EN DINERO O EN ESPECIES

Supongo que he leido o escuchado correctamente, si es así, voy a permitirme a través de este artículo, felicitar y dar mi enhorabuena al Ministro de economia español por su nombramiento como presidente del "Eurogrup" y lo voy a hacer porque francamente se me hace extraño, que un hecho tan relevante no haya encontrado a través de los medios, el eco que sin duda merece.

Estamos en exceso ocupados en las sentencias del Tribunal Constitucional y sus repercusiones, y esto en ocasiones no nos permite apreciar y dejar constancia de los logros del Gobierno Popular, que también se han dado, evidentemente en Bruselas se ha llevado a cabo una muy buena actuación, que sin duda tiene mucho que ver con la presente mejoriade la economia española.

En estos momentos estamos viviendo porque además se llenan muchas paginas hablando de ello, las negociaciones entre la Unión Europea y el Gobierno griego, a fin de encontrar una salida a su ingente nivel de deuda, así como encontrar la manera de equilibrar su deficit presupuestario, mejorar su productividad,poner freno a su fraude fiscal etc. en definitiva todo este problema que los españoles también hemos vivido y sufrido, en realidad seria mas exacto decir, que todavia al dia de hoy estamos viviendo y sufriendo.

Una de las salidas que el Gobierno griego requeria de sus socios europeos, era una quitanza de parte de su deuda, las autoridades econòmicas europeas se resisten a aceptar esta salida a la que en mi opinión, un dia u otro deberá llegarse, desde el principio de la crisis vengo insistiendo a través de estos artículos, que los niveles de deuda que estamos manteniendo la mayoria de paises no es sostenible, esta mi opinión, que no es mas que esto una opinión, se refuerza escuchando o leyendo voces o firmas evidentemente mas autorizadas que las mias, y que también se pronuncian en el mismo sentido.

Hay quien opina que la reducción de esta deuda, deberia llevarse a cabo a nivel global, en el bien entendido de que nos movemos dentro de una economia en su conjunto sumamente globalizada, no tengo suficientes conocimientos para sostener una postura al respecto, pero por lo que nos llega, la deuda que tenemos la mayoria de paises europeos no tiene el mismo origen que la que puedan tener los americanos o los japoneses con los chinos, unos como deudores y los últimois como creditores.

Cuando se sientan en una mesa negociadora, un posible deudor y un posible creditor, los dos han de saber asumir sus responsabilidades, porque los dos las tienen, el deudor tiene que tener buena constancia de la fecha del vencimiento, de la tasa de interés que le será requerida, y de las pènalizaciones que tendrá que asumir en caso de incumplimiento. El creditor debe conocer el historial econòmico del deudor, el destino del dinero a prestar y los avales que el deudor o personas y entidades de su confianza pueden aportar.

Si las dos partes incumplen con sus obligaciones y la operación no llega a buen termino, el montante econòmico del perjuicio ocasionado debe asignarse proporcionalmente a cada uno de los dos actores.

En nuestro caso, los españoles pasamos por una fase de endeudamiento excesivo, en buena parte ocasionado por la burbuja inmobiliaria, pero los bancos alemanes por su parte, nos hicieron llegar toto el credito requerido y mas, sin preguntar a donde iba ni quien se hacia responsable de la deuda originada, al efecto de esta deuda somos responsables los españoles, pero también los alemanes, y en consequència debe negociarse una salida.

Todo ello explica la rijidez de las políticas econòmicas del Gobiero alemán, no se trata solo de defender políticas de austeridad, se trata de defender los intereses de los bancos alemanes, y todo esto, sin ninguna duda repito que hay que negociarlo.

Volviendo al comienzo del artículo y en relación con lo que acabo de exponer, España, en la persona de su Ministro de Economia, y con la discrección obligada en estos casos, esta negociación de la que hablábamos antes ya la ha llevado a cabo, y como resultado de esta negociación, puede explicarse el buen clima actual de las relaciones entre España y Alemania, el nombramientyo del Sr. Arias Cañete como comisario de Energia y el del Sr. De Guindos como Presidente del Eurogrup., sin olvidar además que España es hoy en dia un país exportador e importador y Alemania unos de nuestros mejores clientes y a la vez proveedores.

Y es que los españoles en nuestra lengua común acostumbramos a decir que hay beneficios que pueden llegar " en dinero o también en especies" o mediante una buena combinación entre las dos cosas.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

UN COMIAT EXCESIVAMENT ONEROS

Hi ha aspectes de la vida, que a tots sen´s fan per dir-ho d´alguna manera, incomodes a l´hora de parlar-ne o de comentarlos com ara jo procuraré fer a través d´aquest article, i tot es perque tenen molt que veure amb l´arribada del moment final, aquell moment que sembla que un dia o altre a tots ens ha d´arribar, encara que estem en un moment en el que ja no saps que pensar, recordo aquella conversa del Sr. Punset amb l´Albert Om, jo no tinc cap intenció de morirme deia en Punset, això es una cosa que tots sabem que un dia o altre arriba Sr. Punset, vosté Om això ho diu perque fins ara sempre ha estat aixís, però qui li diu que no ha de canviar, en aquesta vida tot ha sufert unes alteracions que dingú esperava.

Escoltat d´aquesta manera, sembla que tot pot ser una de les genialitats a les que ens te acostumats el Sr. Punset, però el que passa es que en ocasions, les genialitats quan tenen com origen uan persona genial es converteixen en realitat, i penses que tot podria ser i fins i tot notes una millora en el teu estat d´anim, perque a mi em passa com al Sr. Punset, tampoc em vull morir, em queden moltes coses per fer, l´altre dia llegint un article del diari, deia que als anys quaranta l´esperança de vida estaba al voltant dels cinquanta anys, i que en l´actualitat ja arribem als vuitanta, només en setanta anys hem allargat la vida en trenta anys.

Donat els esforços investigadors i de recerca que avui en dia es duen a terme i que porten com a resultat l´aparició de nous tractaments i farmacs, tot et porta a pensar que l´esperança de vida anirá augmentant, no tot son genialitats, es tracta de tenir confiança en nosaltres mateixos i en la nostre capacitat per estudiar, inv estigar i treballar, de tot això els nostres nets, tan macos i trempats que son, encara en podrán treure profit.

La veritat es que un cop mes m´he tornat a embolicar, no era la meva intenció parlar de l´esperança de vida ni de les genialitats dels nostres savis, volia parlar de lo onerós que resulta morir-se, no fa gaires dies l´entitat financera amb la que treballo i on tinc també establertes les assegurances de la llar, vehicles, etc, em va oferir contractar una mena d´assegurance o de diposit, destinat a tenir quan arribi el moment final, el capital necessari per atendre les despeses de l´enterrament, i tot parlant-ne em deien que avui en dia el cost mitjá d´un enterrament digne, oscil.lava al voltant dels sis o set mil Euros, cosa que jo desconeixia entre altres raons perque con deia abans no penso ni tinc intenció de morir-me, però aixís a primera vista en va semblar excesivament car, els hi vareig contestar que ja ho parlaria amb la meva senyora i que ja els diriem alguna cosa, voldria fer l´incís per dir que de totes aquestes coses relacionades amb la familia, la salut, la llar, etc,sempre les parlo amb la meva dona, altre cosa son els temes profesionals que m´afecten a mi personalment, respecte a això les decisions les prenc jo mateix i son estrictament de la meva responsabilitat.

A la meva dona no li agrada això de parlar d´enterraments, es del parer de que quan arribi el moment val mes personar-se a la funeraria i allá sospesar les diferents opcions, vol una caixa que li agradi, que es vegi de bona qualitat, també vol escollir el tipus de recordatori, la música de la cerimonia, vol una Missa, i tot això segons ella no es contempla a través del barem d´una companyia d´assegurances.

Totes maneres son coses, aquestes, que val mes pensar-hi amb temps, perque no t´hi troves cada dia, a casa meva tant els avis com els pares, varen estar tota la vida pagant el rebut de l´enterrament, a casa nostre respecte a això si que la meva senyora ha pres la seva decisió, no vol un enterrament a la carta, el vol al seu gust, ens varem personar a la funeraria perque ens informessin, efectivament en enterramnet avui en dia gira al voltant dels sis mil Euros, també n´hi ha de mes baratets, però queden una mica rancis, la meva dona arribat el cas, vol que els assistents a l´enterrament s´en en portin una bona impresió, que entenguin que la persona que ens ha deixat, fins l´ultim moment ha rebut una bona consideració.

Però evidentment, l´en terrament surt excesivament onerós, a primera vista, sembla que l´oferta que rebs, no val els sis mil Euros que et demanen, moltes families quan  arriba el moment es troven en dificultats per poder atendre una despesa aue sempre arriba de sobte, potser convindria alliberar el sector, propiciar que hi hagués mes competència entre diferents funeràries, d´aquesta manera potser s´abaratiria els cost de l´enterrament.

Fa ja una bona temporada, varem assistir a l´enterrament d´un conegut, a l´acte del funeral l´Esglesia era plena de gom a gom, eren gent molt ben relacionada, i per acomiadar al difunt ens hi varem aplegar una bona colla, només començar el funeral, vareig trovar a faltar la caixa de morts, li vareig preguntar a la meva dona, on es el mort?, no ho se el deuen haber deixat a l´entrada.

A l´entrada tampoc hi era, on deu estar el mort? vareig seguir preguntant-me, la meva dona li va preguntar a la veina que tenia asseguda al seu costat, una senyora coneguda del barri, ella ens va informar el perqué de l´abscencia del finat, abans de morir va deixar ordenat que el seu cos, fos entregat a la ciencia per l´investigació, es una decisió personal que cal respectar, però que a la vegada et reporta un estalvi dún bon grapat d´Euros, també cal tenir-ho en compte.

Cal respectar la voluntad del que s´envá, es la seva decisió, com la de l´eutanasia, un altre dia en parlarem, en parlarem si en tinc ganes, perque francament parlar d´aquestes coses, no fa gens de gracia, si no hagués estat per l´entitat finanacera que va voler encolomar-me una assegurance d´enterrament, jo a hores d´ara seguiria sense saber que un enterrament em pot costar sis o set mil Euros, i es que son mots Euros!, em sembla que desde l´Administració caldria fer una ullada per veure com funciona tot això de les funeràries.

Perdonis si els ha molestat el tema, la setmana que ve ja parlarem d´alguna cosa que pogui resultar mes agradable.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

COMPTE AMB LA NATURA

No fa gaire temps, i dins d´un article d´aquests que publico en el meu blog, tot sigui dit, si es que mereixen el nom d´articles, feia esment de la virulencia amb la que reacciona la natura, quan encara que sigui molt de quan en quan, dona resposta al devant del atacs que constantment reb per part de nosaltres, els humans, que omplim aquest planeta anomenat "Terra" i que gaudim d´aquesta natura que Deu ha posat al nostre abast.

Pocs dies després d´haber publicat aquest article al que faig referència, i potser perque es ben cert que la nostre existència i la natura en concret son cosa de Deu, el Sant Pare Francesc, amb el cada cop mes i no només jo, sino la majoria de gent ens hi sentim identificats, també deia en una de les seves sucoses homilies, Deu sempre ofereix el perdó, els homes de quan en quan també l´ofereixen, però la natura no perdona mai, sempre dona resposta, i quan la dona aquesta pot ser implacable.

El Sant Pare es persona molt compromesa i aixís ho esta demostrant, parlant d´aquests aspectes de la vida, que fins fa poc temps semblavan estar només reservats a uns quans colectius de jovent eixelebrat, o aixìs es deia, que de quan en quan es manifestaven i expresaven el seu rebuig, al devant dels comportaments d´aquesta societat nostre, quan persones com el Sant Pare, que sempre per la seva condició, son escoltades i respectades, agafen el timó d´aquest moviment protector del eco-sistema, molts com ara jo, ens sentim optimistes, he llegit que el Sant Pare esta treballant en la redacció d´una encíclica, que marcará les pautes de quin ha de ser el comportament dels humans, a fi de poder seguir gaudint de la nostre natura, sense provocar les seves airades reaccions, que de quan en quan tenen lloc.

El fet de que avui parli de tot això, potser te quelcom que veure, amb la nevada que el dia d´ahir va emblanquinar els pobles, les ciutats i tot el paisatge en general de Catalunya, en aquesta ocasió no es pot parlar de cap desatre ecologic, perque la vida va seguir dins de la seva normalitat, tres dels problemes de trafic habituals en aquests casos, sobretot els problemes mes grans sempre es donen, al voltant dels tunels del Bruc, per lo demés, molte canalleta jugant amb la neu tot aprofitant l´absencia d´activitat dels col.legis. El que potser passa, es que cada vegada que la neu te presència en aquests indrets, als que ja tenim una certa edat, ens venen a la memòria els fets de l´any 1.962. amb la neva del dia de Nadal, i les riuades del Vallés només tres mesos després, en concret el dia 25 de Septembre.

Les riuades del 25 de Septrembre del 1.962, varen deixar un rastre dolorós, barris sencers desapareguts sota el pas de la riuada, i moltes vides humanes que varen deixar un record imborrable a tota la comarca del Vallés, i no només al Vallés, a tot Catalunya, i fins i tot a la resta d´Espanya, perque en aquells moments, trant a nivell de ciutadania com per part de l´Administració, tothom es va abocar a l´hora de fer arribar l´ajut que fes falta.

La nevada del dia de Nadal, de desgracies no en va ocasionar, fins i tot hi va haber-hi jovent que s´ho va passar molt be, molts d´ells practicant l´esquí, baixant en descens lliure o fent slalom desde Vallvidrera fins a la Plaça Catalunya, un cop arribats en aquest punt, tornaven a agafar els catalans fins a Vallvidrera i tornaven a baixar, l´unic entrebanc, això si molt important, es que varem estar una setmana ben bona, sense poder treballar amb normalitat, recordo que en el carrer Comerç on nosaltres teniem l´establiment, varem treure la neu depositada al devant de la porta per poder entrar, però es feia imposible treure ni entrar mercaderiesm ja que hi havia, i no es pensin que exager-ho, prop d´un metre de neu.

Recordo que en aquells moments, ens telefonaven molts clients i proveidors d´arreu d´Espanya, posant-se a la nostre disposició per qualsevol cosa que ens fes falta, ens deien que no ens amoinessim per enviar les comandes pendents, que ja s´esperarien, fins que ens anés be per poder-ho fer, tot plegat un exemple de bona convivència.

Potser es pñer fets com aquets, que jo mai m´he sentit independentista, perque estic segur i no us penseu que faig brometa, que desde la resta d´Espanya, als catalans sen´s vol, sen´s respecta i fins i tot sen´s estima, el que també voldrien, i es per aquí per on surten les esquerdes, veuren´s mes compromesos am,b el projecte conjunt d´Espanya, perque els sembla que amb aquesta contribució, Espanya podria anar millor i com a consequència també aniria millor Catalunya, i nosaltres el que veiem es que Espanya no acaba d´anar del tot be, i que com a resultat d´això Catalunya podria anar molt millor del que va a hores d´ara.

Abans deia, que volen veuren´s mes compromesos amb el projecte espanyol, i la pregunta es, això com es tradueix per poder-ho entendre i fer-ho realitat, a mi personalment em sembla que aquest compromís s´hagués pogut donar, si a començaments dels noranta Convergència hagués acceptat, la proposta del Govern Socialista a fi d´entrar en l´ejecutiu central, o si uns anys mes tard ja dins dels anys 2.000 no ens haguessim tornat a negar al devant de les propostes del Sr. Aznar, també per entrar a formar part del seu Govern.

No m´extranyaria gens ni mica, que darrerament el Sr. Rajoi, hagués fet alguna proposta semblant a les anteriors, i tampoc m´extranyaria que nosaltres ens hi haguessim tornat a negar, i es que els catalans som dificils d´enamorar, ara be, jo si fos dels espanyols seria persistens, de totes maneres i apart d´estimar-nos el que s´ha de saber fer es respectar la nostre cultura, la nostre llengua i els nostres diners

A tots plegats, ens cal posar una mica de paciència i esperar a veure com acaba el proper cecle electoral, llavors potser serà el moment de tornar a pensar en tot això.

Josep mª Carbonell i Vilaró