Al dia d´avui em sembla oportú fer-vos arribar i comentar el segon article que vareig escriure dins d´aquesta serie de mes de dos-cents articles, i no perque segueixi un ordre i després de parlar d´aquell primer ara ens toqui parlar del segon, ho faig perque en aquell segon article pàrlava d´un tema que avui en dia també es de la máxima actualitat, i els comentaris que en aquell moment feia son encara ben vigents.
Era l´any 1.992 a Convergència celebravem un congrés, no recordo quin era pero suposo que seria el tercer, un dels temas estrella era la de decidir quina seria la posició del partit al voltant dels acords que la Unió Europea habia d´establir en la conferéncia de Mastrich, la ponencia deixaba molt clar quina hauria de ser la posició del nostre partit en referència a les esmentades disposicio
Segons la ponencia, nosaltres els catalans, erem europeus, ens sentiem europeus i ens voliem integrar amb tota la plenitud dins d´aquest procés d´Unió europea, trant a n ivell politic, com economic i social, d´acord amb la nostra vocació europeista a la que voliem donar cumpliment.
Jo personalment vareig presentar uns esmena, tot i que amb moltes dificultats perque dins dels tramits del Congrés es va extraviar, a mi a Convergència no se per quina raó però tot s´he m´extraviava, però recordo que finalment i gracias als bons oficis del President de la Mesa, en Francesc Homs i del ponent en Josep Mª Culell, la vareig pogues defensar
En la meva esmena, recordo que vareig defensar la nostre integració a la Uniói Europea i a la moneda única, però nomes pel fet de que al meu entendre era lo que ens convenia, pèrque integrar-nos a Europa, economicament parlant, representava forma part d´un nou marc de superiors dimensions, on les nostres Empreses, els nostres profesionals, i tpots els academics en general,podrien trovar mes i millors oportunitats pere desenvolupar les seves activitats.
Jo defensava que aquest, era un tema que només tenia que veure amb l´interés, amb la conveniència i que no tenia res que veure amb els sentiments, perque quan parlem de vocació, aquesta paraula porta implícita certes dosis de sentiments, i jo personalment de sentiments cap a Europa, cap ni un,i si no, només cal repasar l´història de les nostres relacions amb els veins europeus, recordo que deia, si tinc que parlar de sentiments a fora de Catalunya, aquets van orientats cap a l´Aragó, cap el País valenciá, amb els gallecs i els vascos, amb totes les comunitats, amb les que sempre s´han donat relacions de familia, de feina, de negoci i d´amistad, amb els europeus, si la cosa funciona, endevant i si no es aixís val mes estar sols que mal acompanyats..
Totes maneras i resumint, deia també i segueixo pensant igual, sobretot veient, com estan funcionant les coses, que l´exit del projecte europeu, passa perque tots plegats ens oblidem de la nostre condició de francesos, d´espanyols, catalans, alemanys o italians y la nostre posició com a europeus haura d´estar per sobre de tots els altres condicionants.
Tot això será llarg i dificil, però al final podria ser que ho aconseguissim, i dic això al contemplar l´actitud del jovent, el jovent si que vol ser europeu, i aixís s´ha demostrat en el recent referendum britanic, respecte a l´actitud del jovent també s´ens ha de reconeixer que entre tots l´hem propiciada, animant i propulsant, programes d´intercanvi entre families de diferents paisos, aquest es el camí, el jovent podria ser que ho aconseguís, nosaltres els mes grans encara tenim massa arrelats els vells patriotismes, patriotismes que ya haurien d´haver superat la data de caducitat.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jmcarbonellv@hotmail.com