jueves, 30 de enero de 2014

DEU INACABABLES ANYS

Quan a l´inici de la present llegislatura, la Sra. Ministresa del treball va donar llum a la darrera reforma laboral, ja vareig expressar clarament que no era aquesta la reforma que jo hagués endegat, al devant de la preocupant situació que estaba vivint el nostre mon del treball, també vareig dir que no en tornaria a parlar gaires vgades mes, en primer lloc perque convenia deixar treballar als responsables que s´habien posat al front d´un tema tant delicat com era l´ordenament laboral espanyol, que el que requereix es una bona col.laboracio de tots i de tothom.

Per altra banda, també en el seu moment, no em vareig mostrar excesivament critic amb la Sra. Bañez, i no només pel fet anecdotic de que es tracti d´una senyora, sinó perque un cop analitzada aquella reforma, en tenc que el que ha fet la Sra. Bañez es deixar el terreny molt ben allisat, perque ara si, i de manera ineludible, ja es pogui fer tot el que s´ha de fer, en aquest ordenament laboral que ja fa tants anys que estem patint.

He tornat a parlar de la problemàtica laboral, al devant de les darreres informacions, las quals diuen que la situació del nostre mercat del treball, trigará per lo baix deu anys mes fins a normalitzar-se, deu anys evidentment son molts anys, fins i tot podria succeir que abans de conquerir l´objectiu de recuperar la normalitat, ja sen´s hagi presentat un altre crisi que torni a condicionar totes les mesures que s´hagin pogut dur a terme.

A la societat espanyola, engoixada i deprimida al devant del drama que estan patint la majoria de families,no se li pot dir que la present situació no podrá quedar resolta fins d´aqui a deu anys, el que si s´hauria de procurar es que la població notés i fos conscient de que ja s´estant fent coses, que s´estant prenent mesures que poguin contribuir a apaivagar aquest estat de pessimisme present.

Desde sempre, i potser perque m´he passat quaranta i cinc anys tencat dins d´una empresa, una empresa de les moltes que treballen en el nostre país, petites, familiars, on tots els problemes i també els laborals, et pertoca viurel´s de manera directa, personalment, i potser es per això que sempre m´he mostrat compromés en procurar trovar solucions, que poguin ser d´ajut, que donin un tomb en el tractament de les relacions laborals, un tomb que en altres aspectes de la vida el nostre país ja ha viscut, i que permeti partint de zero, redressar la situació del mon del treball.

Aquest compromís meu, em porta a llegir, a escoltar i per tant a posar atenció, en tot lo que pot resultar novedós al respecte del tema laboral, perqué hi ha societats ptroperesa la nostre, on el mon del treball funciona de manera mes que satisfactòria, i que per nosaltres poden ser un bona referència.

No fa massa temps, llegint una entrevista que li feien al responsable del tema laboral en un país del nord d´Europa, no recordo si era Dinamarca o Austria, però això si, es tractava d´un país amb situació de plena ocupació. El periodista preguntava: S´ha fixat en les xifres que ofereix aquí a Espanya el mercat del treball? Si, les he contemplat deia l´entrevistat, efectivmernt no son gaire satisfactòries.El peruiodista seguia preguntant: Doncs això a vosté que li dona a entendre? Doncs em dona a entendre, i sense cap intenció de posar-me allá on no em manen, que a vostés el seu ordenament laboral no els funciona massa bé. I doncs vosté que faria? Ja li he dit que això son vostés els espanyols, els que coneixen millor les causes del problema, però a  mi em sembla molt evident, que el cal fer es dur a terme els canvis que semblin pertinents dins de l´esmentat ordenament laboral. Per acabar el periodista preguntava: perque no em diu els canvis que vosté faria?. En primer lloc, repeteixo que això es cosa de vostés, però els canvis sembla obligat fer-los, i si les primeras temptatives no donen resultat, s´en proben unes altres de diferents, fins quwe es trovi una bona solució, l´única cosa que jo no faría, es seguir tal com estan, sense fer cap innovació, perque això els pot conduïr a una situació irreversible.

LA societat espanyola no pot esperar deu anys, s´hauria de posar ja ara, fil a l´agulla, i de moment ho deixo aquí, feia temps que no en parlava, potser m´he excedit, ho sento molt.

Josep mª Carbonell i Vilaró

sábado, 18 de enero de 2014

AUTONOMIA

Pienso que no seria mala idea dedicar algún tiempo a analizar el real significado de lo que representa el hecho de ser autònomo, podríamos hablar del grado de autonomía que tienen ciertas máquinas o vehiculos para poder trabajar sin necesidad de realimentarse, es de actualidad el hecho y existencia de los trabajadores autónomos, profesionales con oficio, que trabajan al margen de recibir normas e indicaciones de ningún superior en concreto.

Aquí en españa, con la llegada de la democracia, impulsamos un nuevo modelo de Estado, nuestro 2Estado de las autonomias" y fijense que digo "nuestro" porque en realidad es cosa nuestra, fruto de aquella transición política de la que los que la vivimos con intensidad, nos sentimos francamente orgullosos, por lo que representó en aquellos momentos después de los cuarenta años de dictadura.

Pasados treinta y cinco años de la creación del modelo autonómico, probablemente ha llegado el momento en el que seria necesario, porque las circunstancias así lo aconsejan, llevar a cabo un análisi en profundidad de como ha funcionado el Estado autonómico, de los frutos que ha dado, así como de los aspectos que deberian ser actualizados, en definitiva hacer una revisión para efectuar al efecto, los cambios de orientación, que creamos puedan mejorar los resultados de este, nuestro, y no otro, modelo de Estado.

Para empezar, seria esencial poder determinar el grado de autonomía que puedan tener unas comunidades con respecto a las otras, de todas las definiciones que he podido conocer, querría hacer hincapié en aquella que dice: autonomía es el estado y condición de la persona o del grupo de personas que no dependen de otras en determinados aspectos.

Me gustaria hacer hincapié en el hecho de que si bien entre comunidades, deberia existir y ser respetado el concepto de la solidaridad, esto no quiere decir que unas tengan que depender de las otras, en muchos casos lo que si puede suceder, es que haya comunidades que en aspectos determinados y en momentos también determinados, tengan que seguir dependiendo del Gobierno central, que es al que corresponde garantizar a todos los ciudadanos del Estado, el disfrute de unos derechos básicos e ineludibles, sanidad universal, educación pública gratuita y atención a la genta mayor y dependiente.

En el análisis que yo reclamo a través de estas lineas, habria que determinar cuales son las comunidades que a través de todos los impuestos recaudados, me refiero a la totalidad de los impuestos, independientemente de que los recaude el Estado o la Comunidad, estan en condiciones de atender a aquellas tres necesidades básicas a las que anteriormente hacia referéncia y por otra parte cuales son las que no generan suficiente riqueza para que sus ciudadanos puedan sentirse en igualdad de condiciones que los de las otras comunidades.

Evidentemente, en el supuesto de que haya comunidades, que no generen la suficiente riqueza para poder atender las necesidades mas básicas y perentórias, estas, no podrian ser autónomas y en conseqùéncia les sería obligado devolver al Estado central, las competèncias a las que no pueden hacer frente.

Respecto a las comunidades que son autosuficientes, que generan unos ingresos que les permiten cubrir sus presupuestos, estas evidentemente merecen y se pueden permitir un grado de autonomía mas profundo, tenemos ya el precedente de las comunidades vasca y navarra, que recaudan todos sus impuestos, insisto en que todas las que puedan acojerse a esta modalidad, tienen el mismo derecho a hacerlo, porqué por otra parte, no se pueden crear agravios comparativos.

Las comunidades que a través de su Hacienda autonómica recaudasen todos sus impuestos, logicamente abonarian al Estado, el importe de los servicios estatales prestados, así como la contribución solidaria para con las otras comunidades.

En estos ultimos treinta y cinco años, ya se ha hecho un gran esfuerzo en cuanto a mejorar las infraestruturas, transportes, y servicios, ha mejorado muy mucho la calidad de vida en nuestros pueblos y ciudades, que evidentemente presentan otro aspecto, digo esto último, porque cuando hablamos de solidaridad, esta, debe remitirse solo a todo lo referente a las necesidades basicas de las que hablábamos al comienzo del artículo, porque este si que es un derecho irrenunciable al que todos los españoles tienen derecho, sanidad universal, educación gratuita, y atención a los mayores y a los dependientes.

Comprendo que muchos de los que me leen, pensarán que es una obsesión esta insistencia mía, en que Catalunya recaude todos sus impuestos siguiendo el precedente de los pueblos vasco y navarro, no se trata de una obsesión, lo piedo asegurar, se trata simplemente de tener conciència del país que tenemos detrás nuestro, no es la primera vez que lo digo, en Catalunya en este presente momento, puede haber cerca de un 45% de ciudadanos que piden un estado propio independiente de España, y este que escribe entiende que un pueblo, en est caso el catalán, que recaudase y distrbuyese todos sus impuestos, sería un pùeblo que ya podria sentirse muy libre.

Una vez mas insisto, tenemos un país detrás, porque no lo escuchamos? porque no lo dejamos expresarse? y acabo, porque de una vez no procuramos llevarnos bien?

Josep Mª Carbonell i Vilaró

miércoles, 8 de enero de 2014

FAVES A LA CATALANA

Es un plat tipic català, casolà, no massa onerós i francament per el meu gust molt apetitós, feia molts anys que no en menjava, desde que era un vailet, la meva mare en aquella època es passava moltes hores a la cuina, li agradava cuinar i tenia temps per poder-ho fer, de quan en quan ens obsequiava amb algún plat d´aquests que sense masses pretensions de bona cuina, agrada saborejar-los tot sovint.

He parlat de les faves a la catalana, com podria parlar del cap i pota, o dels peus de porc, o d´una bona escudella amb carn d´olla, però insisteixo en el fet de que tot això porta feina, i avui en dia a les nostres llars les coses han canviat i ens hem de preparar perque cada cop seran mes notoris els canvis als que haurem de fer front.

Els fills, gendres i jove, gracies a Deu treballen, en consequència els avis hem d´estar pendents dels nets, dels col.legis, dels dinars etc. etc., perque dinar al col.legi te un cost si vols que mengin be, i el transport escolar que resulta molt comode també te un cost, i avui en dia en una casa de classe mitjana, perque tot sigui dit ancara en quedem uns cuants, s´han de fer molts numeros per poder donar als infants una bona atenció, després, moltes families també es troven en la necessitat de cuidar d´algún avi d´edat avançada i potser fins i tot amb alguna malaltia greu, i això es una cosa que també porta molta feina i molta atenció, fins el punt de que no et queden masses anims per posar-te a cuinar un bacallà a la llauna per posar un exemple.

Les circumstàncies a casa meva sonb les que acabo de referenciar, jo personalment desde el moment en el que em vareig jubilar, he procurat, i amb molt de gust per cert,, col.laborar en les feines de la familia, i fent això, comprant en el mercat, estaba esperant que em despatxessin uns cigrons i unes llenties, quan vareig posar atenció en unes cassoles, dues en concret, una em faves a la catalana que encare fumajaven, eren recent fetes, i l´altre amb un cap i pota que feia despertar la gana, arrivant a casa li vareig dir a la meva dona, ens hem d´acostumar a comprar menjar d´aquest fet, tindrem menys feina, menjarem força de gust, i per pocs centims, dues racions de faves et costen un parell d´euros cada una, molt malament haurien d´anar les coses perque no hi poguessim arribar.

Pocs dies després també al mercat i fent cua enuna tocineria, em vareig trovar amb un conegut, amb el que fa molts anys que ens coneixem, perque els n ostres nois anaven junts al col.legi, feia molt temps que no tenia el gust de saludar-lo, que com esteu li vareig preguntar,be jo molt be em va dir, estic jubilat, i força be de salut, però darrerament em passat un disgust molt gros, la meva dona s´em va morir i encara tot just estic mirant de païr aquest mal trago, a casa jo sol, em vaig arreglant amb les feines de la casa, i per menjar m´he acostumat a comnprar menjar ja preparat o mig preparat, que pots trovar aquí al mercat a força bon preu, ara mateix he vingut a comprar unes croquetes i una safata de canelons, que en aquesta botiga els fant molt bons.

El comerciant, el venedor, cada vegada es mes conscient de que aquest es un mercat potencialment creixent, a les cases cada vegada hi haurá mes feina, la població envelleig, l´estat del benestar al que estavem avesats, ja no será el que era, cada cop mes dificultats per trovar llars d´infants pùbliques i les privades a uns preus prohibitius, el mateix passa amb les residències geriàtriques, l´esperança de vida segueix augmentant, i això vol dir, que cal posar mes atenció en els avis, grans i en molts casos malalts, preparem-nos, la vida esta canviant i ens hem de saber acostumar a viure diferent.

Un cop per setmana acostumo a fer la compra general de la llar, en un "super" d´aquests que hi han a tots els barris, i la majoria de vegades surto amb el carro ben ple, no fa masses dies, la persona que em va atendre, al verure´m tant carregat em deia, si vol li podem portar a domicil.li, fins i tot no cal que vingui personalment a fer la comanda, ens l´envia per correu, ens diu a quin compte vol que li carreguem l´import, i d´aquesta manera s´estalviará feina i viatges, de moment, li vareig contestar, ja m´ho puc anar fent com ara, si un dia em cal ja us ho diré, però entre mi vaig pensar, aquest xicot te raó, no passará gaire temps en que jo i molts com jo, haurem de pensar en aquestes solucions.

Personalment ha m´he anat acostumant a treballar amb l´ordenador, convindria que tots ho fessim, fins i tot els mes grans, perque desenganyem-nos, tots haurem d´acabar, tocant unes tecles que poc temps enrere, no ens pensavem que alguna vegada hauriem de saber tocar.

Amb tot això, hi hem d´anar pensant, perque un dia d´aquests, ens pot arribar un govern que es deicideixi d´una vegada a posar una mica d´ordre amb els horaris comercials e industrials, i arribat aquest moment, tot això encara será un repte mes important i novedós, que alterará tots els habits presents de consum.

Dels horaris, jo ja porto molts anys parlant-ne, per el moment dingú es velluga, haurem de tornar-ne a parlar, perque aquest es un element essencial, per el bon funcionament dels profesionals, de les families i de totes les relacions laborals en general.

Josep mª Carbonell i Vilaró