Es evidente y se está constatando dia a dia, que en algunos medios de información españoles, todo hay que decirlo, no todos, unos pocos, así como en muchos sectores del espectro político, una especie de animadversión, de recelo, de enfrentamiento, no se a ciencia cierta cual de estos sentimientos es el mas generalizado, hacia todo lo que Catalunya y el hecho catalan representan.
Reparen en que he hecho hincapié hablando de unos pocos, no de todos, y digo esto con un buen conocimiento de causa, son muchos años, mas de cuarenta, trabajando, negociando y relacionándome con amplios sectores del mundo empresarial y del negocio de toda España, conocimiento que también hago extensivo, a la mayoria de sectores de la población con los que he tenido ocvasión de compartir toda clase de vivencias, nunca he notado una sensación de enfrentamiento, de menosprecio ni de falta de respeto, puedo asegurar porque así es, que siempre se me ha escuchado y respetado, y han sido muchas las ocasiones en las que hasta se me ha consultado y pedido mi opinión, en aspectyos del trabajo de incierta resolución.
Lo que frcuentemente he notado, es un temor, un recelo hacia el hecho de que llegue un dia, en el que la singularidad del hecho catalán, por su cultura, su lengua, sus tradiciones, sus constumbre y su manera de ser, evidentemente está aquí, lleve al pueblo catalán, a seguir el curso de su existéncia, independientemente y fuera de España, no es enfrentamiento ni odio, es el temor a que esto pueda suceder, y es por esto, por lo que siempre y ya de antiguo, España ha tratado de comprometer de manera decidida, con verdadera vocación de solidaridad y de servicio, a Catalunya con todo el conjunto del pueblo español.
Sin ir demasiado lejos, solo remontándonos al periodo democrático que estamos viviendo en la actualidad, podríamos recordar, las tentativas del Partido Socialista, intentando incorporar a algún nacionalista catalán, en el Gobierno Central, el Presidente Pujol siempre se mostró reacio a dar este paso, y el proyecto no prosperó.
Unos años mas tarde y ya gobernando el Partido Popular, vivimos una muy buena relación entre el Gobierno del Sr. Aznar y el del Sr. Pujol, volviendo a lo que decíamos al principio de este artículo, el Sr. Aznar escuchaba y atendía muchas de las iniciativas que el Sr. Pujol le hacia llegar, todavia recuerdo que atendiendo al requerimiento del Sr. Pujol en cuanto a la necesidad de reforzar la ayuda a las familias, el Sr. Aznar por iniciativa propia, dispuso que las madres trabajadoras, percibiesen la cantidad de 100 Euros mensualmente por cada hijo menor de tres años, esta es una ayuda, que en la actualidad sigue llegando a pesar de los recortes habidos, todos lo sabemos, porque la mayoria tenemos hijas y nietos.
Ya dentro de la segunda legislatura del Sr. Aznar, en Convergéncia, ya preocupaba sobre manera la situación del mercado laboral y la tasa de paro estrutural que ya en aquella época se sufría, en consequencia y al parecer, se hicieron llegar al Sr. Aznar, iniciativas que puediesen redundar en un mejor tratamiento del mundo del trabajo, el Sr. Aznar, al parecer, y logicamente después de haber considerado el proyecto, le hizo llegar al Sr. Pujol, su deseo de que Convergència entrase en el Gobierno,a fin de poner en marcha las iniciativas aconsejadas.
El Sr. Pujol una vez mas, rechazó la propuesta, el Gobierno Aznar intentó con urgéncia y a destiempo tomar medidas, que acabaron con aquel "decretazo" que propició la huelga general, y luego llegó la invasión del Irak, posteriormente el Partido Popular perdió unas elecciones que nunca debió perder, y las inciativas que en materia de trabajo, en su dia presentó Convergència, todavia deben estar cerradas en algún cajón, de algún despacho del Palacio de la Moncloa, o del Ministerio del Trabajo.
Francamente, ignoro si el Sr. Mas resultaria mas accesible que el Sr. Pujol delante de iniciativas de este calado, pero lo que si es cierto, es que entre los que auspiciaron aquellos cambios en el ordenamiento laboral, todavia hay quien esta esperando que de una manera u otra puedan fructificar.
No seria de extrañar, que tanto el Sr. Rajoi como el Sr. Rubalcaba y todo su entorno, agradeciesen, este reforzar, el compromiso de Catalanya con el conjunto de la política española.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
lunes, 28 de octubre de 2013
jueves, 17 de octubre de 2013
DE PEUS A TERRA
La majoria de dies, tot just acabant de dinar, començen els programes informatius de la televisió, es aquell el moment en el que acostumo a prendre seient en el sofà just al devant de l´aparell de televisió, per seguir les darreres informacions, també en ocasions m´acostuma a passar que invait per la somnolència del dinar, acabo fent una dormideta.
No se quin dia era de la setmana passada, en el que seguint aquest ritual, s´em varen apareixer a la pantalla de la tele, uns operaris que estaban montant unes urnes de plastic, com les que normalment hi han als col.legis electorals els dies d´eleccions.
El presentador informava, que estractava dels preparatius per dur a terme la consulta, a la que sembla ser que será convocat el poble català en el curs del proper any 2.014, el presentador em sembla també recordar, que feia esment de la xifra presupuestada per les despeses de la consulta, amb carreg al presupost de la Generalitat, una xifra que no recordo exactament però que pujava al voltatnt dels 1.500 mil.lions d´euros, això si que ho tinc present.
Posats a seguir donant informació al respecte, s´anunciava que en aquesta ocasió, la població censada disposaria de dos dies per poder anar a votar, cosa que també es podria fer per correu electronic, disposant d´una setmana per fer-ho.
Arribat an aquest punt em vareig despertar, no tenia ben clar que havia passat en el curs d´aquells ultims deu minuts, havia estat tot plegat un somni?, havia estat escoltant el que deien per la tele? s´havia d´entendre que els de Madrid havien ja donat el seu vist i plau a la celebració de la consulta?. la meva senyora que havia estat tota l´estona asseguda a la butaca del meu costat, i que després de dinar no s´acostuma a dormir, em va fer un resum de tot el que s´havia informat, no havia estat un somni, tot havia sigut un fet real, el que no em va poder assegurar es que desde Madrid haguessin donat el seu vist i plau, això no ho recordava.
Posats a parlar de fets reals, pñerque no baixem al món de la realitat, les urnes de les anteriors eleccions ja no serveixen?, es varen llençar?, conve que en aquesta ocasió siguin mes grosses o mes petites? resumint, perque cal fer-ne de noves?. es urgent a un any vista per lo baix, tenir informada a la població, sobretot a la que esta passant moments dificils, de que ens gastarem 1.500 mil.lions d´euros per fer la consulta.
Perque en aquesta ocasió s´han de fer les coses diferent?, si la gent vol anar a votar, si es realment conscient de l´importància que te el fet de fer-ho, anirà al col.legi electoral i votará, tanmt si te un dia per fer-ho com si te tota la setmana, i la majoria es sentirán mes tranquils si dipositen personalment una papereta dins de l´urna, perque poden pensar que els aparells electronics en ocasions s´espatllen.
Seguint en el mon de la realitat, jo francament em veia vivint una jornada electoral com totes, amb els col.legis overts desde les vuit del matí fins a les vuit del capvespre, em veia fent cua al devant d´una mesa electoral, una mesa am el seu President i els dos Vocals tots ells designats per la Conselleria de l´interior, i també amb els interventors dels diferents partits a fi de guarantir la legalitat del procés.
Després, i això ja es una opció personal, em veia tractant de decidir quina papereta era la escollida, eren tres, les paperetes, una amb el "si al Estat propi", un altre amb "el si al status actual" i la tercera optant per uhna soberania fiscal, concert economic, hisenda propia, etc.
Prtocurem fer les coses be, segur que será aixís, però de totes maneres, voldria recordar un fet que va tenir lloc uns mesos enrere, entrevistat en un canal de televisió un Conseller de la Generalitat, aquest deia, "ja se sap que quan un Govern convoca una consulta, es amb l´intenció de guanyarla", jo això m´ho miro diferent Conseller, aquesta consulta de la que estem parlant, no es presenta ni per guanyar ni per perdre res, només es presenta perque el poble de català pogui expressar quina Catalunya vol, per ells i per els seus fills, a partir d´aquest moment.
Hi haurá molts debats, hi haurá també una campanya, tothom llogicament defenserá la seva opció, però sobretot, procurem que la fal.lera per guanyar, no ens porti a cometre excessius errors.
Josep mª Carbonell i Vilaró
No se quin dia era de la setmana passada, en el que seguint aquest ritual, s´em varen apareixer a la pantalla de la tele, uns operaris que estaban montant unes urnes de plastic, com les que normalment hi han als col.legis electorals els dies d´eleccions.
El presentador informava, que estractava dels preparatius per dur a terme la consulta, a la que sembla ser que será convocat el poble català en el curs del proper any 2.014, el presentador em sembla també recordar, que feia esment de la xifra presupuestada per les despeses de la consulta, amb carreg al presupost de la Generalitat, una xifra que no recordo exactament però que pujava al voltatnt dels 1.500 mil.lions d´euros, això si que ho tinc present.
Posats a seguir donant informació al respecte, s´anunciava que en aquesta ocasió, la població censada disposaria de dos dies per poder anar a votar, cosa que també es podria fer per correu electronic, disposant d´una setmana per fer-ho.
Arribat an aquest punt em vareig despertar, no tenia ben clar que havia passat en el curs d´aquells ultims deu minuts, havia estat tot plegat un somni?, havia estat escoltant el que deien per la tele? s´havia d´entendre que els de Madrid havien ja donat el seu vist i plau a la celebració de la consulta?. la meva senyora que havia estat tota l´estona asseguda a la butaca del meu costat, i que després de dinar no s´acostuma a dormir, em va fer un resum de tot el que s´havia informat, no havia estat un somni, tot havia sigut un fet real, el que no em va poder assegurar es que desde Madrid haguessin donat el seu vist i plau, això no ho recordava.
Posats a parlar de fets reals, pñerque no baixem al món de la realitat, les urnes de les anteriors eleccions ja no serveixen?, es varen llençar?, conve que en aquesta ocasió siguin mes grosses o mes petites? resumint, perque cal fer-ne de noves?. es urgent a un any vista per lo baix, tenir informada a la població, sobretot a la que esta passant moments dificils, de que ens gastarem 1.500 mil.lions d´euros per fer la consulta.
Perque en aquesta ocasió s´han de fer les coses diferent?, si la gent vol anar a votar, si es realment conscient de l´importància que te el fet de fer-ho, anirà al col.legi electoral i votará, tanmt si te un dia per fer-ho com si te tota la setmana, i la majoria es sentirán mes tranquils si dipositen personalment una papereta dins de l´urna, perque poden pensar que els aparells electronics en ocasions s´espatllen.
Seguint en el mon de la realitat, jo francament em veia vivint una jornada electoral com totes, amb els col.legis overts desde les vuit del matí fins a les vuit del capvespre, em veia fent cua al devant d´una mesa electoral, una mesa am el seu President i els dos Vocals tots ells designats per la Conselleria de l´interior, i també amb els interventors dels diferents partits a fi de guarantir la legalitat del procés.
Després, i això ja es una opció personal, em veia tractant de decidir quina papereta era la escollida, eren tres, les paperetes, una amb el "si al Estat propi", un altre amb "el si al status actual" i la tercera optant per uhna soberania fiscal, concert economic, hisenda propia, etc.
Prtocurem fer les coses be, segur que será aixís, però de totes maneres, voldria recordar un fet que va tenir lloc uns mesos enrere, entrevistat en un canal de televisió un Conseller de la Generalitat, aquest deia, "ja se sap que quan un Govern convoca una consulta, es amb l´intenció de guanyarla", jo això m´ho miro diferent Conseller, aquesta consulta de la que estem parlant, no es presenta ni per guanyar ni per perdre res, només es presenta perque el poble de català pogui expressar quina Catalunya vol, per ells i per els seus fills, a partir d´aquest moment.
Hi haurá molts debats, hi haurá també una campanya, tothom llogicament defenserá la seva opció, però sobretot, procurem que la fal.lera per guanyar, no ens porti a cometre excessius errors.
Josep mª Carbonell i Vilaró
martes, 8 de octubre de 2013
ELS MIRACLES ALEMANYS
En el curs dels anys seixanta, jo ja treballava, varen ser aquells uns anys dificils, per poder treballar i fins i tot per poder subsistir, feia falta fer autentics miracles, recordo perfectament, les condicions, en les que tallers i empreses en general, ens veiem obligats a treballar, carencia de maquinaria, de instalacions apropiades, e inclus de materia prima, i aixis amb tots aquests condicionants, encara es construia maquinaria i bens d´equip, tecnologicament mes que satisfactoris.
Poca anys abans, dins dels cinquanta, arribo a recordar com el m eu pare o el meu oncle, sortien amb una furgoneta direcció Madrid, allá compraven tota la ferralla que podien, donat que en aquells indrets sembla ser que no els era d´utilitat, si mes no amb la mateixa urgència que a Catalunya. Un cop a Barcelona, després de sortejar els controls duaners que operaven a l´entrada de la ciutat, aquella ferralla es fonia en el nostre taller i es transformava en perfil de ferro, apte per poder ser treballat, aquest va ser i aixís es va desenvolupar, el "miracle català", miracle del que no s´ha fet excessiu ressó.
El miracle que si estaba en boca de mig món, era el "miracle alemany", aquest si que sempre ha merescut un general reconeixement.
Acabada la segoa guerra mundial, els alemanys amb l´ajut dels EE. UU., vareniniciar la seva reconstrucció, va ser un gran esforç, jus es reconeixer-ho, però també es cert que varen comptar amb ajuts, un ajut amb el que aquí, nosaltres els catalans no varem poder comptar, aquest i explicat aixís per sobre va ser el nostre "miracle català".
Amb el curs dels anys, els alemanys, segueixen en opinió de molts, fent els seus miracles, certament pot semblar un miracle, el fet de que men tres tot Europa ha estat sumida en una profunda recessió, ells han pogut mantenir la seva economia sanejada, amb un bon marge de financçament, i amb tasses de creixement molt superiors a les del seu entorn.
L´origen d´aquest "miracle alemany" es va donar al començament dels an ys 2.000, governat el país per el socialista Schroeder, els alemanys van dur a terme una política de sanejament i d´ajustos presupuestaris, que els varen permetre afrontar la crisi posterior, en millors condicions que els seus socis europeus.
Es opinió generalitzada, que els alemanys varen fer en aquell moment uns grans sacrificis, els que era obligat fer, els altres paisos del seu entorn, no els varem seguir, quan les condicions eren les mes idonees per poder-ho fer, i ara en l´actualitat, ens veiem obligats a dur a terme una política d´ajustos i talls presupuestaris, que estan posant en perill el manteniment del nostre estat del benestar..
La gran pregunta que cau pel seu propi pes es, ¿perque les autoritats econòmiques europees en aquells moments, quan els alemnys varen iniciarla seva política d´ajustos, no varen conduir o fins i tot obligar a tots els altres paisos de l´Unió Europea, a dur a terme les mateixes mesures que els alemanys? en l´actualitat, cada dos per tres ns envien als senyors de negre per comprobar quina es la nostre situació, perque no ens estaven a sobre en aquells moments, quan hagués estat mes facil poder-ho fer.
Perdonin que insisteixi, però es que ja estic mes que tip dels miracles alemanys, com també del mal govern que hem sofert per part de les autoritats econòmiques europees.
Quan els alemnys varen inciar la seva política d´ajustos, en uns moments de creixement generalitzat arreu del mon, en uns moments de bonança econòmica i optimisme potser fins i tot exagerats, resultava molt mes facil prendre mesures que podien resultar conflictives, que no en el moment en el que ens hem vist obligats a fer-ho nosaltres, amb una recessió generalitzada arreu del món i sobretot dins del nostre entorn,
Fent les coses en el moment en el que s´havien d´haver fet, a nosaltres també ens hagués estat mes facil fer miracles, ara, potser també ens en sortirem, i evidentment aquest si que será un gran "miracle" esperem que en aquesta ocasió ens sigui reconegut.
A tots ens agradaria que aquesta Unió Europea de la que formem part, ens oferís resultats satisfactoris, una vegada mes haig d´insistir en el fet de que al meu entendre, el balanç de l´actuació econòmica a Brusel.les es si mes no francament incert.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Poca anys abans, dins dels cinquanta, arribo a recordar com el m eu pare o el meu oncle, sortien amb una furgoneta direcció Madrid, allá compraven tota la ferralla que podien, donat que en aquells indrets sembla ser que no els era d´utilitat, si mes no amb la mateixa urgència que a Catalunya. Un cop a Barcelona, després de sortejar els controls duaners que operaven a l´entrada de la ciutat, aquella ferralla es fonia en el nostre taller i es transformava en perfil de ferro, apte per poder ser treballat, aquest va ser i aixís es va desenvolupar, el "miracle català", miracle del que no s´ha fet excessiu ressó.
El miracle que si estaba en boca de mig món, era el "miracle alemany", aquest si que sempre ha merescut un general reconeixement.
Acabada la segoa guerra mundial, els alemanys amb l´ajut dels EE. UU., vareniniciar la seva reconstrucció, va ser un gran esforç, jus es reconeixer-ho, però també es cert que varen comptar amb ajuts, un ajut amb el que aquí, nosaltres els catalans no varem poder comptar, aquest i explicat aixís per sobre va ser el nostre "miracle català".
Amb el curs dels anys, els alemanys, segueixen en opinió de molts, fent els seus miracles, certament pot semblar un miracle, el fet de que men tres tot Europa ha estat sumida en una profunda recessió, ells han pogut mantenir la seva economia sanejada, amb un bon marge de financçament, i amb tasses de creixement molt superiors a les del seu entorn.
L´origen d´aquest "miracle alemany" es va donar al començament dels an ys 2.000, governat el país per el socialista Schroeder, els alemanys van dur a terme una política de sanejament i d´ajustos presupuestaris, que els varen permetre afrontar la crisi posterior, en millors condicions que els seus socis europeus.
Es opinió generalitzada, que els alemanys varen fer en aquell moment uns grans sacrificis, els que era obligat fer, els altres paisos del seu entorn, no els varem seguir, quan les condicions eren les mes idonees per poder-ho fer, i ara en l´actualitat, ens veiem obligats a dur a terme una política d´ajustos i talls presupuestaris, que estan posant en perill el manteniment del nostre estat del benestar..
La gran pregunta que cau pel seu propi pes es, ¿perque les autoritats econòmiques europees en aquells moments, quan els alemnys varen iniciarla seva política d´ajustos, no varen conduir o fins i tot obligar a tots els altres paisos de l´Unió Europea, a dur a terme les mateixes mesures que els alemanys? en l´actualitat, cada dos per tres ns envien als senyors de negre per comprobar quina es la nostre situació, perque no ens estaven a sobre en aquells moments, quan hagués estat mes facil poder-ho fer.
Perdonin que insisteixi, però es que ja estic mes que tip dels miracles alemanys, com també del mal govern que hem sofert per part de les autoritats econòmiques europees.
Quan els alemnys varen inciar la seva política d´ajustos, en uns moments de creixement generalitzat arreu del mon, en uns moments de bonança econòmica i optimisme potser fins i tot exagerats, resultava molt mes facil prendre mesures que podien resultar conflictives, que no en el moment en el que ens hem vist obligats a fer-ho nosaltres, amb una recessió generalitzada arreu del món i sobretot dins del nostre entorn,
Fent les coses en el moment en el que s´havien d´haver fet, a nosaltres també ens hagués estat mes facil fer miracles, ara, potser també ens en sortirem, i evidentment aquest si que será un gran "miracle" esperem que en aquesta ocasió ens sigui reconegut.
A tots ens agradaria que aquesta Unió Europea de la que formem part, ens oferís resultats satisfactoris, una vegada mes haig d´insistir en el fet de que al meu entendre, el balanç de l´actuació econòmica a Brusel.les es si mes no francament incert.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)