Un cop llegit el diari que acostumo a comprar, sempre dedico una bona estona a resoldre els mots encreuats, es una costum, jo fins i tot diria que una bona costum, un bon ajut per millorar el llenguatge, i en ocasions, per coneixer o recordar alguna paraula en desús que fins i tot en ocasions es fa agradable recordar.
Aquest passat diumenge, l´escriptor i periodista Marius Serra, persona que apart d´escriure molt bons articles, es desde ja fa molt temps, el responsable dels mots encreuats en català, sdel diari que jo llegeixo i on ell hi escriu, ens demanava una paraula d´aquelles que el jovent d´avui en dia dificilment poden coneixer, i fins i tot a ell mateix per la seva edat, li ve una mica justet.
"Funcionari Municipal encarregat de vigilar algunas entrades de la ciutat com ara l´Hospitalet, deia el Sr. Serra, per interceptar l´entrada de certs peoductes no permesos, o be que estaban sotmesos al pagament de la taxa corresponent.
La respoosta era "BUROT", ewl burot era el funcionari que instal.lat en una rudimentaria caseta, anomenada el "Fielato", vigilava no només a l´Hospitalet Sr. Serra, tambe altres entrades de Barcelona, jopersonalment era un nen molt petit, pero en recordo una que estaba al voltant de la Plaça de les Glories.
Repeteixo que jo era un nen petit i amb els meus pares viviem molt aprop d´aquest fielato de la Plaça de les Glories, estem parlant de mes de seixanta anys enrere, i just en aquest fielato i treballava un oncle meu, el qual tot i buscant feina, se li va presentar aqusta opció per entrar a l´Ajuntament de Barcelona, i la va acceptar, la meva mare quan sortia a comprar, en ocasions em deixava una estona amb ell perque li fes una mica de companyia, i es que la feina del burot era molt aburrida, aquell oncle meu ja fa molts anys trespassat, i jo ens estimavem molt.
Després de molts anys de treballar a l´Ajuntament, la seva dedicació, i les seves bones prestacions, el varen portar a ocupar dins de l´Ajuntament, un carreg certament de força responsabilitat, dins del departament de "obres particulars", era aquella, la època en la que La Caixa, a través de la seva immobiliaria, edificava habitatges de renda limitada, dins de la ciutat i de molt bona qualitat, que eren molt buscats, per tot el jovent que ens voliem casar, moltes parelles es varen poder casar gracies a aquells pisos de La Caixa, que a mes a mes eren força assequibles per la gent jove que començava, el lloguer era de 2.880.- Ptas, pere ac onseguirne un, en ocasions feia falta tenir alguna bona recomenació, i jo la tenia, tenia un tiet ben situat al departament de obres particulars de l´Ajuntament de Barcelona, i obviament ben relacionat amb l´inmobiliaria de "La Caixa".
Avui en dia, i després de quaranta i tres anys, ja no paguem les 2.880.- Ptas, però seguim vivint en el mateix pis, al barri barceloní de Sant Andreu.
Aquest d´avui, no ha estat el meu article habitual, però aixis, de manera espotanea i ajudat per en Marius Serra, he volgut fer arribar un entranyable record i homenatge, a tots els burots, si es que encara en queda algún, al meu estimat oncle que al cel sigui, i a la immobiliaria de la Caixa i a la seva Obra Social que tant va ajudar en aquells anys perque moltes parelles joves es poguessin casar.
Josep mª Carbonell i Vilaró
martes, 26 de noviembre de 2013
martes, 19 de noviembre de 2013
APROBAREM AL SEPTEMBRE
No fa gaires dies, estaba buscant dins de la programació televisiva que ve inclosa en el diari, alguna cosa que poder veure després de sopar, a casa, el nostre canal es obviament TV3, encara que darrerament també dedico alguna estona al canal TV8, però en aquesta ocasió tot buscant, vareig trovar dins de la programació de TV2, una película que sense ser cap cosa de l´altre mon, per tots els que ja estem al voltant de la meva edat, ens transporta amb tot el seu contingut inherent, el que varen representar aquells anys de la transició política, a viure trenta i cinc anys enrere, quan encara teniem uns edat en la que tot eren il.lusions i projectes, tant a nivell personal, com per tot lo que feia respecte a les llibertats piolítiques i socials a nivell d´Estat, aixís com per la consolidació del fet català, de la seva cultura, del seu potencial economic, del seu paper com a nació dins de l´estat espanyol i dins d´Europa.
L´argument de la película, de la que oblidava dir el seu nom, es deia "Asignatura pendiente", ens porta a viurela relació d´una parella, que ja en aquells anys setanta, no tenen ben resoltes les seves relacions afectives, al retrovar-se, després de molts anys, volen probar de trovar la felicitat tots dos plegats, en un moment d´aquells, on en tots els ordres de la vida, es donava l´ansia i l´anhel, d´esborrar tot el passat i començar a viure un altre vida, partint del no res fins a tot alló que sempre haviem estat esperant.
Eren els darrers anys del franquisme, encara en aquells moments, amb molts presos politics a les presons, mentres la gent pel carrer s´escarrassava, demanant llibertat, amnistia i Estatut d´autonomía.
La parella protagonista en questió, després d´un temps de relació personal, i en el cas d´ell, de lluita per donar un tomb a tota quella situació política, que ja es feia eterna i descoratjadora, arriven a la conclusió de que tot lo que han viscut aquells dies, ha estat un intent fracassat de començar de nou, i que en definitiva com diu el titol de la película, encara els queden "asignaturas pendents"
Un cop acabada la película, es va establir un col.loqui, entre els dos prptagionistes, en José Sacristan i la Fiorela Faltoiano, amb el director J.L. Garci i la conductora del programa, la Sra. Guillen Cuervo, es va parlar de la película, del seu rodatge, i de les vivències que es varen viure mentres el feien, es va parlar també de lo que era la vida i la societat espanyola en aquells moments, i en algún moment del col.loqui, fins i tot varen aflorar les emocions, llogic, al evocar tot el que va succeir en aquells darrers anys dels setanta, emocions, que les quatre persones que estaven al devant de la càmara, varen conseguir traslladar, a molts dels que com simples espectadors, estavem veient la televisió.
Abans d´acabar, la Fiorela Faltoiano, gran actriu, jo diria que una gran dama del cine i el teatre espanyols, env recordar que estava a punt d´acabar les seves memòries, penso jo, que de manera prematura, perqué dins de le seve vida, dona l´impresió que encara li han d´arribar moltes vivències per poder narrar, però diu que fins i tot ja te decidit el titol del llibre, es dirá "Aprobaré en Septiembre".
Un cop acabat el programa, vareig seguir assegut al devant de la tele,pensant en la película, en tot el que varen representar aquells anys, per tota la gent que els varem viure, i llogicament també vareig pensar en tot el que ha vingut després.
S´em va fer una mica tard, però vareig arribar a les meves conclusions, després dels trenta i cinc anys que hem viscut en democràcia, ja no hauriem de tenir asignatures pendents d´aprobar, no ens hauria de caldre esperar que arrivés el nostre Septembre per poder aprobar.
La vida, tota, la nostre personal i la de tothom en general, es una continuitat de tenir que fer front a examens, una vegas s´aproba i altres es suspen, però els que en el moment de la transició, voltavem els trenta, i això vol dir que ara ja ens acostem als setanta, ja no hauriem de tenir asignatures pendents de ser aprobades, el que si sempre s´ha de fer, es no defugir de l´oportunitat de millorar nota, per millorar nota si que mereix fer front a un "examen de Septembre"
Els catalans ja portem m olts anys aprobant asignatures i fins i tot millorant nota, ara ja es el moment de que ho faci la societat espanyola en tot el seu conjunt, o si mes no que crei les condicions perque els catalans poguem seguir millorant resultats, de lo contrari es trovará en una situació de "suspens" es a dir de fracás absolut.
Josep mª Carbonell i Vilaró
L´argument de la película, de la que oblidava dir el seu nom, es deia "Asignatura pendiente", ens porta a viurela relació d´una parella, que ja en aquells anys setanta, no tenen ben resoltes les seves relacions afectives, al retrovar-se, després de molts anys, volen probar de trovar la felicitat tots dos plegats, en un moment d´aquells, on en tots els ordres de la vida, es donava l´ansia i l´anhel, d´esborrar tot el passat i començar a viure un altre vida, partint del no res fins a tot alló que sempre haviem estat esperant.
Eren els darrers anys del franquisme, encara en aquells moments, amb molts presos politics a les presons, mentres la gent pel carrer s´escarrassava, demanant llibertat, amnistia i Estatut d´autonomía.
La parella protagonista en questió, després d´un temps de relació personal, i en el cas d´ell, de lluita per donar un tomb a tota quella situació política, que ja es feia eterna i descoratjadora, arriven a la conclusió de que tot lo que han viscut aquells dies, ha estat un intent fracassat de començar de nou, i que en definitiva com diu el titol de la película, encara els queden "asignaturas pendents"
Un cop acabada la película, es va establir un col.loqui, entre els dos prptagionistes, en José Sacristan i la Fiorela Faltoiano, amb el director J.L. Garci i la conductora del programa, la Sra. Guillen Cuervo, es va parlar de la película, del seu rodatge, i de les vivències que es varen viure mentres el feien, es va parlar també de lo que era la vida i la societat espanyola en aquells moments, i en algún moment del col.loqui, fins i tot varen aflorar les emocions, llogic, al evocar tot el que va succeir en aquells darrers anys dels setanta, emocions, que les quatre persones que estaven al devant de la càmara, varen conseguir traslladar, a molts dels que com simples espectadors, estavem veient la televisió.
Abans d´acabar, la Fiorela Faltoiano, gran actriu, jo diria que una gran dama del cine i el teatre espanyols, env recordar que estava a punt d´acabar les seves memòries, penso jo, que de manera prematura, perqué dins de le seve vida, dona l´impresió que encara li han d´arribar moltes vivències per poder narrar, però diu que fins i tot ja te decidit el titol del llibre, es dirá "Aprobaré en Septiembre".
Un cop acabat el programa, vareig seguir assegut al devant de la tele,pensant en la película, en tot el que varen representar aquells anys, per tota la gent que els varem viure, i llogicament també vareig pensar en tot el que ha vingut després.
S´em va fer una mica tard, però vareig arribar a les meves conclusions, després dels trenta i cinc anys que hem viscut en democràcia, ja no hauriem de tenir asignatures pendents d´aprobar, no ens hauria de caldre esperar que arrivés el nostre Septembre per poder aprobar.
La vida, tota, la nostre personal i la de tothom en general, es una continuitat de tenir que fer front a examens, una vegas s´aproba i altres es suspen, però els que en el moment de la transició, voltavem els trenta, i això vol dir que ara ja ens acostem als setanta, ja no hauriem de tenir asignatures pendents de ser aprobades, el que si sempre s´ha de fer, es no defugir de l´oportunitat de millorar nota, per millorar nota si que mereix fer front a un "examen de Septembre"
Els catalans ja portem m olts anys aprobant asignatures i fins i tot millorant nota, ara ja es el moment de que ho faci la societat espanyola en tot el seu conjunt, o si mes no que crei les condicions perque els catalans poguem seguir millorant resultats, de lo contrari es trovará en una situació de "suspens" es a dir de fracás absolut.
Josep mª Carbonell i Vilaró
jueves, 7 de noviembre de 2013
LA RIBERA, UN BARRI DE BARCELONA
Els meus avis sempre havien viscut al carrer Comerç, tocant a la plaçeta del Comerç, allá es on el meu pare i els oncles varen neixer, i allá es on jo vareig passar moltes estones de la meva infantesa, just en aquest indret, es on també i radicava el negoci de la familia i on jo hi vaig esta treballant fins fa pocs anys, quan em vareig jubilar al coplkir els seixanta cinc anys.
Es un barri amb un passat gloriós, l´exposició del 1.888, el Parc de la Ciutadella amb tots els seus palaus, l´Arc del Triomf, El Born, l´estació de França, i al voltant de tot això una gran activitat de negoci.
El curs de la vida fa que tot pateixi canvis i a la vegada alteri la funcionalitat de moltes instal.lacions, el mercat de fruites i verdures ja no hi es, però recentment l´edifici del Born s´ha reformat, i conservant i millorant l´arquitectura de l´edifici, se li ha trovat la manera de que com a instal.lació cultural, pogui recordar els origens de Barcelona i del barri de la Ribera.
Al voltant de´l Born, ja no hi pots trovar transportistes, ni bodegues on poguer fer un café de bon matí, però la dinàmica del barri ha originat altres sortides, dins del camp de la moda o de la restauració, que fan que tot aquell entorn resulti atractiu per tota la gent que el visita, generant aixís a la vegada, una font d´activitat i de negoci que ha mantingut la vitalitat de tot l´entorn.
No totes les instal.lacions, del barri, d´una manera o altre, hereves d´aquella exposició de l´any 1.988, han tingut la mateixa sort, i avui si m´he posat a escriure, ha estat per parlar d´aquell Museu de Belles Arts, que recent acabada la guerra civil, jo ja no els vaig poguer veure, perque sense saber la raó, va ser enderrocat, era una estructura de ferro com la del Born, el ferro en aquella època escassejava i es pagava a molt bon preu, varen ser molt els anys durant els cuals els vailets del barri al sortir del col.legi, jugavem al futbol en aquell immens solar que va quedar després de l´enderroc.
Dins dels anys seixanta es va començár a construir el que fins fa poc ha sigut l´edifici dels Jutjats Municipals, un cop edificat va estar uns quans anys sense funcionar, fins que al final dels setanta o comenáment dels vuitanta no ho recordo exactament va començar a ser operatiu.
En el curs d´aquests trenta o quaranta anys, els Jutjats, que no oblidem ocupaven la illa entre el carrer Comerç i el Passeig de Pujades per una banad i per l´altre desde el Passeig Picasso fins el Passeig Lluis Companys, han estat un altre font d´activitat per tot aquell sector, al voltant del Arc del Triomf i del Parc de la Ciutadella, era molta la gent que treballava i circulava per tot aquell entorn.
La popsada en funcionament de la Ciutat de la Justicia de l´Hospitalet, ha portat com a consequència, el tancament dels Jutjats del carrer Comerç, la pregunta que ara ens fem, els que ja tenim una edat, es clar, es si tornarem a veure un altre enderrocament, en aquell mateix solar on jo jugava al futbol al costat d les restes del Museu de Belles Arts.
Ignoro si ja han pensat quina aplicació es vol donar a tot aquell enorme edifici, si encara no ho han fet, caldría que si donessin una mica d´urgència, perque mentrestant aquell sector del barri ha quedat mort, am prou feines s´hi veuen vianants pel carrer, només botigues tancades, fins i tot els xinesos que s´hi havien instal.lat estan abandonant el barri.
Dic tot això, perque la setmana passada, vareig anar a fer una volta pñer tot aquell barri de la meva infantesa, feia tres o quatre anys que no m´hi apropavam, i al veure tot aquell enorme edifici, vuit, amb les portes i finestres tancades amb rajoles a fi d´evitar l´ñ entrada dels okupes, vareig marxar francament deprimit.
Per favor, no l´enderroqueu, avui en dia la canalla ja no juga al futbol pel carrer, i per altre banda, les coses no están per malbaratar instal-lacions encara en bon estat, i que poden donar algun que altre bon servei.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Es un barri amb un passat gloriós, l´exposició del 1.888, el Parc de la Ciutadella amb tots els seus palaus, l´Arc del Triomf, El Born, l´estació de França, i al voltant de tot això una gran activitat de negoci.
El curs de la vida fa que tot pateixi canvis i a la vegada alteri la funcionalitat de moltes instal.lacions, el mercat de fruites i verdures ja no hi es, però recentment l´edifici del Born s´ha reformat, i conservant i millorant l´arquitectura de l´edifici, se li ha trovat la manera de que com a instal.lació cultural, pogui recordar els origens de Barcelona i del barri de la Ribera.
Al voltant de´l Born, ja no hi pots trovar transportistes, ni bodegues on poguer fer un café de bon matí, però la dinàmica del barri ha originat altres sortides, dins del camp de la moda o de la restauració, que fan que tot aquell entorn resulti atractiu per tota la gent que el visita, generant aixís a la vegada, una font d´activitat i de negoci que ha mantingut la vitalitat de tot l´entorn.
No totes les instal.lacions, del barri, d´una manera o altre, hereves d´aquella exposició de l´any 1.988, han tingut la mateixa sort, i avui si m´he posat a escriure, ha estat per parlar d´aquell Museu de Belles Arts, que recent acabada la guerra civil, jo ja no els vaig poguer veure, perque sense saber la raó, va ser enderrocat, era una estructura de ferro com la del Born, el ferro en aquella època escassejava i es pagava a molt bon preu, varen ser molt els anys durant els cuals els vailets del barri al sortir del col.legi, jugavem al futbol en aquell immens solar que va quedar després de l´enderroc.
Dins dels anys seixanta es va començár a construir el que fins fa poc ha sigut l´edifici dels Jutjats Municipals, un cop edificat va estar uns quans anys sense funcionar, fins que al final dels setanta o comenáment dels vuitanta no ho recordo exactament va començar a ser operatiu.
En el curs d´aquests trenta o quaranta anys, els Jutjats, que no oblidem ocupaven la illa entre el carrer Comerç i el Passeig de Pujades per una banad i per l´altre desde el Passeig Picasso fins el Passeig Lluis Companys, han estat un altre font d´activitat per tot aquell sector, al voltant del Arc del Triomf i del Parc de la Ciutadella, era molta la gent que treballava i circulava per tot aquell entorn.
La popsada en funcionament de la Ciutat de la Justicia de l´Hospitalet, ha portat com a consequència, el tancament dels Jutjats del carrer Comerç, la pregunta que ara ens fem, els que ja tenim una edat, es clar, es si tornarem a veure un altre enderrocament, en aquell mateix solar on jo jugava al futbol al costat d les restes del Museu de Belles Arts.
Ignoro si ja han pensat quina aplicació es vol donar a tot aquell enorme edifici, si encara no ho han fet, caldría que si donessin una mica d´urgència, perque mentrestant aquell sector del barri ha quedat mort, am prou feines s´hi veuen vianants pel carrer, només botigues tancades, fins i tot els xinesos que s´hi havien instal.lat estan abandonant el barri.
Dic tot això, perque la setmana passada, vareig anar a fer una volta pñer tot aquell barri de la meva infantesa, feia tres o quatre anys que no m´hi apropavam, i al veure tot aquell enorme edifici, vuit, amb les portes i finestres tancades amb rajoles a fi d´evitar l´ñ entrada dels okupes, vareig marxar francament deprimit.
Per favor, no l´enderroqueu, avui en dia la canalla ja no juga al futbol pel carrer, i per altre banda, les coses no están per malbaratar instal-lacions encara en bon estat, i que poden donar algun que altre bon servei.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)