jueves, 29 de diciembre de 2016

COMPTE AMB ELS APATS DE NADAL

Un d´aquests dies vareig llegir qie la Reina d´Amglaterra patia un fort refredat,,  En consequencia i donada la seva ja avançada edat li varen recomenar que no assistis amb la resta de la familia real a les ceromonies religioses que tenen lloc el dia de Nadal, nomési varen assistir el seu marit el Pricep Felip, el seu fill i hereu Princep Carles junt amb altres membres de la familia.

Jo mateix eldia de Nadal també ho estaba de refredat, però les complicacions varen arribar després, com que encara soc jove, i no em fa mal res, ni pateixo de res, quan arriben festes com les d´aquiests dies, no m´estic de res, m´agrada molt el caldo, l´escudella, el rostit, per acabar amb les neules i els torrons, i totaixò acompanyat d´un bon vi i un bon cava, tambe ajuda el fet de que et veus acompanyat dels fills i dels nets, em total erem catorze, tot plegatvareig menjarmes de lo que em convenia i ara porto ja un parell dedies amb problemes estomacals e intestinals, ahir per la nit vareig tenir que avisar al servei d´urgències, elsqual punctualment em varen atendre, total set dies de dieta i la medicació corresponent.

Comprenguin que estic escrivint aquest article en no gaire bones condicions, perque jo, tot i que no tinc els noranta anys de la Reina d´Anglaterra, tambe ja en tinc setanta tres i quan et troves en aquestes edats cada cop has de vigilar mes, totaixò que m´ha passat aquest any ja els asseguro que no em tornará a passar,porto un parell dedies molt dolents, avui després de dos dies de tractament, ja m´he vist una mica les orelles i això m´ha permes sentarme al devant de l´ordenador.

La Reina d´Anglaterra a mes de tenir noranta anys ja en porta també molts de regnat, ies clar quan s´encostipa tot el mon s´assabenta de lo que li ha passat, es tracta evidentment d´una persona molt escoltada imolt respectada.

Com en totes les monarquies parlamentàries el sobirá no te cap poder llegislatiu, però dequan en quean laReina Elizabeth tot ila seva edat s´atreveix a cridar a consultes als primers ministres, per poder-se enterar dels temes que li preocupen i donar a l´efecte la seva opinió, una opinió que en aquest cas que ens ocupa la majoria de vegades trascendeix i es aixís com fins i tot la gent d´altres paisos estem al corrent de quin es el taranná politic de la Reina d´Amglaterra.

No fa molt, quan va tenir lloc el referendum escoces, molt sovint cridava al Primer Ministre Cameron perque l´informés de com anava l´intencio de vot, li feia patí molt, una posible separació d´Escocia, sembla ser queno tenia massa bona amistad amb la Sra. Tatcher, tambésembla que tampoc congenia massa amb lka actual primer ministresa Sra. May, però de totes maneras veu convenient que el Brexit segueixi el seu curs.

El nostre Rei, el Rei Felip, no te els noranta anys, només en te quaranta, però es persona amb una molt bona formació, i a mi m´agradaria, fins i tot trovo a faltar escoltar una mica mes la seva veu, tots els espanyols necessitem coneixe´l cada vegada mes i millor, espero que aixís sigui.

Ens tornarem a retrovar després de les festes, i mentrestant, vigileu, compte amb el menjar i el beure però dit això passeu-so be, i tingueu una bona entrada d´any al costat dels vostres.

Josep mª Carbonell i Vilaró
jmcarbonellv@hotmail.com
626469639

martes, 20 de diciembre de 2016

ALGO MAS QUE UNA LIMPIEZA DE CARA

Recordo en els meus anys d´infantesa i fins i tot ja dins de l´adolescència, que a casa meva, aixís com a totes les cases del veinat, quan arribava la nit, baixavem al carrer, a la vorera, i al devant de cada finca, una bossa contenidora de totes les deixalles propies de la llar, m´enrecordo perfectament perque la majoria de dies, era a mi al que li tocava baixar la bossa. En el curs de la nit passava el camió de l´Ajuntament amb quatre o cinc persones, una conduint i els altres agafats al darrere del camió, que anaven abocant totes les deixalles dins de la caixa del vehicle

Anys després la recollida de deixalles es va higienitzar un xic, l´Ajuntament repartia per tots els barris uns contenidors, on els veins depositaven les esmentades anteriorment bosses de basura, en el curs de la nis passava igualment el camió amb les seves quatre o cinc persones, las quals arrossegaven els containers fins a la part trasera del vehicle, on aquest mitjançant uns dispositius giratoris abocava totes les bosses dins de la caixa.

Aquets dos sistemas de recollida comportaven, en el primer cas, soportar unes quantes hores del dia el mal olor propi de les deixalles, i en el segon cas la recollida i carrega del camió, facilment despertava del seu son, a tots els veins que el tenien una mica feble.

Avui en dia i desde fa uns quans anys, a la majoriade barris de Barcelona, el meu barri de Sant Andreu es un d´ells, els containers distribuits, per una banda permeten reciclar, el paper, el vidre, el vidre, els restes organics i la basura en general, el camió passa de dia, amb una sola persona al seu servei, en la majoria de casos, una noia, la qual sense baixar del camió, pot dur a terme l´operació de recollida, sense sorll i sense molestar a dingú, amb l´estalvi de personal i per tant amb la reducció de despesa que aixó representa.

Aquest darrer sistema de recollida de basures molt segur que ha representat una inversió important, però es evident que inclús a curt termini, donará el profit que mereix tant a nivell economic, com també a nivell ambiental.

Recordaran que en el meu anterior article, els deia que passaria uns dies a Londres amb la familia, quan em varen animar va fer-ho, els va resultar facil engrescar-me perque feia molts anys que no visitava la capital anglesa, ho vareig anar a visitar tot, tots els recons que jo acostumava a frequentar, en aquells anys de la meva joventut, i s´ho creguin o no, tot ho vaig veure igual, només que tot mes vell, mes antiquat i fins i tot m´atreveixo a dir que deixat.

Abans he parlat de la recollida de les deixalles, a Londres encara estant en aquella primera fase que jo esmentava, encara baiuxen les bosses a la vorera i les deixen amuntegades al carrer, a tots els que hi arrivem procedents d´una ciutat com Barcelona això es una cosa que si mes no sobte.

Es una societat anclada en el passat, això si amb un especial interés en conservar tots els signes identitaris, les cabines de telefon, totes iguales de color vermell, ja no serveixen de res, avui en dia tothom utilitza el movil, pero totes hi son, i ja que hi son potser convindria netejarles una mica, jo en vareig obrir unes quantes i no els recomano que vostés si hi van, tambe ho facin i comprobarán que obrir aquella porta fa una mica de basarda.

El transport public, amb franquesa, molt eficient, rapid, punctual, sense gaire temps d´espera a les estacions, però els mateixos trens, els mateixos autobusos, les mateixas estacions, no hi han fet res, cap comoditat per el viatger, has de caminar molt i pujar i baixar moltes escales, d´elements per pujar i baixar poca cosa, i després molt car.

Arribes a Barcelona, i tot ho veus, mes maco, mes comode, mes nou, mes modern i no es només a Barcelona, a tot Espanya s´ha fet una despesa en infraestructures en molts casos fins i tot exigerada, a les nostres ciutats, als nostres pobles els hi hem rentat molt be la cara, jo em pregunto, en que es gasten el seu pressupost els anglesos? per lo que se tenen un aparell militar, unes forces armades molt poderoses, i això costa molts diners, tins entés que no regategen ni un centim en el seu sistema educatiu, en les seves universitats.

Els anglesos mes pragmatics, en conec algún, no tenen gaire clar que de tots els seus mals en tinguem la culpa els europeus, o els seus immigrants, a la gent gran i al jovent els agrada viure a Espanya, aquest es un exemple a seguir que potser els pot ajudar a tornar a agafar el tren, un tren que tal com tenen les coses en el moment present, jo diria que sel´s hi esta escapant.

Aquí a Espanya hem de prendre bona nota, ja ens hem rentat tots plegats prou be la cara, ja ha arribat el moment d´aprofondir, en tot lo que dona futur i consistència a un poble, innovació, recerca, educació, oportunitats pels joves, benestar pels vells, per assolir tot això, solidaritat, tota, per lo demés quan es faci una inversió, vull dir, autovies, trens d´alta velocitat, aeroports, s´ha de garantir un retor economic, una rentabilitat a curt oa mig plaç, amb tot això que acabo d´esmentar la solidaritat ya comunitats que l´herm esgotada.

Josep mª Carbonell i Vilaró
jmcarbonellv@hotmail.com
626.469.639

jueves, 8 de diciembre de 2016

PALABRAS DE HOY QUE REMEMORAN EL AYER

Ya son cerca de diez años los que llevo jubilado, cuando estaba en activo mi trabajo en ocasiones me obligava a desplazarme a otras zonas del país, pero donde tenia mas relación de negocio era en el nosrte de España y mas concretamente en Galicia y Cantabria.

Mi principal cliente en Galicia era la fábrica de coches Citroen, radicada en Vigo y justo al lado del estadio de Balaidos, recuerdo que en una de mis visitas, a finales de los ochenta o principios de los noventa, no recuerdo exactamente, que al llegar al aeropuerto de Vigo, contraté los servicios de un taxi para desplazarme al hotel.

El taxista, como es habitual en todas las ciudades, era un hombre de conversación facil, que aprovechaba la visita de gentes de otras zonas de España, para ponerse al corriente de como iban las cosas en otros rincones del país, yo le decia, pues mire usted, en Cataluña, no es que podamos lanzar cohetes, pero vamos trabajando con la esperanza de que estan al llegar épocas de mayor prosperidad, y a ustedes como les va? le pregunté, notando que el hombre tenia deseos de que nuestra conversación le ciese oportunidad de hacer llegar sus inquietudes a uno que venia del otro lado del país, del Mediterraneo.

Aquí las cosas van muy mal senyor, mme decia, malas comunicaciones, no llegan nuevas inversiones, la juventud se marcha, no se como acabaremos, pero ultimamente nos ha llegado un rayo de esperanza, dicen que vendrá de Presidente D. Manuel Fraga Iribarne, si fuese así seguro que se notaría, seguro que las cosas irian mejor, los gallegos tenemos mucha confianza en Fraga Iribarne sabe Ud. senyor, y se la tenemos porque sabemos que Fraga es uno de aquellos hombres que a los huevos los llama huebvos y a los cojones, cojones.

Evidentemente la expresión del taxista, en aquel momento me pareció graciosa y ocurrente, todavia la recuerdo con simpatia a pesar de los años transcurridos.

Recientemente, tuve oportunidad de leer en un periódico de Barcelona, una entrevista que le hicieron al actual Presidente de Galicia, el Sr. Nuñez Feijoo, decia el presidente gallego, que se hacia realmente dificil cuestionar, un concierto econòmico con Cataluña cuando ya hace años que se opera así en el País Vasco.

Mas adelante y en el curso de la entrevista el Sr. Nuñez Feijoo, decia que entre la Generalitat y el Gobierno central no deberian haber lineas rojas, sinó muy al contrario lo que deberian haber son muchos teléfonos rojos.

Acabada la entrevista, en primer lugar pensé, que el Sr. Nuñez Feijoo con sus palabras se ha hecho merecedor de ser honorado con la "Creu de Sant Jordi" y en seguno ligar me vino a la memoria, mi taxista de Vigo, Don Manuel Fraga Iribarne ya no está entre nosotros, hoy en dia el presidente gallego es el Sr. Nuñez Feijoo, y la impresión que a mi me quedó después de haber leido la entrevista es la de que el actual Presidente gallego, también es un hombre de aquellos, que a los huevos los llama huevos, y a los cojones, cojones.

A mi también me gustaria dispones de un teléfono rojo para comunoicarle a qu9ien se le ha de comunicar de viva voz todo lo que ya llevo años escribiendo en mis artículos.

Escribo este artículo, en visperas de trasladarme con mi familia, a pasar este próximo fin de semana en Inglaterra, quieren visitar Londres con las luces navideñas encendidas, el próximo miércoles cuanco ya esté de regreso, podré dar mi visión, despùés de haber hablado con los conocidos que todavia me quedan en la capital inglesa, de todo lo que se cuece alrededor del Brexit, en ki opinión, si me permiten que me adelante, no mas qiue una tormenta de verano.

Josep mª Carbonell i Vilaró
jmcarbonellv@hotmail.com
626469639

martes, 29 de noviembre de 2016

VIGILAR LA SALUD

A mis setenta y tres años entiendo que debò cuidarme, mi estado de salus a Dios gracias es perfecto, paro aún y así, cada seis meses me tomo la molèstia de visitar a mi medico de confiança para pasar una revisión, revisión que por otro lado el siempre me recomienda.


Hay persones, y mi esposa es una de elles, que y aún con su titulación de enfermera en  el bolsillo, dicen y aseguran que en casa del medico no vas a en contrar nada de Bueno, y mucho ojo con los medicamentós que te recetan, porque en ocasiones, te arreglan una cosa y te estropean cuatro.


Yo, aún y teniendo este tipo de companyia a mi lado, persisto en la costumbre de ir al medico cada seis meses, y de allí salgo con un recetario que procuro seguir y atender, porque en este país nuestro, que según muchos tan mal funciona, los medicamentós son practicamente gratuitos, la verdad es que no todo funciona mal.


El colesterol amenaza con dar señales de vida, siguiendo los consejos del medico, no cuesta nada tomarse cada dia una píldora, alflujo sanguineo conviene darle un poco mas de fluidez, otra pìldora, esta por la noche, el Barça ha ganado la Champions a la vez que el soberanismo catalan se impone en las encuestas, estas son emociones muy Fuertes, motivos de mas para que el corazón palpite en exceso, por todo lo que pueda ser, vale mas prevenir y tomarse una tercera pastilla, esta después del almuerzo del mediodia.


Y así de esta manera siguiendo estas normes, es como una se encuentra bien, presenta un aspècto saludable, y hasta según el parecer de alguna señora de confiança, aparenta tener diez años menos.


Pienso y no seria de extrañar, que la Sra. Rita Barberá no frecuentava las visites al medico, en consecuencia probablemente ignorava cual era su estado de salud, ella si que a mi entender aparentava los años que tenia, llegados aquí a este punto, es cuando puede pasar que las circunstancias de la vida te hagan llegar dos o tres disgustos seguidos, uno detras de otro y así es cuando el corazón puede decir basta.


Los disgustos, en ocasiones llegan por circunstáncias proipias del córrer de la vida, a desaparicón de seres queridos, un fracaso conjugal, sinó tuyo, de algun hijo, una enfermedad grave de algun familiar, también pueden llegar por razones laborales o en el caso que nos ocupa poíticas.


Cuando después de muchos años de trabajo y dedicación, al Servicio de tu partido, hasta de tu comunidad en su conjunto, años en los que te han llegado muchos éxitos y que han dejado huella de una labor que irá trascendiendo con el paso del tiempo, te das cuenta de que en tu ambito de actuación, en ocasiones en tu propio partido, hay persones que no reconocen el buen hacer de tu persona, puede llegar un primer disgusto, si al poco tiempo se pierden unes elecciones que siempre se habian ganado, puede llegar un segundo disgusto que ya te hace pensar a donde te conducte el futuro.


En estos casos lo mas aconsejable, a fin de evitar mas disgustos, que insisito nunca son buenos para la salud, dejar la política, dejar el partido y pensar en otros quehaceres dode puedas desarrollar tus conocimientos.


Probablemente, la Sra. Barbera esto no supo hacerlo, y además encima, fué su partido el que se la sacó a ella de encima, los disgustos de la Sra. Barberá tienen las trazas de ser sobradamente justificados, luego y aparte de las treas pastillas diarias, probablemente encontró a faltar alguna muestra de cercanía y de afecto a su lado, y el corazón dejó de palpitar.


Que en paz descanse


Josep mª Carbonell i Vilaró
jmcarbonellv@hotmail.com
626469639





viernes, 18 de noviembre de 2016

COMUNICACIO

En tots els ordres de la vida, es essencial establir una bona comunicació, i això es una cosa que ja comença a donar-se en la relació de parella, sembla una cosa molt facil, fixar-se i dir-li a la senyora o a la novia, que a la perruqueria on ha anat , li han fet molt be, i que fins i tot el tint del cabell la fa mes jove i atractiva, això es una cosa que a la majoria els costa de dir, potser perque pot semblar que no es important, i resulta que de important ho es molt.

Un petó just en el moment de fer-lo, pot tenir mmes valor i significat, que no una relació d´intimitat per mes apassionnada que sigui, sense dir-ho, hi ha moltes maneres de fer arribar un "t´estimo. Hi ha persones que tot i estimant igual, ni mes ni menys, els costa transmetre els seus sentiments, amb lo que la parella es pot arribar a trovar mancada d´afecte.

He començat l´article, dient que això es dona en tots els ordres de la vida, efectivament, tots els directius que dins de la feina hem tingut gent a les nostres ordres, segur que hem reparat en el fet de que hi ha profesionals que tot i treballant al cent per cent, sent un exemple constant d´eficacia, la seva feina passa desapercebuda.

En canvo hi ha treballadors, que sense l´eficacia i treball de l´anterior, tothom esta al corrent de la feina que fan o han fet, el bon directiu es sap donar compte del rendiment d´un professional, sense necessitat de que li expressin dia a dia, però el que vull dir, es que no esta de mes saber-se fer valorar, perque no tothom pot esta sempre pendent de la feina d´una persona en concret, llogicament, hi han altres coses en las que un tambe ha de fixar-se.

Tot això no son res mes que exemples, que la vida ens dona i de les circumpstàncies a les que un ha de fer front, i que cal tenir en compte tent en la feina com en la vida familiar.

En definitiva, la finalitat de tot lo escrit anteriorment, es per transmetre la meva opinió de que en el mon de la política, no sempre es dona la comunicació que hauria d´haver-hi, entre els resposables del Govern i els ciutadans, dit d´altre manera amb la gent del carrer, hi ha politics que sembla que duen a terme una tasca de govern molt intensa, i d´altres que tot i tinguent la mateixa disposició, la seva feina no trascendeix de la mateixa manera.

Per lo general, els Governs tenen el seu responsable de comunicació, el qual pèriodicament fa arribar al public a través dels mitjans de comunicació, els pprojectes que s´han aprobat, els que estan en fase d´estudi, i els que encara només son això, res mes que un projecte, fins i tot el portanveu en questió, fa arribar l´estat de les relacions entre les diferents forces polítiques.

No fa gaire temps va ser anunciada per la Conselleria de Sanitat, la posada en funcionament de vint quirofans, destinats a l´Hospital de la Vall d´Hebron, dotats de les tecniques mes modernes i eficaces, per poder dur a terme intervencions de tot tipus amb mes rapidesa i seguretat, amb lo que es podrian reduir les llistes d´ espera, doncs be, jo suposo que l´estudi, aprobació i realització d´aquest projecte, deu venir de l´epoca de Govern del Sr.Mas, jo en aquells moments no m´en vareig assebentar, ha sigut ara amb el Govern Puigdemont, quan ens ha estat transmes, deu ser que la Sra. Munté, actual portanveu esta mes a sobre de les coses, no ho se, només es una opinió.

Láctual Ajuntament de Barcelona, continuament esta fent arribar iniciatives i projectes de tot tipus, ara recentment la Funeraria Municipal, la siper illa del Poble Nou, els pisos turistics, les terraces,del problema dels manters sembla que ja no s´en parla.

Potser en definitiva, al final de la Llegislatura, quan analitzem la feina feta pèl present Ajuntament, potser arribarem a la conclusió de que tot han estat paraules i poca feina, però de moment sembla que es belluguen i treballen força.

Resumint, només cal una paraula, una abraçada, una mirada, un petó, però tot just en el moment de fer-ho.

Josep mª Carbonell i Vilaró
jmcarbonellv@hotmail.com
626469639

jueves, 10 de noviembre de 2016

UNA NOVA VIDA - UNA NOVA POLITICA

Tots hem rebut una bona lliçó, per descomptat que jomtambé la he rebuda, i fe de Deu que em sap greu, perque jo al igual que la majoria d´analistes, em pensaba que entenía, mes ben dit que coneixia una mica la política, i el que potser passa es que ha arribat un moment en el que de política no cal entendre-hi, el que cal es aixó tant senzill, pero a la vegada essencial, viure, anar pel carrer, parlar amb la gent, i a partir d´aquí deixar el cap buit, tant de ideologies com de sentimentalismes, com també procurar, fer fora els temors, les incerteses, pensar just en el que convé al país, i posar confiança en les persones, s´ha demostrat que no cal que siguin politics, només cal que hagin viscut molts anys de treball, que estiguin avesats a assumir riscos, a prendre decisions sobretot si han estat satisfactories.

Tant els xinesos com els russos es mostren convençuts de que el sistema politic de les democràcies occidentals, esta avui en dia totalment defassat, i aquest missatge ja ha arribat a la gent del carrer, al poble, i resultta que tota aquesta gent, la del carrer, ja porta molts anys veient que les coses no van prou be, pobresa desigualtats, manca de feina, sous precaris, els que haurien de contribuir amb els seus impostos no ho fan, el seu objectiu final, aquest si, es veire com poden amagar els seus diners, tot sigui dit guanyats honestament amb el seu esforç, però que de una manera o altre haurien de revertir al benestar de la societat, després ens trovem a tots aquells que no els guanyen de manera gaire honesta, i tot això ha creat un cumul de circumpstàncies que porten a la gent a dir "prou", "prou", volem un altre cosa.

Si aquesta cosa nova i desconeguda arriba de manera lliure i democràtica com la que ens ocupa en el present moment, tant a través de les eleccions americanes, com en el cas del referendum britanis de fa unes semanes enrere, cal posar-hi atenció, quelcom esta passant, quelcom important, perque les democracies americana i britànica, son els exemples en els que sempre ens haviem enmirallat, evitem amagar el cap a sota de l´ala.

Aquí a Europa, hi ha altres paisos on tambe es comencen a escoltar veus antisistema, paisos amb una llarga tradició democràtica, França, Italia, Holanda, Austria, on els partits d´extrema dreta, els populistes, els nacionalistes, es preveu que vagin millorant ens seus resultats electorals, quina por que fa tot això se sent a dir, doncs com deiem al començament, ens hem de saber treure de sobre les pors, i anar-nos preparant per escoltar altres veus, altres manera de contemplar la vida dels pobles, que ajudin a portar el benestar a tots els recons.

Un altre lliçó que hem tret de les eleccions americanes, es que el guanyador el SR. Donald Trump, s´ho ha fet sol no ha tingut l´ajut de dingú ni del Partit Republica on hi havia gent que deia que no el votaria, s´ha refiat només d´ell mateix i dels seus diners, dit d´altre manera de la seva carrera d´exits empresarials, diuen que es un groller i un mal educat, això potser reflexa la manera de ser dles E.U.,A. un poble molt avançat, tecnicament, cientificament, culturalment, però de grollers i mal educats tots ho son força.

Deixant als americans, aquí a Espanya ja tenim govern, un bon govern ue segur que fara grans coses, espereem que sigui aixís peruq de lo contrari ho tindrem que denunciar, i ho hem de fer nosaltres la gent del carrer, perque aquí no tenim pel moment a cap Donald Trump, aquí aquesta vegada hem tingut un bon exemple d´allo que sempre s´ha dit, els llops entre ells no es mosseguen..

Josep mª Carbonell i Vilaro
jmcarbonellv@hotmail.com
626469639

jueves, 27 de octubre de 2016

DESPUES DEL OCTUBRE NOS LLEGA EL NOVIEMBRE

A estas horas y llegados casi al final del mes de Octubre del año de gracia 2.016, parece que ya estamos en condiciones de saber quien será el proximo Presidente del Gobierno Español, en los próximos dias tendremos ocasión de escuchar discursos de todos los líderes de las diferentes fuerzas políticas, pero evidentemente prestaremos especial atención en las palabras de próximo Presidente.

Adivinamos su contenido, conocemos perfectamente cual es el ideario político del Partido Popular y el de su Presidente, porque perdonen, pero olvidaba decir que este será el partido que governará y el Sr. Rajoi su Presidente, lo único que esta por ver es como decia el exPresidente Sr. Rodriguez Zapatero, el "talante" que nos ofrecerá, dicho de otra manera, la cercania con la que se dirijirá a todos los españoles.

El Presidente, todavia en funciones pero ya por pocos dias, nos ha adelantado alguna de sus intenciones, que nos conducen a un programa de gobierno que de salida a las urgencias de nuestra sociedad, evidentemente y después del resultado de las últimas elecciones, necesitará el apoyo de otros grupos políticos, así lo ha dicho y ademas esta obligado a hacerlo, lo único que en este momento no sabemos, es cual será la respuesta, de todo el conjunto de las fuerzas parlamentárias, y en segundo lugar tampoco sabemos si esta declaración de intenciones del Presidente se apoya solo en esto, en dar salida a una necesidad, o a un estado de conciéncia que le haga comprender, que una vez acabada la época de las mayorias absolutas, ha llegado el momento de saber escuchar y dar satisfacción en la medida que pueda hacerlo a las aspiraciones de los otros grupos.

Cualwes son las urgéncias mas perentorias de nuestra sociedad?, en primer lugar toda la problemática laboral, el futuro de las pensiones es tema esencial pero tratándolo muy en serio, por favor procuremos no gastarles mas bromas a los pensionistas.

Repito, porque ya me iba por las ramas, desempleo, pensiones, salario mínimo, formación profesional, horarios, conciliación laboral, resumiendo, a diferencia de lo que tenemos y sufrimos ahora, una buena legislación laboral, solo haciendo esto, que enseguida esta dicho, paso a paso todo entrará en la buena senda.

Quiero hacer un aparte en todo lo que hace referéncia a la financiación autonómica, este tema es tan delicado e importante a la vez, que aún habiendo insinuado con mucha cautela, algo en anteriores ocasiones, solo me atreveria a volverlo a hablar, a solas con el Sr. Montoro, y en voz muy baja, con una mano ocultando los labios.

Por lo que respecta al tema catalán, digo el tema, porque es esto, no es un problema, es un aspecto de las relaciones entre Estado y comunidades, y para resolverlo, debemos sentarnos, hablar, escuchar, sin imposiciones, comprendiendo que estamos en una democràcia, un regimen democrático que ya tiene cuarenta años de edad, los paises, las naciones, los estados, ahora en el año 2.016 ya no son lo que eran, hemos de dejar aparte, ideologias, sentimientos, ilusiones, romanticismos, legalidades, y procurar fijarnos unos objetivos comunes, que siendo asequibles, den satisfacción a todas las comunidades, lo que redundará en el exito del proyecto común.

Esperemos que el próximo mes de Noviembre, sea el colofón de este largo proceso, que si bien ha sido duro y hasta yo diria que engorroso, puede haber representado el final i el inicio de una nueva época, dentro de la política española que un dia u otro todos esperábamos que llegara.

Josep mª Carbonell i Vilaró
jmcarbonellv@hotmail.com
626469639

jueves, 20 de octubre de 2016

LA NOSTRE HISTORIA

Aquests darrers dies, s´escolten i es llegeixen manifestacions de tot tipus, en referència a l´exposició del franquisme que te llog en un indret tant entranyable com el born barceloní, diuen que el born es part de la nostre història, evidentment el born avui en dia, ens ajuda a recordar una part de la nostre història, perque ens ajuda?, doncs perque encara no fa gaires anys, trovant-se el born en fase de restauració, després de molts anys d´abandonament, semblava que aquell recinte, podria ser un espai destinat a la biblioteca nacional de Catalunya, fins i tot em sembla recordar, que el Govern Central habia contemplat en els seus pressupostos, una partida econòmica destinada a cumplimentar aquest objectiu.

Aixís va ser com al començament de les obres, es varen trovar les restes de la ciutat, mes ben dit, d´aquell barri "La Ribera" en concret on varen tenir llog els moments culminants de la rendició de Barcelona al devant de les forces de Felip V. Es part de la nostre història, de la nostre lluita en la defensa de la nostre identitat catalana.

A nivell personal, el born, per lo que fa resoecte a la meva persona, també te la seva historia, era l´any 1.869 quan el meu besavi, en Pere Batlle gironí de Camallera, es va traslladar a Barcelona, en el seu poble feia de carreter, i aquí en el carrer Comerç de Barcelona va montar el seu negoci de construcció de carretons, decisió encertada, només doscents metres mes avall, si trovava el born, on hi havia moltes caixes de fruita i verdura per remenar, i feien falta molts carretons.

Jo era un noiet de divuit o dinou anys, quan no hi havia dia en el que no hagués d´anar al born a portar algun carretó encomenat per els comerciants que allá treballaven, o a cobrar algun rebut, o a veure conm es podia arrenjar algun carretó espatllat, tot aixó forma part de la meva història amb relació amb el born, només fa set o vuit anys quan em vareig jubilar, encara era cada dia allá, al carrer Comerç despatxant carretons, no eren com els del born, eren uns altres mes actuals, perque l´història va corrent, i hi ha cops que encara que hagin passat molts anys es bo recordarla.

Era l´any 1.972 quan el born es va traslladar al Mercabarna, inevitable, un dia o altre tenia que passar, Barcelona s´havia fet molt gran, cada cop mes barcelonins, cada cop, millor dit, mes catalans, originaris o vinguts de fora, i al born ja no s´hi cabia, habia quedat petit i antiquat, l´historia un cop mes va donar un pas endevant.

Un cop tencat el born, els primers dies feia una mica de pena passar-hi, només magatzems i botigues tancades, aquell barri un cop mes habia tornat a morir, habia tornat a perdre la guerra amb el temps, en principi l´edifici el varen mig acondicionar perque els partits politics i poguessin dur a terme els seus actes politics o mitings electorals, jo mateix també hi havia anat a acompanyar als meus fills quan hi feien algun concert dels "Sopa de Cabra" o dels "Sau", i això era tot, el barri en tot el seu conjunt seguia mort, varen tenir que pasar molts anys perque es tornés a refer.

Avui en dia ja podem dir que el barri torna a estar viu, torna a ser actiu, es un dels llocs escollits per els visitants de la ciutat, i pel jovent que al arribar la nit cerquen un bon lloc d´esbarjo, aquells magatzems de fruita i verdura, aquelles agencies de transport, aquelles bodegues on els camalics del born ja de bon matí, s´escalfaven el cos amb una bona barreja o amb un bon carajillo, s´han convertit en botigues de moda i confecció pel jovent, en bars musicals, restaurants de totes les especialitats, moltes terraçes al carrer, perque la gent s´hi pogui reunir a prendre la fresca, un cop mes al igual que quan el 1.714, l´endemá de la desfeta, la gent de Barcelona sñ ha tornat a aixecar, s´ha tornat a posar a treballar, es la nostre historia, segons com tu miris, una mica trista però de la que ens sentim orgullosos.

I jo suposo que es per tot això que celebrem i recordem amb joia els fets del 1.714, varem perdre la guerra, però ens en varem sortir, ens varem tornar a aixecar, i amb l´esforç i el treball de la nostre gent, varem tornar a prosperar, i potser també es per tot això, que avui, Barcelona es vegi en cor de donar llum a una exposició i recordatori del franquisme, varen ser anys dificils, el catalanisme, la seva llengua, les seves tradicions, però en en hem tornat a sortir, un cop mes ens hem tornat a refer, el franquisme i els seus simbols, son només un petit passatge de la nostre història que ja no ens hauria de fer sentir ni fred ni calor.

Aquesta es la nostre hiustoria, i també ha de ser la nostre riquesa, el saber aixecar-se quan es cau, tenir forces per fer-ho i seguir endevant, cada vegada som mes gent, un que només venen a visitar-nos, però n´hi ha que si queden, que s´integren, que s´acostumen a la nostre manera de ser i que ens ajuden perque tots plegats poguem conseguir que tant Barcelona com Catalunya segueixin creixent i prosperant.

Josep mª Carbonell i Vilaró
jmcarbonellv@hotmail.com
626469639

domingo, 9 de octubre de 2016

LA PACIENCIA ES LA MADRE DE LA CIENCIA


Es de todo punto aceptable y concebible que la situación política que estamos viviendo, sobre todo a la genta que de una manera u otra esta implicada en política les ponga de los nervios, a su vez los nervios originan tensiones que no ayudan a actuar con el debido acierto.

Cuando hablo de gente implicada en política, no hago solo referencia a los profesionales,  Ministros, Consejeros, Diputados, etc. me refiero a todos los que de siempre hemos vivido a través de nuestra militancia en un Partido los entresijos del marco al que estoy haciendo referencia.

Insisto en que es justificable, porque una situación como la presente, nunca la habíamos vivido y la única respuesta que podemos concebir, es tan simple como pensar aquello de que un dia u otro nos tenia que llegar la presente situación.

Al parecer hemos puesto punto i final a la política del bipartidismo, que quede claro, hemos sido nosotros los que hemos puesto punto y final al bipartidismo a través de nuestro voto y esta es una situación que nos obliga a pactar, a sacrificar algún que otro privilegio, a comprender por eemplo, que un cargo político no es una prebenda que nos llega para disfrutarla toda la vida, es solo una etapa que la hemos de trabajar, con la conciencia de que no estamos haciendo nada mas que prestar un servicio,nos ha llegado por la voluntad de una ciudadanía, a la que hemos de escuchar y comprender.

Todo lo dicho puede ayudar a comprender todo lo acontecido en los últimos días en el ámbito del socialismo español, como también la actitud del actual Presidente en funciones, el cual asegura que no pondrá condiciones a nadie, y que lo único que pide, es que se le ayude a gobernar, desde una situación de mayoría o desde una minoría, con la que también es posible gobernar si hay un buen entendimiento que propicie el poderlo hacer.

Si nos trasladamos a la calle a la situación del ciudadano de a pie, es cuando empezamos a pensar en todas aquellas necesidades pendientes de solución, las cuales creemos que podrán encontrar salida el dia que un Gobierno, que en el momento que nos ocupa yo hasta aconsejaría que fuese de coalición,empuñe con fuerza el timon de un país, que muchos pensamos que esta en la buna senda y que en consecuencia debemos llevarlo a buen puerto.

La mayoría de analistas coinciden en que la urgencia mas acuciante, es el proceso soberanista catalán que muchos aquí en Catalunya no se si en mayoría o no, pero en todo caso en una proporción a considerar, consideramos que pasa por un reconocimiento de nuestra identidad nacional,  por un respeto a todo lo conciernente a nuestra lengua, nuestra cultura, nuestro sistema educativo y nuestras tradiciones, a la vez que dejar resuelto el tema de la financiación de nuestra comunidad al que seguro que encontraremos una buena salida.

Dejando a parte esta situación de punto final del bipartidismo, hemos de ser conscientes del hecho de que esta democracia nuestra ya tiene cuarenta años de edad, que nos llegó después de cuarenta años de dictadura, después de los cuales lógicamente, se daban muchas prisas, muchas urgencias, muchos anhelos a los que dar satisfacción. A todo ello se procuró dar satisfacción a través del cauce de una Constitución que si bien ha cumplido con su cometido, dejó muchos temas aparcados para cuando llegase un mejor momento, y que por otra parte no acertó en muchos aspectos y hasta yo diría que no pudo dar el tratamiento adecuado a alguna problemática en particular como la de Catalunya.

El Sr. Sánchez pedia muy acertadamente una reforma de la Constitución, el SR. Rajoi también acertaba al preguntar que es lo que se quería reformar, a esta pregunta del Sr. Rajoi pienso que el Sr. Sánchez no dio respuesta, y yo a través ne estas cosas que me permito escribir, procuro dar alguna respuesta, evidentemente es solo mi respuesta, una respuesta que por lo que respecta a Catalunya dejaría este conflicto en vías de solución

Josep Mª Carbonell i Vilaró
jmcarbonellv@hotmail.com
626469639.

miércoles, 28 de septiembre de 2016

ORIGEN E IDENTITAT

Soc un usuari del transport public, i m´en sento mes que satisfet, quan escolto o llegeixo comentaris al respecte,sempre queixant-se, dels preus, del servei, dels itineraris, penso que el que passa es que la gent d´alguna cosa o altre s´ha de queixar, jo que he conegut altres paisos, puc assegurar que el transport public de Barcelona, es eficient, pulcre i barat, aquesta es la meva opinió.

Un altre aspecte de la questió, es aquesta falera per expandir aquest transport public, en detriment del transport privat, en la mesura que el transport public segueixi millorant, esevident que cada vegada hi hauran mes ciutadans que deixaran el cotxe a casa, però segur que será per comoditat, per economia i fins i tot per rapidesa, no ens equivoquem d´objectius, l´objectiu principal no es reduir la contaminació, per reduir la contaminació no cal posar a la ciutat de cap per avall, en tot cas només cal, impulsar lo que ja s´está fent, crear les condicions perque cada cop mes utilitzem el cotxe alimentat electricament, repeteeixo que ja s´está fent, cada cop s´en venen mes, s´en fabriquen mes, i el usuari en general ja s´está inclinant per aquesta opció, que a la manera de veure ja es un fet irreversible a la vegada que necesari, quan el cotxe electric s´imposi definitivament, les nostres ciutats seran un altre cosa..

Tornant al transport public, una de les coses que el fan mes atractiu, es que ajuda a viure, millor dit, a conviure, et troves coneguts amb els que fas passar una estoneta de conversa, intercanvies opinions amb qualsevol persona asseguida al teu costat tot i que no la coneixies de res, coneixer de primera ma, al carrer, dins del bus, o del metro, quina es l´opinió de la gent respecte al funcionament del país, la feina, l´habitatge, la sanitat, l´educació, sempre es una visió diferent de la que t´arriba llegint el diaro o veient la televisió, una visió mes personal i propera.

Hi ha persones que assegudes al teu costat dins del bus, s´atreveixen a dir coses que en public no s´atrevirien a dir, et diuen tot lo que tenen a dins del pap, només escoltant t´arriben això que s´en diu, autèntiques lliçons magistrals.

No fa gaires dies, els nets encara no anaven al col.legi i els pares em varen demanar que estés amb ells una estona, als avis sempre ens troven ben disposats per fer aquesta feina, i aixís es com vareig pujar a un H-6 que comença el seu recorregut al meu barri de Sant Andreu i em deixa a Sarriá molt aprop del domicili dels meus fills, una estona abans, quan encara estava assegut a la parada esperant queel bus arrivés, es va apropar un senyor demanant-me que li recomenés quin era l ítinerari que mes li convenia.

Era un home que en principi jo me´l vaig fer unamica mes jove que jo mateix, després un cop parlant, va resultarque era bastant mes gran que jo, els anys els portava molt be, a mes, tot i anant vestit senzill, feia goig, lo que portava, tot plegat una camisa de color blau, pantaló blasu fosc, i un jerseiet a sobre per si a aquella hora del matí, es girava una mica de fresqueta, les sabates molt ben enllustrades, sempre s´ha dit que hi ha persones a les que qualsevol cosa que els poses els hi queda be, en canvi n´hi han d´altres que per mes que s´arreglin sempre fan pena de veure.

Era un home de conversa molt facil, d´aquells que de qualsevol cosa en fa una historia, l´accent el delatava, "yo soy extranjero em va dir", no li vareig preguntar però segur que era argentí, als argentins els agrada molt parlar, i la veritat es que ho fan molt be, tenen facilitat per parlar, hi ha vegades que fins i tot ho fan una mica massa..

Em va preguntar "Ud. es de aquí?" en que idioma se expresa mejor, si, yo soy catalan, me expreso igual en catalan que en castellano y hasta me atrevo un poco con el inglés li vareig contestar, seguia preguntant, sus padres también eran catalanes?, si señor, mis padres, mis abuelos y hasta mis bisabuelos nacieron en Catalunya.

En relació a lo que Ud. me dice, hace unos pocos dias, estaba reunido con diez o doce conocidos de edat parecida a la mia, en la terraza de un hotel de la costa, hablando, hablando, llegamos a un punto en el que yo siendo extranjero deje de participar, se metieron en política, pensé que era mejor limitarme a escuchar, pero una cosa me quedó clara después de un rato de xarla, i es que los catalanes mas convencidos i mejor defensores de su condición de catalanes y de su identidad, eran aquellos cuyos origenes procedian de otros paises, de otras tierras, sus padres y sus abuelos no habian nacido en Catalunya.

Es Ud un buen observador, "li vareig dir", Catalunya siempre ha sido una tierra de buena acojida, a lo largo de la història y en diferentes etapas, han llegado gentyes de otras tierras españolas, mas recientemente, sudamericanos, arabes, gente del Africa central, a todos se ha procurado integrarlos, acostumbrarlos a nuestra lengua, nuestra cultura, nuestras tradiciones, a fin de que se sintieran integrados y manteniendo así una buena convivéncia entre gente de distintos orígenes y procedèncias cosa que no siempre resulta fácil.

Para poner un ejemplo de otra manera de ver las cosas, el otro dia leía en un periódico que la comunidad vasca, Euskadi, se siente hoy en dia y una vez resulto el tema de la violencia, muy comoda con su autogobierno, su calidad de vida, su estado debienestar, su nivel de renta per capita, similar al que puedan tener los alemanes, u sistema de financiación autonomica que sin depender de nadie les hace autosuficientes.

Al parecer y de acuerdo con lo que decia el periódico en questión, solo hay un aspecto que preocupa en Euskadi,la población envejece, falta gente joven, a las tierras vascas no ha llegado nunca la inmigración, por lo menos en los niveles que lo ha hecho en Catralunya, la mayoria son originariamente vascos, hasta para jugar a futbol en el Atletic hay que ser vasco, la felicidad de unos padres llega cuando los hijos se casan con un vasco o una vasca, así los niños que nacen tambié son originariamente vascos.

Para la gente que llega de otras tierras, el catalan es facil de aprender, sobre todo la juventud enseguida lo entiende y lo habla, otra cosa es aprender a hablar el Euskera, es dificil y este es un aspecto que tampoco ayuda a integrarse.

Aquell senyor argentí m´anava escoltant, i al final em va dir, sabe que ha valido la pena cojer el autobús, he tendo mucho gusto de escucharle, cuando vuelva a mi país les haré llegar a mis hijos todo lo que Ud acaba de deecirme, ha sido un placer, la veritat es que jo també m´hi vareig trovar a gust parlant amb aquell argentí, aquest es un altre dels atractius del transport public, a uns els ajuda a integrar-se i a nosaltres ens ajuda a conviure.

Josep Mª Carbonell i Vilaró
jmcarbonellv@hotmail.com
626469639

domingo, 18 de septiembre de 2016

VIURE MILLOR

Aquesta darrera setmana, ens ha fet patir, pensar i fins i tot dedicar-hi alguna estona del nostre temps, l´imatge d´una dona amb els seus tres fills, al carrer i per un moment sense saber on viure, després del desnonament sufert per l´autoritat judicial recolsada per quatre furgons antiavalots dels mossos d´esquadra.

Sense pis no hi haurá estat massa temps, l´alcaldesa ja va anunciar l´endemá mateix que se li procuraría d´inmediat un pis de lloguer social.

Avui en dia de gent sense habitatge,  vivint al carrer no n´hi ha gaire, d´una manera o altre tothom que encara es dins del sistema, se li presenta l´oportunitat de trovar un sostre on viure, perque de pisos vuits sense habitar n´hi han molts, i sembla que els moviments originats per aquesta problemática, han donat els seus fruits, i totes les administracions d´una manera o altre s´han compromés a empendre polítiques socials que siguin d´ajud per resoldre situacions molts cops realment dramátiques.

De totes maneres posem-nos dins de la realitat, que es el que realment passa? el que succeeis es que hi ha families que com a consequéncia de la crisis cauen en situación d´atur, hi ha families on dingú treballa, i arribats en aquest punt no poden pagar el lloguer, l´hipoteca etc. i en consequencia el llogater te tot el dret a fer arribar la seva denuncia al jutjat, passat un temps, en ocasions molt de temps pot arribar el desnonament.

Casos de desnonaments s´en donen a diari, el que ha cridat l´atenció es que en el cas que ens ocupa, per desnonar a una mare amb les seves tres criatures hagin fet falta quatre furgond dels mossos antiavalots, evidentment alguna cosa no s´ha portat prou be, i això s´ha de dir i s´ha de reconeixer i deixar que l´Ajuntament acabi de resoldre el tema que segur que ho fará.

El que he trovat a feltar, es alguna explicació o comentari del Conseller d´Interior, fa temps que no el veig ni el sento, i ho trovo extrany perque dins del Govern del Sr, Mas era dels Consellers que mes es feia notar i en canvi ara en uns moments en que al Govern Puigdemont se li nota una molt bona activitat i eficiencia, el Conseller d´interior no dona gaires senyals de vida, potser es que te problemas de salut, o potser soc jo mateix que no estic massa al corrent de lo que passa.

Quan parlo de l´eficiencia del Govern Puigdemont es per que aixís ho penso, aixíx com amb l´´ anterior President feia molts anys que ens coneixiem, amb el Sr. Puigdemont no hi tinc cap relació d´amistad, espero algún dia tenir-la.

Tornant al tema dels desnonaments, tot i el dramatisme que en ocasions això comporta, no hem de caure dins d´un pessimisme fins acert punt llogic, jo aconsellaria recordar que només vint i cinc anys enrere aproximadament, sense sortir de Barcelona, hi trovavem en barris com el Somorrostro uns quants milers de familioes vivint en barraques, de barraques avui en dia ja no en queden.

El país funciona i en general tothom esta millor, vivint dins dins d´aquest regim de democracia i llibertat.

Vull recordar per acabar situacions com la dels anys cinquanta, quan el Bisbe Modrego va impulsar les cases del Congrés, en aquells moments per obtener un habitatge d´aquells hi havien bofetades, feien falta moltes influències.

Es viu millor, tots ho sabem i cal conservar-ho, aquest país mostre i no es la primera vegada que ho dic,  només falta rematar-lo, només falta que el Govern Central es deicideixi ha donar solución a les poques coses però coses importants, que desde el moment de la transició dels anys setanta, o varen quedar pendents de fer, o no es varen fer prou be i ara ens trovem que convé revisar-les, comencant per la mateixa Constitució.

Tranquils que tot funciona.

Josep mª Carbonell i Vilaró
jmcarbonellv@hotmail.com
626.469.639

viernes, 9 de septiembre de 2016

PROCES SOBERANISTA, PERQUE, COM I QUAN

Per endegar un procés separatista a fi de crear un Estat propi, que es lo que en aquests moments sembla que ens ocupa aquí a Catalunya, lo primer que cal considerar es si de manera majoritaria la població veu procedent i necessari el projecte, perque pensa que es lo que convé i en el nostre cas perque respon a una lluita que ja ve de molts anys enrere i que en altres moments ha representat acceptar per part dels catalans molts sacrificis.

Fixeu-se que he parlat que tot aixo plegat te que ser un sentiment majoritari de tota la població, i això només hi ha una manera de saber-ho, a través d´una consulta o un referendum on el poble es pogués expressar, fent arribar aixís el seu pensament.

Jo personalment no he estat mai independentista però l´idea del referndum sempre l´habia defensada, perque cvom a demócrata cap de nosaltres es pot creure en la possessió del dret d´imposar el seu punt6 de vista, sobretot quan parlem d´un tema tan important i trescendent com la creació d´una República Catalana independent de l´Estat Espanyol.

Només al començament del procés, el President Mas en una ocasió va acceptar se entrevistat en un programa de televisió, per respondre aixís a les preguntes que uns quan prestigiosos periodistas li tenian reservades en relació al incipient proces d´independencia de Catalunya, Sr. Mas li va preguntar la Sra Mª Antonia Alvarez que en pau descansi, ja compte que a Catalunya i pot haver-hi una important pàrt de població que no vegi amb bons ulls l´independència de Catalunya. El President va contestar hi ho va fer semblant molt convencut del que deia, Sra. Alvarez hi ha una cosa que ja pot tenir per segur que jo mai faré, jo mai partiré a Catalunya per la meitad.

El referendum legal i oficial que es demana encara no ens ha estat permés, pero tant si com no varem dur a terme el referendum del 9-N on una part important de Catalunya va depositar una papereta a dins de l´urna i a mes també hi va deixar el seu nom i el seu carnet d´identitat, i mes endevant varem participar en unes eleccions pebliscitàries on els vots majoritaris no varen ser independentistes.

Amb tot això avui en dia ja podem dir de manera força acurada quin seria el resultat del referendum en el cas de que es fes de manera oficial i permesa per l´Estat Espanyol, 51-49, 52-48, 53-47, la cosa es bellugaria dins d´aquests nivells, i aquests resultats tal com deia el Sr. Mas podria significar, partir a Catalunya per la seva meitad, i això no hi ha cap catalá quie ho volgui per el seu poble, sempre hem sigut i som una terra de bona convivéncia i aixís hem de seguir si volem assegurar el nostre benestar i el dels nostres fills.

La perdua d´aquesta convivéncia cada vegada fa mes por, i es per això que cada vegada mes, es poden sentir veus autoritzades que posen en dubte la necesitat del referendum.

Després hi a hores d´ara si m´ho permeten ja tots plegats estem en condicions de fer una mica d´analisi dálló que dic en el meu titol, "el com" i "el quan".

Quan s´ha d´endegar un procés soberanista com el nostre, quan el procés te un lider al devant, tots ens pensavem que el teniem, l´imatge la donava, presencia, paraula, formació, però potser el que passa es que amb tot això no n´hi ha prou.

Després aquest lider te que tenir alseu darrera una majoria parlamentária que li permeti prendre les decisions pertinents sense dependre de dingú mes, i aquesta majoria faltava poc però el President Mas no la tenia. Haguessin hagut de posar-hi una mica de paciéncia i esperar un millor moment.

Només ens queda el "com", ¿com ho hem fet tot plegat? jo diria que ho hem fet força malament.

A partir del present moment els catalans es queden unes quantes coses, que aquestes si que les hem, de defensar i saber protegir, la nostre llengua, la nostre cultura i les nostres tradicions, tot això, ni es toca ni s´en parla.

Un altre cosa que tampoc es toca perque ja s´ha tocat massa son els nostres calés, això es un tema que ens allargaria massa l´article, deixem-ho per un altre ocasió.

Josep Mª Carbonell i Vilaró
jmcarbonellv@hotmail.com
626.469.639

martes, 30 de agosto de 2016

SESION DE INVESTIDURA

No siempre puede uno estar pendiente del televisor o de la radio, hay otros quehaceres que tembién deben ser atendidos, porque no todo se acaba con la política, los comercios, las empresas, y hasta las familias, no pueden dejar de atenderse, en mi caso y en estos ultimos dias de Agosto y comienzos de Septiembre, mis obligaciones passan por cuidarme en la medida que pueda, de los nietos, tarea que no deja de ser agradable pero que genera la pregunta de siempre, cuando en este país tendremos unos horarios que contribuyan a una vida familiar que vaya de acuerdo con la vida laboral? si me lo permiten les hare llegar otra pregunta, porque los padres tienen por lo general un mes de vacaciones y los niños tienen tres meses? por el momento y dado que ya no es la primera vez que abordamos esta cuestión, pienso que procede dejarlo para los futuros ministros.

De todas maneras, y en la tarde de hoy he conseguido hacer un hueco entre mis obligaciones para poder seguir así el discurso de investidura del Sr. Rajoi, un buen discurso, que puede reflejar la situación d e nuestro país, España va bien, y esto es una certeza qu queda reflejada en las cifras de nuestra economía, pero no todo son certezas, también abundan las dudas, dudas que nos llevan a hacernos muchas preguntas, preguntas que no es la primera vez que se hacen, pero que hasta el momento presente no han encontrado respuesta.

Vivimos en una Europa unida, y en consecuencia y aunque sin obsesionarnos hemos de observar aunque sea de soslayo lo que sucede en nuestro alrededor, en toda la Unión Europea solo hay un país que tenga una tasa de paro igual o superior a la nuestra, en toda la Unión Europea, solo hay dos paises con un salario mínimo inferior al nuestro, en toda la Unión Europea solo hay un país con un indice de fracaso matrimonial superior al nuestro, evidentemente deberiamos ir mejor, que es lo que hacemos mal? también lo dejaremos para los futuros ministros.

Hace ya un buen tiempo, y leyendo una entrevista que un periodista español le hacia a un experto responsable en temas labrales de un país del norte de Europa, un pais de aquellos que disfrutan de una situación laboral digamos que razonable, el periodista preguntava, tiene Ud conocimiento de la situación del mercado laboral español? que opina al respecto?  Bueno, la verdad es que sin intención en entrometerme en su actuación, yo diria que a Uds los españoles, el tema laboral no les funciona nada bien., entonce Ud que haria? cual es su opinion? evidentemente yo cambiaria el sistema, y si tampoco funciona? preguntava el periodista, en este caso lo volveria a cambiar, solo hay una cosa que yo no haria, y es dejarlo todo tal como está, porque esto les podria conducir a ua situación irreversible.

Deberíamos ir mejor, es evidente, pero esta es una responsabilidad no solo del gobierno, lo es de todos los españoles, sociedad civil, sindicatos, patronal, oposición.

Analizemos que es lo que hacemos mal, tendremos que cambiar mucos aspectos de nuestra vida y muchas actitudes.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com

626.469.639

sábado, 20 de agosto de 2016

A POR LAS REFORMAS

En el curso de estos últimos días, parece ser que el Partido Popular y Ciudadanos han conseguido alcanzar algún tipo de acuerdo que sea el inicio esperado, para poder hacer frente a una sesión de investidura que a su vez nos lleve a tener Presidente, a tener Gobierno, y en definitiva a normalizar de una vez la vida política española

No se si será que he leído las noticias muy por encima, pero yo diría que entre todo lo que han acordado las dos fuerzas políticas, no se ha abordado la necesidad de una posible reforma constitucional, puede ser que también ello sea debido a que esto, tratándose de palabras mayores, se haya dejado para cuando las conversaciones requieran profundizar en cuestiones de máxima relevancia, pero hay que ser conscientes de que este, es un momento que ha de llegar

El Partido socialista en boca de su máximo representante el Sr. Sánchez ya hace tiempo que requieren la necesidad de una reforma Constitucional, una reforma que siendo mas o menos profunda, yo también pienso que ha de llevarse a cabo, `por su parte al Sr. Rajoi le he leído, piden reformar la Constitución, llegados a este punto, lo primero que han de decirme es para que la quieren reformar, también estoy totalmente de acuerdo con el punto de vista del Presidente todavía en funciones, hay que tener muy claro, cuales son las motivaciones que nos conduzcan a una reforma de esta importancia.

Al Sr. Sánchez, sea cual sea el papel que el y su partido tengan en la futura legislatura hay que oírle, dejarle que haga llegar su proyecto a todo el pueblo español y probablemente ello le lleve a un acercamiento y hasta a un acuerdo con las otras dos fuerzas políticas que ya lo han conseguido.

Muy por encima, porque por el momento no es mi papel hablar de temas para cuya solución no he sido requerido, si que me atreviré a exponer las primeras urgencias a las que tendrá que hacer frente el primer ejecutivo que entre en funciones.

El tema laboral con su cifra exorbitada de gente sin empleo, con su precariedad, con su falta formación, con su rigidez tanto en el momento de establecer un contrato laboral, como en el momento de interrumpirlo, necesita medidas novedosas, que como por ejemplo, al desjudicializar los posibles contenciosos laborales que puedan producirse, requieran leerse en profundidad nuestra Ley de Leyes

Que les parece si abordamos el otro gran tema, la corrupción, esta palabra tan fea e insultante que aplicamos sin medida a todas las personas que favorecidas por su posición política se han visto en la delicada posición de tocar y manejar un exceso de dinero.

Insisto, y no es la primera vez, que no se trata de corruptos, son picaros con pocos escrúpulos y personas de aquellas que delante de un billete de quinientos Euros se les nubla la vista, a todos ellos la política les ha llevado a una posición en la cual el dinero puede llegar a hacer perder la visión y hasta los sentidos.

Después de los cuarenta años de dictadura en España hacían falta muchas a mejoras a nivel de infraestructuras, comunicaciones, calidad de vida en nuestros pueblos y ciudades, y la verdad es que se han llevado a cabo la mayoría de proyectos que eran necesarios, ha corrido mucho dinero, dinero de nuestros impuestos y dinero que ha llegado de Europa, y este dinero, consecuencia del Estado de las autonomías lo tocan excesivas manos, y cuando el dinero lo tocan excesivas manos, es fácil que se de la circunstancia de que tentaciones inconfesables lo lleven a desviarse del objetivo proyectado.

Excesivos gobiernos, excesivas competencias transferidas, como decía Tarradellas diecisiete gobiernos, diecisiete parlamentos, Dios mio que desbarajuste..

En un principio solo había dos comunidades que pedían autonomía, la vasca y la catalana, deberíamos volver a estos inicios, y para ello también hay que leerse la Ley de Leyes

A los Diputados de los Parlamentos Autonómicos hay que llevarles al Senado, la que debería ser, cámara territorial

Que les parece, echamos un vistazo a la Constitución, pienso que ha llegado el momento de hacerlo.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com

626.469.639.

.

miércoles, 10 de agosto de 2016

VEUS AUTORITZADES

En tots els paisos, comunitats i ciutats, hi podem trovar persones o  mitjans que per la llabor desenvolupada en el curs de una historia no necesariament recent, podriem dir, a lo llarg de tota una vida, han conseguit ser escoltades i respectades per sobre de qualsevol circumstancia que es pogui donar.

He fet l´anterior preambul, perque després de quatre o cinc anys, desde que varem endegar el procés per arribar a tenir per Catalunya un  Estat propi, a mi personalment, em feia falta escoltar aquesta veu autoritzada que abans esmentavem.

Desde un principi tothom que em coneix sap, que no m´he mostrat mai com a partidari de l´independència de Catalunya, com a Estat propi fora d´Espanya i dins d´Europa, durant molt temps he arribat a defensar un referendum o una consulta vinculant, a fi de saber i poder tenir bona constància de quin era el parer de la població catalana al respecte d´aquest nou posicionament politic de Catalunya.

També he defensat i ho segueixo fent un blindatge dins d´Espanya de la nostre llengua, la nostre cultura i les nostres tradicions, en definitiva, la nostre singularitat dins del conjunt de les altres comunitats.

Es evident que l´Estat de les Autonomies no ha conseguit una bona solució a fi de deixar ben resolt el financament de totes les comunitats espanyoles, els catalans no ens sentim ben tractats al respecte i reclamem la nostre Hisenda propia per poder recaptar tots els nostres impostos després de deixar establerta una cuota solidaria per contribuir al benestar e igualtat de serveis per tots els espanyols.

Al comencament parlavem de veu autoritzada, doncs be, aquesta veu la verem poguer escoltar dissabte passat, l´Abat de Montserrat Josep Mª Soler també es sent amoinat per les tensions que es poden donar a Catalunya en el cas de dur a terme un referendum que deixaria Catalunya dividida en dos sectors que podrian originar tensions que no son mai bones per una bona convivencia.

Amb aquestes quatre ratlles, la meva intenció es només la de agrair a l´abat de Montserrat, que just en aquest moment hagi decidit fer arribar la seva veu, sempre escoltada i respectada, amb la que aconsella que un bon encaix de Catalunya dins d´Espanya només passa per deixar ben resolt el tema del financament que tant ens esta ofegant.

Deixant apart el respecte que em mereix l´opinio del Pare Abat, estic totalment d´acord amb el seu plantejament que espero sigui escoltat i respectat.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com

626.469.639

.

sábado, 30 de julio de 2016

DEUDAS, DEFICITS,SANCIONES, etc.




Estos  últimos días, y como resultado de la falta de cumplimiento que España ha tenido con sus compromisos de déficit presupuestario, hemos tenido ocasión de leer y escuchar comentarios para todos los gustos, es evidente que el problema viene de bastantes años atrás, y que los españoles aún siendo conscientes de que el problema esta ahí, no hemos actuado ni mejor ni peor que otros paises vecinos, y que en consequéncia no se nos puede acusar de ligereza ni de frivolidad delante de un compromiso, el cual obviamente es obligado atender.

Decia que el problema viene de atrás, y en todos estos años no sera la primera vez que escribo algo al respecto, comprendo que en este como en otros temas, en ocasiones me repito, porque hay aspectos de las relaciones entre los socios comunitarios, que hasta que no consigamos tenerlos definitivamente resueltos, siempre serán objeto de análisis y discusión.

España, antes de todo lo acontecido con la crisis del 2.008 y la burbuja inmobiliaria, no habia sido nunca un país endeudado, y no lo habia sido, hasta el punto de descuidar muy mucho nuestra política de ayudas sociales, protección a la familia etc.muchos de nuestros vecinos europeos y como ejemplo podriamos hablar de Francia, muy conscientes de lo importante que es el hecho de prestar atención a la familia, a la demografia, la infancia y las personas dependientes, se encontraban en contrapartida, con unos niveles de deuda exorbitantes.

A nosotros, la deuda se nos descontrola no por responsabilidad del Estado, sino como consecuéncia del exceso de crédito, que nuestras empresas privadas y familias asumen con los bancos extranjeros y en especial con los alemanes. Los bancos alemanes en aquella época, al igual que en el momento presente, se encontraban con un exceso de superavit, lo que los llevó a conceder excesivo crédito a otros paises entre ellos España, sin prestar la obligada atención, ni del destino del dinero prestado, ni de asegurar quien se hacia responsable de su devolución, si el Estado o las entidades privadas, cuando se da esta circunstáncia, tan responsable es el que ha de devolver el préstamo y no cumple con esta obligación, como el que lo ha prestado sin las suficientes garantias.

Somos muchos los que siempre nos hemos cuestionado la obligación de devolver esta deuda, por lo menos en su totalidad, y también en alguna ocasión he mencionado que España por parte de su Ministerio de Economía, estoy casi seguro que la deuda en cuestión la debe haber negociado, pero si lo recuerdan también decia, que los alemanes eran nuestros mejores clientes, unos buenos clientes con los que conviene llevarse bien, y que en ocasiones te pueden devolver los favores en forma de dinero y en otras en forma de especies.

También decía. que como consecuéncia de nuestras buenas relaciones con Alemania, veía al Sr. De Guindos como el próximo Presidente de la comisión de Economia Europea, me precipité, vendí la piel antes que el oso, y el Sr. De Guindos sigue a la espera, pero los favores se van sucediendo, y una vez mas, las llamadas telefónicas del Ministro de Economia alemán con el SR. de Junker han solucionado el engorroso tema de las sanciones, sanciones que por otra parte no eran demasiado justas, se ha hecho un gran es fuerzo, hemos pasado de una deuda del once por ciento del PIB a la del cinco por ciento, y los españoles merecemos un mas que ganado respiro, por esta vez así ha sido, ya saben, una veces en dinero y otras en especies.

Les deseo a todos una felices vacaciones, yo también las haré, aunque de cuando en cuando me permita escribir cuatro lineas, mas que nada para dejar constancia de que sigo ahí, a la espèra de las resoluciones que se tomen en Madrid respecto al futuro gobierno.

Los que puedan hacerlo, a pasarlo bien.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com
626.469.639




viernes, 15 de julio de 2016

UN ESTIU DIFERENT

Altres amys al arribar aquestes dates, penses que ja es el moment d´acomiadar-te, desitjar a tothom un mes d´Agost tranquil, relaxant, que ajudi a acumular forces, per després de l´estiu tornar a agafar el comandament del país i conduir-lo amb força i convicció, això es el que fins ara sempre habia fet, peró la veritat es que mai s´havien donat les circumpstàncies del moment present.

Per poder descansar tot el mes d´Agost, s´hauria de donar un fet que no se fins a quin punt ens convé o no ens convé, perque si posem atenció a com han anat les coses fins ara, el Partit Popular el passat dia 26 de Juny va millorar els seus resultats em sembla recordar que en catorze escons, probablement si es donés una tercera convocatòria no seria extrany que arribés als cent cinquanta, i en aquest punt ja seria mes facil arribar a acords satisfactoris amb les altres forces, m´han de reconeixer que passariem un mes d´Agost mes que tranquil, i la tranquilitat es una cosa que també s´agraeix, com deiem l´ultim dia parlant del jovent, en ocasions cal tenir paciència perque els resultats siguin els esperats, les presses no son mai bones

Per lo que respecta a la meva persona, ja saben els que em segueixen, que porto molts anys fent les meves aportacions en tot lo que fa respecte al tema laboral i al finançament autonomic, només per parlar de dos aspectes que evidentment son dels mes preocupants, no cal ni dir-ho que estic en la mes compolete disposició a colaborar amb la força polìtica que entengui que podria convenir, si mes no escoltar els meus plantegements.

Tpts els mandataris extrangers, tant el President Obama en el curs e la seva recent visita, com també els dirigents de Brusel.les, ens recomanen, anomenar un Govern estable, que faci be les coses, suposo que quan diuen fer les coses be, volen dir confeccionar uns pressupostos tandents a reduir el deficit, reduir les tasses de temporalitat dins del mercat laboral, millorar la formació profesional, reduir la tassa d´atur, en definitiva tot això que nosaltres som els primers que sabem que s´ha de fer.

Però lo prioritari es tenir un President, President que a la vegada formará un Govern, segur que será un bon govern, només cal tenir present alló que diem, "las cosas de palacio van despacio", la política española ha vanviat, hem fugit del bipartidisme, que tan comode resultava sobretot per als dos partits majoritaris, i ara resulta que son quatre els partits que tenen quelcom per dir, resulta mes complicat peró potser els resultats seran millors, evidentment es una situació nova a la que tots ens hi hem d´anar acostumant, de moment potser resultará mes laboriós confeccionar un govern, peró tot arribará "la paciencia es la madrs de la ciencia" diuen en castellá, d´acoprd amb el seu refranero que sempre trovauna resposta certa i creible per qualsevol situació.

Repeteixo que aquest any encara es molt aviat per acomiadar-nos, evidentemte en el curs d´aquest mes de Juliol i després durant tot el mes d´Agost, seran moltes les coses a comentar.

El que no se, es com s´ho pensen fer els canals de televisió, radio, etc.En general tots els mitjans de comunicació, no crec que s´atreveixin a tenir-nos, el quueda de Juliol, i tot el mes d´Agost, sense saber que es el que esta passant, hauran de improvisar un servei de suplències que faci la feina o del contrari, una cosa que potser seria mes aconsellable, posposar les vacances per el mes de Septembre o Octubre quan encara fa bon temps.

Disfrutar de les vacances el mes de Septembre, quan tothom ja treballa, fins i tot dona, no se si dir gust o morbo, però algo de això hi ha.Jo mateix alguna vegada m´hi havia trovat, i recordo que quan els ho feies saber als als clients, colaboradors, proveidors, etc.et deien, mnolt be, ja veiem que vosté es d´aquells queli agrad fer les vacances amb la gent ben estant, aquella gent que las fa quan li ve de gust, i no quan els es permés fer-les

Deixant apart el fet de que fent les vacances el mes de Setembre surts de la normalitat, ipot donar l´imatge de et bellugues dins del colectiu de gent selecte, també es ben cert que troves lloc a tot arreu, hotels, apartaments, etc. Ho troves tot a mes bon preu, ja no ets dins d´alló que en diuen la temporada alta, poques alomeracions, mes bon servei.

En definitiva el que vull dir, es que aquest any em temo que seran molts els que es trovaran en aquesta situació, repeteixo que jo quan treballava m´hi havia trovat moltes vegades, i no es res de l´altre mon, el mes de Septembre i fins i tot al mes d´Octubre es pot gaudir d´unes molt bones vacances.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com














p

jueves, 7 de julio de 2016

EL JOVENT I LES SEVES PRESSES

Moltes vegades, podem caure en la temptació de recordar quines eren  les circumpstàncies del jovent de la nostre època, dit d´un altre manera, del jovent de la postguerra, i un cop fet això, si ens atrevim a comparar aquella situació amb la del moment present, resulta evident que es molt dificil fer-ho.

I es per això que avui en dia ja hem arribat en aquell punt, en el que es aconsellable per a tots nosaltres els que ja som grans, sospesar molt be i sempre que sigui posible, la conveniència de recomenar al nostre jovent el que han de fer i el que no han de fer.

Per lo que fa respecte al comportament personal i a la presa de segons quines decisions, la experiència acumulada a lo llarg de la nostre vida, al jovent no l´ajuda, fins al punt de que que moltes vegades pot semblar que els nostres consells no son res mes que un llast, que els impideix aixecar el vol amb la rapidesa que ells voldrien fer-ho.

Però resulta que es just això lo que a la gent gran molt sovint ens porta a posar el fre, les presses, les presses no son bones, no ajudan a decidir l´opció que mes convé, noi permeten contemplar diferents opcions, evaluar les avantatges i els inconvenients que et poden oferir les unes i les altres, prendre tot el temps que et faci falta abans de decidir, es mes dificil caure en el error, i mes facil conseguir l´encert.

Estem vivint un apasionant moment electoral, dic apassionant perque ho es, després de quaranta anys ens ha arribat i ja era hora, el moment de fer política, i tots aquells als que la política ens agrada i que li sabem donar l´importància que te, estem disfrutant del moment que per fi ens ha tocat viure.

Hi ha forces polìtiques, amb molts anys de recorregut, las quals dona l´impresió que abans de donar un pas, s´ho pensen masses vegades, i al devant n´hi ha d´altres de mes recent implantació, que donen l´impresió de voler anar amb excessives presses.

Per el moment, el que sembla, es que les forces polítiques que s´han mogut i encara ho fan de manera mes pausada, els resultats pèr ara els acompanyen millor, com també hem constatat que altres forces, mes joves i de recent implantació han volgut anar un xic massa depressa, i d´aquesta manera els resultats no han estat lo exitosos que es preveia.

Després de la convocatòria electoral del passat 20 de Desembre, vareig mostra a través d´un article, la meva satisfacció per la combinació de resultats que s´habia produit, la meva impresió era que una nova llegislatura governada per el partit guanyador era lo mes aconsellable, això si, donant protagonisme als dos partits de nova implantació, Ciutadans i Podem, uns a la dreta i els altres a l´esquerra, recolsant i tutelant la tasca de govern del partit mes votat, el partit Popular.

Aquest plantejament no va prosperar, de fet els partits no varen trovar cap altre combinació que els permetés formar un govern, i aixís ens varem precipitar a una segona convocatòria, la del passat dia 26 de Juny.

En aquesta segona ocasió, el jovent de "Podemos" no va tenir prou paciència, varen arribar les presses, no es voler comformar protagonitzant, aquell paper que deiem abans de recolsament i tutelatge, es varen veure en cor de guanyar les eleccions, de governar l´Estat, passant per sobre del Partit Socialista i fins i tot del Partit Popular.

La coalició amb Izquioerda Unida, els varen conduir a un altre posició, varen deixar de ser aquell partit emergent, de nova implantació, amb idees i discurs nou, amb el cap i les mans lliures de cap experiència passada, i aixís varenm perdre molta de la confiança que el poble els hi havia otorgat.

Desde la posició també es pot fer molt bona política, sense presses, "marcando los tiempos" arribaran mes convocatòries electorals, a la gent de Podemos li queden moltes eleccions per viure, el que han de procurar, es no perdre el seu paper, el paper de "Podemos", sense aliances ni coalicions, sempre de resultats incerts.

El jovent a tots ens cau be, i al poble espanyol "Podemos" ha caigut be, molt be, però això si, procurant no perdre la seva essencia.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com

miércoles, 29 de junio de 2016

PASSA EL TEMPS VOLANT

En el darrer article que vareig publicar dins del meu blog, feia referència i rememorava el primer article que vareig escriure, el primer dels mes de dos-cents que tinc magatzemats en el meu blog, en aquella ocasió feia referència als origens de la problemática laboral que avui en dia encara ens amoina

Al dia d´avui em sembla oportú fer-vos arribar i comentar el segon article que vareig escriure dins d´aquesta serie de mes de dos-cents articles, i no perque segueixi un ordre i després de parlar d´aquell primer ara ens toqui parlar del segon, ho faig perque en aquell segon article pàrlava d´un tema que avui en dia també es de la máxima actualitat, i els comentaris que en aquell moment feia son encara ben vigents.

Era l´any 1.992 a Convergència celebravem un congrés, no recordo quin era pero suposo que seria el tercer, un dels temas estrella era la de decidir quina seria la posició del partit al voltant dels acords que la Unió Europea habia d´establir en la conferéncia de Mastrich, la ponencia deixaba molt clar quina hauria de ser la posició del nostre partit en referència a les esmentades disposicio

Segons la ponencia, nosaltres els catalans, erem europeus, ens sentiem europeus i ens voliem integrar amb tota la plenitud dins d´aquest procés d´Unió europea, trant a n ivell politic, com economic i social, d´acord amb la nostra vocació europeista a la que voliem donar cumpliment.

Jo personalment vareig presentar uns esmena, tot i que amb moltes dificultats perque dins dels tramits del Congrés es va extraviar, a mi a Convergència no se per quina raó però tot s´he m´extraviava, però recordo que finalment i gracias als bons oficis del President de la Mesa, en Francesc Homs i del ponent en Josep Mª Culell, la vareig pogues defensar

En la meva esmena, recordo que vareig defensar la nostre integració a la Uniói Europea i a la moneda única, però nomes pel fet de que al meu entendre era lo que ens convenia, pèrque integrar-nos a Europa, economicament parlant, representava forma part d´un nou marc de superiors dimensions, on les nostres Empreses, els nostres profesionals, i tpots els academics en general,podrien trovar mes i millors oportunitats pere desenvolupar les seves activitats.

Jo defensava que aquest, era un tema que només tenia que veure amb l´interés, amb la conveniència i que no tenia res que veure amb els sentiments, perque quan parlem de vocació, aquesta paraula porta implícita certes dosis de sentiments, i jo personalment de sentiments cap a Europa, cap ni un,i si no, només cal repasar l´història de les nostres relacions amb els veins europeus, recordo que deia, si tinc que parlar de sentiments a fora de Catalunya, aquets van orientats cap a l´Aragó, cap el País valenciá, amb els gallecs i els vascos, amb totes les comunitats, amb  les que sempre s´han donat relacions de familia, de feina, de negoci i d´amistad, amb els europeus, si la cosa funciona, endevant i si no es aixís val mes estar sols que mal acompanyats..

Totes maneras i resumint, deia també i segueixo pensant igual, sobretot veient, com estan funcionant les coses, que l´exit del projecte europeu, passa perque tots plegats ens oblidem de la nostre condició de francesos, d´espanyols, catalans, alemanys o italians y la nostre posició com a europeus haura d´estar per sobre de tots els altres condicionants.

Tot això será llarg i dificil, però al final podria ser que ho aconseguissim, i dic això al contemplar l´actitud del jovent, el jovent si que vol ser europeu, i aixís s´ha demostrat en el recent referendum britanic, respecte a l´actitud del jovent també s´ens ha de reconeixer que entre tots l´hem propiciada, animant i propulsant, programes d´intercanvi entre families de diferents paisos, aquest es el camí, el jovent podria ser que ho aconseguís, nosaltres els mes grans encara tenim massa arrelats els vells patriotismes, patriotismes que ya haurien d´haver superat la data de caducitat.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com

miércoles, 15 de junio de 2016

VOLVEMOS A EMPEZAR?

Ya son nueve los años que han pasado desde aquella primera vez en la que se me ocurrió publicar un artículo en mi blog personal, desde aquella fecha son ya mas de doscientos los que he publicado, y yo diria que aparte de representar para mi un buen pasatiempo, siempre me ha gustado escribir, he conseguido contactar con un buen número de seguidores, cosa que agradezco sobremaner

Hoy me gustaría recordar el primer artículo que publiqué, porque todo lo que en aquel artículo les trasladaba a mis lectores, al día de hoy tiene todavía especial vigencia, y es por esto que quiero a través de este artículo tengo interés en rememorar su contenido, y ello porqué el tema laboral sigue siendo uno de los principales motivos de preocupación para todos los españoles, les parece bien que lo comentemos? supongo que si, pues venga vamos a por ello

Vivíamos los últimos coletazos del franquismo, me parece recordar que gobernaba el Sr. Arias Navarro, yera Ministro del Trabajo el Sr. Solís Ruiz, persona con una larga trayectoria en el mundo laboral y uno de los principales impulsores del Sindicato vertical, probablemente en aquellos momentos, el Sr. Solís era consciente de que estaba al llegar el fin de una etapa y no quiso despedirse de ella sin dejarnos a modo de herencia, la última ley laboral del franquismo, esta fué una ley que en aquellos momentos se mostraba francamente progresista, al contemplarla, uno veia al Sr. Solís con la montera en la mano, en el centro de la plaza, brindando a los españoles su último toro, Quereis libertades? Quereis democracia? Pues ahí os dejo esto para que podais empezar, y suerte, mucha suerte.

Esta fué una ley que en las Cortes Franquistas donde todo se aprobaba con facilidad, casi yo diria que por aclamación, encontró muchas dificultades, salió aprobada, pero por muy pocos votos, probablemente porqué en aquel momento y en aquella cámara, habia muchos empresarios importantes, muchos intereses económicos, que veian en aquella ley un exceso de progresismo.

Recuerdo que una vez aprobada la ley, a la salida del hemiciclo, una periodista de TVE le hacia una entrevista al Sr. Ministro, Sr.Solís, le decia, en medios empresariales se comenta que esta ley, les será muy dura de roer a los empresarios españoles, mire Ud, señorita, contestaba el Ministro, el empresario español hasta la fecha, estaba acostumbrado a andar con muletas y a partir de este momento se tendrá que ir acostumbrando a andar solo.

Cuando hablaba de muletas, obviamente el Sr. Solís hacia referéncia al Sindicato vertical, tenia razón, unas buenas muletas, y también era cierto que en aquel momento era obligado acostumbrarse a andar solos, las libertades estaban al llegar, y con ellas, la demoracia, los partidos de izquierdas, los sindicatos libres, evidentemente pìenso que no era el Sr. Solís la persona mas indicada para enseñarle al empresario español a andar solo, este era un aprendizaje que se hubiese que se hubiese tenido que dejar en manos del propio empresario, de acuerdo con las directrices que la nueva situación exigia.

El Sr. Solis se quiso anticipar, y nos dejó sin reparar en ello, una de las peores herencias del franquismo.

Consequència de todo lo dicho anteriormente, con la llegada de la Democracia, los sindicatos y todo el espectro político en general, se encuentran con una legislación laboral que se acerca muy mucho a la que ellos auspiciaban, no quiero decir con todo ello, que se dejase todo tal como estaba, que no se hiciese ninguna nueva aportación, pero en definitiva, así como en la mayoria de aspectos de la vida del país se partió de cero, no fué así en el tema laboral, donde con ligeros retoques la ley del Sr. Solís siguió y sigue todavia al dia de hoy marcando el paso.

Con todo ello sucede lo mismo que en otros muchos temas, que con el paso de los años si so se actualizan las disposiciones vigentes, tomando las medidas opoprtunas, estas se van deteriorando y cada vez se hace mas dificil encontrar solución.

A favor de todos los que nos mostramos comprometidos con la cuestión la boral, esta el hecho de que hoy en dia, toda la sociedad española ya es consciente de que hay que aplicar remedios, llevando esto si, mucho cuidado con los remedios porque el que esto escribe, quizás por su edad, es muy consciente de que en ocasiones para arreglar una cosa, puedes caer en el peligro de estropear tres o cuatro, conviene mucho tacto y torear marcando todos los pasos, de manera que al igual que el Sr.Solis, llegue un dia en el que podamos desde el centro de la plaza y con la montera en la mano, brindarle al pueblo español la legislación laboral que merece.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com.








p

martes, 7 de junio de 2016

HISENDA, SEMPRE A L´AGUAIT

Aquesta es una època de l´any, en la qual la majoria de persones estan pendents de la liquidació de la renta, es cosa normal que estiguin pendents de la seva liquidació de renta, uns perque es poden veure en l´obligació de rascar-se la butxaca, i altres pèrque es troven en aquell esperat moment, en el que poden  recuperar una part de lo que ja han anat pagant enm elñ curs de tot l´any.

Després hi ha un altre colectiu de persones con ara jo, las quals vivim amb una  minsa jubilació i que en consequéncia no hem de pagar ni hem de cobrar, encara que ens agradaria poder-ho fer, s´ha de comprendre que la vida et fa correr per diferents etapes, en las que t´has d´acostumar a viure, jo també he tingut èpoques en las que habia engreixat la caixa d´Hisenda, com també algún any al fer la declaració em tornaven alguna pessetona, cosa que sempre era benvinguda.

De toptes maneras si em permeten un consell, a través d´alguna experiència que he tingut, jo els recomenaria a tots,. tant els que han de pagar com els que han de cobrar, com també a tots aquells que no fan ni una cosa ni l´altre, que estiguin sempre a l´aguait respècte ala seva situació amb els amics d´Hisenda, a fi d´evitar amb la mesura que es pogui fer-ho, alguna sorpresa.

 Ja han passat vint anys, encara treballava tantes hores com podia i fins i tot mes de les que podia, encara feia una declaració d´Hisenda que em costava forces calerons, no es per dir-ho peròi la veritat es que les coses m´anaven força be, i pagava tot el quer tenia qie pàgar i amb  molt de gust.

En relació amb tot lo anterior, si m´ho permeten passaré a relatar el fet que m´ha portat a escriure el present article, v areig militar molts anys en un Partit politic dedicant-li totes les hores que podia sense que m´en fes perdre cap de la feina, la política no m´ha fet perdre mai un hora de feina, com tampoc m´ha fet arribar mai ni un duro, fins que un dia els companys del partit em varen anomenar regidor de l´Ajuntament del meu barri, apart de la feina propia d´un Regidor, un cop al mes assistiem al plenari on ens trovavem amb l´assistència de molt veins, per fer això la Casa Gran em transferia mensualment la quantitat  de deu mil pessetes, que si be no era res del altre mon, feien il.lusió, ja et senties un profesional de la política.

Temps després, ja no era Regidor, ni m´enrecordava d´aquella etapa de la meva vida, vareig rebre un requeriment d´Hisenda perque em presentés a les seves oficines, per veuire d´aclarir un tema que sembla ser tenia pendent, nbo se si mai si han trovat, però quan et troves amb això, al devant d´un requeriment d´Hisenda, ja n i vius ni dorms, si et troves algú pel carrer al que feia temps no veies, et mira i et diu, ¿que et passa? trovo que fas mala cara.

Em vareig personar a Hisenda, la senyoreta que em va atendre, va treure el meu expedient i em va dir, l´hem fet venir perque vosté va treballar durant uns anys per l´Ajuntament de Barcelona i no ho va declarar, això deu ser un error senyoreta, jo no he treballat mai a l´Ajuntament, jo sempre he treballat dins del mon de l´empresa privada, la senyoreta, molt tossuda, tot s´ha de dir, en aquest cas tenia el dret de ser-ho, va insistir, senyor, vosté va estar un parell d´anys cobrant deu mil pessetes de l´Ajuntament en periodes mensuals, i no ens consta que ho hagués declarat.

Llavors tot em va venir a la memòria, tenien raó, i els d´Hisenda no perdonen res, vareig tenir que fer una declaració complementària, i pagar amb els recarregs corresponents, a fi de regularitzar la meva actuació defraudatòria.

Però com els deia abans, em vareig jurar que una cosa aixís no em tornaria a passar, i ara ja fa temps que cada dos o tres anys demano a Hisenda, a través del meu gestor, un certificat que m´asseguri de que estic al corrent de les meves obligacions, ara fa just un any quan vareig rebre l´ultim certificat, on em diuen que estic completament al corrent, si mes no em diuen, que això es el que a ells els consta i que pèr tant no tenen res a reclamar.

Els recomano que facin cas  de la meva experiència, els permetrá viure mes tranquyils.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com

jueves, 26 de mayo de 2016

MI GUERRA PERSONAL

Era el año 1.968 cuando yo empecé a trabajar, con mis jóvenes veinticinco años, con mi recien obtenido título de Perito Industrial otorgado y rubricado por su Exceléncia el Generalísimo Franco, y como colofón, colgado en el armario, mi uniforme de Sargento del ejército español, una vez cumplimentados mis diez meses de Milicias Universitarias en los campamentos de Los Castillejos y de Talarn.

En definitiva todo a punto para empezar mi guerra, una guerra a la que di comienzo con la sana intención de ganarla, y aún en la seguridad de que así sería, al poco tiempo tuve que irme enfrentando a situaciones que presagiaban malos augurios.

Sin saber como, un buen dia me encontré sentado en un Juzgado de Magistratura del Trabajo, delante de un Juez y dos abogados, los tres vestidos con sus togas, fuera en la puerta, recuerdo que estábamos en el año 1.968, dos grises, uno a cada lado, supongo que por si se daba algún altercado.

Les aseguro a los que me están leyendo, que yo en aquel momento, un empresario que como mucho, lleguá a tener 15 o 20 operarios en mi taller, ni podía ni tenia ánimos para prestar demasiada atención a lo que se decía en el juicio, ni por parte de los abogados, ni por parte del Sr. Juez, lo único que mi cabeza acertaba a pensar y que me decia a mi mismo era "¿ Que coño haces tu aquí sentado?

Eran situaciones de aquellas que luego las comentabas, entre amigos, o en el Gremio, en reuniones de trabajo, obteniendo como respuesta el comentario habitual, no te preocupes, en este país las cosas pronto darán un cambio, ya verás como en poco tiempo todo nos dará un giro de 90º.

Efectivamente, a los pocos años y por ley de vida, pasó lo que un dia u otro tenia que pasar, y en consequéncia, a este país nuestro, con una agilidad y rapidez inusitadas, le dimos la vuelta como a un calzetin, a veces pìenso que con demasiada rapidez, las prisas no siempre son buenas.

Resumiendo, al poco tiempo empezamos a pagar impuestos, las parejas se divorciaban, se podia practicar la religión que uno libremente escogía, nada de censuras, libertad de prensa, libertad de expresión, todos podíamos defender libremente nuestropensamiento, todo en este país cambió, todo menos una cosa, el tema laboral transcurridos casi cincuenta años, sigue ahí, igual y con la mayoria de sus problemas pendientes de resolver, y así nos van las cosas, es nuestro principal problema, el de mas urgente y acuciante solución.

En ocasiones todavia paso por delante del antiguo edificio de Magistratura del Trabajo, sigue en el mismo lugar, pero vacío, con las puertas y las ventanas cerradas, al parecer han trasladado las dependèncias, a un edificio de nueva construcción anexo a la Ciudad de la Justicia, todavia no he ido a verlo, francamente no se si merece la pena, queda lejos del centro de Barcelona y por otra parte adivino lo que veré, mucha actividad, mucho tránsito de personas que entran y salen, policía, conserjes, y una vez dentro, imagino que todo el personal propio de un juzgado, tampoco sería de extrañar, coincidir con la presencia de algún mini-empresario sentado en el banquillo.

En una ocasión, hace unos año, tuve la oportunidad de leer una entrevista que le hacian a un conocido dirigente sindical, en la cual este decia "en según que tipo de empresas podríamos contemplar la posibilidad de desjuicializar la interrupción por parte de la empresa de un contrato laboral".

Es evidente que esta es una medida a contemplar, solo hay que negociarla, ¿de que empresas hablamos? de las de 500 obreros, de las de 200, de las de 50, son muchos los temas a negociar, y con todos ellos encima de la mesa, diria que hay suficiente margen de maniobra para que se pueda encontrar una buena salidaa la mayoria de aspectos pendientes de resolver.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com

jueves, 19 de mayo de 2016

SALIENDO DE COMPRAS

Yo soy de los que acostumbro un par de veces a la semana a salir de compras, dentro de mi papel de jubilado procuro ayudar en las tareas de la casa, y en mis frecuentes visitas a tiendas, supers, y mercados del barrio, tengo ocasión de escuchar comentarios acerca del trabajo propiode los vendedores y distribuidores de alimentos.

Tiempo atrás, frecuentemente y solo escuchando, te enterabas de que muchos comerciantes posponian su intenciónde abrir tiendas o puntos de venta en mercados, debido a la dificultat en encontrar personal especializado en la manipulación, preparación y venta de aretículos frescos, carne, pescado, etc.evidentemente estos son trabajos que requieren un  aprendizaje, y por otra parte una buena disposición para llevar a cabo un trabajo, digamos que no demasiado comodo ni agradable, olores, hielo, agua y mucho ojo con los cuchillos.

En ocasiones te encontrabas en puntos de venta, donde prestaban sus servicios vendedores de mediana edat, que compartian el trabajo con dependientes mas jóvenes, mi señora que en estas cosas siempre lleva la voz cantante, siempre preferia que la atendiese un dependiente de los veteranos, porque según  ella, esto de cortar el pescado y la carne al gusto del cliente requiere unos años de dedicación y oficio.

Yo personalmente y siempre observando, notava ultimamente cada vez mas presencia de personal joven, atendiendo el trabajo de las pescaderias o carnicerias, dando además la impresión de tener un buen conocimiento en la manera de realizar su trabajo.

Soy persona que de siempre me he sentido comprometido con todo lo que pasa en el mundo laboral, y quizás es por esto, que cuando un aspecto del trabajo, me preocupa o me satisface, ambas cosas, procuro indagar el porqué del buen funcionamiento o del mal funcionamiento en un tema determinado.

Y fué así, como hablando, con un conocido mio de Mercabarna, me enteré del porque ultimamente se notava la puesta en marcha de mas puntos de venta especializados en producto fresco, y cada vez mas, atendidos por personal joven al que se le nota habilidad y buena disposición para realizar este tipo de trabajo.

Resulta que en Mercabarna se ha creado un cebntro de formación profesional subvencionado por la Consejeria o el Ministerio no se exactamente, con aportaciones que van desde los 2.000 a los 6.000 Euros por cada beneficiario de este plan de formación, del que cada año salen un buen numero de profesionales.

Era en mi último artículo, en el que me lamentava de que desde Bruselas se tenga la impresión, de que en España hay carencia de buenos operarios, de personal con oficio y bien cualificados, puede ser que así sea, la vida da estas vueltas, y es evidente que hay sectores industriales que han sufrido un ret roceso importante en su actividad y hasta algunos que practicamente han desaparecido.

Hace tiempo que a través de estos artículos, insisto en la necesidad de poner en marcha y animar la creación de un plan de estudios, que refuerze la formación profesional de nuestra juventud, porque no todo se acaba en la Universidad, hay jovenes que encuantran mas alicientes en los trabajos manuales que en los estudios, y hasta una vez acabada su formación mejores oportunidades profesionales.

He puesto como ejemplo en alguna ocasión, la escuela de formación profesional de la SEAT, la última que queda de las escuelas, que yo conocia de mi época de estudiante, y que sigue ahí ofreciendo una gran labor, y que además con la llegada de la Wolkswagen ha tenido un gran impulso con las tecnologias mas avanzadas, al servicio de los qprendices que cursan sus estudios en este centro.

Estos proyectos y dada la situación de nuestro mercado laboral, son una apuesta segura si nacen por la iniciativa de la empresa privada, delante de una necesidad palpable y evidente de llenar un vacío, llegados a este punto, el Ministerio o las Consejerias siempre acostumbran o así debneria ser a mostrarse receptivos delante de este tipo de iniciativas.

Empresas como las mencionadas anteriormente, SEAT, Mercabarna, son las mejores aulas de estudio para las personas jovenes y no tan jovenes que tengan interés y vocación para formarse como buenos operarios.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com

lunes, 9 de mayo de 2016

SEGONES PARTS PODEN SER BONES

A lo llarg de la meva vida profesional, he conegut molts colaboradors que un dia o altre per raons d´edat i perque volen i poden fer-ho, s´acullen al seu dret de jubilar-se, son gent als que encara sel´s veu en condicions de treballar, però ells ja es senten cansats, potser no fisicament, però si un xic avorrits després de molts anys de fer sempre la mateixa feina.

En aquests casos, el que no es aconsellable, es que aquestes persones deixin de desenvolupar tota mena d´activitat relacionada amb la seva feina, perque si ho fan aixís, si sel´s permet que oblidin el seu ofici, si tot acaba reduint-se a vigilar els nets, només que passin quatre o cinc anys, tots els coneixements i l´experiència acumulada en el curs d´una llarga vida de treball, es pot malmetre.

Jo aconsellareia als responsables de treball i educació, que a totes aquestes persones a les que feia referència, sel´s dones l´oprtunitat de poder jugar una segona part, duent a terme una tasca docent, posar els seus coneixements i la seva experiéncia al servcei de la gent jove, això representaría seguir fent la seva feina, però desde un altre vesant que trencaria la seva rutina de tants anys i que segur que l´acceptarien amb molt de gust, darrerament els informes que arriben d´Europa sembla que detecten aquí a Espanya, una manca de gent qualificada, de bons operaris, i això a tots els que coneixem el mon del treball, ens sap molt de greu, perque aqui a Catalunya aixís com an algún altre comunitat espanyola, sempre hi havia hagut tradició de bons operaris, bons tecnics i molt bones empreses indistrials.

Parlant de primeres i segones parts, vull recordar que en el diari que jo acostumo a llegir, anys enrere sortia tots els dissabtes publicat, un article de la Sra. Martina Klein, profesional molt coneguda dins del mon de la moda, la passarela i la publicitat, però que a la vegada resulta que escriu molt be, cada dissabte em llegia el seu article, fins que un dia va deixar de publicar-se, el vaig trovar a faltar.

Fa unes setmanes sembla ser que la Sra Klein va decidir jugar la seva segona part i el article en questió, per satisfacció meva i suposo que de molts altres, va tornar a apareixer, les primeres setmanes vareig notar que no resultava ni tant atractiu ni tant interesant com els de la primera època, i es que amb això d´escriure passa com amb la majoria d´activitats, que quan les deixes de fer per la raó que sigui, et pots trovar amb lo mateix que deiem abans, parlant dels ioperaris que es jubilaven, que es perd l ´habit, la costum, i en consequència l ´habilitat que sempres havies tingut fent una feine determinada.

Considerant tot lo anterior, arribem al passat dissabte dia 30 d´Abril, dia en el que la Sra. Klein, es va voler retrovar amb tots nosaltres, i ens va oferir un article per al meu gust sensacional, el vareig retallar i el vareig guardar a la tauleta de nit, allá on guardo les coses mes preuades, una tauleta de nit suposo con aquella on la Sra. Klein diu que hi deixa el llibre a mig llegir quan per la nit l´envaeix la son, i on tambñe hi deixa la botelleta d´aigua per poder refrescar-se la boca, quan a mitja nit aquell mosquit emprenyador la desperta, es un d´aquells mosquits famella que es vol nodrir de la seva sang per ajudar-se a procrear, la Sra. Klein es m ostra molt enrabiada amb el mosquit, però per altre banda i aprofitant que es el dia de la mare i rendeix homenatge, tot i avisant que qualsevol dia agafará el llibre de la tauleta, i el fará servir com a arma per esclafar aquell insecte que li trenca el son mentres intenta picarla.

No es la primera vegada que llegeixo o escolto la lluita que alguna senyora, manté amb algún insecte que la vol picar, sempre llogicament amb sentit figurat, quan jo era mes jove, encara ho soc, peró quaranta anys enrere ho era mes, habia estat molt aficionat a les funcuions de revista que en el nostre Paral.lel, els senyors Gasa i Colsada ens oferien, a Barxcelona en aquella època es feia molt bona revista, encara recordo aquells escenaris, amb vint o treinta noies d´una bellesa fora de lo comú, llargues com un Sant Pau, i totes aixecant la cama seguin el mateix ritme, recordo alguns dels protagonistes d´aquelles funcions, l´Aladi, la Mari Santpere, la Carmen del Lirio, la Mati Mont, i la meva predilecta, la Bella Dorita, aquella Bella Dorita que en un dels moments que li varen donar mes fama, mantenia una lluita ferotge amb una "puça" que la volia picar, ella buscava la puça per tots els raconets del seu cos i no la podia trovar.

La Bella Dotita, era una gran artista de revista, no era la clasica vedet exuberantm era baixeta, primeta, mot poca cosa, però amb una sensualitat i picardia que la varen convertir en la reina del Paral.lel, no fa gaires anys que ens va deixar snt ja molt gran, el mosquit de la Sra. Kleinm´ha fet pensar amb la puça de la Bella Dorita, Deu la tingui al seu costat, jo avui, i encara sense saber com ha anat li he fet el meu petit homenatge.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com