la felicito, i la noia ho agraeix, perque segons ella, a Madid els Sants o les onomàstiques, diguem-ho d´una manera o altra, no es celebren, donen mes importància als aniversaris, un dia em deia, es que los catalanes todo lo celebrais, siempre estais a punto de montar una fiesta, te raó la meva cosina de Madrid, encara que tinguem fama de ser excesivament seriosos, ens agraden les festes, però no només pel fet de poder disfrutar d´una bona taula, amb menjar i beguda abundants, sino perque aquestes celebracions sempre comporten el fet de reunir-nos tots, avis, pares nets i besnets, amb amor i armonia, tot resulta molt maco, te raó la meva cosina de Madrid, els catalans som aixís.

També he llegit llibres o articles, on es comenta, que als catalans ens agraden tant les festes, que fins i tot celebrem els fracassos, les derrotes, fins el punt de que la nostre Festa Nacional, la diada de l´onze de Septembre, la celebrem per commemorar la desfeta catalana al devant de les tropes franceses de Felip V, jo diria, que perdre no ens agrada, el que potser passa, es que tenim molta fé i molta confgiança amb nosaltres mateixos i amb la nostre gent, i quan perdem si ho celebrem, es perque l ´enemig entengui que encara estem sencers, que encara ens sentim fortts per poder seguir la lluita.

Al President Mas, després de molts anys de seguir i observar la seva trajectoria, et dones compte de que no li agrada perdre, amb això no vull dir que sigui un mal perdedor, només vull dir això, que no li agrada perdre, i si seguiu analitzant la seva trajectoria, us donareu compte, de que fins ara sempre ha guanyat, jo no recordo haber-lo vist perdre mai, i tins l´impresió de que amb tot aquest procés soberanista que ara ens ocupa a tots, tampoc perderá, tornará a guanyar.

Un altre al que tampoc li agradava perdre, era al President Pujol, no li recordem gaires ocasione en la que hagi pogut perdre, però compte pñerque pot ser una persona d´aquelles, que al perdre se senti resentida, aquestes darreres setmanes amb tot això que li ha passat a ell i la seva familia, he llegit manifestacions de gent que habia estat molt propera a la seva persona que m´han sorprés, el President Pujol es persona ja de una certa edat, però que encara pot ser un mal enemig, que ho tingui tothom ben present.

No s´ha de ser un perdedor, això mai de la vida, però s´ha de saber perdre i esperar un altre ocasió, que sempre arriba.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

jueves, 9 de octubre de 2014

DEBERIAMOS IR MEJOR

Unos pocos años atrás cuando todavia trabajaba, solo estaba pendiente de dos aspectos de la vida que en aquellos momentos para mi resultaban esenciales, que mi empresa fuese capeando el temporal, y que mi familia disfrutase en su conjunto, de salud trabajo y armonía, a partir de aquí, ya poco tiempo me quedaba para poner atrención en todo lo que sucedia a mi alrededor, agobiado por tus cosas, es hasta cierto punto comprensible que puedas caer en la tentación de pensar, quien tenga trabajo que se lo haga.

Al llegar la jubilación, todas tus preocupaciones se res umen en una de sola, que al final de mes te llegue la pensión, que por precaria que sea siempre ayuda a ir tirando, asimismo esperas que te sea prestada una buena atención sanitaria, y que los abuelitos enfermos que puedas tener en casa, porque hay que contar con ellos, puedan seguir viéndose beneficiados, los que tienen suerte, de la vigente ley de dependència.

Si todo lo anterior tiene debido cumplimiento, y teniendo en cuenta que a lo largo de la jornada, te encuentras con mucho tiempo desocupado, es casi obligado poner tu experiència acumulada a lo largo de muchos años de trabajo, así como de muchos años de estudio, al servicio de la comunidad, llevo una larga temporada, en la que sentado dxetrás de la pantalla del ordenador, consigo información que me ayuda a estar al corriente de cuales son las cifras que se mueven en el conjunto del país, presupuestos anuales, deficits, impuestos, situación laboral, etc, a los pocos meses de este trabajo diario, que todos los que podemos deberíamos hacer, llegas a la conclusión, en la que aún y mostrándome indulgente, España podría ir mejor, mucho mejor, deberia ir mejor.

En el curso de ña transición de los años setenta, dejamos muchos aspectos aparcados y pendientes de solución, en algún otro no acertamos, y en consequència ahora después de treinta y cinco años, se impone y es obligado hacer una revisión de este nuestro Estado de las autonomias, podíamos haber reparado en ello unos años antes, pero no lo hicimos, y ahora ya es urgente hacerlo, España repito, deberia ir mejor, y si no lo procuramos, la convivència cada vez se hará mas dificil, y si bien esto nos afecta a todos los españoles, todavia mas, a los que ponemos como objetivo priorotario nuetra tierra de origen, en mi caso Catalunya.

Recientemente, dediqué unas horas a ver de analizar lor presupuestos de las diferentes comunidades autònomas, así como también las recaudaciones de impuestos de cada comunidad, y en la seguridad de que toda esta información sea merecedora de confianza, me encontré con datos de dificil explicación, y que confirman lo dicho al comienzo del artículo, España y basicamente en todo lo que tiene relación con el funcionamiento de su división territorial, necesita profundos cambios que hagan realidad la razón de ser y los objetivos que en su dia justificaron la creación de sete Estado de las Autonomias.

Analizando como decia antes, los presupuestos de las comunidades, especialmente las que por su población y territorio, pueden ser mas representativas, te encuentras con el caso de que mientras Andalucia y Catalunya, presentan presupuestos que se mueven alrededor de los 30.000 millones de Euros, el presupuesto de la comunidad de Madrid es solo de 16.000 millones de euros, alguna razón habrá que justifique esta diferencia, ignoro de donde debe salir el dinero que falta para nivelar este presupuesto insificienta a todas luces, sobretodo en el caso de Madrid, la capìtal del Estado, con unos costes de capitalidad evidentes y que justificarian un tratamiento especial.

Por lo que respecta a la recaudación de impuestos, en Catalunya alcanzaños la cifra de 45.000 millones de Euros, suponia que la recaudación de Madrid se acercaria a esta cifra o que incluso la superaria, pero la gran sorpresa es que la recaudación de Madrid asciende a mas de 85.000 millones, supongo que ello se debe a que en Madrid se recaudan los impuestos de muchas empresas, que si bien generan su actividad en otras comunidades, sus sedes centrales radican en Madrid, y aquí es donde cumplen con sus obligaciones tributarias.

Todo lo dicho, no ayuda a llevar a cabo un analisi de cual es la realidad, la actividad, la creación de riqueza y la solidaridad que debe existir entre las diferentes comunidades.
Madrid no deberia ser una comunidad autónoma, Madrid es la capital del Estado, con unos costes de caitalidad y unas prerrogativas totalmente justificables, por su condición de capital, sin necesidad de presentar, presupuestos y recaudaciones de impuestos totalmente adulteradas, y que ademças actuan en detrimento de la real situación de todas las comunidades.

Como decia recientemente en otro artículo, así es muy dificil pensar en balanzas fiscales o en cuentas regionales, aquí en Catalunya, si la información es cierta, también hay que asegurarse, en principio lo tenemos muy claro, recaudamos 45.000 millones y presuestamos 30.000, nos sobran 15.000, nos podemos permitir ser solidarios y mantener el bienestar de nuestros ciudadanos.

Acabo recordando aquello de que "yo no soy economista, soy Perito Industrial"

Josep mª Carbonell i Vilaró