PASSA EL TEMPS VOLANT

En el darrer article que vareig publicar dins del meu blog, feia referència i rememorava el primer article que vareig escriure, el primer dels mes de dos-cents que tinc magatzemats en el meu blog, en aquella ocasió feia referència als origens de la problemática laboral que avui en dia encara ens amoina

Al dia d´avui em sembla oportú fer-vos arribar i comentar el segon article que vareig escriure dins d´aquesta serie de mes de dos-cents articles, i no perque segueixi un ordre i després de parlar d´aquell primer ara ens toqui parlar del segon, ho faig perque en aquell segon article pàrlava d´un tema que avui en dia també es de la máxima actualitat, i els comentaris que en aquell moment feia son encara ben vigents.

Era l´any 1.992 a Convergència celebravem un congrés, no recordo quin era pero suposo que seria el tercer, un dels temas estrella era la de decidir quina seria la posició del partit al voltant dels acords que la Unió Europea habia d´establir en la conferéncia de Mastrich, la ponencia deixaba molt clar quina hauria de ser la posició del nostre partit en referència a les esmentades disposicio

Segons la ponencia, nosaltres els catalans, erem europeus, ens sentiem europeus i ens voliem integrar amb tota la plenitud dins d´aquest procés d´Unió europea, trant a n ivell politic, com economic i social, d´acord amb la nostra vocació europeista a la que voliem donar cumpliment.

Jo personalment vareig presentar uns esmena, tot i que amb moltes dificultats perque dins dels tramits del Congrés es va extraviar, a mi a Convergència no se per quina raó però tot s´he m´extraviava, però recordo que finalment i gracias als bons oficis del President de la Mesa, en Francesc Homs i del ponent en Josep Mª Culell, la vareig pogues defensar

En la meva esmena, recordo que vareig defensar la nostre integració a la Uniói Europea i a la moneda única, però nomes pel fet de que al meu entendre era lo que ens convenia, pèrque integrar-nos a Europa, economicament parlant, representava forma part d´un nou marc de superiors dimensions, on les nostres Empreses, els nostres profesionals, i tpots els academics en general,podrien trovar mes i millors oportunitats pere desenvolupar les seves activitats.

Jo defensava que aquest, era un tema que només tenia que veure amb l´interés, amb la conveniència i que no tenia res que veure amb els sentiments, perque quan parlem de vocació, aquesta paraula porta implícita certes dosis de sentiments, i jo personalment de sentiments cap a Europa, cap ni un,i si no, només cal repasar l´història de les nostres relacions amb els veins europeus, recordo que deia, si tinc que parlar de sentiments a fora de Catalunya, aquets van orientats cap a l´Aragó, cap el País valenciá, amb els gallecs i els vascos, amb totes les comunitats, amb  les que sempre s´han donat relacions de familia, de feina, de negoci i d´amistad, amb els europeus, si la cosa funciona, endevant i si no es aixís val mes estar sols que mal acompanyats..

Totes maneras i resumint, deia també i segueixo pensant igual, sobretot veient, com estan funcionant les coses, que l´exit del projecte europeu, passa perque tots plegats ens oblidem de la nostre condició de francesos, d´espanyols, catalans, alemanys o italians y la nostre posició com a europeus haura d´estar per sobre de tots els altres condicionants.

Tot això será llarg i dificil, però al final podria ser que ho aconseguissim, i dic això al contemplar l´actitud del jovent, el jovent si que vol ser europeu, i aixís s´ha demostrat en el recent referendum britanic, respecte a l´actitud del jovent també s´ens ha de reconeixer que entre tots l´hem propiciada, animant i propulsant, programes d´intercanvi entre families de diferents paisos, aquest es el camí, el jovent podria ser que ho aconseguís, nosaltres els mes grans encara tenim massa arrelats els vells patriotismes, patriotismes que ya haurien d´haver superat la data de caducitat.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com

VOLVEMOS A EMPEZAR?

Ya son nueve los años que han pasado desde aquella primera vez en la que se me ocurrió publicar un artículo en mi blog personal, desde aquella fecha son ya mas de doscientos los que he publicado, y yo diria que aparte de representar para mi un buen pasatiempo, siempre me ha gustado escribir, he conseguido contactar con un buen número de seguidores, cosa que agradezco sobremaner

Hoy me gustaría recordar el primer artículo que publiqué, porque todo lo que en aquel artículo les trasladaba a mis lectores, al día de hoy tiene todavía especial vigencia, y es por esto que quiero a través de este artículo tengo interés en rememorar su contenido, y ello porqué el tema laboral sigue siendo uno de los principales motivos de preocupación para todos los españoles, les parece bien que lo comentemos? supongo que si, pues venga vamos a por ello

Vivíamos los últimos coletazos del franquismo, me parece recordar que gobernaba el Sr. Arias Navarro, yera Ministro del Trabajo el Sr. Solís Ruiz, persona con una larga trayectoria en el mundo laboral y uno de los principales impulsores del Sindicato vertical, probablemente en aquellos momentos, el Sr. Solís era consciente de que estaba al llegar el fin de una etapa y no quiso despedirse de ella sin dejarnos a modo de herencia, la última ley laboral del franquismo, esta fué una ley que en aquellos momentos se mostraba francamente progresista, al contemplarla, uno veia al Sr. Solís con la montera en la mano, en el centro de la plaza, brindando a los españoles su último toro, Quereis libertades? Quereis democracia? Pues ahí os dejo esto para que podais empezar, y suerte, mucha suerte.

Esta fué una ley que en las Cortes Franquistas donde todo se aprobaba con facilidad, casi yo diria que por aclamación, encontró muchas dificultades, salió aprobada, pero por muy pocos votos, probablemente porqué en aquel momento y en aquella cámara, habia muchos empresarios importantes, muchos intereses económicos, que veian en aquella ley un exceso de progresismo.

Recuerdo que una vez aprobada la ley, a la salida del hemiciclo, una periodista de TVE le hacia una entrevista al Sr. Ministro, Sr.Solís, le decia, en medios empresariales se comenta que esta ley, les será muy dura de roer a los empresarios españoles, mire Ud, señorita, contestaba el Ministro, el empresario español hasta la fecha, estaba acostumbrado a andar con muletas y a partir de este momento se tendrá que ir acostumbrando a andar solo.

Cuando hablaba de muletas, obviamente el Sr. Solís hacia referéncia al Sindicato vertical, tenia razón, unas buenas muletas, y también era cierto que en aquel momento era obligado acostumbrarse a andar solos, las libertades estaban al llegar, y con ellas, la demoracia, los partidos de izquierdas, los sindicatos libres, evidentemente pìenso que no era el Sr. Solís la persona mas indicada para enseñarle al empresario español a andar solo, este era un aprendizaje que se hubiese que se hubiese tenido que dejar en manos del propio empresario, de acuerdo con las directrices que la nueva situación exigia.

El Sr. Solis se quiso anticipar, y nos dejó sin reparar en ello, una de las peores herencias del franquismo.

Consequència de todo lo dicho anteriormente, con la llegada de la Democracia, los sindicatos y todo el espectro político en general, se encuentran con una legislación laboral que se acerca muy mucho a la que ellos auspiciaban, no quiero decir con todo ello, que se dejase todo tal como estaba, que no se hiciese ninguna nueva aportación, pero en definitiva, así como en la mayoria de aspectos de la vida del país se partió de cero, no fué así en el tema laboral, donde con ligeros retoques la ley del Sr. Solís siguió y sigue todavia al dia de hoy marcando el paso.

Con todo ello sucede lo mismo que en otros muchos temas, que con el paso de los años si so se actualizan las disposiciones vigentes, tomando las medidas opoprtunas, estas se van deteriorando y cada vez se hace mas dificil encontrar solución.

A favor de todos los que nos mostramos comprometidos con la cuestión la boral, esta el hecho de que hoy en dia, toda la sociedad española ya es consciente de que hay que aplicar remedios, llevando esto si, mucho cuidado con los remedios porque el que esto escribe, quizás por su edad, es muy consciente de que en ocasiones para arreglar una cosa, puedes caer en el peligro de estropear tres o cuatro, conviene mucho tacto y torear marcando todos los pasos, de manera que al igual que el Sr.Solis, llegue un dia en el que podamos desde el centro de la plaza y con la montera en la mano, brindarle al pueblo español la legislación laboral que merece.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com.








p

HISENDA, SEMPRE A L´AGUAIT

Aquesta es una època de l´any, en la qual la majoria de persones estan pendents de la liquidació de la renta, es cosa normal que estiguin pendents de la seva liquidació de renta, uns perque es poden veure en l´obligació de rascar-se la butxaca, i altres pèrque es troven en aquell esperat moment, en el que poden  recuperar una part de lo que ja han anat pagant enm elñ curs de tot l´any.

Després hi ha un altre colectiu de persones con ara jo, las quals vivim amb una  minsa jubilació i que en consequéncia no hem de pagar ni hem de cobrar, encara que ens agradaria poder-ho fer, s´ha de comprendre que la vida et fa correr per diferents etapes, en las que t´has d´acostumar a viure, jo també he tingut èpoques en las que habia engreixat la caixa d´Hisenda, com també algún any al fer la declaració em tornaven alguna pessetona, cosa que sempre era benvinguda.

De toptes maneras si em permeten un consell, a través d´alguna experiència que he tingut, jo els recomenaria a tots,. tant els que han de pagar com els que han de cobrar, com també a tots aquells que no fan ni una cosa ni l´altre, que estiguin sempre a l´aguait respècte ala seva situació amb els amics d´Hisenda, a fi d´evitar amb la mesura que es pogui fer-ho, alguna sorpresa.

 Ja han passat vint anys, encara treballava tantes hores com podia i fins i tot mes de les que podia, encara feia una declaració d´Hisenda que em costava forces calerons, no es per dir-ho peròi la veritat es que les coses m´anaven força be, i pagava tot el quer tenia qie pàgar i amb  molt de gust.

En relació amb tot lo anterior, si m´ho permeten passaré a relatar el fet que m´ha portat a escriure el present article, v areig militar molts anys en un Partit politic dedicant-li totes les hores que podia sense que m´en fes perdre cap de la feina, la política no m´ha fet perdre mai un hora de feina, com tampoc m´ha fet arribar mai ni un duro, fins que un dia els companys del partit em varen anomenar regidor de l´Ajuntament del meu barri, apart de la feina propia d´un Regidor, un cop al mes assistiem al plenari on ens trovavem amb l´assistència de molt veins, per fer això la Casa Gran em transferia mensualment la quantitat  de deu mil pessetes, que si be no era res del altre mon, feien il.lusió, ja et senties un profesional de la política.

Temps després, ja no era Regidor, ni m´enrecordava d´aquella etapa de la meva vida, vareig rebre un requeriment d´Hisenda perque em presentés a les seves oficines, per veuire d´aclarir un tema que sembla ser tenia pendent, nbo se si mai si han trovat, però quan et troves amb això, al devant d´un requeriment d´Hisenda, ja n i vius ni dorms, si et troves algú pel carrer al que feia temps no veies, et mira i et diu, ¿que et passa? trovo que fas mala cara.

Em vareig personar a Hisenda, la senyoreta que em va atendre, va treure el meu expedient i em va dir, l´hem fet venir perque vosté va treballar durant uns anys per l´Ajuntament de Barcelona i no ho va declarar, això deu ser un error senyoreta, jo no he treballat mai a l´Ajuntament, jo sempre he treballat dins del mon de l´empresa privada, la senyoreta, molt tossuda, tot s´ha de dir, en aquest cas tenia el dret de ser-ho, va insistir, senyor, vosté va estar un parell d´anys cobrant deu mil pessetes de l´Ajuntament en periodes mensuals, i no ens consta que ho hagués declarat.

Llavors tot em va venir a la memòria, tenien raó, i els d´Hisenda no perdonen res, vareig tenir que fer una declaració complementària, i pagar amb els recarregs corresponents, a fi de regularitzar la meva actuació defraudatòria.

Però com els deia abans, em vareig jurar que una cosa aixís no em tornaria a passar, i ara ja fa temps que cada dos o tres anys demano a Hisenda, a través del meu gestor, un certificat que m´asseguri de que estic al corrent de les meves obligacions, ara fa just un any quan vareig rebre l´ultim certificat, on em diuen que estic completament al corrent, si mes no em diuen, que això es el que a ells els consta i que pèr tant no tenen res a reclamar.

Els recomano que facin cas  de la meva experiència, els permetrá viure mes tranquyils.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com