EL PAIS QUE TENEMOS DETRAS

Es evidente que todas las personas de una manera u otra comprometidas en política, tienen en mayor o menor grado, un ideario, un sentimiento, unos ideales a los que procuran defender y representar con todas las fuerzas  su alcance y su poder de convicción.

En ocasiones puede llegar un momento, siempre esperado y deseado por el profesional de la política, responsabilidad de gobierno, y este es un reto al que hay que saber hacer frente, independientemente del ideario y sentimientos expuestos anteriormente, hay que saber comprender que detrás del gobernante esta todo un país, y que parte de todo este país, en ocasiones, un colectivo que puede llegar a ser numeroso, contempla una sociedad y un modo de diseñarla, que difieren en sus conceptos mas esenciales, con los del gobierno que le ha tocado en suerte.

Pero este colectivo, que no comparte con el gobernante la misma manera de ver las cosas, en cuanto al modelo de sociedad, en cuanto al modelo de vida, a la distribución de la riqueza generada y a la ordenación territorial, también es parte importante del país, y en consequéncia es obligado escucharla y procurar atender unos objetivos, que si se hacen llegar al gobierno, es, bajo el convencimiento de que son lícitos y que en justicia deberian ser atendidos, de no hacerlo así, pueden llegar los enfrentamientos y hasdta la revolución en muchos casos.

Hablamos de un colectivo numeroso, hasta que punto se le puede considerar suficientemente numeroso, para que sus aspiraciones prevalezcan sobre las del resto de la población que no se suma a este movimiento? esto solo se puede determinar llevando a cabo una consulta popular, que pueda servir de guia al gobernante a fin de poder tomar sus decisiones de manera acertada.

Detras de todas estas reflexiones, tenemos la problemática catalana, una problemática cada vez mas preocupante, simplemente por el hecho de que se estan demorando unas decisiones que deberian ya haberse tomado, de todos es sabido, que los problemas cuando se dejan cerrados en el cajón, allí no en cuentran solución, al contrario, lo que acostumbra a suceder es que van engordando, hasta que llega el dia en el que no queda mas remedio que abrir el cajón, y llegado este momento, el problema ha adquirido tales dimensiones, que en ocasiones hasta se te puede llevar por delante.

Dicen las encuestas, que aproximadamente un 75% de los catalanes se muestran favorables a realizar una consulta, y popr otra parte también dicen que un 45% votaria a favor de la independéncia, son estos unos ciudadanos que se han manifestado de manera multitudinaria pero pacífica, no se han volcado vehículos, ni se han quemado contenedores, como tamnpoco se han destrozado escaparates, merecen un respeto, como también lo merecen y no es la primera vez que lo menciono, todos a quellos que ya no estan, y que muchos años atrás, en esta lucha que ya viene de antiguo, sufrieron exilio, carcel, y algunos hasta perdieron la vida.

Digo esto, porque en la actualidad, ya no cabe la posibilidad de cerrar un acuerdo econòmico y dar así un carpetazo al tema, porque a todos aquellos que antes citaba, los que estan y los que ya se fueron, no se les puede dar un portazo en las narices, hay que permitirles por lo menos que ejerzan el derecho a expresarse.

Seguro que nos entenderemos, pero es ineludible que todos los catalanes puedan expresarse libremente, para poder así abrir paso a toda posible negociación.

Hablando de negociaciones, es evidente que no ayudan, manifestaciones como las recientes del Sr. Montoro, decia el Ministro de Hacienda, a la financiación de Catalunya no se le puede dar una salida pio concierto vasco o navarro, la economia catalanaes demasiado importante en el conjunto de España, representa un 20% del total de la economía española, ya caigo Sr. Montoro, es evidente que los catalanes estramos pecando en exceso, que lástima, que en este país nuestro, unos, los pocos, pequemos por exceso, mientras hay tantos que pecan por defecto, con los catalanes no vales veleidades como las de los vascos verdad Sr. Montoro, a los catalanes conviene tenerlos atados corto, en la caja común, para poder así seguir exprimiendo hasta la última gota, y ademas y por lo que pueda ser. negarles hasta el derecho a poderse expresar.

Para acabar y si me permiten que me exprese con siceridad, lo que sucede es que en toda España, pero sobre todo en el marco político, hay muchas dosis de ignorancia acerca de lo que esta pasando en Catalunya, parece mentira pero da la impresión de que todavia no se han enterado de nada, por favor, convendria que pusieran Uds un poco de voluntad y un poco de prisa en hacerlo.

Espero que sea así y que en consequencia tengamos todos un feliz y próspero año 2.014.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

UN POBLE DE BONA ACOLLIDA

Un dels grans reptes que es presenta al devant de la societat oocidental, es el de saber i poder donar acollida a tota aquella gent que deixant enrere la terra que els ha vist neixer, volen probar de millorar la qualitat de vida, la d´ells i la dels seus fills, en altres societats, on sembla poden trovar millors oportunitats per refer les seves vides.

Per qualsevol immigrant, aquest es un procés dificil, en el que perque resulti satisfactori, tothom hi te que posar de la seva part, tant l´immigrant com el poble receptor, que moltes vegades es mostre reticent al devant l´arribada de gent de fora, a la que no veu com un factor d´enrriquiment, sino mes aviat com un estorb al normal desenvolupament de la vida quotidiana.

Per una banda, la persona que es trova en una terra que desconeix, ha de procurar tant ella mateixa com tots els seus, integrar-se dins d´aquesta nova societat, en la que en principi ha estat admés, aprendre el nou idioma, i saber respectar les costums i tradicions del poble d´acollida, i tot això no vol dir que s´hagi d´oblidar dels seus origens, de la terra i la familia que deixa enrere, això tampoc seria ben vist per dingú, fins i tot per la mateixa societat que li ha donat acollida.

Per el poble receptor, l´arribada d´inmigrants, en ocasions pot semblar que apart de no necesaria, distorsiona la convivencia habitual, però hi ha moments en que l´arribada de gent jove disposada a treballar,pot omplir certes mancances en quan a ma d´obra, com també pot equilibrar procesos demografics negatius, i en definitiva i amb el pas dels anys oferir aportacions que la majoria de vegades han resultat enriquidores, cal ajudar-los a integrar-se, posar a la seva disposició habitatges dignes, sanitat universal,educació gratuita, i un tracte respectuós que els ajudi a sentir-se acceptats per la societat que els ha acollit.

A lo llargdels temps, Catalunya sempre ha estat una bona terra d´acollida, desde aquells immigrants que arribaven d´altres terres d´Espanya, per col.laborar en aquell gran projecte de l´exposició de l´any 1.929, passant per els que varen arribar en el curs del franquisme, mirant de trovar una feina que no els era possible trovar a casa seva, per la manca d´iniciativa no només de l´administració, sinó i dins de la societat civil, d´unes elits dirigents amb molt poca iniciativa, a l´hora d´activar l´economia de la seva regió.

Recentment l´immigració ens ha arribat de terres llunyanes, cultures e idiomes totalment diferents, i per tant sembla que mes dificil a l ´hora d´integrar-la, es digne d´admiració, la feina d´aquests grans professionals que tenim aqúí a Catalunya al servei de la docencia, com també de tota la societat en general, que ha col.laborat perque la majoria de tota la gent arribafa de fora, tant la mainada com els adults, al poc temps ja es pogui expressar tant en castellá com en català, i participi en programes de solidaritat ciutadana, com qualsevol persona nascuda a Catalunya.

Aprofito l´ocasió, tot i que comprenc que es tracta d´una situació totalment diferent, per les circumstàncies i per la persona protagonista, per comentar un fet que te molt que veure amb la manera que tenim els catalans, de donar acollida a la gen t de fora i a la vegada per saber integrar-nos en aquelles societats que ens han donat acollida a nosaltres mateixos.

Al primer moment em va sobtar que en Pep Guardiola, només arribar a la seva nova destinació ja es pogués expressar perfectament en la llengua alemanya, no em va sobtar tant pèrò em va semblar diguem que pintoresc, veure´l a ell i la seva senyora vestits amb els tradicionals vestits bavaresos, per celebrar la festa tradicional de Baviera, aixecant amb la ma ben alta, una gerra de cervesa per brindar amb la ge t que l´envoltava, pocs dies després, en una roda de prensa on llogicament es parlava de futbol, en Guardiola s´ho va fer venir be, per mostrar la seva satisfacció en quan al procés soberanista endegat a Catalunya, la seva terra, i que esperaba arribés a bon port, també en la mateixa roda de prensa, deixava evident el dret que al seu entendre te, qualsevol poble per poguer votar democraticament el futur que li sembla convé tenir.

En Pep Guardiola, en el curs de la seva estada per terres alemanyes, i repeteixo, salvant totes les comparacions, esta donant un bon exemple de quin ha de ser el paper de la persona que viu lluny de la seva terra d´origen, respecte per la gent que l´acollit, i un record permanent per la terra que l´ha vist neixer i on encara hi te molte feina per acabar.

De moment, i si m´es permé un  afegit, en Peo cal que estigui molt a l´aguait, perque aquí a Barcelona, mentrestant, ens ha arribat un immigrant, que no se si arrelará o no, però el que si es segur, es que es tracta d´una persona molt seriosa i que coneix molt be la seva feina, el Barça aquest any i al meu entendre, está jugant potser no tant maco com abans per d´una manera molt seria, i no m´extranyaria gents ni mica Pep, que el dia que vinguis, perque un dia o altre haurás de fer-ho, tot i sentint-t´ho molt per l´afecte que els socis barcelonistes et professem, podria passar que et fotessim un bon repás.

Josep Mª Carbonell i Vilar

MR.ALEX SALMON

No fa gaires dies, el primer ministre escocés va presentar el seu llibre blanc de l´independència, el titol del llibra es "Scotland´s future", i fa arribar al poble escocés, el que será el futur d´Escocia un cop independent, tot desde una visió que es recolsa en una realitat constatable, pero llogicament optimista i encoratjadora, una visió que vol animar al poble escocés a votar el"si" a la independència.

El Sr. Salmond, es un politic d´aquells que mereix ser llegit, el Regne Unit es un poble amb una alta tradició democràtica, que ha donar grans figures del mon politic, doncs be, en aquest moment el Sr. Salmond es considerat el millor politic de tota la Gran Bretanya, el seu pensament, tot i sent el propi d´un nacionalista, que posa per devant de tot al seu poble, ha de ser escoltat i sempre tingut en compte.

Diuen que el Sr. Salmond esta molt ben relacionat amb el nacionalisme català, en consequència, dono per segur que el nostre Govern coneix perfectament la manera de veure les coses del primer ministre escocés. El President Mas quan sigui el moment de fer-ho també sabrá escriure el seu llibre blanc, un llibre que esvairà tots els dubtes e incerteses que el poble de Catalunya esta vivint en aquests moments, en les circumstàncies presents, aquí a Catalunya, tot el que es fa a Escocia es observat i sempre elogiat, el procés que es segueix al Regne unit fins arribar al referendum i a una posible independència es vist com un exemple a seguir.

De totes maneres, i ja que tanta atenció posem en tot lo que esta succeint a Escocia, i en lo que diu el seu primer ministre, hauriem de posar atenció en tots els seus punts de vista, no només em aquells que sembla que ens plaurien a cada un de nosaltres. El Sr. Salmond en el curs de les seves negociacions amb el Sr. Cameron, va demanar de manera insistent, una tercera opció per ser votada en el referendum, lo que ells en diuen la "devolution", una opció que molts aquí, entre ells jo mateix, demanem, Hisenda pròpia, recaptar tots els impostos que paguen els catalans, tots, i fer arribar al Estat Espanyoluna compensació econòmica sistema basc, El Sr. Cameron es va oposar a negociar aquesta tercera opció, i segons diu el Sr. Salmond, al seu entendre es va equivocar, perque aquesta tercera opció hagués estat votada per molts escocesos, els que volen una autonomia plena sense sortir del Regne Unit, amb el mateix cap d´Estat,  la Regna d´Anglaterra, la mateixa moneda, i sense sortir de l´unió Euroipea.

No es la primera vegada en la que a través dels meus articles, defenso aquesta tercera opció per Catalunya, encara que també comprenc, que portará el seu temps concretar-ho tot, perque en el supost que s´accepti una soberania financera per Catalunya, cal estudiar com quedarien els finançaments de les altres setze comunitats espanyoles, potser es aquí on te quelcom a veure l´estat federal que proposen el Sr. Rubalcaba i el Sr. Navarro, i potser també es a partir d´aquí que el Sr. Rajoi ja comença a acceptar una reforma constitucional consensuada per tots els espanyols.

Hem de seguir llegint i escoltant tot el que diu el Sr. Salmond, i mentrestant, sense presses, anem resolent la nostre consulta de comú acord amb el Sr. Rajoi i el Sr. Rubalcaba, a tots aquells que veuen urgent arribar a una pregunta i a una data, que deixin passar les festes de Nadal, i fins i tot no seria extrany que haguessin de deixar passar les de la Setmana Santa.

Josep mª Carbonell i Vilaró

ELS MOTS ENCREUATS

Un cop llegit el diari que acostumo a comprar, sempre dedico una bona estona a resoldre els mots encreuats, es una costum, jo fins i tot diria que una bona costum, un bon ajut per millorar el llenguatge, i en ocasions, per coneixer o recordar alguna paraula en desús que fins i tot en ocasions es fa agradable recordar.

Aquest passat diumenge, l´escriptor i periodista Marius Serra, persona que apart d´escriure molt bons articles, es desde ja fa molt temps, el responsable dels mots encreuats en català, sdel diari que jo llegeixo i on ell hi escriu, ens demanava una paraula d´aquelles que el jovent d´avui en dia dificilment poden coneixer, i fins i tot a ell mateix per la seva edat, li ve una mica justet.

"Funcionari Municipal encarregat de vigilar algunas entrades de la ciutat com ara l´Hospitalet, deia el Sr. Serra, per interceptar l´entrada de certs peoductes no permesos, o be que estaban sotmesos al pagament de la taxa corresponent.

La respoosta era "BUROT", ewl burot era el funcionari que instal.lat en una rudimentaria caseta, anomenada el "Fielato", vigilava no només a l´Hospitalet Sr. Serra, tambe altres entrades de Barcelona, jopersonalment era un nen molt petit, pero en recordo una que estaba al voltant de la Plaça de les Glories.

Repeteixo que jo era un nen petit i amb els meus pares viviem molt aprop d´aquest fielato de la Plaça de les Glories, estem parlant de mes de seixanta anys enrere, i just en aquest fielato i treballava un oncle meu, el qual tot i buscant feina, se li va presentar aqusta opció per entrar a l´Ajuntament de Barcelona, i la va acceptar, la meva mare quan sortia a comprar, en ocasions em deixava una estona amb ell perque li fes una mica de companyia, i es que la feina del burot era molt aburrida, aquell oncle meu ja fa molts anys trespassat, i jo ens estimavem molt.

Després de molts anys de treballar a l´Ajuntament, la seva dedicació, i les seves bones prestacions, el varen portar a ocupar dins de l´Ajuntament, un carreg certament de força responsabilitat, dins del departament de "obres particulars", era aquella, la època en la que La Caixa, a través de la seva immobiliaria, edificava habitatges de renda limitada, dins de la ciutat i de molt bona qualitat, que eren molt buscats, per tot el jovent que ens voliem casar, moltes parelles es varen poder casar gracies a aquells pisos de La Caixa, que a mes a mes eren força assequibles per la gent jove que començava, el lloguer era de 2.880.- Ptas, pere ac onseguirne un, en ocasions feia falta tenir alguna bona recomenació, i jo la tenia, tenia un tiet ben situat al departament de obres particulars de l´Ajuntament de Barcelona, i obviament ben relacionat amb l´inmobiliaria de "La Caixa".

Avui en dia, i després de quaranta i tres anys, ja no paguem les 2.880.- Ptas, però seguim vivint en el mateix pis, al barri barceloní de Sant Andreu.

Aquest d´avui, no ha estat el meu article habitual, però aixis, de manera espotanea i ajudat per en Marius Serra, he volgut fer arribar un entranyable record i homenatge, a tots els burots, si es que encara en queda algún, al meu estimat oncle que al cel sigui, i a la immobiliaria de la Caixa i a la seva Obra Social que tant va ajudar en aquells anys perque moltes parelles joves es poguessin casar.

Josep mª Carbonell i Vilaró

APROBAREM AL SEPTEMBRE

No fa gaires dies, estaba buscant dins de la programació televisiva que ve inclosa en el diari, alguna cosa que poder veure després de sopar, a casa, el nostre canal es obviament TV3, encara que darrerament també dedico alguna estona al canal TV8, però en aquesta ocasió tot buscant, vareig trovar dins de la programació de TV2, una película que sense ser cap cosa de l´altre mon, per tots els que ja estem al voltant de la meva edat, ens transporta amb tot el seu contingut inherent, el que varen representar aquells anys de la transició política, a viure trenta i cinc anys enrere, quan encara teniem uns edat en la que tot eren il.lusions i projectes, tant a nivell personal, com per tot lo que feia respecte a les llibertats piolítiques i socials a nivell d´Estat, aixís com per la consolidació del fet català, de la seva cultura, del seu potencial economic, del seu paper com a nació dins de l´estat espanyol i dins d´Europa.

L´argument de la película, de la que oblidava dir el seu nom, es deia "Asignatura pendiente", ens porta a viurela relació d´una parella, que ja en aquells anys setanta, no tenen ben resoltes les seves relacions afectives, al retrovar-se, després de molts anys, volen probar de trovar la felicitat tots dos plegats, en un moment d´aquells, on en tots els ordres de la vida, es donava l´ansia i l´anhel, d´esborrar tot el passat i començar a viure un altre vida, partint del no res fins a tot alló que sempre haviem estat esperant.

Eren els darrers anys del franquisme, encara en aquells moments, amb molts presos politics a les presons, mentres la gent pel carrer s´escarrassava, demanant llibertat, amnistia i Estatut d´autonomía.

La parella protagonista en questió, després d´un temps de relació personal, i en el cas d´ell, de lluita per donar un tomb a tota  quella situació política, que ja es feia eterna i descoratjadora, arriven a la conclusió de que tot lo que han viscut aquells dies, ha estat un intent fracassat de començar de nou, i que en definitiva com diu el titol de la película, encara els queden "asignaturas pendents"

Un cop acabada la película, es va establir un col.loqui, entre els dos prptagionistes, en José Sacristan i la Fiorela Faltoiano, amb el director J.L. Garci i la conductora del programa, la Sra. Guillen Cuervo, es va parlar de la película, del seu rodatge, i de les vivències que es varen viure mentres el feien, es va parlar també de lo que era la vida i la societat espanyola en aquells moments, i en algún moment del col.loqui, fins i tot varen aflorar les emocions, llogic, al evocar tot el que va succeir en aquells darrers anys dels setanta, emocions, que les quatre persones que estaven al devant de la càmara, varen conseguir traslladar, a molts dels que com simples espectadors, estavem veient la televisió.

Abans d´acabar, la Fiorela Faltoiano, gran actriu, jo diria que una gran dama del cine i el teatre espanyols, env recordar que estava a punt d´acabar les seves memòries, penso jo, que de manera prematura, perqué dins de le seve vida, dona l´impresió que encara li han d´arribar moltes vivències per poder narrar, però diu que fins i tot ja te decidit el titol del llibre, es dirá "Aprobaré en Septiembre".

Un cop acabat el programa, vareig seguir assegut al devant de la tele,pensant en la película, en tot el que varen representar aquells anys, per tota la gent que els varem viure, i llogicament també vareig pensar en tot el que ha vingut després.

S´em va fer una mica tard, però vareig arribar a les meves conclusions, després dels trenta i cinc anys que hem viscut en democràcia, ja no hauriem de tenir asignatures pendents d´aprobar, no ens hauria de caldre esperar que arrivés el nostre Septembre per poder aprobar.

La vida, tota, la nostre personal i la de tothom en general, es una continuitat de tenir que fer front a examens, una vegas s´aproba i altres es suspen, però els que en el moment de la transició, voltavem els trenta, i això vol dir que ara ja ens acostem als setanta, ja no hauriem de tenir asignatures pendents de ser aprobades, el que si sempre s´ha de fer, es no defugir de l´oportunitat de millorar nota, per millorar nota si que mereix fer front a un "examen de Septembre"

Els catalans ja portem m olts anys aprobant asignatures i fins i tot  millorant nota, ara ja es el moment de que ho faci la societat espanyola en tot el seu conjunt, o si mes no que crei les condicions perque els catalans poguem seguir millorant resultats, de lo contrari es trovará en una situació de "suspens" es a dir de fracás absolut.

Josep mª Carbonell i Vilaró

LA RIBERA, UN BARRI DE BARCELONA

Els meus avis sempre havien viscut al carrer Comerç, tocant a la plaçeta del Comerç, allá es on el meu pare i els oncles varen neixer, i allá es on jo vareig passar moltes estones de la meva infantesa, just en aquest indret, es on també i radicava el negoci de la familia i on jo hi vaig esta treballant fins fa pocs anys, quan em vareig jubilar al coplkir els seixanta cinc anys.

Es un barri amb un passat gloriós, l´exposició del 1.888, el Parc de la Ciutadella amb tots els seus palaus, l´Arc del Triomf, El Born, l´estació de França, i al voltant de tot això una gran activitat de negoci.

El curs de la vida fa que tot pateixi canvis i a la vegada alteri la funcionalitat de moltes instal.lacions, el mercat de fruites i verdures ja no hi es, però recentment l´edifici del Born s´ha reformat, i conservant i millorant l´arquitectura de l´edifici, se li ha trovat la manera de que com a instal.lació cultural, pogui recordar els origens de Barcelona i del barri de la Ribera.

Al voltant de´l Born, ja no hi pots trovar transportistes, ni bodegues on poguer fer un café de bon matí, però la dinàmica del barri ha originat altres sortides, dins del camp de la moda o de la restauració, que fan que tot aquell entorn  resulti atractiu per tota la gent que el visita, generant aixís a la vegada, una font d´activitat i de negoci que ha mantingut la vitalitat de tot l´entorn.

No totes les instal.lacions, del barri, d´una manera o altre, hereves d´aquella exposició de l´any 1.988, han tingut la mateixa sort, i avui si m´he posat a escriure, ha estat per parlar d´aquell Museu de Belles Arts, que recent acabada la guerra civil, jo ja no els vaig poguer veure, perque sense saber la raó, va ser enderrocat, era una estructura de ferro com la del Born, el ferro en aquella època escassejava i es pagava a molt bon preu, varen ser molt els anys durant els cuals els vailets del barri al sortir del col.legi, jugavem al futbol en aquell immens solar que va quedar després de l´enderroc.

Dins dels anys seixanta es va començár a construir el que fins fa poc ha sigut l´edifici dels Jutjats Municipals, un cop edificat va estar uns quans anys sense funcionar, fins que al final dels setanta o comenáment dels vuitanta no ho recordo exactament va començar a ser operatiu.

En el curs d´aquests trenta o quaranta anys, els Jutjats, que no oblidem ocupaven la illa entre el carrer Comerç i el Passeig de Pujades per una banad i per l´altre desde el Passeig Picasso fins el Passeig Lluis Companys, han estat un altre font d´activitat per tot aquell sector, al voltant del Arc del Triomf i del Parc de la Ciutadella, era molta la gent que treballava i circulava per tot aquell entorn.

La popsada en funcionament de la Ciutat de la Justicia de l´Hospitalet, ha portat com a consequència, el tancament dels Jutjats del carrer Comerç, la pregunta que ara ens fem, els que ja tenim una edat, es clar, es si tornarem a veure un altre enderrocament, en aquell mateix solar on jo jugava al futbol al costat d les restes del Museu de Belles Arts.

Ignoro si ja han pensat quina aplicació es vol donar a tot aquell enorme edifici, si encara no ho han fet, caldría que si donessin una mica d´urgència, perque mentrestant aquell sector del barri ha quedat mort, am prou feines s´hi veuen vianants pel carrer, només botigues tancades, fins i tot els xinesos que s´hi havien instal.lat estan abandonant el barri.

Dic tot això, perque la setmana passada, vareig anar a fer una volta pñer tot aquell barri de la meva infantesa, feia tres o quatre anys que no m´hi apropavam,  i al veure tot aquell enorme edifici, vuit, amb les portes i finestres tancades amb rajoles a fi d´evitar l´ñ entrada dels okupes, vareig marxar francament deprimit.

Per favor, no l´enderroqueu, avui en dia la canalla ja no juga al futbol pel carrer, i per altre banda, les coses no están per malbaratar instal-lacions encara en bon estat, i que poden donar algun que altre bon servei.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

EL ULTIMO PASO

Es evidente y se está constatando dia a dia, que en algunos medios de información españoles, todo hay que decirlo, no todos, unos pocos, así como en muchos sectores del espectro político, una especie de animadversión, de recelo, de enfrentamiento, no se a ciencia cierta cual de estos sentimientos es el mas generalizado, hacia todo lo que Catalunya y el hecho catalan representan.

Reparen en que he hecho hincapié hablando de unos pocos, no de todos, y digo esto con un buen conocimiento de causa, son muchos años, mas de cuarenta, trabajando, negociando y relacionándome con amplios sectores del mundo empresarial y del negocio de toda España, conocimiento que también hago extensivo, a la mayoria de sectores de la población con los que he tenido ocvasión de compartir toda clase de vivencias, nunca he notado una sensación de enfrentamiento, de menosprecio ni de falta de respeto, puedo asegurar porque así es, que siempre se me ha escuchado y respetado, y han sido muchas las ocasiones en las que hasta se me ha consultado y pedido mi opinión, en aspectyos del trabajo de incierta resolución.

Lo que frcuentemente he notado, es un temor, un recelo hacia el hecho de que llegue un dia, en el que la singularidad del hecho catalán, por su cultura, su lengua, sus tradiciones, sus constumbre y su manera de ser, evidentemente está aquí, lleve al pueblo catalán, a seguir el curso de su existéncia, independientemente y fuera de España, no es enfrentamiento ni odio, es el temor a que esto pueda suceder, y es por esto, por lo que siempre y ya de antiguo, España ha tratado de comprometer de manera decidida, con verdadera vocación de solidaridad y de servicio, a Catalunya con todo el conjunto del pueblo español.

Sin ir demasiado lejos, solo remontándonos al periodo democrático que estamos viviendo en la actualidad, podríamos recordar, las tentativas del Partido Socialista, intentando incorporar a algún nacionalista catalán, en el Gobierno Central, el Presidente Pujol siempre se mostró reacio a dar este paso, y el proyecto no prosperó.

Unos años mas tarde y ya gobernando el Partido Popular, vivimos una muy buena relación entre el Gobierno del Sr. Aznar y el del Sr. Pujol, volviendo a lo que decíamos al principio de este artículo, el Sr. Aznar escuchaba y atendía muchas de las iniciativas que el Sr. Pujol le hacia llegar, todavia recuerdo que atendiendo al requerimiento del Sr. Pujol en cuanto a la necesidad de reforzar la ayuda a las familias, el Sr. Aznar por iniciativa propia, dispuso que las madres trabajadoras, percibiesen la cantidad de 100 Euros mensualmente por cada hijo menor de tres años, esta es una ayuda, que en la actualidad sigue llegando a pesar de los recortes habidos, todos lo sabemos, porque la mayoria tenemos hijas y nietos.

Ya dentro de la segunda legislatura del Sr. Aznar, en Convergéncia, ya preocupaba sobre manera la situación del mercado laboral y la tasa de paro estrutural que ya en aquella época se sufría, en consequencia y al parecer, se hicieron llegar al Sr. Aznar, iniciativas que puediesen redundar en un mejor tratamiento del mundo del trabajo, el Sr. Aznar, al parecer, y logicamente después de haber considerado el proyecto, le hizo llegar al Sr. Pujol, su deseo de que Convergència entrase en el Gobierno,a fin de poner en marcha las iniciativas aconsejadas.

El Sr. Pujol una vez mas, rechazó la propuesta, el Gobierno Aznar intentó con urgéncia y a destiempo tomar medidas, que acabaron con aquel "decretazo" que propició la huelga general, y luego llegó la invasión del Irak, posteriormente el Partido Popular perdió unas elecciones que nunca debió perder, y las inciativas que en materia de trabajo, en su dia presentó Convergència, todavia deben estar cerradas en algún cajón, de algún despacho del Palacio de la Moncloa, o del Ministerio del Trabajo.

Francamente, ignoro si el Sr. Mas resultaria mas accesible que el Sr. Pujol delante de iniciativas de este calado, pero lo que si es cierto, es que entre los que auspiciaron aquellos cambios en el ordenamiento laboral, todavia hay quien esta esperando que de una manera u otra puedan fructificar.

No seria de extrañar, que tanto el Sr. Rajoi como el Sr. Rubalcaba y todo su entorno, agradeciesen, este reforzar, el compromiso de Catalanya con el conjunto de la política española.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

DE PEUS A TERRA

La majoria de dies, tot just acabant de dinar, començen els programes informatius de la televisió, es aquell el moment en el que acostumo a prendre seient en el sofà just al devant de l´aparell de televisió, per seguir les darreres informacions, també en ocasions m´acostuma a passar que invait per la somnolència del dinar, acabo fent una dormideta.

No se quin dia era de la setmana passada, en el que seguint aquest ritual, s´em varen apareixer a la pantalla de la tele, uns operaris que estaban montant unes urnes de plastic, com les que normalment hi han als col.legis electorals els dies d´eleccions.

El presentador informava, que estractava dels preparatius per dur a terme la consulta, a la que sembla ser que será convocat el poble català en el curs del proper any 2.014, el presentador em sembla també recordar, que feia esment de la xifra presupuestada per les despeses de la consulta, amb carreg al presupost de la Generalitat, una xifra que no recordo exactament però que pujava al voltatnt dels 1.500 mil.lions d´euros, això si que ho tinc present.

Posats a seguir donant informació al respecte, s´anunciava que en aquesta ocasió, la població censada disposaria de dos dies per poder anar a votar, cosa que també es podria fer per correu electronic, disposant d´una setmana per fer-ho.

Arribat an aquest punt em vareig despertar, no tenia ben clar que havia passat en el curs d´aquells ultims deu minuts, havia estat tot plegat un somni?, havia estat escoltant el que deien per la tele? s´havia d´entendre que els de Madrid havien ja donat el seu vist i plau a la celebració de la consulta?. la meva senyora que havia estat tota l´estona asseguda a la butaca del meu costat, i que després de dinar no s´acostuma a dormir, em va fer un resum de tot el que s´havia informat, no havia estat un somni, tot havia sigut un fet real, el que no em va poder assegurar es que desde Madrid haguessin donat el seu vist i plau, això no ho recordava.

Posats a parlar de fets reals, pñerque no baixem al món de la realitat, les urnes de les anteriors eleccions ja no serveixen?, es varen llençar?, conve que en aquesta ocasió siguin mes grosses o mes petites? resumint, perque cal fer-ne de noves?. es urgent a un any vista per lo baix, tenir informada a la població, sobretot a la que esta passant moments dificils, de que ens gastarem 1.500 mil.lions d´euros per fer la consulta.

Perque en aquesta ocasió s´han de fer les coses diferent?, si la gent vol anar a votar, si es realment conscient de l´importància que te el fet de fer-ho, anirà al col.legi electoral i votará, tanmt si te un dia per fer-ho com si te tota la setmana, i la majoria es sentirán mes tranquils si dipositen personalment una papereta dins de l´urna, perque poden pensar que els aparells electronics en ocasions s´espatllen.

Seguint en el mon de la realitat, jo francament em veia vivint una jornada electoral com totes, amb els col.legis overts desde les vuit del matí fins a les vuit del capvespre, em veia fent cua al devant d´una mesa electoral, una mesa am el seu President i els dos Vocals tots ells designats per la Conselleria de l´interior, i també amb els interventors dels diferents partits a fi de guarantir la legalitat del procés.

Després, i això ja es una opció personal, em veia tractant de decidir quina papereta era la escollida, eren tres, les paperetes, una amb el "si al Estat propi", un altre amb "el si al status actual" i la tercera optant per uhna soberania fiscal, concert economic, hisenda propia, etc.

Prtocurem fer les coses be, segur que será aixís, però de totes maneres, voldria recordar un fet que va tenir lloc uns mesos enrere, entrevistat en un canal de televisió un Conseller de la Generalitat, aquest deia, "ja se sap que quan un Govern convoca una consulta, es amb l´intenció de guanyarla", jo això m´ho miro diferent Conseller, aquesta consulta de la que estem parlant, no es presenta ni per guanyar ni per perdre res, només es presenta perque el poble de català pogui expressar quina Catalunya vol, per ells i per els seus fills, a partir d´aquest moment.

Hi haurá molts debats, hi haurá també una campanya, tothom llogicament defenserá la seva opció, però sobretot, procurem que la fal.lera per guanyar, no ens porti a cometre excessius errors.

Josep mª Carbonell i Vilaró

ELS MIRACLES ALEMANYS

En el curs dels anys seixanta, jo ja treballava, varen ser aquells uns anys dificils, per poder treballar i fins i tot per poder subsistir, feia falta fer autentics miracles, recordo perfectament, les condicions, en les que tallers i empreses en general, ens veiem obligats a treballar, carencia de maquinaria, de instalacions apropiades, e inclus de materia prima, i aixis amb tots aquests condicionants, encara es construia maquinaria i bens d´equip, tecnologicament mes que satisfactoris.

Poca anys abans, dins dels cinquanta, arribo a recordar com el m eu pare o el meu oncle, sortien amb una furgoneta direcció Madrid, allá compraven tota la ferralla que podien, donat que en aquells indrets sembla ser que no els era d´utilitat, si mes no amb la mateixa urgència que a Catalunya. Un cop a Barcelona, després de sortejar els controls duaners que operaven a l´entrada de la ciutat, aquella ferralla es fonia en el nostre taller i es transformava en perfil de ferro, apte per poder ser treballat, aquest va ser i aixís es va desenvolupar, el "miracle català", miracle del que no s´ha fet excessiu ressó.

El miracle que si estaba en boca de mig món, era el "miracle alemany", aquest si que sempre ha merescut un general reconeixement.

Acabada la segoa guerra mundial, els alemanys amb l´ajut dels EE. UU., vareniniciar la seva reconstrucció, va ser un gran esforç, jus es reconeixer-ho, però també es cert que varen comptar amb ajuts, un ajut amb el que aquí, nosaltres els catalans no varem poder comptar, aquest i explicat aixís per sobre va ser el nostre "miracle català".

Amb el curs dels anys, els alemanys, segueixen en opinió de molts, fent els seus miracles, certament pot semblar un miracle, el fet de que men tres tot Europa ha estat sumida en una profunda recessió, ells han pogut mantenir la seva economia sanejada, amb un bon marge de financçament, i amb tasses de creixement molt superiors a les del seu entorn.

L´origen d´aquest "miracle alemany" es va donar al començament dels an ys 2.000, governat el país per el socialista Schroeder, els alemanys van dur a terme una política de sanejament i d´ajustos presupuestaris, que els varen permetre afrontar la crisi posterior, en millors condicions que els seus socis europeus.

Es opinió generalitzada, que els alemanys varen fer en aquell moment uns grans sacrificis, els que era obligat fer, els altres paisos del seu entorn, no els varem seguir, quan les condicions eren les mes idonees per poder-ho fer, i ara en l´actualitat, ens veiem obligats a dur a terme una política d´ajustos i talls presupuestaris, que estan posant en perill el manteniment del nostre estat del benestar..

La gran pregunta que cau pel seu propi pes es, ¿perque les autoritats econòmiques europees en aquells moments, quan els alemnys varen iniciarla seva política d´ajustos, no varen conduir o fins i tot obligar a tots els altres paisos de l´Unió Europea, a dur a terme les mateixes mesures que els alemanys? en l´actualitat, cada dos per tres ns envien als senyors de negre per comprobar quina es la nostre situació, perque no ens estaven a sobre en aquells moments, quan hagués estat mes facil poder-ho fer.

Perdonin que insisteixi, però es que ja estic mes que tip dels miracles alemanys, com també del mal govern que hem sofert per part de les autoritats econòmiques europees.

Quan  els alemnys varen inciar la seva política d´ajustos, en uns moments de creixement generalitzat arreu del mon, en uns moments de bonança econòmica i optimisme potser fins i tot exagerats, resultava molt mes facil prendre mesures que podien resultar conflictives, que no en el moment en el que ens hem vist obligats a fer-ho nosaltres, amb una recessió generalitzada arreu del món i sobretot dins del nostre entorn,

Fent les coses en el moment en el que s´havien d´haver fet, a nosaltres també ens hagués estat mes facil fer miracles, ara, potser també ens en sortirem, i evidentment aquest si que será un gran "miracle" esperem que en aquesta ocasió ens sigui reconegut.

A tots ens agradaria que aquesta Unió Europea de la que formem part, ens oferís resultats satisfactoris, una vegada mes haig d´insistir en el fet de que al meu entendre, el balanç de l´actuació econòmica a Brusel.les es si mes no francament incert.

Josep mª Carbonell i Vilaró

NEGOCIACION O ENFRENTAMIENTOS

El proyecto político, que nos ha de conducir a llevar a cabo una consulta, en la que el pueblo de Catalunya ha de decidir, cual ha de ser su futuro político, sigue su curso, todos esperamos que las negociaciones, a las que el Presidente Rajoi se mostró recientemente bien dispuesto a mantener, puedan tener un próximo inicio.

Un buen inicio, y ya antes de empezar, a mi modo de ver no han tenido, porque con franqueza, como nacionalista catalan, me duele en el alma, leer, como así ha sucedido recientemente, que el Presidente Rajoi, hace referencia al cuidado que hay que tener con los nacionalismos exacerbados.

Ya son muchos los años transcurridos, desde el inicio del presente periodo democrático, en los que Catalunya, gobernada y liderada por nacionalistas catalanes, ha dado muestras de un apoyo incondicional, a favor del proyecto político español, desde el primer momento de la transición política, y posteriormente siempre bien dispuesta a prestar apoyos parlamentarios cuando le han sido requeridos.

Siempre, y en el momento presente también, nos hemos movido en el terreno de la legalidad, nunca el nacionalismo catalán ha dado muestras de violencia, que pudiesen poner en peligro una buena convivència entre Catalunya y el resto de España.

Supongo que el Presidente nos aclarará el real significado y a quien hace referència, al denunciar el peligro de los nacionalismos exacerbados.

Ya hace dias que estamos avisados, de un posible desembarque en Catalunya, de un buen numero de políticos representativos del Partido Popular, a fin de hacer llegar su voz, a toda esta mayoria silenciosa a la que hacen referéncia, cvosa que yo encuentro totalmente lógica, solo aconsejaria, no equivocar el discurso, el discurso del miedo no ha lugar, aquí en Catalunya este tipo de discurso ya nadie se lo cree ni lo escucha, procuren ser un  poco mas imaginativos.

Por lo que respecta a los negociadores catalanes, veo la necesidad de que se sienten en la mesa de negociación con los números muy bien hechos, porque esta negociación nos ha de llevar a mi entender, a hacer un análisis, de lo que ha sido la economía española, comunidad por comunidad, en estos últimos treinta y cinco años, que nos lleve a una reforma en profundidad del Estado de las Autonomias, y que confiera a cada Comunidad, el tratamiento específico que se requiera, para su buen funcionamiento y el de todo el conjunto del Estado.

En definitiva, negociación, mucha negociación, nada de enfrentamientos, como muy bien decia en el curso de la pasada semana el Sr. Almunia, el Sr. Almunia no comprende, como a estas horas, todavia no se han sentado en una mesa de trabajo, con proyectos bien definidos, la Generalitat y el Gobierno Central, tenga el convencimiento de que pronto lo harán Sr. Almunia, como mienbro del Consejo Europeo y como español, comprendo la preocupación que le debe embargar.

Josep mª Carbonell i Vilaró

PENDENTS DE LA MODA

Pocs dies enrere, tot baixant per l´escala de bon matí, em vareig trovar amb una veina que sortia de l´ascensor, jo, l´ascensor donat que visc en un primer pis, només l´agafo en comptades ocasions, no m´agrada tenir que improvisar una conversa intrascendent, tot plegat per parlar del temps que fa o de la neteja de l´escala, soc una d´aquelles persones a les que només els hi agrada parlar, quan tenen alguna cosa que comunicar, i sempre en el  moment i situació propícies per fer-ho.

La veina amb la que vaig coincidir, després de saludar-la i de interesar-me per l´estat de la seva familia, ja que feia força temps que no els veia, li vareig obrir la porta i em vareig acomiadar sense mes comentaris, es una senyora de mitjana edat, que sempre acostuma a presentar un bon aspecte, ben vestida, ben pentinada, fins i tot ben maquillada, no se com dir-ho, una senyora d´aquelles que encara es fa mirar, de totes maneres en aquesta ocasió, després d´acomiadar-me, vareig pernsar, aquesta noia, perque tot sigui dit, a les senyores de cinquanta o seixanta anys jo encara les tracto de noies, li notes alguna cosa, no es trova de gust,potser es que ha tingut algún problema de salut, o potser el marit no li fa bondat, ves a saber, val mes no pensar-hi, perque de problemes tots tenim els nostres.

Al arribar a casa, al migdia, li vareig comentar a la meva dona, m´he trovat amb la veina del tercer, i la he notada diferent, com si no es trovés be, trovar-se be, si que es trova, em va contestar, el que li passa es que va tenir una lesió en el turmell i el metge li va aconsellar que no es posés sabates de taló alt, i això de sortir al carrer amb sabates planes segons amb va dir, nio la deixa trovar-se gens d´agust.

Tot lo dit, ens porta a tornar parlar de la moda, les sabates amb el taló alt, com mes alt millor, a la dona l´afavoreixen, sembla mentira, però de portar sabata plana o sabata amb un bon taló, l,´aspecte de la dona es un altre molt mes atractiu.

Sembla que caminar amb aquells talons tan alts ha de resultar dificil, però això com tot, es una cosa a la que només cal acostumar´s-hi, un altres aspecte que cal considerar, es que a les noies que son baixetes, uns bons talons els enxampla elventall de possibilitats a l´hora de trovar parella, perque encara avui en dia, hi ha molts homes i dones, que tot el que saben fer es prendre mides, deixant de banda altres aspectes de la persona obviament mes a considerar.

Les noies que ja son altes sense necesitat de talóns, tampoc els fa res seguir la corrent de la moda, es evident que en aquest cas, es tracta de dones d´aquelles, que quan surten pel carrer, tothom i posa atenció,sempre hi han hagut homes i avui en dia cada vegada mes, als que no els ha fet res, portar agafada de braçét a una dona que cridi força l´atenció, es ben cert alló que diuen, es millor tenir que desitjar, o alló altre, el que no les pot tenir es perque diu que son vedes.

Encara hi ha homes que tenet algún complexe per lo que fa referència a l´alçada de la seva parella, es coneixen casos de senyors certament importants, que es fan preparar sabates especials amb la sola ben gruixuda per poder arribar-hi be.

Jo personalment, acxonsellaria a la dona, que es vesteixi, que es calci, que es pentini i que es pinti, de manera que ella mateixa es trovi de gust i força atractiva, l´aspecte personal temabé compte i molt, a efectes de poder desenvolupar una vida profesional.

No es pensin que m´he oblidat de la política, un dia o altre tornarem a parlar de l´hisenda catalana, del deficit i del concert fiscals, no sigui cas que els que estan romiant quina ha de ser la pregunta, deixin de banda l´aspecte que preocupa al porcentatge mes important de catalans "els calés"

Una persona, una empresa, una familia, un  poble, se senten independents, quan amb la riquesa que generen amb el seu esforç, ni ha de mantenir a dingú ni li cal tampoc tenir que refiar-se de dingú, a tota aquesta gran majoria de gent que pensem aixís, nbo sen´s pot ometre, perque del contrari, els uns no aniran a votar i els altres votaran en blanc, iu a partir d´aquí pensar amb alló que deia en Tarradellas, nomnés hi ha una cosa que un politic no pot fer, "el ridicul".

Josep Mª Carbonell i Vilaró

TORNEM-HI

Al dia d´avui, ja tot esta entrant en aquell terreny que diriem de la normalitat, els espais habituals dins de la programació de les nostres televisions, els articulistes mes llegits, fent-nos arribar els seus comentaris, i en el mon de la política, tots pendents de la Diada i de la correspondència que mantenen el Sr. Rajoi i el Sr. Mas.

Aquesta mateixa setmana la Generalitat i el Ministeri del Foment varen signar un acord de inversió perque el transport ferroviari pogui donar servei al port de Barcelona, francament, vareig veure al Sr. Mas en bona disposició per llegir i per escoltar.

Voldria fer unes poques consideracions com a resum de lo que ha estat aquest estiu, si mes no com a portanveu de tota aquella gent que no surt massa de viatge, i que per tant en el curs del mes d´Agost segueix llegint el diari, veient la televisió i escoltant la radio, entre altres coses per descomptat, perque no tot s´acaba amb l´informació que et fan arribar els mitjans de comunicació. En primer lloc em pregunto a que deu respondre el mutis que ens ha fet l´oncle "baixamar", suposo que an aquest personatge li deu passar quelcom semblant a lo que em passa a mi mateix, que em arribat a un punt que ja no sabem que dir i potser que fins i tot ja ens fa una mica de por de parlar, estic segur que el proper estiu tornará a fer-ho i també que arribat aquell moment valdrá la pena tornar-lo a llegir.

Al arribar les vacances, molts articulistes habituals, es prenen uns dies de merescut repós, perqué llegir, escriure, i fins i tot pensar son activitats que tambe requereixen un esforç, i quan això es dona, apareixen en els diaris, suplències francament interesants, son moltes les ocasions en les que hem gaudit del treball televisiu de la Gloria Serra, bona profesional del periodisme, però de la que no habia mai tingut ocasió de llegir un article seu, aquest estiu he tingut l´oportunitat de fer-ho, i francament m´agradaria poder seguir-ho fent, el seu escriure resulta tan atractiu com  la seva perfecta dicció tant en català com en castellà.

Parlant d´articulistes ocasionals, em ve a la memòria, el cas d´una senyora, la Martina Klein, model profesional de gran prestigi en el mon de la moda i la publicitat, però que a la vegada temps enrere, escribia en el diari que jo acostumo a llegir, uns articles molt macos, que donaven gust de llegir, amb un llenguatge facil i entenedor, que feia arribar el contingut de l´article amb tota la seva profunditat, la Martina Klein apart d´haber arrivat a lo mes alt dins de la seva feina, i apart també de ser una dona d´una bellesa fora de lo comú, escribia molt be, se la trova a faltar.

L´altre tema de l´estiu que debem a l´admirat periodista Sergi Pamies, es el de l´escot femení, no se si acabar aquí aquest article, o embolicar-me amb lo del escot, em sembla que valdrá mes deixar-ho per un altre dia, perque ens allargariem molt, l´aspecte de la dona, l´aspecte de l´home, com ens mirem els uns amb els altres, i el que volen dir aquestes mirades, i quina reposta esperen, son questions que mereixen ser tractades amb profunditat i fins i tot amb molta seriositat.

De totes manera no hem puc estar de dir alguna cosa, perque tampoc cal donar tanta trascendència a un fet tan normal com aquest, que al meu entendre no hauria ni de donar lloc a parlar-ne.

Si les anades i tornades de la moda ho entenen aixís, la meva opinió es que a les dones que s´ho poden permetre, un bon escot, fins i tot encara que sigui una mica atrevit, les afavoreix, en el ben entés de que l´escot, es un aspecte mes dins dels atractius que ujna dona pot oferir, i es aquest conjunt d´atractius, el que fa que una dona sigui  mirada, l´escot de manera aillada i per si sol, accepto que pogui cridar l´atenció, però mai despertará l´admiració dels homes.

Mirar-se una dona, es un fet que s´ha donat sempre, i no cal donar-hi mes voltes, antigament les dones quan s´adonaven de que eren mirades, apartaven la mirada i fins i tot mostraven un cert rubor, avui en dia les coses com en tots els ordres de la vida han canviat, i quan una dona es sent observada, segons qui sigui l´admirador, la mirada la torna, i fins i tot l´aguanta, i a partir d´aquí, te que ser l´home si esta en condicions de poder-ho fer, el que te que donar un pas endevant.

Tot aixís de sencill, en les relacions entre un home i una dona, no hi ha res que hagi d´avergonyir, que provoqui rubor, ni cap sufocació, tot es confesable, això si, sempre que s´estigui en con dicions de fer front al repte, perque moltes vegades aquesta es la mare dels ous, saber fer front al repte, sense saltar per sobre de cap ratlle vermella.

Josep Mª Carbonell i ¨Vilaró

30 DIES PASSEN VOLANT

Això es lo que s´acostuma a dir, i es veritat, un mes passa volant, però no nomes pel fet de que l´estiu sigui aquella època de l´any en la que la gent acostuma a viatjar, a gaudir de la companyia de familia o amistats d´aquelles que no sempre tens ocasió de veure, també perque el dia es llarg, pots gaudí de lo que per mi es lo que mes em plau, la claror, el Sol, fins i tot jo m´he atrevit a viatjar a Londres sense agafar el paraigues, es per tot això que comprenc que per la majoria de gent el mes d´Agost sigui esperat, i que després passi volant.

Aquest mes d´Agost, efectivament penso que passará volant, però no només per tot lo dit anteriorment, passará volant, perque al arribar el final del mes de Juliol, han quedat pendents de resoldre, temes que per la seva trascendència, et fan pensar, alló que es diu et fan donar-hi voltes, i això que es una cosa que pot semblar rutinaria, si es fa amb la deguda seriositat s´emporta moltes hores del teu temps.

Jo personalment, quan arriba l´estiu, dedico moltes hores a pensar, a llegir, a escriure, també m´agrda fer alguna caminadeta, perque per altre banda, al arribar aquesta època de l´any, si mes no jo,trovo a faltar altres coses, que la resta de l´any ocuipen bona part del meu temps.

El futbol es trova a faltar, la vida política queda aturada, a la televisió la majoria d´espais queden posposats fins arribar al Septembre, als diaris la majoria d´articulistes fan vacances, no fa gaires anys, les cadenes de televisió, encara que els seus presentadors habituals marxessin de vacances, oferien als seus seguidors els mateixos programes, presentats per altres presentadors que feien la suplencia, donant aixís un bon servei als espectadors que no poden sortri de casa i es refien de la "tele".

En quan al diari que jo acostumo a llegir, si be que hi troves menys paper, segueis mereixent el dedeicar-hi cada dia una estoneta, espero aquest any tornar-me a retrovar, am les llargues i certament interesants aportacions del oncle "baixamar".

La temporada de futbol tot sigui dit, cada cop s´inicia mes aviat, fitxatges nous, entrenadors nous, partits amistosos, aquest any voldria fer esment de que en Pep Guardiola ja ens ha donat el primer disgust, esperem que sigui l´ultim, tinc el presentiment de que aquest xicot, ens fará patir molt, els alemanys son gent dificil.

Per lo que respecta al teatre i el cinema, l´estiu no es el millor moment per disfrutar de gaires novetats, potser una de les poques coses que pots gaudir, son les festes majors dels nostres pobles i barris, tot i que cada cop son mes austeres, els nostres Ajuntaments al devant de la situació present, es veuen obligats a ajustar molt be els seus pressupostos.

Lo mes aconsellable i a la vegada gratificant, es pensar en alguna cosa que també n´hi ha, i que enstrovarem a la tornada de vacances, a la crisi ja se li veu una mica de sortida, la tasa d´atur sembla que es comença a controlar, el Sr. Rajoi i el Sr. Mas esperem que tinguin alguna conversa, que impulsi de manera decidida, el procés soberanista català, la Diada de l´onze de Septembre, ens pot posar en el punt de sortida que aglutini tots els punts de vista i maneras de veure de futur català.

Ens queda un altre cosa per fer, pensar en que farem un cop superada la crisi, pensar en lo que farem un cop el President Rajoi i el Sr. Mas hagin arribat a un punt de trovada, que farem? pensem-hi, en el curs de tot el mes d´Agost tindrem temps per poder-ho fer, però això si, de manera decidida, perque trenta dies, els recordo un cop mes que passen volant.

Per lo que a mi respecta, desitjo molt bones vacances a tothom, que tothom recuperi forces, perque al arribar el Setembre, hi haurá molta feine pendent de fer.

Fins al Septembre

Josep Mª Carbonell i Vilaró

UNES VACANCES DISTRETES

Fent un repás dels darrers esdeveniments, arribarem a la conclusió de que en el curs del proper mes d´Agost, tindrem a considerar un grapat de temes, que podria ser ens ajudessin a escursar les vacances, en el sentit de que tindrem tantes coses en las que pensar, que sense donant´s-en compte ens trovarem dins d´un Septembre que pot resultar força xafogós.

No recordo ben be el dia que era, la questió es que va sortir per la tele, el Batlle de Barcelona en representació de C.I.U. asseverant que la seva Federació recolsaria una moció de censura al President Rajoi, sempre que els altres signants recolsessin el dret a celebrar la consulta soberanista que desde Catalunya es demana.

El Sr. Trias es un politic, que sempre ha acceptat els requeriments que desde el seu Partit li han arribat, i no només això, sino que a mes a mes sempre ho ha fet de manera eficient, lo que l´ha portat a la seva actual posició com Alcalde de Barcelona.

La política de Madrid es va acordar en el seu dia, que seria responsabilitat del Sr. Duran i Lleida, i aixís ha estat, l´endema de les manifestacións del Sr. Trias, el Sr. Duran deia, que C.I.,U. no signaria cap moció de censura i que lo que si faria es demanar al Sr. Rajoi, que dongués al congrés les degudes explicacions de tot lo que tenia relació en el cas Barcenas, no fei gaires dies que el mateix Sr. Duran li demanava al Sr. Rajoi que seduís al poble de Catalunya donant el seu vist i plau a la consulta. Aquesta ha estat sempre la manera de fer les coses desde C.I.U., i el que no acabo de comprendre es perque se li va demanar al Sr. Trias que digués el que va dir, i tampoc entenc perque ell va acceptar fer-ho aixís. En Xavier Trias ha arribat a un punt dins de la seva carrera política, en el que per la seva condició d´Alcalde de Barcelona, només ha de dir lo que ell vol dir i en el moment en el que li sembli que ho ha de dir.

El Sr. Rajoi per altre banda ha fet unes manifestacions, en las que diu que ell no te perque a sortir a donar resposta a qualsevol tema que li arribi de qualsevol malfector, sobretot com en aquest cas, en el que la persona en questió ja esta en mans de la justicia, segueis dient que la seva feina es, procurar mantenir, lo mes important, l´estabilitat política de la que en el present moment Espanya gaudeix.

Te tota la raó el Sr. Rajoi, només caldria que considerés un aspecte de la questió, l´estabilitat política no la perderá donant explicacions devant del Congrés, que tampoc pateixi per una possible moció de censura, no hi ha en aquest moment dins de la política espanyola, gaires forces polítiques amb les mans prou netes per poder-ho fer. La estabilitat política la pot perdre, i no es aquesta la primera vegada que ho dic, al carrer, això de sortir al carrer, la gent ja sap com s´ha de fer, tampoc es la primera vegada que recordo, que nomnéa al tombar la cantonada ja ens trovem el proper dia onze de Septrembre, preguem tots plegats a Deu Nostre Senyor, perque no es donin aldarulls que ens poguin portar a situacions irreversibles.

No vull acabar, sense dirigir-mea tots els comentaristes i analistes esportius, als que sel´s hi ha girat una mica de feina amb el cas Guardiola, en Pep Guardiola, cal que tothom ho tingui ben present, no es en aquest moment un home que es senti ofés, no esta enfadat ni resentit, el que realment succeeix es que esta molt nerviós, tinc la impresió de que ja comença a comprendre, que hagués hagut de deixar les coses tal com estaban, perrque la veritat es que estaban molt be, per ell, per l´entitat i per aquest soci que ja havia arribat al convenciment de que tenia el Barça que sempre habia estat somniant.

Afegit: vareig escriure aquest article el passat dia divui, encara no sabiem res de la recaiguda d´en Tito Vilanova, li faig arribar els meus desitjos d´una bona recuperació.

Josep mª Carbonell i Vilaró

PER NO PENSAR-HI MES

En ocasions, jo fins i tot diria que frequentment, et troves al devant d´incidències, que per poder resoldre-les has de prendre les teves decisions, decisions que serán teves, i que llogicament no sempre son compartides per la gent que t´envolta, tothom te dret a veure les coses segons la seva manera de pensar, però això si, el que sempre s´ha de peocurar, es que un cop ja has donat el pas, no tenir que pensar-hi mes, de lo contrari, si cada dos anys has de tornar a actualitzar l´estat de les coses, el que estas fent, es alló que jo en dic, passar-se la vida "fent els gegants".

Era el divendres al migdia, qwuan a casa varem notar, que l´instal.lació del aire acondicionat recientment instal.lada, tenie fuites d´aigua, ocasionat a l´efecte, certs deterioraments en el mobiliari anexe, un servidor, que es Perit Industrial, ho esmento perque ja no en deuen quedar gaires, va mirar de localitzar l´averia, i aixís va ser, en una de les canonades s´havia originat una fuita d´aigua, que gota a gota anava deteriorant la fusta de l´armari.

Tenia tres opcions, la primera, la mes radical, telefonar a l´instal.lador i doinat que encara tinc la factura pendent de pagament, fer-li saber que ja podia venir a retirar els aparells instal.lats, la segona opció consistia en obturar la fuita de la canonada, amb alg´-un dels productes industrials que el mercat ofereix, cap d´aquestes dues solucions em varen plaure, la primera excesivament radical, no s´adiu amb la meva manera habitual de fer les coses. La segona, era una solució d´aquelles per sortir del pas, sense gaire feina i sense tenir que esmerçar molt de temps per fer-la, però que no oferia excesives garanties de que fos una solució definitiva.

L´opció que si em va semblar definitiva, era canviar tota la canonada, fent això segur que ja no hi tindria que pensar-hi mes, i això es el que va fer aquest Perit Induistrial que això escriu, convenia tenir-ho tot enllestit el mateix divendres, perque el dissabte de bon matí teniem previst sortir cap a Palafrugell a veure la cantada d´habaneres, em vareig procurar una bona escala per poder-me enfilar, vareig fer-ho amb molt de compte,perque en ocasions presionat per les urgències i les presses en fer una cosa, pots caure en el perill de prendre mal.

El divendres a darrere hora l´aire acondicionat ja funcionava sense presentar cap incidència, en les degudes condicions, i el dissabte de bon matí ja sortiem a la carretera per assistir a la cantada d´habaneres, que cada any, els primers dies de Juliol es celebra a la platge del Port Bo de Calella.

Em feia molta il.lusió assistir a la cantada d´habaneres, perque no hi havia anat mai, desde que estic jubilat i tinc temps, faig coses que abans quan treballava ni feia ni hi pensava, perque quan es treballa, obviament tents altres coses al cap, el que sempre he procurat, es, ni abans ni ara, perdre el temps "fent els gegants".Dic això perque darrerament, el comportament que noto dins d´alguns sectors de la política catalana, em porta a pensar, que hi ha gent excesivament aficionada a perdre el temps "fent els gegants"

Josep Mª Carbonell i Vilaró

DE TANTO QUE TE QUIERO TE APUÑEO

Será esto? será est el tipo de sentimiento que nos une a los catalanes con el resto de españoles? Podria ser, porque por una parte me resisto a ponerme en lo peor, y por la otra es avidente, que tanto desde Catalunya como desde España, somos muchos los que entendemos, que tras muchos años de convivència, de vida en común superando dificultades, y todo ello a través de cuarenta años de dictadura, algo de positivo debe de haber quedado entre nosotros, los unos y los otros, que ayude a resolver cualquier tipo de entuerto que se produzca.

Insisto en que son muchos años de convivència, en el curso de los cuales se han  generado lazos entrañables,familiares, afectivos, o simplemente de relación, personalmente yo siempre insisto en la importancia de estos aspectos sentimentales que pienso nos unen, porque de no existir este nexo, dificilmente una relación puede llegar a tenet el final satisfactorio, que dificilmente se consigue poniendo en juego aspectos de la vida excesivamente mundanos o si queremos decirlo así superficiales.

En estos momento convulsos en los que vivimos, en los que Catalunya se cuestiona al parecer de una manera formal y deficitiva, cual ha de ser su futuro como pueblo y cual su encaje con el Estado Español dentro de la Unión Europea, un porcentaje de ciudadanos que se mueve alrededor del 50% parece que es partidario de la secesión, mientras el resto de la ciudadania, veríamos mejor otras soluciones de tipò económico e identitario, que hiciesen posible seguir nuestro destino junto al del resto de pueblos españoles, y quiero hacer hincapié, en que estos, los que así pensamos, no hemos perdido ni un minuto de nuestro tiempo echando cuentas, no es un tema en el que basicamente nos mueva solo el interés, simplemente lo que sucede es que llevar a Catalunya y a España al puinto de separar sus destinos, sabe mal, y este es el sentimiento que prevalece.

Desde España, y para convencernos de la conveniéncia de seguir unidos, por el momento solo se oyen referéncias a lo que podria ser una salida traumática de la Unión Europea, de las dificultades que encontraria Catalunya para reincorporarse a ella, de la perdida de nuestro estado del bienestar, de tener que afrontar un empobrecimiento de largo recorrido, yo diria personalmente que es mejor que no nos obliguen a echar cuentas, vale mas que no lo hagamos, porque si lo hacemos, se corre el riesgo de que muchos decidamos unirbnos al colectivo cada vez mas numeroso de partidarios de la independéncia de Catalunya.

Yo acosejaria de una vez por todas, olvidarnos de intereses y de legalidades que encorsetan nuestra relación y saber dar este "te quiero", por lo que eres, por lo que representas, por todo lo que has dado y has ofrecido a nuestra relación, y por lo que todavia eres capaz de dar y ofrecer.

Evidentemente es mas hermoso hablar de los sentimientos que deban unir a los pueblos, sin ataduras que encorseten y limiten las decisiones, que los ciudadanos quieran tomar en un m omento dado de su existéncia.No se puede fundamentar el exito o fracaso de una relación, en la rijidez de unos acuerdos establecidos y firmados por ambas partes, todos conocemos relaciones de pareja, que han perdurado felizmente en el curso de años y años de vida en común, sin haber cumplimentado ni firmado ningún documento.

De cuando en cuando, oyes o lees cosas que algo tienen que ver con este sentimiento que yo encuentro a faltar, una vez mas recordaré aquellas palabras del Presidente Rodriguez Zapatero "ha llegado el momento en el que España haha llegar a Catalunya el reconocimiento que merece", o aquellas otras del Presidente del Congreso Sr. Marín, al inicio de la sesión que debia dar luz verde al Estatut de Catalunya, "como dice Serrat, hoy puede ser un gran dia", o aquellas otras que recientemente salieron a la luz, en boca del Presidente Felipe Gonzalez "en su momento reconocimos el hecho catalan, pero luego no quisimos conocerlo".

Todas las mencionadas son voces socialistas, porqué desde el Partido Popular nadie da el paso, estoy seguro que alguien lo dará, porque en el fondo estoy convencido de que lo que nos pasaa catalanes y españoles, es aquello que un dia leí, no recuerdo cando ni donde "De tanto que te quiero te apuñeo".

Josep Mª Carbonell i Vilaró

GESTIO O IDENTITAT

L´Estat de les autonomies neix, perque basicament un parell de comunitats, aspiran a reforçar la seva identitat diferenciada dins del conjunt de l´Estat, Si algú no sap o no vol entendre que aquesta identitat diferenciada existeix, llavors no calia haver començat un procés que al dia d´avui i després de trenta i cinc anys, no només es trova encallat, sino que fins i tot dona signes de retrocés, de involució, diguem-ho d´una manera o d´un altre.

Sembla ser que el Govern central esta ultimant la presentació d´un projecte de llei, que regula i condiciona l´actuació de les delegacions comercials que una autonomia pogui tenir a l´extranger, per començar hauriem de dir que aquestes delegacions, son això, delegacions comercials, perque anomenar.les "embajadas autonòmiques", sona de manera propera al sarcasme, només amb ganes de buscar raons, i si a partir d´aquí es volen suprimir les esmentades delegacions, introduint-les dins de l´ambit de les Embaixades de l´Estat, arguint que amb l´estalvi originat podriem construir uns quans ambulatoris, mes que un sarcasme, el que es, es simplement alló que diem, voler-se´n enfotre del mort i del qui al vetlla.

Als catalans la broma tam,bé ens agrada quan es el moment de fer-la, però sempre fugint d´un sarcasme i d´una prepotència, que en ocasiuoins es doneni que no ajuden a mantenir un bon clima de relacions dins del coinjunt de l´Estat.

Sense apartar.nos del tema de les delegacions comercials, el que s´hauria d´evaluar es si donen un profit no només identitari sino el econiomic i comertcial que haurien de donar, suposo que el Govern català, quan sigui el moment de fer-ho, ja faran arribar aquesta informació, la meva impresió es que desde l´implantació d´aquestes oficines comercials, el comportament de les exportacions catalanes ha estat m,es que satisfactori, francament el que no se, es si això ha estat aixís, per l´ajut de les delegacions, per la bondat dels productes a exportar, o per la encomiable llabor de l´empresari català que ha comprés lo important que es avui en dia obrir les portes dels mercats extrangers.

Les delegacions al extranger, un cop fet l´estudi pertinent, s´ha de determinar si convé o no convé tenir-les, i en el cas de que no siguin profitosesm se´ls dona un altre orientació o fins i tot algunes d´elles es posen fora de servei, aixís de senzill, sense sarcasmes ni "conyetes" fora de lloc.

Dit lo anterior, també es ben cert que la presència de les delegacions catalanes al extranger, ajuden a fer arribar a tots els recons del mon, l´existencia de Catalunya com a nació, la seva realitat, la seva cultura, la seva llengua i les seves tradicions. Si això ultim que acabo d´escriure, es lo que molesta, si el que es tracta es d´eliminar la vesant identitaria, posant en detriment els objectius economics i comercials, llavors, en aquest cas s´esta fent un flac servei no només a Catalunya sino al conjunt de tot Espanya, perque no convé oblidar que Catalunya, tot i en les actuals circumstàncies, es un motor que arrossega activitat per tots els recons de l´Estat.

Sembla ser que el Govern central esta decidit a dur a terme una reforma administrativa en profunditat, aquest será el moment de decidir mantenir lo que ja funciona prou be i d´eliminar lo que s´entengui representa un llast per desenvolupament futur de tot l´Estat. Després de trenta cinc anys, ja ha arribat el moment de fer balanç, es evident que s´han  produit duplicitats administratives, fins i tot hi ha comunitats que s´han trovat amb un excés de resposabilitats de govern amb les que no hi contaven, potser perque tampoc havien tingut mai l´aspiració de governar-se. Es pot donar el cas de que alguna comunitat veuria amb bons ulls una recentralització de l´Estat, per saber-ho, només caldria fer referendums a totes les comunitats, no només a Catalunya i a partir d´aqui podria ser que tinguessim un millor criteri a l´hora de decidir si hem de seguir el mateix camí que varem iniciar trenta i cinc anys enrere.

Josep mª Carbonell i Vilaró

APROBAT O SUSPENS

Dins de la programació televisiva habitual de cada dia i en el curs dels matins, es pot veure una tertulia en la qu el conductor o en aquest cas la conductora, abans d´acomiadar-se pregunta als tertulians, aprobat o suspens? i els tertulians seguidament posen nota a unes actuacions o a uns esdeveniments que en el curs d´aquells dies han tingut lloc.

Donat que avui es un dia d´aquells on es presenten un grapat de temes per parlar, he decidit limitar-me a aprobar o suspendre sense fer masses comentaris, uns quans aspectes que al meu entendre mereixen encara que només sigui, ser esmentats i qualificats.

La ministresa d´afers socials, la Sra. Fatima Bañez, es persona llogicament sempre d´actualitat, com a consequència del carreg al que te fer front, suposo que deu tenir els seus partidaris, aixís con els seus detractors, pero aquests dies i sense entrar en el tema laboral, penso que es mereix no només un aprobat, sino un excel.lent, pel fet d´haber sabut en poques paraules i de manera molt subtil, aconsellar al Governadors del Banc d´Espanya, que es cuidés de casa seva, on si vol, ja hi te prou feina per fer.

Parlant del Governador del Banc d´Espanya, insisteixo en que no es el seu paper condicionar publicament la feina del departament del treball, però ja que ho fa, si mes no que posi molta cura en tot lo que diu, en el present moment, i al devant de la situació que viuen els col.lectius de gent menys afavorida, demanar que es rebaixi el salari minim interprofesional, penso que excedir-se, darrerament en aquest país nostre, ja s´está jugant en excés, amb els drets mes fonamentals de la clase treballadora, cau per el seu propi per posar un zero, un suspens al Sr. Governador.

En el curs de la setmana, vareig tenir ocasió d´escoltar uns comentaris de la Consellera d´Educació, la Sra. Rigau, persona, que com tot ja sabem porta ja molts anys de polítioca a l´esquena, on feia referència a una trobada casual, que va tenir amb l´expresident Sr. Felipe Gonzalez, dins d´un aeroport, l´un i l´altre llogicament es varen saludar, i sembla que varen disposar d´uns moments, per fer algún comentari de caire politic, deia la Sra. Rigau que el Sr. Gonzalez li havia dit sino amb les mateixes paraules, amb paraules semblants, "En su momento reconocimos el hecho catalán, però luego no quisimos conocerlo", obviament el Sr. Gonzalez es mereix si mes no un notable, la majoria d´espanyols encara avui en dia no coneixen quina es la realitat de Catalunya, encara hi son a temps, "Sr.Gonzalez, personas como Ud. pueden ayudar a conseguirlo".

El President Mas, després de molts anys a la política, de quan en quan, encara recorda els seus origens, les seves arrels en el mon de l´Empresa, l´altre dia deia que en comptres de parlar de mini-jobs, hauriem de parlar de contractes a temps parcial, on es treballa una jornada reduida, però cobrant en la mateixa proporció que els que la treballen completa, aixís com també i a proporció, gaudint dels mateixos drets socials, de moment li posarem un notable, l´excelent me´l reservo per quan arribi l´hisenda propia amb la soberania fiscal, aquell dia mes que un excelent, s´haurá guanyat i mes que guanyada la matrícula d´honor.

Només he posat un insuficient, la majoria treuen notables i fins i tot excel.lents, i això no nomes es dona perque aquest que escriu, sigui poc rigurós a l´hora de qualificar, el que succeeix es que quan en un país les coses es posen tan dificils, per poc que escoltis alguna aportació que et sembla encertada, deseguida la reculls i procures transportarla.

No se ben be el perqué, però aquest dies noto que m´envolta una sensació d´optimisme, que el que si es segur, es que no només arriba per les xifres d´aturats d´aquest mes de Maig, ja sabeu que fa temps procuro no parlar de la cosa laboral, l´optimisme, a no ser que sigui només això, una sensació, m´arriba per altres motius, que per el moment s´em fa dificil explicar, deixarem pasar una temporada.

Josep mª Carbonell i Vilaró

EL MEU FUTBOL

En el meu darrer article, parlava d´aspectes de la vida que si be no tenen una importància cabdal, a molts ens agradaria abans de començar aquell darrer viatge, fet que un dia o altre arribará, poder-los veure canviats o si mes no amb una nova orientació que els posés mes d´acord amb els temps que vivim o que preveus que ja estan just només tombar la cantonada.

S´acabat la temporada del futbol, i a partir d´aquest moment, només al agafar el diari de bon matí, ja començarem a estar pendents dels inminents fixatges que els nostres equips miren de fer, per poder afrontar la propera temporada, amb l´aspiració de conquerir com mes exits millor.

De totes maneras i donades les circumstàncies que estem vivint en la actualitat, no se fins a quin punt es recomenable o fins i tot admisible, entrar en una carrera de fixatges que comporten una despesa de mil.lions i mil.lions d´euros, que francament fa una mica de mal als ulls.

Els equips poderosos, encapçalats per el Barça i el Madrid, fins a cert punt es poden permetre una despesa en fixatges, que resulta inebastable per la resta dels equips, i això es reflexa en els resultats de les competicions, per altre banda, l´espectacle que poden oferir aquests equips capdavanters, fa que l´assistència als seus estadis sigui massiva, mentres els camps de la resta d´equips cada cop es veuen mes vuits.

Les televisions, que avui en dia son les que determinen els horaris i led dates dels partits, a l´hora de contractar les transmisions dels partits, ofereixen millors condicions als equips mes importants, perque llogicament son els que atrauen mes audiència, en definitiva tot plegat resulta ser com aquell gat que es mossega la cua.

Al començar parlava d´aquelles coses que desde sempre has sommiat poder veure, l´altre dia parlava d´un aspecte laboral, avui posaré enfasis en l´il.lusió que em faria poder veure, allo que un bon dia va dir aquell entrenador holandés que es deia Van Gaal, no passaran masses anys va dir, perque el Barça jogui una final de champions amb onze jugadors sortits de la pedrera.

Desde l´arribada d´en Johan Cruyf com a entrenador, i fina ara darrerament amb en Pep Guardiola i estic segur que també amb en Tito Vilanova, s´ha fet una molt bona feina de pedrera, i això ens ha portat a poder disposar d´un bon planter de jugadors en el primer equip, tots fets a casa, ja han estat molts els partits que els hem jugat fins i tot amb nou o deu jugadors del planter, aquest es el camí perque tots els equips siguin economicament viables, i perque per altre banda s´estableixi una bona complicitat entre, socis, directius, tecnis i jugadors, una vegada mes tot això em porta a pensar, quina llastima ha estat la asortiad del Pep Guardiola.

Obviament, de la pedrera no semnpre surten Messis, Iniestas, Xavis, o _Bussis, i això vol dir que no semnpre es podrá gaudir del millor espectacle, i que no semnpre es guanyaran titols, i aquest es un fet que a molts dels espectadors que habitualment omplen el Camp Nou dificilment accepten, i els mitjans informatius de l´ambit esportiu tampoc, perque llogicament nec essiten vendre com mes diaris millor.

Els que em coneixen ja saben quina es la meva mentalitat respecte a tot això del futbol, amb el camp de Les Corts, el vell, el de la Travessera ja ni habia mes que prou, es una manera d´entendre el futbol, no se si equivocada o no, però es la meva manera de veure les coses dins del mon d´aquest esport, perque no hariem d´oblidar que el futbol es un esport, en el que ja vegades que es guanya i hi ha ocasions en que s´ha de saber perdre.

Ara es parla de que la directiva te intencionsde fer un camp nou o de remopdelar l´actual instal.lació, abans de prendre decisions seria important penso jo, determinar quina será l´orientació que volem donar al nostre futbol, si es segueixen els meus criteris, al futbol inevitablement cada cop hi anirá menys gent, però aixó es pot compensar en comoditat, els seients son molt estrets, segons quin sigui el tamany del veí que et toca en sort, perque avui en dia amb tot això del seient lliure, no saps mai qui será, la feina es per poder assentar-se, recordo que el Sr Nuñez en els seus temps cada cop que feia alguna millora, aprofitava per posar un parell de butaques mes a cada filera.

Resumint, menys gent, tots de casa, tots del Barça, i fent les coses així, també arribará algun trofeig, alguna copa i seguirem anant com sempre tots plegat a Canaletes per celebrar-ho.

Jo diria que aquestes es el futur del futbol, tinguem-ho ben present.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

EL FINAL DEL VIATGE

Quan ja s´arriba a una edat on tots comprenem que s´apropa el final del viatge, no penso que sigui recomenable fer un balanç o un anàlisi, com volguin dirli, de tot lo que ha estat la teva vida, perque ja se sap que moltes coses han estat satisfactòries i altres no tant, i aquest es el resultat amb el que es trova la majoria de gent.

De totes maneres i tot i acceptant lo anterior, molts ens trovem amb certs aspectes de la vida, que sense tenir una importància cabdal, sempre  has tingut l´anhel o l´aspiració de veurel´s ben resolts abans d´acabar el viatge, i quan va passant el temps i dingú acerta a resoldrel´s, fins a cert punt et neguiteges, i la meva intenció al escriure aquest article es fer esment d´un parell de fets que a mi personalment m´agradaria veurel´s conduits fins a bon port.

Un cop acabats els estudis vareig començar a treballar al voltant del any l.967 amb 24 anyets carregats d´il.lusions i projectes, a casa, teniem una empresa allo que es diu familiar amb vint, vint i cinc o trenta treballadors com a molt,  i a aquella edat ja em vareig trovar dins de Magistratura del Treball, al devant d´un Jutge i dos advocats, a fi de justificar i resoldre l´acomiadament d´un treballador.

Eren aquells uns moments en els que tota la gent de la meva edat, pensavem que el canvi aviat arribaría, i que situacions com la meva al devant del Jutge a Magistratura, aviat ja no es donarien.

Efectivament no varen tenir que passar masses anys perqué els canvia arribessin, en aquest país nostre li varem donar la volta com a un mitjó, a mes a mes amb una agilitat i eficacia que donaven gust de veure, es van començar a pàgar impostos, les parelles que ho creien convenient es podien divorciar, les dones que es trovaven en la necessitat de fer-ho podien avortar, tothom podia praticar la religió am,b la que millor s´identificava, tot va canviar, tot menys la llegislació laboral, avui en dia passats ja casi be quaranta anys, aquell empresari dels 2o o 25 o 30 treballadors ancara s´ha de sentar a Magistratura.

Quan et troves amb fets com aquest, et fas preguntes, Josep Mª, ets tu l´unic que es dona compte d´aquestes coses? resposta, no, hi ha molta gent que treballa en el mon de l´empresa, o que te Empresa pròpia, o be gent estudiosa del tema laboral, dins de l´Universitat, dons si hi ha tanta gent que coneix el que esta passant, com es que dingu, ni fa res, ni diu res, just en aquest punt es quan arriba la gran resposta, només n´hi ha una, perque a alguna persona o col.letiu de persones influients els convé que aquesta situacio perduri com mes temps millor.

Ja estic aprop dels setanta perque no m´ho deixen veure?

Josep mª Carbonell i Vilaró

LA DERRERE GENERACIO DE CULERS

De la mitja dotzena de nets que tinc la sort de disfrutar, n´hi ha un, l´Albert, al que el seu pare, només neixer ja el va fer soci del Barça, ara en aquest moment esta a punt de complir els cinc anys, i la setmana passada, el dimecres, va voler acompanyar-nos al seu pare i a mi, a veure el partit de champions que el Barça jugava en front del Bayern de Munich.

Tinc l´impresió, que l´Albert en la mesura que es vagi fent gran, será un bon barcelonista, de moment ja em te emparaulat el partit del proper dia 19 de Maig corrent, en el que el Barça probablemenr será proclamat campió de lliga.

Aquesta primera experiència futbolera que va tenir l´Albert, no va ser gens facil, els seus pares, ell, i els seus altres dos germans, perque en son tres, dos nens i una nena, viuen a Sarriá, tot i que no es massa lluny del camp, varem agafar un transport public, però un cop acabat el partit, els autobusos ja no donaven servei i no va quedar mes remei que tornar cap a casa caminant.

Ens varem quedar al camp, fins al final del partit, l´Albert no volia marxar abans d´hora, perque ja estaba assebentat, de que al acabar el partit torna a sonar l´himne del Barça, i ell el va voler cantar un altre vegada abans de deixar el camp, aixís com també volia veure als jugadors, acomiadant-se desde el centre del camp per agrair els crits d´anim de l´afició.

Un cop fora del camp, la pujada fins a Sarria va ser com fer un Via Crucis, la criatura ja tenia son, estaba cansat, el Barça habia perdut, no habia jugat el Messi, peró l´Albert ja preguntava quin seria el proper partit.

En el curs del trajecte de tornada, el meu gendre i jo mateix, varem tenir que fer arribar a l´Albert un grapat de respostes, ja se sap que els nens quan arriben a aquesta edat tot ho volen saber, i tu et troves que no sempre tens resposte per tot.

Avi com es que els partits comencen tan tard?, perque avui es dimecres i si fessin el partit per la tarde, els senyors i les senyores no podrien anar a treballar, i els nens no podrien anar al col.legi.Avi, avui el _Barça ha perdut oi? si noi avui hem perdut, en el futbol passa com en moltes coses de la vida, que n o sempre es pot guanyar. I perque no ha jugat el Messi?, no ho se ben be del cert per pèr lo que sembla li feia mal una cama.

Un altre dia el Messi jugará i el Barça tornara a guanyar, oi avi? segurement, però hi ha vegades que sense el Messi també guanyem i en ocasions tot i jugant el Messi perdem, en un equip de futbol en juguen onze, i tots es important que juguin i que ho facin be.

Avi com es que al entrenador del Barça l´anomenen Tito?, no ho se del cert, però suposo que quan era un nen com tu, els seus papes i els seus germanets l´anomenaven aixís, i aquestes coses ja vegades es fra dificil canviarles.

El Tito va estar malalt oi avi?, si fill però ja es trova be i pot fer la seva feina. i si un dia no la pogues fer, tornaria a venir en Guardiola?, això si que no podrá pas ser, en Guardiola ja ha dit que no tornara mai mes, que el Barça es una cosa que va passar parò que ja no tornará, dons jo si que vull tornar, quin dia tornarem a venir avi? un dia que el partit s´acabi mes aviat, perque tu l´endemá has d´anar al col.legi, i que s´arriba a aquest hora, ja tens son oi que si Albert?

Dit això, el seu pare se´l va tenir que pujar a coll, perque la criatura ja no podia donar ni un pas mes.

Mentres caminavem camí de casa, pensaba amb els horaris del futbol, amb el transport public, amb el Barça, amb el Tito i fins i tot i no se ben be perque, amb en Guardiola, que ja no hi es, en el Bayern sembla que podrá seguir gaudint del paper de guanyador, però compte, perque si perd i això es una cosa que hi ha vegades que passa, no será nomes un  perdedor, per esser un perdedor s´ha de tenir vocació de perdedor, i aquesta vocació ell no la te, ell te vocació de guanyador, i quen aquest sentiment es posa per sobra de tot lo altre, es quan arriba el fracás, un fracá que en aquest cas no seria només profesional sino que invairia lo personal, d´haber seguit en el Barça, un fracassat no ho hauria estat mai tot i no guanyant un campionat.

Dit això no contem en que torni, no cal, tenim el Tito que es el present i el futur, peró tampoc li desitjem que li arribi el fracás. molta sort.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

MISSA DOMINICAL

En ocasions els feligresos acostumem a dir, que la Esglesia hauria d´evolucionar, en molts aspectes donar un pas endevant, com passa en la majoria de coses d´aquesta vida.

De totes maneres i tot recordant els meus anys d´infantesa, quan els diumenges assistiem amb els pares a la Missa dominical, penses que molts canvis ja han tingut lloc, i fins i tot jo diria que han estat canvis trascendents, que han millorat i apropat un acte religios en aquest cas l´Eucaristia, a tots els practicants, convidant-los a participar de manera mes activa en la celebració de la cerimonia esglesiàstica.

Quan jo era jovenet, l´assistència a la Missa, això si, era massiva, jo recordo que en ocasions la feina era per poder entrar, però un cop dintre et trovaves, amb un capellá girat d´esquenes als assistents i resant en llatí, el personal que omplia l´Esglesia feia acte de presència prò evidentment no participava de l´acte.

Avui en dia, l´assistència no es la mateixa tot i aue a la Missa de dotze que es a la que jo acostumo a anar, es veu forçá concurreguda, però lo important es que els assistents participen, resant i cantant les oracions i pregàries que el celebrant proposa.

De totes maneres jo seguia notant, a l´hora de resar i cantar, una mica de manca de força, de convicció amb lo que s´estaba fent,potser per falta de mitjants que ajudessin a participar de manera mes decidida.

Darrerament a la meva Parroquia, s´ha instal.lat a un costat de l´altar, una pantalla de considerables dimensions, on seguint la pauta que marca el celebrant i el responsable de l´orgue, si poden veure els continguts de les pregàries i de les cançons, fent aixís mes viable que els assistents les poguin seguir i participar d´aquesta manera mes intensament de l´Eucaristia.

Amb aquesta millora, els assistents notem, per una banda mes assistència, i per altre banda molta mes participació a l´hora de resar i cantar, jo francament una millora com aquesta que acaba d´endegar la Parroquia de Sant Paciá al barri de Sant Andreu, no la he cista enlloc mes, evidentment les Parroquies, al igual que les empreses, les families i fins i tot els pobles, depenen de la feina, de la dedicació, i de la preparació de la gent que hi ha al devant d´elles.

Han passat ja un grapat d´anys, no recordo quants, que aquesta Parroquia de Sant Paciá va restaurar el mosaic de l´Esglesia que en el seu dia habia estat projectat per l´arquitecte Antoni Gaudí, i que en tems de quer4ra habia quedat molt malmés, el dia de la inauguració es va fer una festa amb massiva assitència i que va comptar amb la presència de Monsenyor Narcis Jubany en aquella època Cardenal de Barcelona.

En el curs de la seva homilia, Monsenyor Jubany va mostrar la seva satisfacció per la millora efectuada, i va afegir que aquest fet a ell no li venia de nou, perque segons va dir la Parroquia de Sant Paciá al barri de Sant Andreu, era una Parròquia que sempre habia funcionat molt be, i que això habia estat aixís perque segons el Cardenal, al devant de la Parroquia sempre hi havien hagut bons rectors.

Aquesta tradició sembla que a Sant Paciá segueix, repeteixo lo dit anteriorment, a les Parroquies passa com en tot, s´han de donar, coneixements, dedicació, imaginació i convicció en la necessitat d´anar endevant.

En temps de crisi com el que estem vivint, on molta gent ha trovat en la familia i en l´Esglesia, el suport que moltes vegades no arriba de les Institucions, anima el fet de veure com en un d´aquests pilars basics, l´, Esglesia, encara si poden trovar persones que mostren interés en fer les coses ben fetes.

Gracies i qye segueixi sent aquesta la norma a seguir.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

CADA COSA AL SEU TEMPS

Em sembla recordar que era la setmana passada quan vareig escoltar unes manifestacions del President d´un dels bancs mes importants de l´Estat, persona amb un gran prestigi personal, en definitiva una persona d´aquelles que quan parla o escriu tots els altres se suposa que el que hem de fer es escoltar i treure profit de tot lo que sen´s esta dient.

Aquest senyor deia que l´Estat espanyol en el present moment, disposa del millor ordenament laboral del mon i que per poc que s´animi l´activitat, ben aviat es començaran a crear llocs de treball.

Jo personalment haig de manifestar que cada vegada em sento mes orgullós de ser espanyol, fa quatre dies que si escoltaves el que es deia en mitjants bancaris i politics, teniem el millor sistema financer del mon, poc després ja hem anat veient com es desenvolupaven els aconteixements.

Ara resulta que tenim el millor ordenament laboral del mon, esperem tots que el senyor que es manifestaba en aquiests termes, no equivoqui el seu diagnostic, perque les persones que estan en la seva posició, quan fan arribar la seva paraula mereixen ser escoltades i treure aixís profit del seu mestratge, de la mateixa manera ells el que no poden fer es equivocar-se, han de ser rigurosos i mesurar molt be tot lo que diuen, perque com deiem abans som molts els que escoltem i respectem les seves paraules.

De sempre, m´he mnostrat persona compromesa amb tot lo referent al nostre mercat del treball, però un cop promulgada l´ultima reforma laboral del Partit Popular i un cop expressat el que jo personalment pensaba d´aquesta reforma, vareig prometre que per el moment ja no tornaria a parlar de la problemàtica laboral i per descomptat que no cauré en el error de fer-ho ara, en tot cas ja arribará el moment en el que a tots plegats no ens quedará mes remei que tornar-ho a fer.

Darrerament, jo com la majoria de gent que fa arribar els seus comentaris politics, hem posat molta atenció a tot lo que respecta a les relacions Catalunya-Espanya, consulta, referendum, Estat propi, soberania etc.Els que m´han seguit, a aquestes hores ja coneixen els meus plantejaments, el meu pensament politic referent a l´encaix entre Catalunya i Espanya, i potser també ja ha arribat l´hora de descansar una mica, tornar a parlar del mateix una vegada darrere de l´altre, en el present moment només condueix a questionar o posar en entredit els punts de vista de les pèrsonas amb responsabilitat de govern dins de l´executiu català, i no es aquesta la meva intenció, no ho ha sigut ni ho serà mai.

En el present moment, aixís de manera mes inmediata, mes que l´ordenament laboral i la posible soberania de Catalunya, lo que em fa una mica d´angunia i fins i tot una mica de por, es trovar-me a mija dotzena de senglars baixant de matinada pel carrer Major de Sarrià.

Diuen que els senglars son besties inofensives, amb les que es pot conviure sense perill, que només baixen a la ciutat a la cerca de menjar, i les recomenacions diuen, que el que ha de fer el veinat es precisament no posar menjar a l´abast d´aquests visitants, perque aixís es la manera de que n o tornin.

Com he dit al començáment, no volkdria trovar-me en la situació de tenir que donar el meu primer bon dia a cap porc senglar, però si un dia m´he hi trovo, millor que vagin ben tips, que no estiguin ni malalts ni ferits.

Els animals ferestecs, tots, si van tips i no estan malalts ni ferits, son inofensius, però donat que quan tel´s troves no pots saber quin es el seu estat, val mes evitar-los.

Catalunya te la massa forestal mes important d´Europa, el que caldria fer es, el nostre bosc, cuidar-lo, netejar-lo, aprofitar en lo posible el potencial de riquesa que ofereixen la seva flora i la seva fauna, i crear aixís d´aquesta manera, les condicions perque els senglars no hagin de deixar el seu medi natural, la montanya i el bosc, evitant aixís d´aquesta manera que els veins de Sarrià que es lleven de bon matí per anar a treballar, o aquells altres que després de la festa arriben a casa de matinada, poguin  tenir algún ensurt.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

QUE ESTA PASSANT A CATALUNYA?

He rebut una invitació dels amics de Convergència, a fi d´assistir a una conferència a carreg del Sr. Rull, actual secretari d´organització, aquest em sembla que es el seu carreg, per parlar tal com diu l´encapçalament d´aquest article "Que esta passant a Catalunya?".

Mes que parlar de tot lo que esta passant en l´actualitat, em dona l´mpresió que per poder arribar a conclusions, hauriem de parlar de tot el que ha passat en els darrers trenta i cinc anys de vida democràtica, si m´ho permeten començaré la casa pel terrat, es comprensible que després d´aquest trenta i cinc anys, a hores d´ara encara no tinguem ben resolt el finançament de la nostre comunitat?.

En els moments de la transició, quan es discutien in s´aprobaven, Estatuts, Constitució, etc.en altres paraules,quan es posaven els fonaments d´un nou marc politic, hi varen haber aspectes que llogicament varen quedar, digurm que aparcats, potser perque en aquells moments podien resultar conflictius, encara hi habia en el conjunt de la societat, el temor a donar un pas enrere, i posar aixís en perill lo que per altre banda s´estaba aconseguint.

Per lo que fa respecte al finançament, també hi habia aspectes tecnics que dificultaven cap mena de projecte, aquí a Espanya no sabiem el que era pagar impostos, per tant en bona llògica no es sabia quina seria la capacitat recaptatoria a les diferents comunitats, i en consequència tampoc podiem saber quina evolució tindrien les balances fiscals de cada comunitat, amb altres paraules quina seria la xifra d´impostos recaptats per l´Estat i quin seria el retorn a les comunitats.

Potser quan els vascos varen posar sobre la taula i varen assolir un bon acors de finançament l´encara vigent "concert economic", podia haber estat un bon moment per parlar d´un sistema similar per a Catalunya, però no es va fer, jo i la majoria de gent ignorem les raons.

Mes endevant recordo que en la primera llegislatura del Govern Aznar, el nostre grup parlamentari va demanar al Congrés dels Diputats que es fessin pùbliques les balances fiscals, en aquells moments en el Congrés, el Partit Popular no tenia majoria absoluta i la nostgre proposta va seguir endevant, però al arribar al Senat, on els Populars si tenien majoria absoluta, el projecte va quedar encallat.

En aquells moments, en els que es mantenia una bona relació amb el Partit del Govern, i que en varen portar a donar un bon impuls al autogovern català, es va perdre una bona oportunitat per deixar ben endegat el tema del finançament, evidentment i sobretot que dingú es molesti, era mes important això que no pas el desplagament dels mossos d´escuadra o la policia de trafic, que tothom entengui que això es només una opinió, la meva que no forçosament te que ser la bona, però es per això que escric articles en el meu blog, per fer arribar el meu estat d´opinió.

Encara dins d e la segona llegislatura del Sr. Aznar, Convergència va presentar un nou pla de finançament, va ser un acord, anunciat com el millor que es podia negociar desde Catalunya, però poc temps després ja es va entendre, que tampoc complia ni amb les necessitats ni amb les aspiracions del poble català.

Que esta passant? esta passant que com a resulta de tot lo anterior, no tenim ni un duro al calaix, els index de pobresa segueixen augmentant, l´estat del benestar esta en perill, fins i tot es veuen perillar les pensiuons dels jubilats, i això esta passant en una comunitat de la que diuenes un dels motors d´Europa, al meu entendre la pregunta no es "que esta passant?" sino "perque ha passat tot lo que ha passat?

Tots els Governs que fins ara hem tingut a Madrid, independentment del signe que fossin, les balances fiscals les han mantingut ocultes, potser perque deu fer mal als ulls només mirar-les, si desde el primer moment s´haguessin posat a l´abast de tot l´Estat, l´imatge que tots els espanyols tindrien de Catalunya i dels catalans seria un altre i això hagues estat un ajut per mantenir un bon grau d´armonia i convivència entre tots els espanyols.

Perque Catalunya no habia fet aflorar fins ara la realitat d´aquesta situació? perque mentres les coses han seguit un bon curs, ens hem pogut permetre ser solidaris i fins i tot generosos, però Catalunya ja no pot mes, i ot i procurant mantenir uns nivells de solidaritat que ajudin a mantenir una bona cohesió, aquesta vegada desde Catalunya ja estem dient "prou", aquesta vegada tot això va molt en serio, per favor que tothom s´ho prengui aixís, molt en serio.

Per poder donar llum verda a les aspiracions catalanes, podria ser que s´hagués de fer una reforma Constitucional. arribats en aquest punt caldria el vist i plau del Partit Popular i tamb é del Partit socialista, i sent aixís, la millor opció per poder a la vegada governar el país amb ma ferma podria saer un Govern de Concentració.

Si tot es fes d´aquesta manera podria ser que nolt aviat a Catalunya estaria passant el que tots volem que passi, benestar, seguretat pels mes vells i un bon futur pels joves.

Josep mª Carbonell i Vilaró