Darrerament, tot i parlant de la política catalana i de catalunya en general, he llegit i escoltat certs comentaris, que per una cosa o per l´altre no m´han deixat massa satisfet, i no només això, sino que el que fan, es aprofondir en aquest estat de decepció i pessimisme, que a la majoria de gent avui en dia ens envolta.
En primer lloc, vareig tenir ocasió de llegir l´article d´un periodiste barceloní, que cada dissabte publica el seu article, en el diari que jo acostumo a llegir, l´article, diu refereint-se a la situació de la política catalana i de la mateixa societat, que s´han convertit en un "bassal de merda".
Aquetes son manifestacions que ens arriben, dúna persona com ara jo, ja de mitjana edat, que no contava en que tot el que ens esta passant actualment, pogués arribar a succeir, som molts els que ens agrupem en aquest colectiu de gent enfadada i decepcionada, però jo, i ho dic amb franquesa, tinc confiança de que de tot això, ens en sortirem, perque tinc absoluta confiança en la nostre societat civil, la gent del carrer, la que treballa, la que emprén noves inciatives, tots aquest seran els que tornaran a aixecar el nostre estat d´anim.
aquest articulista enfadat i decepcionat, es aquell mateix que temps enrere, en un article genial com tots els seus, deia adressant-se a tota la gent del carrer a la que abans feia referencia, la que es lleva a les set del matí, la que a les nou ja esta aixecant la persiana de la botiga, o encenent les llums del taller, "somos como los pianistas de los burdeles, amenizamos los encuentros".
Es ben cert que a la societat civil catalana, i ja desde l´epoca del franquisme no li ha quedat mes remei que aprendre a tocar el piano, però també ha sabut aprendre a composar la seva propia musica, fins i tot a cantarla fent-la arribar, a l´abast de tothom que la vol escoltar.
Comprenc l´Estat d´anim del articulista en questió, però ja veurá com ens eixacarem, i molt aviat quan es miri Catalunya no hi veurá cap "bassal de merda".
Altre cosa, son els comentaris d´una periodista de Madrid, que a través d´un programa de televisió deia que Catalunya era una "cienaga", procuraré no perdre la compostura, no fa gaires dies que ja vareig tenir que demanar excuses al Ministre d´Educació i no voldria que em tornés a passar res semblant.
En primer lloc, escoltatnt a la periodista a la que faig referència, notaves que les seves paraules, respiraven un sentiment d´odi per tot lo que te relació amb Catalunya, es evident al meu entendre, que no es pot aspirar a tenir una Espanya, unida, forta i solidaria, recolsada en l´odi i l´enfrentament, perque al final, això on condueix, es atenir que donar la raó, a tots els que volen partir peres i endagar el nostre Estat Catalá.
Catalunya, no es una "cienaga", en tot cas es una cienaga, de la que aquest any passat han sortit el 26% de les exportacions espanyoles, i que en aquest mateix any passat ha representat el 20% de la totalitat dekl P.I.B. espanyol.
A la vista de estas cifras es facil comprender, que en el caso de que lo sea, Catalunya es una "cienaga" en la que a parte de los catalanes, cada año, se toman un baño y se regodean en ella un buen numero de ciudadanos españoles.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 28 de febrero de 2013
martes, 19 de febrero de 2013
MANERES DE VIURE
Quan en aquest país pensavem que ja havien arribat les llibertats, jo ja era una persona casada, amb dues criatures i per tant amb un coneixement força profund de la diferencia que es dona entre viure en llibertat o sotmés als criteris dels que s´otorguen el dret de conduir la vida dels altres.
Al devant d´aquesta situació tens dues opcions, una pot ser aceptar la vida que et volen imposar, procurant en la mesura que poguis fer-ho, disfrutar de les coses que et son permeses, evitant aixís tant per tu com per els teus mes propers, situacions que poden arrivar a ser traumàtiques.
L´altre opció, es lluitar contra la manca de llibertat, amb tots els mitjans al teu abast, i veure d´aconseguir aixís, que el nostre pensament, la nostre manera de viure, i la nostre manera de veure les coses sigui respectada.
En el meu cas, i en el curs de la dictadura franquista, que com he dit abans la vaig viure amn tota la seva plenitut, haig de reconeixer que no vareig ser alló que es diu un lluitador, vaig acceptar lo que les circumstàncies de la vida m´havien ofert, i procurar en lo posible ser feliç, i donar felicitat a tots els que m´envoltaven, en primer lloc quan tenia l´edat per fer-ho, estudiar, mes endevant treballar, els dissabtes abanva a jugar al futbol, i els diumenges sortia a ballar amb alguna mossa, mes endevant, els fills, la familia.
Seguint aquesta linea d´actuació, no vareig tenir mai que correr al devant dels "grisos", ni tenir que passar cap estoneta dins d´aquell ombrivol edifici de la Via Layetana, vareig acceptar lo que hi habia i francament m´hagués pogut anar mes malament, vareig superar aquella etapa de la meva vida sense cap ferida.
Va arribar la democràcia i amb ella la llibertat per poder fer moltes altres coses, que anys enrere no ens eren permeses, tanmateix, varem començar a viure, amb l´il.lusió i l´esperança de que la protecció social, la sanitat i educació publiques, es posarien a l´abast de tots els nivells de la nostre societat.
S´han donat moments en el curs d´aquests recents anys, en els que francament, semblava que ho estavem aconseguint, però darrerament, la decepció i el desanim ja ens comencen a envair un altre vegada.
Fins i tot darrerament, estem reparant en el fet, de que ja no pots ni fer ni dir tot lo que et sembli, i sobretot procurar evitar segons quines relacions i segons quins llocs d´esbarjo, perque la teva vida privada i la teva intimitat poden estar a l´abast del primer que aixís s´ho proposi, només deixant uns quans calerons, sobre la taula d´algún investigador que accepti participar en aquest cercavila.
Al devant d´aquest estat de coses, et tornes a trovar en aquella situació que quatre ratlles mes amunt esmentavem, es poden fer dues coses, lluitar, o acceptar les coses tal com es presenten.
En el present moment, jo diria que ja son masses els esforços que la nostre societat ha fet, per permetre que una quans ineptes, acompanyats d´algún pallasso i fins i tot d´algún psicòpata, posin en perill el benestar i la llibertat de tot un poble.
Nosaltres, la gent dekl carrer, el que hem de fer es denunciar-ho, recolsant aixís la feina dels bons politics, de la policia, de la jurisprudència, i ho dic una vegada mes, dels psiquiatres, perque en aquesta festa hi ha trovat cabuda mes d´un psicópata.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Al devant d´aquesta situació tens dues opcions, una pot ser aceptar la vida que et volen imposar, procurant en la mesura que poguis fer-ho, disfrutar de les coses que et son permeses, evitant aixís tant per tu com per els teus mes propers, situacions que poden arrivar a ser traumàtiques.
L´altre opció, es lluitar contra la manca de llibertat, amb tots els mitjans al teu abast, i veure d´aconseguir aixís, que el nostre pensament, la nostre manera de viure, i la nostre manera de veure les coses sigui respectada.
En el meu cas, i en el curs de la dictadura franquista, que com he dit abans la vaig viure amn tota la seva plenitut, haig de reconeixer que no vareig ser alló que es diu un lluitador, vaig acceptar lo que les circumstàncies de la vida m´havien ofert, i procurar en lo posible ser feliç, i donar felicitat a tots els que m´envoltaven, en primer lloc quan tenia l´edat per fer-ho, estudiar, mes endevant treballar, els dissabtes abanva a jugar al futbol, i els diumenges sortia a ballar amb alguna mossa, mes endevant, els fills, la familia.
Seguint aquesta linea d´actuació, no vareig tenir mai que correr al devant dels "grisos", ni tenir que passar cap estoneta dins d´aquell ombrivol edifici de la Via Layetana, vareig acceptar lo que hi habia i francament m´hagués pogut anar mes malament, vareig superar aquella etapa de la meva vida sense cap ferida.
Va arribar la democràcia i amb ella la llibertat per poder fer moltes altres coses, que anys enrere no ens eren permeses, tanmateix, varem començar a viure, amb l´il.lusió i l´esperança de que la protecció social, la sanitat i educació publiques, es posarien a l´abast de tots els nivells de la nostre societat.
S´han donat moments en el curs d´aquests recents anys, en els que francament, semblava que ho estavem aconseguint, però darrerament, la decepció i el desanim ja ens comencen a envair un altre vegada.
Fins i tot darrerament, estem reparant en el fet, de que ja no pots ni fer ni dir tot lo que et sembli, i sobretot procurar evitar segons quines relacions i segons quins llocs d´esbarjo, perque la teva vida privada i la teva intimitat poden estar a l´abast del primer que aixís s´ho proposi, només deixant uns quans calerons, sobre la taula d´algún investigador que accepti participar en aquest cercavila.
Al devant d´aquest estat de coses, et tornes a trovar en aquella situació que quatre ratlles mes amunt esmentavem, es poden fer dues coses, lluitar, o acceptar les coses tal com es presenten.
En el present moment, jo diria que ja son masses els esforços que la nostre societat ha fet, per permetre que una quans ineptes, acompanyats d´algún pallasso i fins i tot d´algún psicòpata, posin en perill el benestar i la llibertat de tot un poble.
Nosaltres, la gent dekl carrer, el que hem de fer es denunciar-ho, recolsant aixís la feina dels bons politics, de la policia, de la jurisprudència, i ho dic una vegada mes, dels psiquiatres, perque en aquesta festa hi ha trovat cabuda mes d´un psicópata.
Josep mª Carbonell i Vilaró
viernes, 8 de febrero de 2013
UN DIUMENGE ESPECIAL
Aquest proper diumenge, a casa sortirem de la rutina habitual, i això es una cosa que en aquesta vida no sempre es dona, elsd que estem avesats a viure de manera senzilla, no ens calen masses luxes, però això si, de quan en quan poder fer alguna cosa, que s´aparti de lo que sempre fas, ajuda a viure.
aquest proper diumenge, repeteixo, el Barça juga a les dotze del migdia, feia molts anys que no anavem al futbol a una hora semblant, hauriem d´endintzar-nos en el temps i recordar el camp vell de Les Corts on es jugava el classic partit del dia de Nadal.
La meva dona i jo portem tota la setmana organitzant el diumenge, vareig fer la meva proposta, si juguen a les dotze podriem anar a la missa de les deu al monestir de Pedralbes, fa molt temps que no hi hem estat, l´Esglesia es molt maca, i la ceremònia si mes no antigament, era molt acollidora, sortirem del monestir al voltant de les onze i xino xano sense presses baixarem l´Avinguda de Pedralbes, fins arribar al camp just a temps, de petar una mica la xerrada amb els veins i en un tres i no res ja estarem veient el partit.
A les dotze del migdis l´unic perill es que en el Victor Valdés li vingui el sol de cara, caldrá que es posi una bona visera, tot i portant-la, en el Ramallets en aquella final de Berna, per culpa del sol li varen fer algún gol d´aquells que a la vesprada amb el sol posant-se no haguessin entrat.
A casa meva de moment ebc ara tyothom te el dret de decidir i donar la seva opinió, i l´opinió de les senyores sempre mereix ser escoltada, si hem d´anar a Missa de deu i després al futbol, a quin hora farem el dinar?, perqué donat que els autobusos els diumenges encara passen mes espaiats que en un dia feiner ja pots comptar que arribarem a casa a quarts de quatre de la tarde.
Ben aviat varem trovar la solució, ens haurem de quedar a dinar en algún restraurant proper al camp, encara recordem anys enrerem la veritat es que parlem de bastants anys enrere, quan el futbol començava a les cinc de la tarde, molts diumenges teniem la costum d´anar a dinar a un restaurant proper al camp, on el plat del dia era un plat tipic del poble o ciutat on el equip visitant radicava, si venia el Valencia menjavem una bona paella, si venia l´Oviedo una bona favada, si el visitant era el Madrid, un cocido o uns bons callos a la madrilenya, saps que? anirem a veure si encara ho fan, será una bona manera de completar aquest diumenge especial.
Abans parlavem del dret a decidir, trovo que hi ha molts aspectes de la vida on la gent hauriem de poder expressar d´una manera formal, la nostre man era de veure les coses, es evident que s´hauria de poder convocar una consulta sempre que es cregués necessari, per assolir l´independència, per assolir una soberania financera, pèrque els que ho creguin aixís pogui donar el seu vist i plau al sistema establert i també evidentment encara que sigui un tema superficial, per poder decidir a quin hora la gen t volem anar al futbol, en els temps que corren ja o hauriem de permetre que ens fessin viure obeint a la llei de l´embut.
Josep mª Carbonell i Vilaró
aquest proper diumenge, repeteixo, el Barça juga a les dotze del migdia, feia molts anys que no anavem al futbol a una hora semblant, hauriem d´endintzar-nos en el temps i recordar el camp vell de Les Corts on es jugava el classic partit del dia de Nadal.
La meva dona i jo portem tota la setmana organitzant el diumenge, vareig fer la meva proposta, si juguen a les dotze podriem anar a la missa de les deu al monestir de Pedralbes, fa molt temps que no hi hem estat, l´Esglesia es molt maca, i la ceremònia si mes no antigament, era molt acollidora, sortirem del monestir al voltant de les onze i xino xano sense presses baixarem l´Avinguda de Pedralbes, fins arribar al camp just a temps, de petar una mica la xerrada amb els veins i en un tres i no res ja estarem veient el partit.
A les dotze del migdis l´unic perill es que en el Victor Valdés li vingui el sol de cara, caldrá que es posi una bona visera, tot i portant-la, en el Ramallets en aquella final de Berna, per culpa del sol li varen fer algún gol d´aquells que a la vesprada amb el sol posant-se no haguessin entrat.
A casa meva de moment ebc ara tyothom te el dret de decidir i donar la seva opinió, i l´opinió de les senyores sempre mereix ser escoltada, si hem d´anar a Missa de deu i després al futbol, a quin hora farem el dinar?, perqué donat que els autobusos els diumenges encara passen mes espaiats que en un dia feiner ja pots comptar que arribarem a casa a quarts de quatre de la tarde.
Ben aviat varem trovar la solució, ens haurem de quedar a dinar en algún restraurant proper al camp, encara recordem anys enrerem la veritat es que parlem de bastants anys enrere, quan el futbol començava a les cinc de la tarde, molts diumenges teniem la costum d´anar a dinar a un restaurant proper al camp, on el plat del dia era un plat tipic del poble o ciutat on el equip visitant radicava, si venia el Valencia menjavem una bona paella, si venia l´Oviedo una bona favada, si el visitant era el Madrid, un cocido o uns bons callos a la madrilenya, saps que? anirem a veure si encara ho fan, será una bona manera de completar aquest diumenge especial.
Abans parlavem del dret a decidir, trovo que hi ha molts aspectes de la vida on la gent hauriem de poder expressar d´una manera formal, la nostre man era de veure les coses, es evident que s´hauria de poder convocar una consulta sempre que es cregués necessari, per assolir l´independència, per assolir una soberania financera, pèrque els que ho creguin aixís pogui donar el seu vist i plau al sistema establert i també evidentment encara que sigui un tema superficial, per poder decidir a quin hora la gen t volem anar al futbol, en els temps que corren ja o hauriem de permetre que ens fessin viure obeint a la llei de l´embut.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)