Un cop ja tenim els resultats electorals, llegim i escoltem opinions de tota mena, uns se senten satisfets, altres se senten decevuts, però els resultats son els que son, i jo diria que reflexen força be el país que tenim, i això es una cosa que a Madrid els convindria observar.
Sense entrar en masses detalls, queda evident, que la força tradicionalment mes representativa del independentisme català ha doblat la seva representació, els indignats que fa quatre dies envoltaven el Parlament i escridasaven als diputats, ja son dintre, han trovat uja força jove, d´esquerres, independentiste, que fará arribar al parlament la veu dels moviments socials del carrer.
També cal posar atenció en el fet de la força mes representativa de l´esquerra que ells diuen de veritat ha vist augmentada la seva representació, cosa totalment normal, al devant de les tensions socials que esta vivint el nostre país.
Tot plegat, jo diria i repeteixo, molt normal, això es Catalunya, que tothom s´han faci carreg.
De totes maneres, espero que un dia o altre el Govern Central i el Govern de la Generalitat, tornaran a parlar del Pacte Fiscal, que potser si, que hauria d´anar precedit d´una consulta popular, el dret a ecidir hauria de ser reconegut, lo que ajudaria a resoldre molts contenciosos que avui en dia queden sora la jurisdicció del Tribunal Constitucional i que potser seria millor que els resolgués la gent del carrer.
Jo, que com ja sabeu en el meu cap no i tinc res mes que el Pacte Fiscal, acabaré parlant una mica d´aquest tema, un tema que conve es mantingui viu a totes les converses, en la mesura que aixís es faci, sentirem parlar d´hisenda propia, sentirem parlar de quines seran les quantitats que s´hauran de pagar a´l´Estat Espanyol a canvi del serveis encara propis de l´Estat, per descomptat que sentirem parlar de temes juridic si constitucionals, però tots aquests aspectes, penso que es recolsen sobre una base tangible, solida, que la mecànica dels profesionals, podrá després de moltes negociacions, resoldre de manera eficient.
A mi personalment, l´aspecte que mes m´ha fet pensar, en referència al Pacte Fiscal, es la manera d´establir la solidaritat que te que haver-hi entre comunitats, tots reconeixem que s´ha de mantenir un principi basic de solidaritat, però com la podem concretar aquesta solidaritat?, quines quantitats, quins limits, quin abast,quin será el punt final de trobada, quines comunitats seran mes o menys receptores d´aquesta solidaritat, i quines seran les que contribuiran i amb quina mesura, tot es molt complicat perque es recolsa en aspectes, eteris, difusos, que fan de mal quantificar.
De totes maneres i tot pensant, trovo tres aspectes, en els que d´una manera clara i evident, es podria recolsar el calcul d´aquesta solidaritat, l´inversió en educació, sanitat i dependència, ha de ser la mateixa per tots els espanyols, a tots els recons de l´Estat ha d´arribar la mateixa contribució per càpita, que asseguri el dret a mantenir de manera igualitaria aquets tres aspectes basis e irrenunciables per qualsevol societat avançada.
Apart de lo esmentat, avui en dia no acerto a veure on pot fer falta mes solidaritat, perque per lo que fa respcte a carreteres, autovies, linees de ferrocarril, atenció ciutadana, serveis municipals, s´ha fet un gran esforç i ja no cal pensar-hi.
Hem de seguir treballant el Pacte Fiscal, jo diria que es una bona idea anar-ho fent, les eleccions ja han passat, no ens encallem.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 27 de noviembre de 2012
martes, 20 de noviembre de 2012
QUE HEM DE FER?
Darrerament, he escoltat comentaris de persones amb tarannà optimiste, encara en queden i es d´agrair tinguent en compte els temps que es viuen, que recorden altres crisis que ja hem patit en el passat i de les que sempre ens en hem sortit, les crisis dels primers setanta i la dels primers noranta, també varen resultar doloroses, també varem arribar a tasses d´atur del ordre del 25% i ens en varem sortir prou be, fins el punt de que després varem gaudir d´uns anys de molte prosperitat, aquesta vegada diuen aquests optimistes passarà lo mateix, només cal tenir paciència i perseverancia.
Jo, que per naturalesa també ho soc d´optimiste, veig les coses diferent, perque penso que en aquesta crisis que estem vivint en el moment present ja hi han moltes mes coses per perdre, aquelles crisis dels setanta i noranta, no varen ser res mes que una aturada en el nostre camí, i els que hi estem avesats a fer camí, sabem que una aturada fins acert punt ajuda a seguir la ruta amb les forces renovades, en el moment present, el camí ja el teniem practicament fet, i son moltes les coses que ara estem deixant per la vorera que costarà mol tornar a conquerir, sap molt de greu tot lo que ens esta passat. Que hem de fer?
Augmentar els ingresos, la creació de riquesa, no es facil, el marcat interior con consumeix i a la resta d´Europa, els paisos del nostre entorn, es troven en situacio molt semblant, però hi ha altres zones del planeta, on no estan patint cap crisis, molt al contrari estan vivint moments d´expansió, a l´America del Sud, Asia, Africa, hi han molt bones oportunitats de negoci, les exportacions catalanes darrerament ja estan tenint un bon comportament, sont molts els emprenedors que tot això ho entenen aixís, aquest es el camí, consolidem-lo.
En segon lloc el que cal es reduir despeses, que en la mesura que sigui posible no malmetin la qualitat de vida i el benestar social de la ciutadania, una despesa molt important que condiciona els nostres pressupostos es el pagament del subsidi d´atur, he pensat i segueixo pensant, que en la lluita contra l´atur, encara queden coses per fer, posem una mica d´imaginació, aquesta seria una reducció de despesa, agraida a part de necesària.
La segona partida a considerar es el cost financer que estem pagant com a consequència del nostre deute exterior, d´aquest deute ja no es la primera ocasió que esmento la necessitat de que algú, no se qui sera l´afortunat, però algú la posi en algun inospit viarany. de totes maneres aquest deute per cancelar-lo, dingú ens ferà anar al jutjat, lo que no pot ser es que nosaltres hagim de financiar el nostre deute al 6% mentres els alemanys ho estan fent al 1.5 %, es una situació insostenible que ens porta a uns ajusts excessiu del nostre pressupost i a la vegada ens fa perdre competivitat.
Espero que algú altre fará les seves aportacions, i mentrestant el que cal es no perdre la serenitat, perseverar en la nostre capacitat de treballar i de innovar, i tots plegats, personas, families i Estats entendre que hem entrat en un mon diferent.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Jo, que per naturalesa també ho soc d´optimiste, veig les coses diferent, perque penso que en aquesta crisis que estem vivint en el moment present ja hi han moltes mes coses per perdre, aquelles crisis dels setanta i noranta, no varen ser res mes que una aturada en el nostre camí, i els que hi estem avesats a fer camí, sabem que una aturada fins acert punt ajuda a seguir la ruta amb les forces renovades, en el moment present, el camí ja el teniem practicament fet, i son moltes les coses que ara estem deixant per la vorera que costarà mol tornar a conquerir, sap molt de greu tot lo que ens esta passat. Que hem de fer?
Augmentar els ingresos, la creació de riquesa, no es facil, el marcat interior con consumeix i a la resta d´Europa, els paisos del nostre entorn, es troven en situacio molt semblant, però hi ha altres zones del planeta, on no estan patint cap crisis, molt al contrari estan vivint moments d´expansió, a l´America del Sud, Asia, Africa, hi han molt bones oportunitats de negoci, les exportacions catalanes darrerament ja estan tenint un bon comportament, sont molts els emprenedors que tot això ho entenen aixís, aquest es el camí, consolidem-lo.
En segon lloc el que cal es reduir despeses, que en la mesura que sigui posible no malmetin la qualitat de vida i el benestar social de la ciutadania, una despesa molt important que condiciona els nostres pressupostos es el pagament del subsidi d´atur, he pensat i segueixo pensant, que en la lluita contra l´atur, encara queden coses per fer, posem una mica d´imaginació, aquesta seria una reducció de despesa, agraida a part de necesària.
La segona partida a considerar es el cost financer que estem pagant com a consequència del nostre deute exterior, d´aquest deute ja no es la primera ocasió que esmento la necessitat de que algú, no se qui sera l´afortunat, però algú la posi en algun inospit viarany. de totes maneres aquest deute per cancelar-lo, dingú ens ferà anar al jutjat, lo que no pot ser es que nosaltres hagim de financiar el nostre deute al 6% mentres els alemanys ho estan fent al 1.5 %, es una situació insostenible que ens porta a uns ajusts excessiu del nostre pressupost i a la vegada ens fa perdre competivitat.
Espero que algú altre fará les seves aportacions, i mentrestant el que cal es no perdre la serenitat, perseverar en la nostre capacitat de treballar i de innovar, i tots plegats, personas, families i Estats entendre que hem entrat en un mon diferent.
Josep mª Carbonell i Vilaró
martes, 6 de noviembre de 2012
ESPOLIACIO
Si ho tinc ben entés, em sembla que es avui mateix, que el Sr. José mª Aznar, será aquí a Barcelona, presentant la conferen cia que la fundació F.A.E.S. ha convocat, per questionar la raó de ser, del tant anomenat aquí a Catalunya, espoli fiscal.
Jo particularment, sempre m´he mostrat respectuos amb la figura política del Sr. Aznar, també en alguna ocasió m´h permes questionar alguna de les seves decisions, en el seu moment vareig posar molt d´enfasi al retreure els deliris de grandesa, que el varen portar a reunir-se amb el Sr. Bush i el Sr. Blair, per decidir totys tres de manera conjunta l´invasió de l´Irak.
En aquesta ocasió, haig d´estar d´acord amb ell, quan suposo que el que vol exposar, es que aquí a Catalunya, no s´ha donat cap espoli ni tampoc cap robatori, efectivament no son aquesteas les paraules mes adients a l´hora de parlar del tracte fiscal que ha rebut fins ara Catalunya, a través d´aquest article procuraré analitzar perqué en el moment present es demana a l´Estat Espanyol, revisar d´una manera definitiva, el sistema de finançament actual, a fi de donar satisfacció a les justes i equitatives aspiracions del poble català.
No es aquesta la primera ocasió en la que escric alguna cosa al respecte, però ho tornaré a fer, potser perque penso que aquest es el moment mes adient per fer-ho.
En el curs dels quaranta anys de dictadura franquista, només una cosa no estaba permesa, questionar el seu "Movimiento Nacional", per tot lo demés, el país va quedar en mans de l´iniciativa privada, educació, sanitat, Empresa, urbanisme etc., nos es pagaven impostos i auixís d´aquesta manera, el país va anar funcionant en el curs d´aquells quaranta anys.
En algunas comunitats, l´iniciativa privada va donar mostres de mes activitat, i en canvi en altres, les classes dirigents potser no varen ser prou emprenedores, i això va donar com a resultat, que a la mort del dictador, ens trovem una Espanya amb moltes desigualtats, en quan al nivell i qualitat de vida, amb deficits estruturals importants i amb moltes necessitats bàsiques sense resoldre.
Els espanyols varem començar a pagar impostos, i el Govern central sense cap mena d´acord previ, ni de cap negociació amb les comunitats afectades, va iniciar un procés de transferència de capitals, entre unes comunitats, no mes riques, això cal tenir-ho molt clar, però si, que com a consequència de un millor lideratge i del seu propi esforç, es trovaben mes desenvolupades, que altres on l´iniciativa privada, no s´habia mostrat tant emprenedora, i que com a consequència d´això, es trobaven necessitades d´inversió i d´estimuls economics, a fi de reactivar la seva economía i reequilibar aixís la situació de tots els pobles de l´Estat.
Això dit aixís, no ha estat ni cap espoli, ni cap robatori, es un procés que s´habia de seguir, per mantenir una bona cohesió entre les diferents comunitats, el procés es evident que ha donat bon resultat, s´ha fet un gran esforç en millorar les estructures, les comunicacions, els serveis basics, sanitat, educació i atenció a la gent dependent, i avui en dia, ja no es donen, les desigualtats que presentaba el país a la mort del dictador.
Just arribats en aquest punt, Catalunya pensa, que te dret a fer, alló que no es va fer en el curs de la transició dels anys setanta, de tot això, parlar-ne, i reclamar tot lo que prové del seu esforç, de la seva inciativa, de la seva emprenaduria, tot alló que li pertoca, i que s´ha de traduir, en una independència econòmica, que tot i mantenint, uns principis basics e ineludibles de solidaritat, li permeti a través d´una hisenda pròpia, recaptar i distribuir els seus impostos.
No es apropiat parlar d´espolis ni de xantatges economics, el que cal fer, es tornar al començament, posar les coses en el seu lloc i a partir d´aquí seguir treballant colze a colze amb la resta de l´Estat, tinguent present això si desde aquest moment a lló que es diu "todos juntos pero no revueltos".
Josep mª Carbonell i Vilaró
Jo particularment, sempre m´he mostrat respectuos amb la figura política del Sr. Aznar, també en alguna ocasió m´h permes questionar alguna de les seves decisions, en el seu moment vareig posar molt d´enfasi al retreure els deliris de grandesa, que el varen portar a reunir-se amb el Sr. Bush i el Sr. Blair, per decidir totys tres de manera conjunta l´invasió de l´Irak.
En aquesta ocasió, haig d´estar d´acord amb ell, quan suposo que el que vol exposar, es que aquí a Catalunya, no s´ha donat cap espoli ni tampoc cap robatori, efectivament no son aquesteas les paraules mes adients a l´hora de parlar del tracte fiscal que ha rebut fins ara Catalunya, a través d´aquest article procuraré analitzar perqué en el moment present es demana a l´Estat Espanyol, revisar d´una manera definitiva, el sistema de finançament actual, a fi de donar satisfacció a les justes i equitatives aspiracions del poble català.
No es aquesta la primera ocasió en la que escric alguna cosa al respecte, però ho tornaré a fer, potser perque penso que aquest es el moment mes adient per fer-ho.
En el curs dels quaranta anys de dictadura franquista, només una cosa no estaba permesa, questionar el seu "Movimiento Nacional", per tot lo demés, el país va quedar en mans de l´iniciativa privada, educació, sanitat, Empresa, urbanisme etc., nos es pagaven impostos i auixís d´aquesta manera, el país va anar funcionant en el curs d´aquells quaranta anys.
En algunas comunitats, l´iniciativa privada va donar mostres de mes activitat, i en canvi en altres, les classes dirigents potser no varen ser prou emprenedores, i això va donar com a resultat, que a la mort del dictador, ens trovem una Espanya amb moltes desigualtats, en quan al nivell i qualitat de vida, amb deficits estruturals importants i amb moltes necessitats bàsiques sense resoldre.
Els espanyols varem començar a pagar impostos, i el Govern central sense cap mena d´acord previ, ni de cap negociació amb les comunitats afectades, va iniciar un procés de transferència de capitals, entre unes comunitats, no mes riques, això cal tenir-ho molt clar, però si, que com a consequència de un millor lideratge i del seu propi esforç, es trovaben mes desenvolupades, que altres on l´iniciativa privada, no s´habia mostrat tant emprenedora, i que com a consequència d´això, es trobaven necessitades d´inversió i d´estimuls economics, a fi de reactivar la seva economía i reequilibar aixís la situació de tots els pobles de l´Estat.
Això dit aixís, no ha estat ni cap espoli, ni cap robatori, es un procés que s´habia de seguir, per mantenir una bona cohesió entre les diferents comunitats, el procés es evident que ha donat bon resultat, s´ha fet un gran esforç en millorar les estructures, les comunicacions, els serveis basics, sanitat, educació i atenció a la gent dependent, i avui en dia, ja no es donen, les desigualtats que presentaba el país a la mort del dictador.
Just arribats en aquest punt, Catalunya pensa, que te dret a fer, alló que no es va fer en el curs de la transició dels anys setanta, de tot això, parlar-ne, i reclamar tot lo que prové del seu esforç, de la seva inciativa, de la seva emprenaduria, tot alló que li pertoca, i que s´ha de traduir, en una independència econòmica, que tot i mantenint, uns principis basics e ineludibles de solidaritat, li permeti a través d´una hisenda pròpia, recaptar i distribuir els seus impostos.
No es apropiat parlar d´espolis ni de xantatges economics, el que cal fer, es tornar al començament, posar les coses en el seu lloc i a partir d´aquí seguir treballant colze a colze amb la resta de l´Estat, tinguent present això si desde aquest moment a lló que es diu "todos juntos pero no revueltos".
Josep mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)