EL MEU FUTBOL

En el meu darrer article, parlava d´aspectes de la vida que si be no tenen una importància cabdal, a molts ens agradaria abans de començar aquell darrer viatge, fet que un dia o altre arribará, poder-los veure canviats o si mes no amb una nova orientació que els posés mes d´acord amb els temps que vivim o que preveus que ja estan just només tombar la cantonada.

S´acabat la temporada del futbol, i a partir d´aquest moment, només al agafar el diari de bon matí, ja començarem a estar pendents dels inminents fixatges que els nostres equips miren de fer, per poder afrontar la propera temporada, amb l´aspiració de conquerir com mes exits millor.

De totes maneras i donades les circumstàncies que estem vivint en la actualitat, no se fins a quin punt es recomenable o fins i tot admisible, entrar en una carrera de fixatges que comporten una despesa de mil.lions i mil.lions d´euros, que francament fa una mica de mal als ulls.

Els equips poderosos, encapçalats per el Barça i el Madrid, fins a cert punt es poden permetre una despesa en fixatges, que resulta inebastable per la resta dels equips, i això es reflexa en els resultats de les competicions, per altre banda, l´espectacle que poden oferir aquests equips capdavanters, fa que l´assistència als seus estadis sigui massiva, mentres els camps de la resta d´equips cada cop es veuen mes vuits.

Les televisions, que avui en dia son les que determinen els horaris i led dates dels partits, a l´hora de contractar les transmisions dels partits, ofereixen millors condicions als equips mes importants, perque llogicament son els que atrauen mes audiència, en definitiva tot plegat resulta ser com aquell gat que es mossega la cua.

Al començar parlava d´aquelles coses que desde sempre has sommiat poder veure, l´altre dia parlava d´un aspecte laboral, avui posaré enfasis en l´il.lusió que em faria poder veure, allo que un bon dia va dir aquell entrenador holandés que es deia Van Gaal, no passaran masses anys va dir, perque el Barça jogui una final de champions amb onze jugadors sortits de la pedrera.

Desde l´arribada d´en Johan Cruyf com a entrenador, i fina ara darrerament amb en Pep Guardiola i estic segur que també amb en Tito Vilanova, s´ha fet una molt bona feina de pedrera, i això ens ha portat a poder disposar d´un bon planter de jugadors en el primer equip, tots fets a casa, ja han estat molts els partits que els hem jugat fins i tot amb nou o deu jugadors del planter, aquest es el camí perque tots els equips siguin economicament viables, i perque per altre banda s´estableixi una bona complicitat entre, socis, directius, tecnis i jugadors, una vegada mes tot això em porta a pensar, quina llastima ha estat la asortiad del Pep Guardiola.

Obviament, de la pedrera no semnpre surten Messis, Iniestas, Xavis, o _Bussis, i això vol dir que no semnpre es podrá gaudir del millor espectacle, i que no semnpre es guanyaran titols, i aquest es un fet que a molts dels espectadors que habitualment omplen el Camp Nou dificilment accepten, i els mitjans informatius de l´ambit esportiu tampoc, perque llogicament nec essiten vendre com mes diaris millor.

Els que em coneixen ja saben quina es la meva mentalitat respecte a tot això del futbol, amb el camp de Les Corts, el vell, el de la Travessera ja ni habia mes que prou, es una manera d´entendre el futbol, no se si equivocada o no, però es la meva manera de veure les coses dins del mon d´aquest esport, perque no hariem d´oblidar que el futbol es un esport, en el que ja vegades que es guanya i hi ha ocasions en que s´ha de saber perdre.

Ara es parla de que la directiva te intencionsde fer un camp nou o de remopdelar l´actual instal.lació, abans de prendre decisions seria important penso jo, determinar quina será l´orientació que volem donar al nostre futbol, si es segueixen els meus criteris, al futbol inevitablement cada cop hi anirá menys gent, però aixó es pot compensar en comoditat, els seients son molt estrets, segons quin sigui el tamany del veí que et toca en sort, perque avui en dia amb tot això del seient lliure, no saps mai qui será, la feina es per poder assentar-se, recordo que el Sr Nuñez en els seus temps cada cop que feia alguna millora, aprofitava per posar un parell de butaques mes a cada filera.

Resumint, menys gent, tots de casa, tots del Barça, i fent les coses així, també arribará algun trofeig, alguna copa i seguirem anant com sempre tots plegat a Canaletes per celebrar-ho.

Jo diria que aquestes es el futur del futbol, tinguem-ho ben present.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

EL FINAL DEL VIATGE

Quan ja s´arriba a una edat on tots comprenem que s´apropa el final del viatge, no penso que sigui recomenable fer un balanç o un anàlisi, com volguin dirli, de tot lo que ha estat la teva vida, perque ja se sap que moltes coses han estat satisfactòries i altres no tant, i aquest es el resultat amb el que es trova la majoria de gent.

De totes maneres i tot i acceptant lo anterior, molts ens trovem amb certs aspectes de la vida, que sense tenir una importància cabdal, sempre  has tingut l´anhel o l´aspiració de veurel´s ben resolts abans d´acabar el viatge, i quan va passant el temps i dingú acerta a resoldrel´s, fins a cert punt et neguiteges, i la meva intenció al escriure aquest article es fer esment d´un parell de fets que a mi personalment m´agradaria veurel´s conduits fins a bon port.

Un cop acabats els estudis vareig començar a treballar al voltant del any l.967 amb 24 anyets carregats d´il.lusions i projectes, a casa, teniem una empresa allo que es diu familiar amb vint, vint i cinc o trenta treballadors com a molt,  i a aquella edat ja em vareig trovar dins de Magistratura del Treball, al devant d´un Jutge i dos advocats, a fi de justificar i resoldre l´acomiadament d´un treballador.

Eren aquells uns moments en els que tota la gent de la meva edat, pensavem que el canvi aviat arribaría, i que situacions com la meva al devant del Jutge a Magistratura, aviat ja no es donarien.

Efectivament no varen tenir que passar masses anys perqué els canvia arribessin, en aquest país nostre li varem donar la volta com a un mitjó, a mes a mes amb una agilitat i eficacia que donaven gust de veure, es van començar a pàgar impostos, les parelles que ho creien convenient es podien divorciar, les dones que es trovaven en la necessitat de fer-ho podien avortar, tothom podia praticar la religió am,b la que millor s´identificava, tot va canviar, tot menys la llegislació laboral, avui en dia passats ja casi be quaranta anys, aquell empresari dels 2o o 25 o 30 treballadors ancara s´ha de sentar a Magistratura.

Quan et troves amb fets com aquest, et fas preguntes, Josep Mª, ets tu l´unic que es dona compte d´aquestes coses? resposta, no, hi ha molta gent que treballa en el mon de l´empresa, o que te Empresa pròpia, o be gent estudiosa del tema laboral, dins de l´Universitat, dons si hi ha tanta gent que coneix el que esta passant, com es que dingu, ni fa res, ni diu res, just en aquest punt es quan arriba la gran resposta, només n´hi ha una, perque a alguna persona o col.letiu de persones influients els convé que aquesta situacio perduri com mes temps millor.

Ja estic aprop dels setanta perque no m´ho deixen veure?

Josep mª Carbonell i Vilaró

LA DERRERE GENERACIO DE CULERS

De la mitja dotzena de nets que tinc la sort de disfrutar, n´hi ha un, l´Albert, al que el seu pare, només neixer ja el va fer soci del Barça, ara en aquest moment esta a punt de complir els cinc anys, i la setmana passada, el dimecres, va voler acompanyar-nos al seu pare i a mi, a veure el partit de champions que el Barça jugava en front del Bayern de Munich.

Tinc l´impresió, que l´Albert en la mesura que es vagi fent gran, será un bon barcelonista, de moment ja em te emparaulat el partit del proper dia 19 de Maig corrent, en el que el Barça probablemenr será proclamat campió de lliga.

Aquesta primera experiència futbolera que va tenir l´Albert, no va ser gens facil, els seus pares, ell, i els seus altres dos germans, perque en son tres, dos nens i una nena, viuen a Sarriá, tot i que no es massa lluny del camp, varem agafar un transport public, però un cop acabat el partit, els autobusos ja no donaven servei i no va quedar mes remei que tornar cap a casa caminant.

Ens varem quedar al camp, fins al final del partit, l´Albert no volia marxar abans d´hora, perque ja estaba assebentat, de que al acabar el partit torna a sonar l´himne del Barça, i ell el va voler cantar un altre vegada abans de deixar el camp, aixís com també volia veure als jugadors, acomiadant-se desde el centre del camp per agrair els crits d´anim de l´afició.

Un cop fora del camp, la pujada fins a Sarria va ser com fer un Via Crucis, la criatura ja tenia son, estaba cansat, el Barça habia perdut, no habia jugat el Messi, peró l´Albert ja preguntava quin seria el proper partit.

En el curs del trajecte de tornada, el meu gendre i jo mateix, varem tenir que fer arribar a l´Albert un grapat de respostes, ja se sap que els nens quan arriben a aquesta edat tot ho volen saber, i tu et troves que no sempre tens resposte per tot.

Avi com es que els partits comencen tan tard?, perque avui es dimecres i si fessin el partit per la tarde, els senyors i les senyores no podrien anar a treballar, i els nens no podrien anar al col.legi.Avi, avui el _Barça ha perdut oi? si noi avui hem perdut, en el futbol passa com en moltes coses de la vida, que n o sempre es pot guanyar. I perque no ha jugat el Messi?, no ho se ben be del cert per pèr lo que sembla li feia mal una cama.

Un altre dia el Messi jugará i el Barça tornara a guanyar, oi avi? segurement, però hi ha vegades que sense el Messi també guanyem i en ocasions tot i jugant el Messi perdem, en un equip de futbol en juguen onze, i tots es important que juguin i que ho facin be.

Avi com es que al entrenador del Barça l´anomenen Tito?, no ho se del cert, però suposo que quan era un nen com tu, els seus papes i els seus germanets l´anomenaven aixís, i aquestes coses ja vegades es fra dificil canviarles.

El Tito va estar malalt oi avi?, si fill però ja es trova be i pot fer la seva feina. i si un dia no la pogues fer, tornaria a venir en Guardiola?, això si que no podrá pas ser, en Guardiola ja ha dit que no tornara mai mes, que el Barça es una cosa que va passar parò que ja no tornará, dons jo si que vull tornar, quin dia tornarem a venir avi? un dia que el partit s´acabi mes aviat, perque tu l´endemá has d´anar al col.legi, i que s´arriba a aquest hora, ja tens son oi que si Albert?

Dit això, el seu pare se´l va tenir que pujar a coll, perque la criatura ja no podia donar ni un pas mes.

Mentres caminavem camí de casa, pensaba amb els horaris del futbol, amb el transport public, amb el Barça, amb el Tito i fins i tot i no se ben be perque, amb en Guardiola, que ja no hi es, en el Bayern sembla que podrá seguir gaudint del paper de guanyador, però compte, perque si perd i això es una cosa que hi ha vegades que passa, no será nomes un  perdedor, per esser un perdedor s´ha de tenir vocació de perdedor, i aquesta vocació ell no la te, ell te vocació de guanyador, i quen aquest sentiment es posa per sobra de tot lo altre, es quan arriba el fracás, un fracá que en aquest cas no seria només profesional sino que invairia lo personal, d´haber seguit en el Barça, un fracassat no ho hauria estat mai tot i no guanyant un campionat.

Dit això no contem en que torni, no cal, tenim el Tito que es el present i el futur, peró tampoc li desitjem que li arribi el fracás. molta sort.

Josep Mª Carbonell i Vilaró