LA GENT DEL BARÇA

Portem uns dies en els que als periodistes, i en totes les seves modalitats, radio, televisió, prensa escrita, etc. sel´s ha girat molta feina, i jo pro que m´en alegraria si els temes a tractar en els seus diaris i programes, fossin per parlar de bones noticies, noticies gratificants, noticies d´aquelles amb les que t´asseus a llegir el diari o a veure la televisió, i ho fas de gust, recreant-te tu mateix al devant d´aquelles bones noves.

Però tot el que ha passat en el curs d´aquests darrers dies, es que només ens toca a uns parlar, als altres escriure, i a la majoria llegir o escoltar un grapat de noticies, força desagradables, accidents de transit on moren tretze o catorze persones joves, que sortien de Catalunya després d´un curs per millorar els seu nivell d´idiomes, atemptats terroristes com el de Brusel.les, en el que resulten morts, treinta o quaranta viatgers que es traslladaven en el transport subterrani, o simplement eren a punt d´embarcar a un avión per anar-se´n de vacances.

I just dins d´aquest ambient, am la majoria de gent es estat de depresió, sen´s more en Johan Cruyff, i per el barcelonista, ja prou convulsionat poer totes les noticies que ens arriven, aquesta es la gota que fa vessar el got, i es per aixo, al meu entendre, que vol exterioritzar d´una manera unànime i masiva, el seu sentiment de dolor per la mort d´una de les persones que en "un moment donat" habia ultradimensionat el nom del Barça arreu del mon.

En Johan va jugar amb la nostre samarreta, si no ho recordo malament, cinc temporades, una primera la 73-74, en la que va justificar sobradament el seu fixatge, tot el que s´havia dit d´ell, i fins i tot els diners que en aquell moment va costar, moments imborrables com el cinc a zero del Bernabeu, o aquell fantastic gol jugant contyra l´Atletic de Madrid, aquell gol que li va donar el nom de l´holandés volador, aquella lliga es va guanyar, feia catorze anys que no es guanyava una lliga, i com a jugador això va ser tot, sempre deixant amb la pilota als seus peus l´emprenta de gran jugador, això si, però fins la última temporada com a jugador, en la que varem guanyar una copa del Rei, repèteixo, això va ser tot.

Aquests ultims anys, ens han anat deixant molts jugadors, podria dir molts noms, perqué l´edat inexorablement ens porta al trist moment del comiat, però per dir-ne un. perque no recordem la figura d´en Antoni Ramallets, no estem parlant d´un jugador qualsevol, el "gat de Maracaná" va defensar la porteria del Barça en el mcurs de deu temporades, consagrant-se com un del millor porters que mai han defensat una porteria, Antoniu, Antoniu, Antoniu, cridavem la gent del gol de dalt quan al començar el partit arribava a la porteria, llavors es treia la gorra i aixecava els braços, per agrair les mostres d´entusiasme dels seus seguidors, jo, al gol de dalt encara hi estic assegut, a la mateixa localitat, en Ramallets ja no hi es, ell no, fa un parell d´anys que ens va deixar, no recordo que la directiva d´aquell moment, hagués overt el camp perque quinze, vint o quaranta mil socis, li poguessin fer arribar el seu darrer record, com es habitual en aquests casos, el primer dia de partit, amb tot el public d´empeus i en silenci li varen tocar el "cant dels ocells" i això va ser tot.

La segona part de la relació entre en Johan Cruyff i el Barça, va ser al meu entendre, la que va tenir mes trascendència, la que va donar mes satisfaccions als barcelonistes, no només pels exits que es varen assolir, tampoc per la espectacularitat del futbol que va oferir, sino pel fet de que va fer arribar al Barça i al futbol en general, per una banda, un  altra concepció de joc i per l´altre, u nou model de relació entre vestuari i directiva.

Es va crear un model propi de com jugar al futbol, que pogués compaginar a la vegada, espectacle i efectivitat, un model que avui en dia encara perdura, perque ja desde la pedrera, als mes menuts sel´s acostuma a jugar seguint aquest patró.

Això es lo que ha portat al soci, a expressar-se de manera unànime, en aquest moment de dolor, per agrair la important tasca d´en Johan Cruyff desde el vestuari del Barça, no per els quatre o cinc anys de jugador, en els que tot i mostrant la seva excepcional classe de futbolista, varen passar sense pena ni gloria, basicament perque el futbol es un joc d´equip, en el que en juguen onze, un jugador per bo que sigui, no pot assolir els exits que per exemple ens estant arribant avui en dia.

En Johan Cruiff, era un fanatic de la pedrera, jo també, i en el seu monet li vareig agrair, després dels exits del dream-team, es va veure en cor de recolsar-se en el seu sistema i amb la pedrera, encara que sigui trist reconeixer-ho, només amb això de vegades els exits no arriben, els De La Peña, CElades, Roger, Oscar, etc. no ho varen conseguir, dos anys sense exits i en Johan va anar al carrer.

Però el model va seguir, després han arribat molts bons tecnics, en Frank, en Pep, i nara en Lucho, que han anat aportant coses al model Cruyff, i després hem tingut la sort de comptar amb grans jugadors, perque aquests, els jugadors, son els que juguen, en Messi avui en dia al seu costat i te a grans jugadors.

Parlant d´en Messi, i amb relació a tots aquells que li volen posr un nom al camp del Barça. penso que el nostre camp, si un dia l´he`m de batejar, cosa que no es urgent, ja te un nom, el "Messi estadi", el nom del millor jugador que ha tingut ni tindrá mai mes el Barça.

Josep mª Carbonell i Vilaró

CASUALITATS

L´altre dia tot llegint el diari que acostumo a llegir, vareog posar atenció a l´article que el Sr. Moran com cada dissabte, te la gentilesa defer-nos arribar als seus lectors, aquesta setmana passada dedicava un record a la figura d´en Toni Asunción, politic socialista recentment traspassat, tot l´article era un elogi a la persona d´aquest politic, cosa no massa habitual en els articles del Sr. Moran, sempre mes inclinat als retrets que als elogis, en consequència la conclusió a la que vareig arribar, es la de que sense haber llegit ni seguit gaire el comportament politic del Sr. Asunción, estavem parlant d´un molt bon politic i d´una persona honesta.

Recordava l´article, una teoria del Sr. Asunción, on venia a dir que "els fets mes importants en polìtica sempre arribaven per casualitat" Aquesta es una teoriaen la que sense voler presumir de res, jo també sempre he compartit, tota la vida i no només la política si ho pensem una mica es un cumul de casualitats, que si be no sempre et porten a res important, en ocasions et poden portar a fets realment trascendents, tant per tu mateix com per tota la gent que t´envolta, aquests fets poden ser profitosos, però compte perque tembé poden ser decebedors, i això en política cal vigilar-ho molt.

Cal vigilar-ho moltl, perque els resultats, d´aquestes casualitats esmentades, no afecten només al politic personalment, tant per lo bo com per lo dolent, afecten a tot el conjunt de la societat, i per tant penso que es aconsellable procurar anticipar-se a la casualitat, procurant per part del politic, posar a sobre de la taula de joc, tots els mitjans posibles, a fi de que moltes coses no quedin a l´albur d´una possible casualitat que no sempre arriba per lo bo o per lo dolent, en el moment mes adient.

Les casualitats sens dubte arriben, la pregunta en tot cas seria, perque com deia el Sr. Asunción, donen lloc als fets mes importants, jo diria que les casualitats arriben com a producte d´un deixar correr la vida sense voler forçar el seu curs normal, s´ha de saber mesurar fins on arriben les nostres forces i fins on arriben les forces de la nostre gent, no voler fer el que no estem preparats per fer, procurar fer coses com mes coses millor,però fent-les be, recordeu tot alló de la feina ben feta?

Fent les coses d´aquesta manera, el curs normal de la vida ens anirá conduint allá on volem i desitgem arribar, sense propiciar situacions de conflicte, que mai ajuden a conseguir els objectius i la felicitat de tot un poble, si a mes a mes esdona una casualitat que ens ajuda, millor que millor, però ens ha d´arribar tota sola, sense propiciar la seva arribada mitjançant actuacions artificials que fugen de lo que es real, i a la vegada possibe.

Comprenc que escribint aquestes quatre ratlles, potser em mostro poc il.lusionat, i aixís es, aquesta es una setmana d´aquelles en les que com a catalá, em sento molt petit, avui he llegit que la nostre comunitat junt amb la valenciana son les meus endeutades de l´Estat, perque som els meus endeutats? perqueels mercats extrangers diuen que ja no tenim credit? es veritat tot això?

Busco possibles explicacions, no se si de manera prou acurada però es obligat fer-ho, ja compten les autoritats de Madrid que amb l´arribada d´aquest nou segle, a Catalunya varen arribar un mil.lió i mig de persones, persones que no venien de la guerra, venien perque en aquells moments feien falta, perque teniem feina per tots ells, però es clar que un cop entre nosaltres, necessitaven atenció sanitaria, educació, transport public, habitatges, pregunto, ens varem adressar en aquells moments a les autoritats de Madrid, exposant aquesta nova situació que es donava a Catalunya

Fa pocs dies vareig tenir un altre sotragada, tots els que teniu l´amabilitat de llegir-me, sabeu que jo smpre he fugit de pensaments independentistes, que sempre he parlat de cultura, tradició, llengua, i sobretot dels nostres diners, del concert economic, de recaptar els nostres impostos, suposo que recordeu aquell discurs en el que deia, que un poble que recapta i distribueix els seus propis impostos, es un poble que ja es pot sentir molt lliure, molt independent.

La noticia va arribar, resulta que per el moment, no només no estem en condicions de recaptar la totalitat dels nostres impostos, sino que no tenim l´estructura necesària ni per poder recaptar aquells quatre impostos que el Govern centra ja ens te transferits, fins el punt de tenir que demanar a l ésmentat Govern central que ens els recaptessin ells, fent-nos carreg de les despeses queaixò representava.

Ara ja ens comformem amb el referendum, jo per descomptat tambe m´hi comformo, però compte, perque del resultat d´aquest referendum no en s0ortirá cap "casualitat", que dingú hi compti, no tinguen mes desilusions, en sortirá la realitat, la situació real del nostre poble.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

NI PITJOR NI MILLOR, DIFERENT

Com han canviat les coses, aquesta es una expressió habitual dins de la majoria de converses que tens ocasió d´escoltar i fins i tot de participar-hi en cercles d´amistad o de familia, però sobretot en reunions de treball amb colegues coneixedors del mon de l´empresa i del treball.

Llogicament com  mes avançada es la teva edad, els canvis haguts semblen mes importants i trascendents.per descomptat que ho son, perque han canviat profundament la nostre manera de viure, i lo mes important es que han anat arrivant amb una rapidesa inusitada, tant que moltes vegades, la societat no ha estat a temps de reaccionar per poder-se aixís adaptar a una nova manera de fer les coses.

Tot plegat començaré a parlar de quaranta i cinc anys enrere, quan jo vareig començar a treballar, semblen molts anys però en el transcurs de la vida no son res mes que quatre dies, en aquells temps encara teniem un proveidor que ens suministrava els materials dins d´un carro estirat per cavalls, suposo que ho feia aixìs perque pensava que li sortia mes a compte que llogar un camió, per altre banada, el que no es feia en un dia es feia en una setmana, no es donaven gaires presses i també cal considerar que el piso dels cavalls sortia mes a compte que el combustible dún vehicle motoritzat.

Molt sovint i per coses de la feina, em passava alguna estona dins d´una fabrica de cotxes on si entraves en alguna nau de fabricació, et trovaves amb un formiguer de persones treballant a les cadenes de montatge, pocs anys després entraves en aquelles mateixes naus, i fins i tot feia vertigen el fet de només veure coses que es movien solas sota la supervisió de quatre persones mal comptades.

Dins de les oficines dels bancs, veies aquells comptables omplint a ma uns llibres enormes, tan gruixuts que per traslladar-los havien de ser-hi dues persones, avui en dia entra en la mateixa oficina, i com a molt i veus a dues o tres persones assegudes al darrere d´un ordinador.

Tot i que s´ha crescut molt, jo diria que s´ha crescut molt perque també ens hem creat moltes necessitats i obligacions no del tot necesàries, tot i aixís, com voleu que av ui en dia i hagi feina per tothom, si cada vegada mes tot ho fan les maquines, les noves tecnologies, son aquí, i cada vegada mes agresives, conduint-nos a tots, a un nou sistema de model de vida, en el que ens hi haurem d´adaptar com mes aviat millor, treballant tots menys hores, disfrutant mes de les oportunitats que dona la vida, sense crear-nois gaires necessitats.

El contracte a temps parcial, en molts paisos d´Europa ha estat una experiència exitosa, aquí a casa nostre no acaba de ser gaire ben acceptat, i fins i tot quan es parla de treball a temps parcial, dona l´impresió de que parlem de precarietat en el traball, i no hauria de ser aixís, s´ha de saber trovar la fórmula perque el treball a temps parcial resulti mes atractiu.

Una de les coses que jo potser faria, es en comptes de parlar de contractes a temps parcial. parlar de contractes a jornada completa i de contractes a mitja jornada, jornada completa vol dir la totalitat del salari, i mitja jornada la meitat d´aquest salari, aixís de senzill, no caldria cap mes altre modalitat de contracte, el contracte temporal, que fins ara ha representat dins del mon del treball, un paper que no era el seu, s´hauria de veure en tot cas circunscrit a les empreses que treballen d´una manera clara i diáfana, feines de temporada.

Dins d´una familia, el fet que un de la parella o fins i tot tots dos, disposin de mitja jornada lliure de feina per poder-la dedicar a la casa i la familia, podria representar un bon ajut.

Tot això ha d´anar molt lligat amb un nou sistema d´horaris, molt imprtant seria posar atenció, als horaris dels col.legis, els quals haurien d´anar molt d´acord amb els horaris de la gent que treballa, com mes penses en tot això mes preguntes et fas, perque els nens fan tres mesos de vacances al col.legi?, els pares acostumen a fer com a molt un mes de vacances, els altres dos mesos, qui te cura de la canalla? per favor, als avis deixem-los tranquils, la problemàtica de la gent gran també requereix un bon estudi, les families benestants solucionen el tema enviant els nens a l´extranger a fer un curs d´idiomes tot l´estiu, o be a uns campus de futbol d´aquests que organitzen molts clubs, però no totes les families estan en disposició d´atendre aquestes despeses.

Tot ens porta a un nou model de vida, la feina ens l´haurem de repartir entre tots com bons germans, mes hores amb la familia i menys hores a la feina, lo que comporta menys ingresos, però també menys despeses, no hi pot haver feina per tothom i tothom te dret a tenir-ne, si mes no això es el diu la Constitució, fa una temporada que parlem molt de la Constitució, tothom te dret a tenir un lloc de treball digne, amb un salari també digne, que permeti la seva subsistència i la dels seus, tots els espanyols mereixen els mateixos drets i els mateixos serveis, la mateixa protecció social, tot això ho diu la Constitució.

Acabo preguntant, se senten igual de protegits socialment els treballadors temporals que els que treballen amb contractes de llarga durada? se senten igual de protegits els traballadors de cinquanta anys que els de treinta anys? se senten igualmen protegits els dos o tres treballadors del taller de reparacions del barri que els que treballen en els transports publis de Madrid o Barcelona? se senten igual de protegits els dos o tres treballadors de la bvotigueta de confeccions o de queviures del barri que els que treballen en grans magatzems com El Corte Ingles o Mercadona?

Verge Santissima, quina feina li espera al proper miniustre del treball i d´afers socials.

Que no sigui res

Josep Mª Carbonell i Vilaró