No eren els primers cent dies els que calia analitzar per jutjar la llabor d´un responsable politic?, doncs en el cas que m´he ocupa i mes concretament pensant en la poca feina que ha tingut temps de fer l´Alcaldesa de Barcelona en els seixanta dies que portaal front de l´Ajuntament, penso que hi ha massa gent que si veu en cor de questionar les decisions que esta prenent, en la majoria de casos de manera evidentment massa urgent i fins i tot jo diria que partidista.
Jo personalment, potser també hi ha algua cosa que l´hagués fet diferent, però en general les perspectives son bones, sobretot si segueix contant amb el recolsament de grups politics amb tanta solvencia municipalista com el P.S.C., i l´Esquerra Republicana, i contant també amb el fet de que al devant i com a cap de l´oposició, i tindrá un politic d´aquells que quan es lleva de bon matí, no ho fa per posar pals a ales rodes de dingú, sino tot al contrari, l´oposició d´en Xavier Trias será ferma, si volen dir-ho aixís en ocasions, dura, però en definitiva pensant en el interés general de la ciutat.
Totalment d´acord en deixar corre lo de les olimpiades d´hivern, desde el primer moment jo sempre ho he pensat i ho he escrit aixís, els que volguin fer-ho, en el meu blog ho podran trovar desde força temps enrere.
Quin desembrás mes important será, deixar per altres indrets mes adients, la posta de gel de la Plaça de Catalunya, quin goig poder tornar amb la canalleta a donar menjar als coloms.
El Rei Joan Carles ja no es el cap d´Estat i per tant i per tant la seva imatge, en aquest cas el seu bust ja no te perque ocupar el lloc que ha ocupar fins ara, potser el que caldria fer, encara que sense gaires presses, perque tot el panorama politic en el present moment es incert, seria trovaralgún escultor que vagi preparant algún esbós de l´imatge de l´actual Rei Felip VI, que per altre banda es un Rei, que a mi sense ser monarquic em cau força be, llastima que es digui Felip, si amb els Reis es pogués fer com amb els Sants Pares de Roma, als que els hi canvien el nom amb un tres i no res, el dia que es fes el referendum per consolidar definitivament la Monarquía, jo votaria al seu favor, encara que això del referendum en aquest país nostre es fa dificil, deu ser perque tot s´aguanta amb quatre fils i fa una mica de por bellugar-se.
Comprenc que la Sra. Colau, si no es creient, si no es catòlica practicant, no assisteixi a la Missa del dia de la Mercé, però compte amb aquestes coses de les creences i els sentiments, perque tothom te els seus i tots son respectables, penso que la Missa ha de figurar en el programa de la Festa Major, i el que volgui assistiri que ho faci i el que volgui quedar-se a casa que si quedi.
Espero que l´Alcaldesa es posará cera a dins de les orelles cadacop que algú li parli de conectar els dos tramvies per poder aixís travessar tota la ciutat, a mes a mes per una via tan transitada com la Avda. Diagonal, els que li aconsellin endagar aquest projecte, es per que no han viscut l´epoca del tramvia, una època que molts pensavem que ja no tornaria.
Tenim a sobre el mes d´Agost, un mes en el que la majoria de gent gaudeix d´unes merescudes vacances, jo com de vanaces en faig tot l´any, no soc mereixedor ni de parlar-ne, amb això vull dir que si algú al arribar el mes d´Agost, no ha tingut temps de complir amb tots els seus compromisos, i jo el puc ajudar, estic a la disposició de tothom.
Aquest any el mes d´Agost entrant, será un mes per pensar, per pensar molt be el que hem de fer i el que no hem de fer, perqué poc després arribará la tardor, i aquest any podria passar que a la tardor encara fes mes calor que a l´estiu, i potser es per això que l´Alcaldesa amb molt bon criteri, esta sospesant si cal assistir o no a la manifestació del dia onze de Septembre.
Jo no soc independentiste ja prou be que ho sabeu perque estic tip de repetir-ho, però estic totalment a favor de la consulta, del referendum o del dret a decidir, diguem-ho com volgueu, però a Barcelona, hi ha molta gent que no contempla res de tot això, i l´Alcaldesa ho es de tots els barcelonins, penso que el seu paper es el de compartir amb tots els ciutadans la Festa Nacional de Catalunya, de la mateixa manera que arribada l´hora de la manifestació, desde la seva posició val mes fer alló de "mutis i a la gavia"
Com deia abans, no se si el proper mes d´Agost, em sortirá alguna feina, si no es aixís descansaré i pensaré, no tinc l´intenció ni d´escriure cap mes article, fins la primera setmana de Septembre, mentrestant, rebeu tots els meus coneguts i seguidors, una abraçada ben forta.
Bones vacances
Josep mª Carbonell i Vilaró
miércoles, 29 de julio de 2015
martes, 21 de julio de 2015
DE QUIN PEU CALCEM?
Amb els politics, aixís com em tot el comportament politic en general, es dona el mateix que en tots els ordres de la vida, i es que a lo llarg de tota activitat es va generant, un estil, una manera de fer les coses, que sempre ens porta a un punt, en el que tothom ja sap del peu que calcem, i això pot resultar un ajut, com ta,bé un inconvenient a l´hora de prendre segons quin tipus de decisions.
Ja deuen haver passat quinze anys ben bons, el President Pujol acabava de guanyar les seves darreres eleccions, les va tornar a guanyar, però nomes per majoria simple, li mancaven dotze escons per poder assolir la majoria parlamentaria, dotze escons que eren els que disposaven tant l´Esquerra Republicana, com el Partit Popular.
El Partit Popular, a Madrid ja tenia majoria absoluta, no ens necesitava per res, tenir-nos que refiar d´ells volia dir quedar-nos dins de les seves mans, però el President Pujol tot i aixís, potser tenint en compte el bon clima de relacions generat després dels pactes del Majestic, va decidir agafar-se de bracet amb el SR. Aznar.
Als militants de Convergència i jo el primer, en aquells moments la decisió del President no ens va plaure gens ni gota, i va ser aquest un tema, que dins del Partit va generar el seu debat, recordo que en una reunió d´ordre intern, jo personalment li vareig preguntar a un dirigent del Partit, un dels que encara avui en dia ocupa un lloc important dins de l´organigrama, com es que hem preferit fer tractes amb el Partit Popular?la militància ens sentiriem mes comodes treballant plegats amb els companys de l´Esquerra Republicana, nacionalistes catalans com nosaltres amb molts anys de lluita al servei de Catalunya-
La resposta va resultar clarificadora, saps quina es la realitat de lo que passa Carbonell, que si le demanes añguna cosa al Partit Popular et poden dir que si o que no, però si la resposta es afirmativa ja hi pots comptar, el tracte es ferm i amb tota la confiança de que no es farán enrere, en canvi amb l´Esquerra, per començar no saps mai amb qui has de parlar, segons amb qui ho fas et diuen una cosa i segons amb qui t´en diuen un altre, avui la resposta en pot ser una i demá en pot ser un altre.
Després hi ha un altre aspecte Carbonell, que potser tu no coneixes. però la realitat es que dins de l´Esquerra, Convergència hi te tants enemics com dins del mateix Partit Popular, i tot això es lo que ens ha fet prendre la decisió que hem pres.
Poc temps varen arribar altres eleccions, que tot i guanyant-les varen portar a l´Artur Mas a passar-se set anys com a cap de l´oposició, i tot com a resultat del recolsament que l´Esquerra va oferir als dos tripartits que varen governar Catalunya en el curs d´aquells anys
Les circumpstàncies han portat als dos partits, Convergència i Esquerra al devant del repte de veure com poden treballar plegats, avui en dia es evident, que tothom sap de quin peu calcen els uns i els altres, els resultats de les eleccions seran ajustats, però poc temps després, si es guanyen, s´haurá de formar un govern de coalició, i jo a només mig any vista ja em pregunto, qui será el primer que li aixecará la camisa a l´altre? ja ho veurem.
Es evident quen en el moment present, les relacions de la Generalitat amb el Govern central, no son tot lo bones que haurien de ser, llogicament, jo a les converses que han tingut el Sr. Rajoi i el Sr. Mas no hi he estat mai, però francament, hi ha hagut moments en els que no he entés res de res, fins i tot en ocasions he arribat a pensar, que mentres els uns escribiem articles i els altres feien petar les xarrades en una tertulia, ells dos, vull dir els dos Presidents ja s´ho tenien tot pactat i pastelejat, i fixeu-se que parlo dñ un pastel, no d´un pastis, i es que es fa dificil d´entendre que dues persones que arriben al nivell que ells dos han arribat, els costi tant de trovar uns punts de coincidència, per petits que siguin.
Moltes vegades, quean no arribo a entendre que es lo que passa dins de la política, cosa frequent, em trtaslladoa la vida real, a la vida profesional, on tots els qui hem estat molts anys treballant, sabem, en quantes ocasions li hem hagut de tocar l´esquena a un director de Banc o a un client,a fi d´obtenir un credit en bones condicions o una bona comanda, quantes vegades hem hagut d´explicar un acudit sense tenir gaires ganes de fer-ho, ja se sap, cal tenir una mica de ma esquerra, per conseguir favors que d´altre manera es poden posar dificils.
Potser es això tot el que ha faltat, una mica de ma esquerra.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Ja deuen haver passat quinze anys ben bons, el President Pujol acabava de guanyar les seves darreres eleccions, les va tornar a guanyar, però nomes per majoria simple, li mancaven dotze escons per poder assolir la majoria parlamentaria, dotze escons que eren els que disposaven tant l´Esquerra Republicana, com el Partit Popular.
El Partit Popular, a Madrid ja tenia majoria absoluta, no ens necesitava per res, tenir-nos que refiar d´ells volia dir quedar-nos dins de les seves mans, però el President Pujol tot i aixís, potser tenint en compte el bon clima de relacions generat després dels pactes del Majestic, va decidir agafar-se de bracet amb el SR. Aznar.
Als militants de Convergència i jo el primer, en aquells moments la decisió del President no ens va plaure gens ni gota, i va ser aquest un tema, que dins del Partit va generar el seu debat, recordo que en una reunió d´ordre intern, jo personalment li vareig preguntar a un dirigent del Partit, un dels que encara avui en dia ocupa un lloc important dins de l´organigrama, com es que hem preferit fer tractes amb el Partit Popular?la militància ens sentiriem mes comodes treballant plegats amb els companys de l´Esquerra Republicana, nacionalistes catalans com nosaltres amb molts anys de lluita al servei de Catalunya-
La resposta va resultar clarificadora, saps quina es la realitat de lo que passa Carbonell, que si le demanes añguna cosa al Partit Popular et poden dir que si o que no, però si la resposta es afirmativa ja hi pots comptar, el tracte es ferm i amb tota la confiança de que no es farán enrere, en canvi amb l´Esquerra, per començar no saps mai amb qui has de parlar, segons amb qui ho fas et diuen una cosa i segons amb qui t´en diuen un altre, avui la resposta en pot ser una i demá en pot ser un altre.
Després hi ha un altre aspecte Carbonell, que potser tu no coneixes. però la realitat es que dins de l´Esquerra, Convergència hi te tants enemics com dins del mateix Partit Popular, i tot això es lo que ens ha fet prendre la decisió que hem pres.
Poc temps varen arribar altres eleccions, que tot i guanyant-les varen portar a l´Artur Mas a passar-se set anys com a cap de l´oposició, i tot com a resultat del recolsament que l´Esquerra va oferir als dos tripartits que varen governar Catalunya en el curs d´aquells anys
Les circumpstàncies han portat als dos partits, Convergència i Esquerra al devant del repte de veure com poden treballar plegats, avui en dia es evident, que tothom sap de quin peu calcen els uns i els altres, els resultats de les eleccions seran ajustats, però poc temps després, si es guanyen, s´haurá de formar un govern de coalició, i jo a només mig any vista ja em pregunto, qui será el primer que li aixecará la camisa a l´altre? ja ho veurem.
Es evident quen en el moment present, les relacions de la Generalitat amb el Govern central, no son tot lo bones que haurien de ser, llogicament, jo a les converses que han tingut el Sr. Rajoi i el Sr. Mas no hi he estat mai, però francament, hi ha hagut moments en els que no he entés res de res, fins i tot en ocasions he arribat a pensar, que mentres els uns escribiem articles i els altres feien petar les xarrades en una tertulia, ells dos, vull dir els dos Presidents ja s´ho tenien tot pactat i pastelejat, i fixeu-se que parlo dñ un pastel, no d´un pastis, i es que es fa dificil d´entendre que dues persones que arriben al nivell que ells dos han arribat, els costi tant de trovar uns punts de coincidència, per petits que siguin.
Moltes vegades, quean no arribo a entendre que es lo que passa dins de la política, cosa frequent, em trtaslladoa la vida real, a la vida profesional, on tots els qui hem estat molts anys treballant, sabem, en quantes ocasions li hem hagut de tocar l´esquena a un director de Banc o a un client,a fi d´obtenir un credit en bones condicions o una bona comanda, quantes vegades hem hagut d´explicar un acudit sense tenir gaires ganes de fer-ho, ja se sap, cal tenir una mica de ma esquerra, per conseguir favors que d´altre manera es poden posar dificils.
Potser es això tot el que ha faltat, una mica de ma esquerra.
Josep mª Carbonell i Vilaró
jueves, 9 de julio de 2015
L´AIGUA
Aquests darrers dies, tot escoltant la televisió i llegint el diari, hem estat assebentats de dues noticies que d´una manera o altre impacten sobremanera, espero que no us penseu que aquestes dues noticies tenen res que veure amb tot lo que esta passant a Grecia o amb el nostre procés soberanista catalá, tant lo de Grecia com lo de Catalunya, hem de deixar que vagi seguint el seu curs, col.laborar en la mesura que tots puguem i ens deixin fer-ho, esperant aixís arribar a un final satisfactori per tothom.
Quan parlava de noticies impactants, estaba fent referència als problemes que han tingut lloc a dues poblacions de Catalunya, on ara, enm aquests moments, enmig d´aquesta onada de calor que estem patint, s´han quedat sense aigua, per res del mon voldria trovar-me en aquesta situació, i es que l´aigua, sempre i en tot moment, però sobretot ara a l´estiu es esencial.
En una d´aquestes poblacions, tot ha estat un accident, una canonada s´ha rebentat, i això llogicament te solució, estarán uns quans dies sense subministrament d´aigua, però segur que la situació no trigará gaire en normalitzar-se, lo de l´altre població ja es mes greu, l´Ajuntament d´aquest poble es refiava d´un pou per poder fer arribar el subministrament d´aigua a tota la població, i el pou sembla ser que ha dit prou.
Son molts els pobles de Catalunya que es refien de l´aigua dels pous, i amb això dels pous, resulta que no saps mai el que pot passar, els pous es poden assecar, les corrents subterranees en ocasions s´esgoten, la qualiotat de l´aigua també es pot deteriorar, espero de tot cor que els veins de les dues poblacions esmentades, poguin ben aviat, beure, refrescar-se i rentar-se les mans, com a tots ens agrada i necessitem fer-ho.
Parlant de tot això, he pensat en la comarca, de la que a casa som originaris, l´Anoia alta, la Segarra baixa, terres de secá, terres de blat, d´ordi, i d´esperar que plogui, en aquestes comarques l´aigua sempre ha estat un be molt preuat, recordo ja de molts anys enrere els problemes que habia tingut la gent de Calaf per abastar-se d´aigua, fins que varen trovar, repeteixo que ja fa molts anys, un pou, un pou que encara a hores d´ara, subministra l´aigua que necesita la població, però com deiem abans, la solució del pou, sempre es incerta i mai definitiva.
Potser es pensant en tot això, en la incertesa per lo que respecta a la fiabilitat dels pous, que els nostres governants, varen projectar una solució definitiva per poder abastar d´aigua, un territoriforça extens de la Catalunya central.
Era una època aquella, a finals dels noranta i començament dels 2.000, en la que tot i que el finançament de Catalunya encara no estaba ben resolt, igual o pitjor que el que disposem avui en dia, la realitat ens fa veure que es feien coses, moltes coses, i coses importants, no se del cert com s´ho feien els governants del moment, però arribaven inversions, i arribaven diners, en definitiva el tracte era un altre, i es aixís com l´any 1.997 s´inaugurava dins de la comarca del Solsonés, prop del poble de Morunys, l´embassament anomenat de "La Llosa del Cavall".
L´esmentat embassament, no es va construir amb la finalitat de produir energia elèctrica, sinó per abastar d´aigua tot aquella comarca, i com deia abans fer arribar l´aigua fins a la plana de l´Anoia, subministrant l´aigua a poblacions importants com Calaf, i fins i tot a la mateixa Igualada capital de la comarca. Tota la infraestructura ja es acabada, les canonades ja fa anys que surten de la Llosa el Cavall i arriben a Igualada, només cal posar en funcionament la conexió, cosa que sembla ser requereix un presupost, que per important que sigui, será insignificant si el comparem amb la magnitud de tot el projecte.
Un dia o altre, l´aigua del Solsonés ja arribará a l´Anoia, quan sigui urgent fer-ho, un o altre premará l´interruptor que correspongui, donem temps al temps, lo important, lo que ens ha de fer pensar, es el fet del perqué en aquella època, de la que tampoc fa tants anys, hi havia gent que pensava en resoldre aquestes necessitats, procurant d´aquesta manera ajudar a viure i treballar a sectors importants de la població de les comarques de l´interior de Catalunya.
Jo em pregunto, perque avui en dia tot es tan dificil de conseguir?, perque i per sosar un exemple, després de tants anys de bons resultats, es vol questionar i posar dificultats al nostre sistema educatiu d´inm,ersió linguuística, fins aquí cal arribar?.
Qui son els culpables de tot aquest desgavell?jo diria que una mica tothom, però potser i posats a analitzar, el que succeeix, es que ara i després de treinta i cinc anys, les mancances i els punts foscos de l´Estat de les Autonomies comencen a aflorar.
Potser el que cal, es trovar polìtiques noves, forces polìtiques noves i gent nova, gent que no será ni mes ni menys valida que la que avui en dia ens esta governant, només que això si, tindrá un altre manera de fer les coses.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Quan parlava de noticies impactants, estaba fent referència als problemes que han tingut lloc a dues poblacions de Catalunya, on ara, enm aquests moments, enmig d´aquesta onada de calor que estem patint, s´han quedat sense aigua, per res del mon voldria trovar-me en aquesta situació, i es que l´aigua, sempre i en tot moment, però sobretot ara a l´estiu es esencial.
En una d´aquestes poblacions, tot ha estat un accident, una canonada s´ha rebentat, i això llogicament te solució, estarán uns quans dies sense subministrament d´aigua, però segur que la situació no trigará gaire en normalitzar-se, lo de l´altre població ja es mes greu, l´Ajuntament d´aquest poble es refiava d´un pou per poder fer arribar el subministrament d´aigua a tota la població, i el pou sembla ser que ha dit prou.
Son molts els pobles de Catalunya que es refien de l´aigua dels pous, i amb això dels pous, resulta que no saps mai el que pot passar, els pous es poden assecar, les corrents subterranees en ocasions s´esgoten, la qualiotat de l´aigua també es pot deteriorar, espero de tot cor que els veins de les dues poblacions esmentades, poguin ben aviat, beure, refrescar-se i rentar-se les mans, com a tots ens agrada i necessitem fer-ho.
Parlant de tot això, he pensat en la comarca, de la que a casa som originaris, l´Anoia alta, la Segarra baixa, terres de secá, terres de blat, d´ordi, i d´esperar que plogui, en aquestes comarques l´aigua sempre ha estat un be molt preuat, recordo ja de molts anys enrere els problemes que habia tingut la gent de Calaf per abastar-se d´aigua, fins que varen trovar, repeteixo que ja fa molts anys, un pou, un pou que encara a hores d´ara, subministra l´aigua que necesita la població, però com deiem abans, la solució del pou, sempre es incerta i mai definitiva.
Potser es pensant en tot això, en la incertesa per lo que respecta a la fiabilitat dels pous, que els nostres governants, varen projectar una solució definitiva per poder abastar d´aigua, un territoriforça extens de la Catalunya central.
Era una època aquella, a finals dels noranta i començament dels 2.000, en la que tot i que el finançament de Catalunya encara no estaba ben resolt, igual o pitjor que el que disposem avui en dia, la realitat ens fa veure que es feien coses, moltes coses, i coses importants, no se del cert com s´ho feien els governants del moment, però arribaven inversions, i arribaven diners, en definitiva el tracte era un altre, i es aixís com l´any 1.997 s´inaugurava dins de la comarca del Solsonés, prop del poble de Morunys, l´embassament anomenat de "La Llosa del Cavall".
L´esmentat embassament, no es va construir amb la finalitat de produir energia elèctrica, sinó per abastar d´aigua tot aquella comarca, i com deia abans fer arribar l´aigua fins a la plana de l´Anoia, subministrant l´aigua a poblacions importants com Calaf, i fins i tot a la mateixa Igualada capital de la comarca. Tota la infraestructura ja es acabada, les canonades ja fa anys que surten de la Llosa el Cavall i arriben a Igualada, només cal posar en funcionament la conexió, cosa que sembla ser requereix un presupost, que per important que sigui, será insignificant si el comparem amb la magnitud de tot el projecte.
Un dia o altre, l´aigua del Solsonés ja arribará a l´Anoia, quan sigui urgent fer-ho, un o altre premará l´interruptor que correspongui, donem temps al temps, lo important, lo que ens ha de fer pensar, es el fet del perqué en aquella època, de la que tampoc fa tants anys, hi havia gent que pensava en resoldre aquestes necessitats, procurant d´aquesta manera ajudar a viure i treballar a sectors importants de la població de les comarques de l´interior de Catalunya.
Jo em pregunto, perque avui en dia tot es tan dificil de conseguir?, perque i per sosar un exemple, després de tants anys de bons resultats, es vol questionar i posar dificultats al nostre sistema educatiu d´inm,ersió linguuística, fins aquí cal arribar?.
Qui son els culpables de tot aquest desgavell?jo diria que una mica tothom, però potser i posats a analitzar, el que succeeix, es que ara i després de treinta i cinc anys, les mancances i els punts foscos de l´Estat de les Autonomies comencen a aflorar.
Potser el que cal, es trovar polìtiques noves, forces polìtiques noves i gent nova, gent que no será ni mes ni menys valida que la que avui en dia ens esta governant, només que això si, tindrá un altre manera de fer les coses.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)