Ahir ens va deixar l´Adolfo Suarez, ens va deixar la persona, ens va deixar victima d´una llarga i cruel malaltia, i aquest ha estat un fet que tot i sabent que habia d´arrivar, ha resultat dolorós, però jo avui i a través d´aquest article, voldria recordar que abans de declarar-se la malaltia i fins i tot podria ser que tingués relació una cosa amb l´altre, ens va deixar el politic, un molt bon politic, un gran home d´Estat, i amb ell es va emportar l´enyorat per molts, centre democratic, una opció política a hores d´ara encara absent i que es trova a faltar, sobretot en moments com els que estem vivint.
Recordo que jo, militant en aquella època a Convergència, em vareig mostrar sempre partidari de mantenir una bona entesa política amb la U.C.D. i el C.D.S. d´en Adolfo Suarez, sempre pensant en la falta que feia la consolidació d´una grabn força política de centre.
Ja desapareguda aquella U.C.D., que va facilitar el transcurs pacific i exitós de la transició, el Sr. Suarez ho va tornar a intentar amb el C.D.S., un cop consolidada la democràcia, o si mes no aixís ho semblava, potser aquell conglomerat de pensaments que va guiar la transició, ja habia fet la seva tasca, i potser també ja era el moment d´impulsar una força política clarament de centre, que seguís el projecte ja iniciat amb la U.C.D., aquesta es la idea que penso va animar al Sr. Suarez a impuklsar aquell nou projecte, el C.D.S.
Just en aquells moments, i desde aquí a Catalunya, en miquel Roca, amb el suport del tot convergent, i també s´ha de dir amb la col.laboració i ajut d´altres persones de fora de Catalunya que es varen sumar al projecte, va voler endegar aquell Partit Reformista, aquell Partit també de centre que en principi va despertar amplies expectatives.
Recordo que jo en aquells moments, en el curs de les meves converses informals dins del partit, dic informals perque jo dins de convergència no vareig poder assolir mai una posició desde la que poder influir en la política desenvolupada per l´esmentada força política, però això si, sempre habia procurat fer les meves aportacions, qie en molts casos haig de reconeixer que varen ser escoltades, i en aquest cas que ens ocupa, vareig aconsellar una entesa amb el C.D.S. d´en Suarez, emb en Suarez això pot resultar un gran exit recordo que vareig dir, però sense en Suarez pot acabar en un fracás.
I sense en Suarez, aquest va ser el final, el final del C.D.S., el final del Partit Reformista i fins el moment present, el final d´una bna opció política de centre.
No fa gaire temps, al voltant de certes informacions que apuntaven la possibilitat d´una segona temptativa reformista, li vareig llegir al Sr. Rajoi " Yo soy el centro reformista", Molt be, doncs que si posi d´una vegada, perque les reformes son urgents, aquella Espanya de la transició dels anys setanta, requereix reformes urgents, francament, no se si el Sr. Rajoi es veurá en cor de dur a terme, reformes que tinguin l´abast que varen tenir les endegades per el Sr. Suarez, som-hi Sr. Rajoi, que aquí a Catalunya ja comencem a estar mes que nerviosos, tot i reconeixent que aquest nervis ens els haguessim pogut estalviar, si a la operació reformista en aquells moments, li haguessim sabut donar un caire diferent al que li varem donar.
Josep mª Carbonell i Vilaró
miércoles, 26 de marzo de 2014
miércoles, 19 de marzo de 2014
EL SANT PARE I ELS BISBES
No fa gaires dies que el Sant Pare va rebre als Bisbes catalans, ambé va rebre a la resta dels Prelats espanyols, el fet de rebrel´s de manera separada, porta a pensar que hi ha coses que es poden dir al devant dels dirigents que l´esglesia te a Catalunya, i que no es poden fer aribar, suposo jo, a persones com el Cardenal Rouco Varela per posar un exemple.
Quan es va comunicar el resum de lo que habia estat la conversa amb els Bisbes Catalans, voldria fer esment de dues de les recomenacions que el Sant Pare va fer als assistents, en primer lloc fer arribar el suport i l´agraiment de tota l´Esglesia a Caritas espanyola, per la gran tasca humanitaria que esta duent a terme, i tambe donar suport a totes les ordres religioses que desenvolupen la seva actuació dins del nostre territori.
Tant per lo que fa respecte a Caritas com an aquest mon de les ordres religioses, cal fer notar i recodar que a lo llarg de l´història han estat molts els anys on la seva tasca ha passat desapercebuda, temps de benestar economic en el curs dels quals l ´Estat ha pogut desenvolupar importants avenços en el mon social, educatiu i sanitari, però sempre com en el moment present, ariben els temps de vaques flaques, i es llavors quan arriben les necessitats i l´ajut que els estaments publics no poden oferir, quan ens donem compte que l´Esglesia es aquí, fent arribar a través d´ella mateixa o de tota la seva xarxa social i educativa, el suport i l´ajut que no arriba desde on ens hauria d´aribar i que tant agraeixen les persones i families que es troven en dificultats.
Cal recordar que acabada la guerra civil, varen ser les ordres religioses les que varen portar el pes de tot el mon educatiu, fins i tot avui e dia i un cop normalitzada la vida del país, son ordres religioses les que han dut a terme una gran tasca de formació en l´apatat de l´escola de negoci.
Jo personalment, antic alumne dels Germans de les escoles Cristianes de La Salle, voldria recodar als Bisbes i sobretot al Sant Pare, una vella revindicació d´aquesta ordre religiosa, que ha dificultat en gran manera la seva incalculable aportació dins el mon educatiu, els Gemans de La Salle no han pogut mai celebrar la Santa Missa, altres ordres religioses han gaudit d´aquest privilegi, als Germans de La Salle sempre els ha esta negat, i aquí es on entren, cosa habitual, els agravis comparatius, perque ells no, i altresOrdres si?, son persones que al sevei de la Fe que professen, per divulgarla i ensenyarla han renunciat a tot, a una familia i a totes les satisfaccions que dona la vida seglar, torno a preguntar, peque ells no?.
Amb això dels agravis comparatius, jo sempre hi tinc alló que es diu una obsessió, perque dins d´un mateix país hi ha comunitats mes ben financiades que altres? perque un obrer que treballa en una multinacional o al mon de la banca, es pot sentir socialment mes protegit que el pobre infaliç que treballa en el taller de reparacions de la cantonada, perque? val mes que ho deixem peque hauriem de tornar a parlar de toa la poblemàtica del mon laboral.
Tornant a la eunió del Sant Pare amb els Bisbes, penso que es un bon indicador, el fet de que es recordi i es faci arribar el sentiment de que l´Esglesia es quelcom mes, que el fet d´anar a Missa el diumenge, de celebrar comunions i batetjos, aixís con casaments i enterraments, es mes que tot això, es una gran obra social i educativa, posada sempre i quan a fet falta, al servei de tota la població.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Quan es va comunicar el resum de lo que habia estat la conversa amb els Bisbes Catalans, voldria fer esment de dues de les recomenacions que el Sant Pare va fer als assistents, en primer lloc fer arribar el suport i l´agraiment de tota l´Esglesia a Caritas espanyola, per la gran tasca humanitaria que esta duent a terme, i tambe donar suport a totes les ordres religioses que desenvolupen la seva actuació dins del nostre territori.
Tant per lo que fa respecte a Caritas com an aquest mon de les ordres religioses, cal fer notar i recodar que a lo llarg de l´història han estat molts els anys on la seva tasca ha passat desapercebuda, temps de benestar economic en el curs dels quals l ´Estat ha pogut desenvolupar importants avenços en el mon social, educatiu i sanitari, però sempre com en el moment present, ariben els temps de vaques flaques, i es llavors quan arriben les necessitats i l´ajut que els estaments publics no poden oferir, quan ens donem compte que l´Esglesia es aquí, fent arribar a través d´ella mateixa o de tota la seva xarxa social i educativa, el suport i l´ajut que no arriba desde on ens hauria d´aribar i que tant agraeixen les persones i families que es troven en dificultats.
Cal recordar que acabada la guerra civil, varen ser les ordres religioses les que varen portar el pes de tot el mon educatiu, fins i tot avui e dia i un cop normalitzada la vida del país, son ordres religioses les que han dut a terme una gran tasca de formació en l´apatat de l´escola de negoci.
Jo personalment, antic alumne dels Germans de les escoles Cristianes de La Salle, voldria recodar als Bisbes i sobretot al Sant Pare, una vella revindicació d´aquesta ordre religiosa, que ha dificultat en gran manera la seva incalculable aportació dins el mon educatiu, els Gemans de La Salle no han pogut mai celebrar la Santa Missa, altres ordres religioses han gaudit d´aquest privilegi, als Germans de La Salle sempre els ha esta negat, i aquí es on entren, cosa habitual, els agravis comparatius, perque ells no, i altresOrdres si?, son persones que al sevei de la Fe que professen, per divulgarla i ensenyarla han renunciat a tot, a una familia i a totes les satisfaccions que dona la vida seglar, torno a preguntar, peque ells no?.
Amb això dels agravis comparatius, jo sempre hi tinc alló que es diu una obsessió, perque dins d´un mateix país hi ha comunitats mes ben financiades que altres? perque un obrer que treballa en una multinacional o al mon de la banca, es pot sentir socialment mes protegit que el pobre infaliç que treballa en el taller de reparacions de la cantonada, perque? val mes que ho deixem peque hauriem de tornar a parlar de toa la poblemàtica del mon laboral.
Tornant a la eunió del Sant Pare amb els Bisbes, penso que es un bon indicador, el fet de que es recordi i es faci arribar el sentiment de que l´Esglesia es quelcom mes, que el fet d´anar a Missa el diumenge, de celebrar comunions i batetjos, aixís con casaments i enterraments, es mes que tot això, es una gran obra social i educativa, posada sempre i quan a fet falta, al servei de tota la població.
Josep mª Carbonell i Vilaró
jueves, 6 de marzo de 2014
LA PLAÇA DE LES GLORIES
He vist les imatges virtuals de el que sembla que será la futura Plaça de les Glories, un cop acabada la present remodelació, i francament estic força ilusionat perque el projete resulta d´acord amb el meu gust molt atractiu, el que cal procurar es que un cop acabada la remodelació, es conservi en bon estat to el que s´hagi fet, cosa que en aquest indret del que parlem no sempre s´ha procurat.
Jo de solter sempre vareig viure a la Gran Via entre els carrers Padilla i Lepant, i sempre o be per anar al col.legi o mes endevant a la Universitat sempre habia agafat el transport sub-urbá " el metro" a l´estació que en aquella època ja existía a la Plaça de les Glories i en el mateix lloc on es ara, de jovenet sempre acompanyat, perque aquell era un indret que sobretot de bon matí i al capvespre feia una mica de por de passar-hi. Aquesta plaça que espero veura enllestida d´aquí a poc temps, será la que fa quatre de les reformes que he viscut en aquest lloc.
Les reformes sempre s´han fet una mica imposades, per la llògica evolució del transit rodat, però també una mica, perque de sempre i en el rerefons, tots, i sobretot els responsables de l´Ajuntament, hem, tingut molt present que aquesta plaça, era un punt esencial de la Barcelona que l´Idelfons Cerdá en el seu dia va projectar, i tots sempre hem esperat que arribés un dia, on aquest indret tingués dins de la ciutat el paper que li correspon.
De totes maneres no n´hi ha prou en voler fer realitat el projecte d´en Cerdá, s´habien de donar les circumstàncies que fessin posible la transformació de la plaça, i jom diria que al dia d´avui, aquestes circumstàncies ja comencen a acompanyar, i es per aixo que tinc l´impresió de que aquesta vegada será la bona.
Quan dic que les circumstàncies començen a acompanyar, vull fer referència a les noves edificacions que s´han dut a terme al voltant i rodalies de la plaça, la torre Agbar, el Museu del diseny, la construcció i nova ubicació dels "encants", aquest mercat al aire lliureque tenen totes les grans ciutats, aquí també el teniem, però amb l´actual diseny i ubicació s´ha convertit en un dels llocs mes visitats de la ciutat, aquest canvi d´orientació dels encants hauirá estat un gran encert, suposo que en el solar que després del trasllat ha quedat lliure al costat mateix de la plaça, l´Ajuntament ja deu está pensant en algun altre projecte que enmaracria tot el voltrant de la plaça.
Quan treballava, jo ales encants hi habia anat molt sovint, quan em feia falta algún recanvi oper alguna màquina antiga que ja no es fabricava, als encants sio hi popsaves una mica de paciència, sgur que trovaves tot el que et feia falta, en el moment present i un cop jubilat, ja feia temps que no m´hi acostava, no fa gairse dies vareig voler anar-ho a veure, vaig tornar a agafar el metro fins a l´estació de Glories, i me hi vaig passar tot el matí, encara em va dfaltar temps per poder veure tota l´instal.lació, s´ha sabut mantenir l´esperit que sempre havien tingut els encants, peròa la vegada, es pot observar una gran millora, tant en la oferta conm en els seus serveis, repeteixo, tot plegat un gran encert, no se a qui s´ha de felicitar, però siigui qui sigui el responsable, com a barceloní le faig arribar amb aquestes quatre ratlles, tot el meu reconeixement.
Resumint, jo diria que si, que aquesta vegada tindrem la Plaça de les Glories, tants anys somniada, i encara voldria parlar posats a fer-ho, d´un aspecte d´aquesta plaça que en el seu moment es va considerar, quan es va fer l´ultima remodelació, ,l´associació de veins va demanar que al centre de la plaça se hi instal.lés el monument al Dr. Robert, la Plaçá Tetuan on es va decidir instal.lar-lo, resuklta molt petita per les dimensions de l´esmentat monument, el centre de la Plaça de les Glories seria el lloc ideal.
Avui no hem parlat, ni de futbol, ni de política ni de l´Esglesia, encara que de coses per parlar ni hi ha moltes, ho deixarem per un altre dia.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Jo de solter sempre vareig viure a la Gran Via entre els carrers Padilla i Lepant, i sempre o be per anar al col.legi o mes endevant a la Universitat sempre habia agafat el transport sub-urbá " el metro" a l´estació que en aquella època ja existía a la Plaça de les Glories i en el mateix lloc on es ara, de jovenet sempre acompanyat, perque aquell era un indret que sobretot de bon matí i al capvespre feia una mica de por de passar-hi. Aquesta plaça que espero veura enllestida d´aquí a poc temps, será la que fa quatre de les reformes que he viscut en aquest lloc.
Les reformes sempre s´han fet una mica imposades, per la llògica evolució del transit rodat, però també una mica, perque de sempre i en el rerefons, tots, i sobretot els responsables de l´Ajuntament, hem, tingut molt present que aquesta plaça, era un punt esencial de la Barcelona que l´Idelfons Cerdá en el seu dia va projectar, i tots sempre hem esperat que arribés un dia, on aquest indret tingués dins de la ciutat el paper que li correspon.
De totes maneres no n´hi ha prou en voler fer realitat el projecte d´en Cerdá, s´habien de donar les circumstàncies que fessin posible la transformació de la plaça, i jom diria que al dia d´avui, aquestes circumstàncies ja comencen a acompanyar, i es per aixo que tinc l´impresió de que aquesta vegada será la bona.
Quan dic que les circumstàncies començen a acompanyar, vull fer referència a les noves edificacions que s´han dut a terme al voltant i rodalies de la plaça, la torre Agbar, el Museu del diseny, la construcció i nova ubicació dels "encants", aquest mercat al aire lliureque tenen totes les grans ciutats, aquí també el teniem, però amb l´actual diseny i ubicació s´ha convertit en un dels llocs mes visitats de la ciutat, aquest canvi d´orientació dels encants hauirá estat un gran encert, suposo que en el solar que després del trasllat ha quedat lliure al costat mateix de la plaça, l´Ajuntament ja deu está pensant en algun altre projecte que enmaracria tot el voltrant de la plaça.
Quan treballava, jo ales encants hi habia anat molt sovint, quan em feia falta algún recanvi oper alguna màquina antiga que ja no es fabricava, als encants sio hi popsaves una mica de paciència, sgur que trovaves tot el que et feia falta, en el moment present i un cop jubilat, ja feia temps que no m´hi acostava, no fa gairse dies vareig voler anar-ho a veure, vaig tornar a agafar el metro fins a l´estació de Glories, i me hi vaig passar tot el matí, encara em va dfaltar temps per poder veure tota l´instal.lació, s´ha sabut mantenir l´esperit que sempre havien tingut els encants, peròa la vegada, es pot observar una gran millora, tant en la oferta conm en els seus serveis, repeteixo, tot plegat un gran encert, no se a qui s´ha de felicitar, però siigui qui sigui el responsable, com a barceloní le faig arribar amb aquestes quatre ratlles, tot el meu reconeixement.
Resumint, jo diria que si, que aquesta vegada tindrem la Plaça de les Glories, tants anys somniada, i encara voldria parlar posats a fer-ho, d´un aspecte d´aquesta plaça que en el seu moment es va considerar, quan es va fer l´ultima remodelació, ,l´associació de veins va demanar que al centre de la plaça se hi instal.lés el monument al Dr. Robert, la Plaçá Tetuan on es va decidir instal.lar-lo, resuklta molt petita per les dimensions de l´esmentat monument, el centre de la Plaça de les Glories seria el lloc ideal.
Avui no hem parlat, ni de futbol, ni de política ni de l´Esglesia, encara que de coses per parlar ni hi ha moltes, ho deixarem per un altre dia.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)