NADAL 2.012

Quan arriben les festes de Nadal, tots els que som tradicionalistes, o dit d´un altre manera una mica conservadors, tenim la costum de dur a terme les coses de sempre, aquelles coses que any darrere any, sempre hem anat fent al arribar aquestes entranyables dates.

Jo a casa, sempre m´he cuidat de montar el pesebre, un bon pesebre, amb  el seu riu, les seves montanyes, el foc, la cove, i totes les típiques figuretes, també ja fa uns quants anys, que montem l´arbre de Nadal, amb les seves llums i tots els guarniments tradicionals, al peu del arbre hi amaguem "el tió", ben embolicat amb una manta, perque es vagi engreixant, a l´espera del dia de Nadal, que es quan el fem cagar, al temps que tots plegats cantem les típiques cançons nadalenques.

Quinze dies abans de les festes, acostumo a treure entrades per anar el dia de Nadal a veure alguna funció de teatre, després de la funció, una volta per veure l´enllumenat de la ciutat, i un petit piscolabistambé formen part de la tradició.

Només hi ha una cosa, que sempre habia fet, i que aquest any l´he deixat de banda, anar a la administració de loteries, on sempre habia anat a comprar un decim per el sorteig de Nadal, aquest any no ho he fet, i parlo molt seriosament, perque penso que jo, encara son un d´aquells que disfrutem d´una mica de sort en la majoria de coses de la vida, aquest any he pensat que de sort no cal esperar-ne mes, comformem-nos amb la que ja ens arriba cada dia, ja que hi ha molta gent, que malauradamentno pot dir el mateix.

A casa tothom treballa, l´atur encara no ens ha arribat,i Deu volgui que per molts anys, tots gaudim de salut, a mi mateix m´arriba cada mes la pensió de jubilat, petita, molt justeta, però la questiò es que arriba, no em preocupa massa el fet de que no me la hagin actualitzat d´acord amb l´augment del cos de la vida, m´hes igual, lo important es que ens vagi arribant la pensió, seguim gaudint d´una bona atenció sanitaria, perque a pesar de les queixes si guem conscients de que encara la gaudim, aixís com de totes les avantatges que ofereix el nostre estat del benestar, que encara es aquí, resistint els embats de la crisi.

Aquest any em vareig preguntar, ¿perque cal esperar que ens toqui la rifa? la millor rifa que podem tenir, es seguir disfrutant de la mateixa situació actual, això els que encara podem fer-ho, i dfesprés pensar en com ajudar a les families que ja han perdut el tren, els quaranta euros que m´acostumaba a gastar en loteria, els vareig ingresar a la marató de TV3.

TV3, un altre cosa que conve que Deu ens la conservi, compte perque desde Madrid ja sento parlkar massa de televisions autonòmiques.

El President Mas i el Sr. Jorquera si que han volgut jugar a la loteria, no han comprat només un parell de decims, jo diria que han comprat mes d´una serie, esperem que els toqui, jo francament no hagués estat tan agosarat com ells, però un cop iniciat el procés, jo al igual que molts mes catalans, hem d´estar al seu costat, esperem que no en caiguem masses fent aquest camí.

U(s deixaré descansar fins després de Reism Deu volgui que ens portin moltes coses, son moltes les necessitats, els Reis hauran de llegir unes cartes molt llargues.

Josep mª Carbonell i Vilaró

PARLEM DE FUTBOL

Avui n dia, per als aficionats al futbol, els dissabtes no son lo que eren, els horaris dels partits no ajuden i conviden a quiedar-se a casa a veure la televisió, pero per altre banda i dit això, tampoc es poden veure partits de primra divisió en overt, com a consequència, el recurs que tenim els aficionats, es veure algún partit de segona divisió, d´aquests si que s´en poden veure, fins i tot tres partits en una tarde.

Això es el que vareig fer aquest dissabte passat, veure el partit qu jugaven el Barça-B- i el Elx, equip que aquest any per el moment, lidera la segona divisió, i després de veure´l jugar, jo diria que dona l´imatge que donen els equips de primera, encara que per el moment es trovin a segona.

Vient jugar al Elx, em varen venir a la memòria, els inicis d´aquest dins de l´elit del futbol espanyol, l´Elx era un equip de tercera divisió, amb l´afició i els seguidors propis d´un equip rad icat en una ciutat, certament important per la seva activitat econòmica, però que no deixa de ser una ciutat de mitjana dimensió.

A Barcelonateniem, mes ben dit varem tenir molts anys, un jugado de futbol arribat de les terres de Lleó, on va començar a jugar en l´historic Cultural Leonesa, que va arribar a ser un dels idols blaugrana, un jugador d´aquells que marquen una època, estimt i respectat per tota l´afició barcelonista, el seu cap adornat per una prematura calvicie, acertava sempre a rematar els centres que arribaven desde la dreta on hi jugava en Basora, o desde l´esquerra on ho feia en Manchon.

Acabada per raons d´edat la seva etapa barcelonista com a jugador, dic això perque anys després va tornar com a entrenador del primer equip i sempr al servei del Barça com entrnador del jovent de la pedrera, va ingresar a l´Elx, que es trovaba a tercera divisió, en Cesar Rodriguez, encara no habia dit el seu nom, convençut de que vostés ja haurin adivinat de qui estaba parlant, ja al volant dels quaranta anys, jugava i entrenava, només en tres temporades va arribar a la primera divisió, jo personalment encara recordo haber vist jugar al Cesar en el recentment inaugurat Camp Nou vestint la samarra de l´Elx.

Com a resultat de l´ascens a primera, categoria on l´equip alicantí si va arrelar durant molts anys, la ciutat d´Elx va construir el gran estadi actual, comparable als existents en ciutats mes grans i amb entitats esportivas de mes solera, d´aquell equip varen surgir grans jugadors internacionals, alguns com el Marcial i l´Asensi varen posteriorment ingresar al Barça.

El pas d´en Cesar per l´Elx va deixar petjada, després de moltes temporades a primera, al final va retornar a segona, d´on costa mol sortir, aquest any juga un gran futbol, esta molt ben clasificat, i tot dona l´impresió de que el tornarem a tenir dins de la categoria reina, jo com molts aficionats, estarem molt contents de que aixís sigui, i tornarem a tenir un record per aquell gran jugador, estimat a Barcelona com per decomptat també ho era a la seva terra Lleó, on com a consequència de l´etapa barcelonista d´en Cesar, el Barça sempre hi ha tingut molts seguidors, valgui l´exemple de l´anterior President del Govern Sr. Rodriguez Zapatero.

Els professionals, es igual que sigui en el camp de l´esport, com dins de l´Empresa, o de les arts o de kla política, no es fan mai imprescindibles, quan arriba el dia que deixen la seva feina, per raons d´edat, per salut, o simplement `perqu´aixís ho decideixen, sempre tenen un substitut, que moltes vegades fins i tot ho fa millor, però això si, el profesional, per be, o per mal, sempre deixa petjada.

En Cesar, tant al Barça com a l´Elx va deixar un bon rastre, com a exemple perque generacions posteriors seguissin la seva feina.
Hi ha profesionals que mlauradament també deixen petjada, però només per malmetre lo que amb molt esforç han fet anteriors resposables, i per deixar al seu pas un camp de mines, que comporti molt anys de malestar al devant la possibilitat d´un esclat. Un bon exemple d´això el tenim en l´actual Ministeri de la Educació, i ho deixo aquí, perque hi ha persones que no mereixen ni un minut del nostre temps, i per altre banda ni el mes petit dels nostres desprecis.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

SOLIDARITAT

Un cop ja tenim els resultats electorals, llegim i escoltem opinions de tota mena, uns se senten satisfets, altres se senten decevuts, però els resultats son els que son, i jo diria que reflexen força be el país que tenim, i això es una cosa que a Madrid els convindria observar.

Sense entrar en masses detalls, queda evident, que la força tradicionalment mes representativa del independentisme català ha doblat la seva representació, els indignats que fa quatre dies envoltaven el Parlament i escridasaven als diputats, ja son dintre, han trovat uja força jove, d´esquerres, independentiste, que fará arribar al parlament la veu dels moviments socials del carrer.
També cal posar atenció en el fet de la força mes representativa de l´esquerra que ells diuen de veritat ha vist augmentada la seva representació, cosa totalment normal, al devant de les tensions socials que esta vivint el nostre país.
Tot plegat, jo diria i repeteixo, molt normal, això es Catalunya, que tothom s´han faci carreg.

De totes maneres, espero que un dia o altre el Govern Central i el Govern de la Generalitat, tornaran a parlar del Pacte Fiscal, que potser si, que hauria d´anar precedit d´una consulta popular, el dret a ecidir hauria de ser reconegut, lo que ajudaria a resoldre molts contenciosos que avui en dia queden sora la jurisdicció del Tribunal Constitucional i que potser seria millor que els resolgués la gent del carrer.

Jo, que com ja sabeu en el meu cap no i tinc res mes que el Pacte Fiscal, acabaré parlant una mica d´aquest tema, un tema que conve es mantingui viu a totes les converses, en la mesura que aixís es faci, sentirem parlar d´hisenda propia, sentirem parlar de quines seran les quantitats que s´hauran de pagar a´l´Estat Espanyol a canvi del serveis encara propis de l´Estat, per descomptat que sentirem parlar de temes juridic si constitucionals, però tots aquests aspectes, penso que es recolsen sobre una base tangible, solida, que la mecànica dels profesionals, podrá després de moltes negociacions, resoldre de manera eficient.

A mi personalment, l´aspecte que mes m´ha fet pensar, en referència al Pacte Fiscal, es la manera d´establir la solidaritat que te que haver-hi entre comunitats, tots reconeixem que s´ha de mantenir un principi basic de solidaritat, però com la podem concretar aquesta solidaritat?, quines quantitats, quins limits, quin abast,quin será el punt final de trobada, quines comunitats seran mes o menys receptores d´aquesta solidaritat, i quines seran les que contribuiran i amb quina mesura, tot es molt complicat perque es recolsa en aspectes, eteris, difusos, que fan de mal quantificar.

De totes maneres i tot pensant, trovo tres aspectes, en els que d´una manera clara i evident, es podria recolsar el calcul d´aquesta solidaritat, l´inversió en educació, sanitat i dependència, ha de ser la mateixa per tots els espanyols, a tots els recons de l´Estat ha d´arribar la mateixa contribució per càpita, que asseguri el dret a mantenir de manera igualitaria aquets tres aspectes basis e irrenunciables per qualsevol societat avançada.

Apart de lo esmentat, avui en dia no acerto a veure on pot fer falta mes solidaritat, perque per lo que fa respcte a carreteres, autovies, linees de ferrocarril, atenció ciutadana, serveis municipals, s´ha fet un gran esforç i ja no cal pensar-hi.

Hem de seguir treballant el Pacte Fiscal, jo diria que es una bona idea anar-ho fent, les eleccions ja han passat, no ens encallem.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

QUE HEM DE FER?

Darrerament, he escoltat comentaris de persones amb tarannà optimiste, encara en queden i es d´agrair tinguent en compte els temps que es viuen, que recorden altres crisis que ja hem patit en el passat i de les que sempre ens en hem sortit, les crisis dels primers setanta i la dels primers noranta, també varen resultar doloroses, també varem arribar a tasses d´atur del ordre del 25% i ens en varem sortir prou be, fins el punt de que després varem gaudir d´uns anys de molte prosperitat, aquesta vegada diuen aquests optimistes passarà lo mateix, només cal tenir paciència i perseverancia.

Jo, que per naturalesa també ho soc d´optimiste, veig les coses diferent, perque penso que en aquesta crisis que estem vivint en el moment present ja hi han moltes mes coses per perdre, aquelles crisis dels setanta i noranta, no varen ser res mes que una aturada en el nostre camí, i els que hi estem avesats a fer camí, sabem que una aturada fins acert punt ajuda a seguir la ruta amb les forces renovades, en el moment present, el camí ja el teniem practicament fet, i son moltes les coses que ara estem deixant per la vorera que costarà mol tornar a conquerir, sap molt de greu tot lo que ens esta passat. Que hem de fer?

Augmentar els ingresos, la creació de riquesa, no es facil, el marcat interior con consumeix i a la resta d´Europa, els paisos del nostre entorn, es troven en situacio molt semblant, però hi ha altres zones del planeta, on no estan patint cap crisis, molt al contrari estan vivint moments d´expansió, a l´America del Sud, Asia, Africa, hi han molt bones oportunitats de negoci, les exportacions catalanes darrerament ja estan tenint un bon comportament, sont molts els emprenedors que tot això ho entenen aixís, aquest es el camí, consolidem-lo.

En segon lloc el que cal es reduir despeses, que en la mesura que sigui posible no malmetin la qualitat de vida i el benestar social de la ciutadania, una despesa molt important que condiciona els nostres pressupostos es el pagament del subsidi d´atur, he pensat i segueixo pensant, que en la lluita contra l´atur, encara queden coses per fer, posem una mica d´imaginació, aquesta seria una reducció de despesa, agraida a part de necesària.

La segona partida a considerar es el cost financer que estem pagant com a consequència del nostre deute exterior, d´aquest deute ja no es la primera ocasió que esmento la necessitat de que algú, no se qui sera l´afortunat, però algú la posi en algun inospit viarany. de totes maneres aquest deute per cancelar-lo, dingú ens ferà anar al jutjat, lo que no pot ser es que nosaltres hagim de financiar el nostre deute al 6% mentres els alemanys ho estan fent al 1.5 %, es una situació insostenible que ens porta a uns ajusts excessiu del nostre pressupost i a la vegada ens fa perdre competivitat.

Espero que algú altre fará les seves aportacions, i mentrestant el que cal es no perdre la serenitat, perseverar en la nostre capacitat de treballar i de innovar, i tots plegats, personas, families i Estats entendre que hem entrat en un mon diferent.

Josep mª Carbonell i Vilaró

ESPOLIACIO

Si ho tinc ben entés, em sembla que es avui mateix, que el Sr. José mª Aznar, será aquí a Barcelona, presentant la conferen cia que la fundació F.A.E.S. ha convocat, per questionar la raó de ser, del tant anomenat aquí a Catalunya, espoli fiscal.

Jo particularment, sempre m´he mostrat respectuos amb la figura política del Sr. Aznar, també en alguna ocasió m´h permes questionar alguna de les seves decisions, en el seu moment vareig posar molt d´enfasi al retreure els deliris de grandesa, que el varen portar a reunir-se amb el Sr. Bush i el Sr. Blair, per decidir totys tres de manera conjunta l´invasió de l´Irak.

En aquesta ocasió, haig d´estar d´acord amb ell, quan suposo que el que vol exposar, es que aquí a Catalunya, no s´ha donat cap espoli ni tampoc cap robatori, efectivament no son aquesteas les paraules mes adients a l´hora de parlar del tracte fiscal que ha rebut fins ara Catalunya, a través d´aquest article procuraré analitzar perqué en el moment present es demana a l´Estat Espanyol, revisar d´una manera definitiva, el sistema de finançament actual, a fi de donar satisfacció a les justes i equitatives aspiracions del poble català.

No es aquesta la primera ocasió en la que escric alguna cosa al respecte, però ho tornaré a fer, potser perque penso que aquest es el moment mes adient per fer-ho.

En el curs dels quaranta anys de dictadura franquista, només una cosa no estaba permesa, questionar el seu "Movimiento Nacional", per tot lo demés, el país va quedar en mans de l´iniciativa privada, educació, sanitat, Empresa, urbanisme etc., nos es pagaven impostos i auixís d´aquesta manera, el país va anar funcionant en el curs d´aquells quaranta anys.

En algunas comunitats, l´iniciativa privada va donar mostres de mes activitat, i en canvi en altres, les classes dirigents potser no varen ser prou emprenedores, i això va donar com a resultat, que a la mort del dictador, ens trovem una Espanya amb moltes desigualtats, en quan al nivell i qualitat de vida, amb deficits estruturals importants i amb moltes necessitats bàsiques sense resoldre.

Els espanyols varem començar a pagar impostos, i el Govern central sense cap mena d´acord previ, ni de cap negociació amb les comunitats afectades, va iniciar un procés de transferència de capitals, entre unes comunitats, no mes riques, això cal tenir-ho molt clar, però si, que com a consequència de un millor lideratge i del seu propi esforç, es trovaben mes desenvolupades, que altres on l´iniciativa privada, no s´habia mostrat tant emprenedora, i que com a consequència d´això, es trobaven necessitades d´inversió i d´estimuls economics, a fi de reactivar la seva economía i reequilibar aixís la situació de tots els pobles de l´Estat.

Això dit aixís, no ha estat ni cap espoli, ni cap robatori, es un procés que s´habia de seguir, per mantenir una bona cohesió entre les diferents comunitats, el procés es evident que ha donat bon resultat, s´ha fet un gran esforç en millorar les estructures, les comunicacions, els serveis basics, sanitat, educació i atenció a la gent dependent, i avui en dia, ja no es donen, les desigualtats que presentaba el país a la mort del dictador.

Just arribats en aquest punt, Catalunya pensa, que te dret a fer, alló que no es va fer en el curs de la transició dels anys setanta, de tot això, parlar-ne, i reclamar tot lo que prové del seu esforç, de la seva inciativa, de la seva emprenaduria, tot alló que li pertoca, i que s´ha de traduir, en una independència econòmica, que tot i mantenint, uns principis basics e ineludibles de solidaritat, li permeti a través d´una hisenda pròpia, recaptar i distribuir els seus impostos.

No es apropiat parlar d´espolis ni de xantatges economics, el que cal fer, es tornar al començament, posar les coses en el seu lloc i a partir d´aquí seguir treballant colze a colze amb la resta de l´Estat, tinguent present això si desde aquest moment a lló que es diu "todos juntos pero no revueltos".

Josep mª Carbonell i Vilaró

FARMACEUTICS

Com usuari de la sanitat pùblica, soc client habitual de les farmacies, per altre banda el fet de tenir ja una certa edat, allò que es diu un xic avançada, fa que les meves visites an aquest tipus d´establiment, sigui mes frequent de lo que un voldria.

El fet con deia de ser un client habitual, fa que entre el farmaceutic i jo mateix, es doni un bon clima de confiança, cosa que també es consequència, dels quaranta i dos anys que porto vivint en el mateix habitatge.Sempre de bon matí, només sortir de casa, vaig de dret cap al contenidor de les deixalles, just devan mateis de la farmacia, deposito les bosses, cada una en el contenidor corresponent, perque a casa nostre som dels que reciclem, i un cop feta aquesta feina, li desitges al farmaceutic, que just an aquella hora es trova aixecant la persiana de la botiga, que tingui un bon dia.

En el curs de tants anys, son moltes les ocasions en las que el farmaceutic, que per altre banda toca un article, que en certs moments resulta ser de primera necessitat, et fa un favor, et dona un bon consell a l´hora de prendre un medicament, en altres paraules, es porta be, perque el farmaceutic es un profesional tot s´ha de dir, que ofereix moltes facetes, aparft de farmaceutic, es boticari, enfermer i fins i tot una mica metge.

Algún cop m´he trovat amb el fet, de necessitar un medicament, un cas d´aquells, sobtat, sense disposar de la recepte del metge, el farmaceutic, sempre m´ha avançat el medicament, no t´amoinis, quan tinguis la recepte ja me la portarás, no pateixis que no vindrá pàs d´un dia.

Va ser en una d´aquestes ocasions, que dins de la consulta del metge, li vareig comentar que necesitaba una recepte, perque el meu farmaceutic, m´habia avançat un medicament, i llogicament li volia poprtar la recepta com mes aviat millor, per correspondre aixís al seu favor i la seva mostra de confiança.

Esclar que et faré la recepta em va dir el doctor, però no pateixis per el farmaceutic, aquest col.lectiu de professionals, els farmaceutics, els favors que et poguin fer i per mes que en facin, els surten molt a compte, son els que viuen millor, no pateixen mai cap crisis, no en troivaras mai cap que hagi de tencer portes, tots es guanyen be la vida i sense gaires mal de caps.

Quan arriba una crisi com la que estem patint, es evident, que hi ha sectors, empreses, families, persones, que acusen mes les dificultats unes que altres, tothom se sap lo seu, els farmaceutics en aquest moment present s´han volgut deixar sentir, deuen tenir, estic segur que es aixís, els seus motius per fer-ho, però de totes maneres, que no si acostumin massa, perque sino haurem de parlar d´un altre manera, hi ha vagues que son mes ben acceptades que d´altres, in el subministrament farmaceutic es un aspecte una mica delicat.

Josep mª Carbonell i Vilaró

LA CONSITUCIO

Pocs dies després de que el Sr. Rajoi formés el seu govern, recordo quie tot i parlant de la posible reforma laboral, un tema aquest, que en aquells moments semblava prioritari i que potser encara ho es, si tenim en compte la situació del mercat del treball, El Ministre Sr. De Guindos, feia unes declaracions, en les que apuntava que segons el seu punt de vista, el mercat laboral espanyol, necesitava només dues modalitats de contractació, totes dues de duració indefinida, però una  a temps parcial, i l´altre a jornada completa.

Només llegir aquest comentari del Sr. De Guindos varegig pensar entre mi, ja es hora, ja es hora que dins del Govern, hi hagi una persona que vegi les coses amb un xic de claretat, però de sobte, apareix la Sra. Bañez, en aquells moments, recent nombrada Ministresa d´afers laborals, i surt al pas, dient, que la proposta del Sr. De Guindos, no es podia dur a terme, perqué segons ella era anti-constitucional.

Ahores d´ara, encara no he sentit ni llegit cap explicació, que raoni el perqué d´una modalitat de contractació que al meu entendre resultaria de facil aplicació i per altre banda molt eficaç, això si, contemplada dins d´un conjunt d´altres mesures, que en aquest moments em resisteixo a comentar, recordin els meus lectors, que ja fa temps vareig fer la promesa de no tornar a parlar del tema laboral.

Tot el comentari anterior només el faig, per deixar constància d´un fet que cada vegada resulta mes habitual en tot l´entorn de la nostre vida política, sempre que algún politic no sap que dir, quan no trova resposta pèr un tema concret, quan no te capacitat per fer cap aportació ebn la linea de tot el que es parla, el seu salva vides, sempre resulta ser la Constitució, la Constitució es una xarxa en la que troven frè, i queden aturades, moltes iniciatives, que mereixen si mes no, ser debatudes i negociades.

Tornaré a parlar del Sr. De Guindos, es una persona a la que no conec  de res, però que resulta que sense saber perqué, em cau be, l´explicació pot ser, que tot sovin diu coses d´aquelles qua a un li agrada escoltar,no fa gaires dies li vareig llegir unes altres manifestacions, on deia que la solidaritat catalana amb la resta de l´Estat, habia de tenir uns limits i un punt de trobada, suposo que ho vareig entendre be, fins al moment present, no he sentit tornar-ne a parlar, ni tampoc dingú a qualificat aquestes declaracions d´inconstitucionals.

La nostre Constitució, no hauria de ser un mur de contenció,molt al contrari, recordant i entenent, el moment i les circumstàncies en les que va ser redactada i aprovada, un moment encara envoltat de incerteses i de temors en quan a una posible involució, i considerant també el fet, de que nomé la verem votar, la gent que avui en dia complim mes de cin quanta i tres anys, penso que es fa necesària una actualització que la transporti a l´any 2.012, i que pogui aixís contemplar, les necesitats, anhels i objectius dels ciutadans d´aquesta Espanya actual, membre de dret de l´Unió Europea.

Una Constitució, renovada i actualitzada, seria l´instrument que de manera urgent necesita Espanya, per sortir sense mes danys de la cruilla sense sortida en la que ara es trova.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

UNIO EUROPEA

El dia tres de Juny de l´any 2.009, vareig publicar un article, que a hores d´ara encara es pot trovar en el meu blog, i que tenia per titol, "Vocacion Europea", en aquest article, recordava la meva intervenció en el Congrés de Convergència que va tenir lloc l´any 1.992.

El objectiu de la meva intervenció, era el d´esmenar l´apartat, on la ponència d´economia s´adheria a les condicions del tractat de Maastricht, entre altres aspectes la ponència esmentava, que els catalans de sempre haviem mostrat tenir vocació europea.

Jo en la meva esmena, també m´adheria a les disposicions del tractat, però no per raons que tinguessin res que veure, ni amb la vocació europea, ni amb cao altre tipus de sentiment, estaba d´acord am,b l´adhessió. simplement perqué a Catalunya li era d´interés, entrar dins de l´Unió Europea.

Aquest interés per entrar en l´Unió Europea, jo pensava i segueixo pensant, que tenia dos tipus de motivacions, una d´econòmica, un merecat de 300 mil.lions de persones, una important societat de consum amb un alt nivell tan social com cultural i economic. L´altre motivació tembé pensava i també segueixo pensant, que la cració de l´Unió Europea, podia representar, que els grans estats existents: Espanya, França, Alemanya, etc. quedessin diluits dins d´aquest nou ordenament socio-politic, que s´estaba gestant, cosa que a l´efecte podria representar, obrir una porta a les nacions sense Estat, que ja d´antig i dins d´Europa, reivindicaven els seus drets.

Ara, pàssats ja vint anys desde la data d´aquell Congrés, penso, que potser ja ha arribat el moment de fer el meu anàlisi, i poder aixís concretar, les avantatges que la nostre integració a Europa han representat per Catalunya.

En primer lloc i tan com era previst, un cop dins d´aquest gran mercat que es Europa, les oportunitats de feina i negoci, per les nostres empreses i els nostres professionals, han assolit un nivell certament important, lo que, junt amb l´ajut dels fons de cohesió, tot plegat ens ha permés, gaudir d´uns anys de benestar i prosperitat, poc abans inimaginables.

Tot ha estat positiu, mentrtes les circumstàncies també ho han estat, però les dificultats un dia o l´altre sempre arriben, i quan han arribat, això requeria que tots els estats membres, haguessin mostrat una bona disposició per perdre les seves cotes de sobirania nacional, al servei de l´Unió Europea, i això no ha estat aixís, lo que esta dificultant en gran manera, la sortia de la crisi que estem patint.Si no deixem de ser en la mesura que poguem, espanyols,. francesos, anglesos, alemanys, etc. dificilment podrem seguir endevant amb el projecte europeu, perque de dificultats ja se sap que sempre s´en presentaran.

Son molts els aspectes on l´Unió Europea hauria d´arribar, a fi i efecte de controlar i millorar el comportament dels Estats membres, jo em torno ha preguntar un cop mes, com s´ha permés que molts Estats hagin assolit unes xifres d´endeutament tan exigerades, lo que ha comportat uns nivells de despesa financera que condiciona el futur d´aqeusts Estats.

Un altre apartat que ens afecta, es per el moment la mancança de mecanismes que regulin i determinin, quins han de ser, els limits de transferència de capitals, dins de cada Estat mebre, a fi i efecte d´assegurar els nivells de cohesió necesaris, però sense que això pogui representar, l´ofeg economic d´una comunitat, com es ara el cas de Catalunya.

Per parlar dún tema d´actualitat, l´Unió Europea hauria de fer-se responsable i sortir al pas, de fets tan lamentables com el que darrerament s´ha presentat, quan els estudiants, han vist limitats els ajuts per seguir programes de cohessió i formació com els Erasmus, la pregunta arriba per si sola, volem construir una Europa cohesionada o no ens es de massa interés?.

Fins i tot, per si arriba la necessitat, Europa hauria d´estar preparada, per conduir i assessorar, juridicament i economicament, processos de secessió d´una comunitat, aquest es un afer que un dia o altre pot arribar, sigui a Catalunya, sigui a Escocia, a Flandes o al País Basc, i si arriba, Europa ha de ser l´arbitre que reguli aquest procés.

No se si estem segurs de lo que representa l´Unió Europea, amb totes les seves avantatges, que son moltes e importants, però també amb els deures que comporta ser un dels seus Estatrs membres

Jo personalment, tal i com estan les coses, encara no he assolit aquell grau de convenciment, que m´hauria de portar a seguir recolsant el projecte europeu.

De fet suposo que lo que a mi em passa, es que jo, de vocació europea no n´he tingut mai, per Europa i els europeus, no sento cap tipous de sentiment, Europa simplement "interesa", en el ben entés, que desde Brusel.les, es governi, i es governi pensant amb Europa i tot el seu conjunt, delo contrari ja estavem prou be abans d´arribar a Maastricht.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

PERSEVERANCIA

Tots els que tenim o hem tingut una empresa o negoci, un dia o altre ens hem trovat amb la situació angoixosa de no trovar la nanera de pagar la nòmina a final de mes, quan et troves en aquesta situació, en el teu cap no hi ha cabuda per res mes, la nòmina de final de mes no et permet pensar, no hi h lloc per pensar en com incrementar les vendes, ni en millorar el tractament als clients, ni en aumentar els nivells de productivitat, i tot això evidentment no ajuda a millorar el funcionament i en consequència tampoc ajuda a poder pagar la nòmina del personal.

Lo mes aconsellable en aquest casos, es delegar funcions en altres persones, que amb el cap mes fred, sense urgències i sense veures amb l´obligació de pensar en la nòmina, poguin prendre decisions, que ajudin a millorar la operativitat o a pagar la nòmina una cosa o l´altre.

He fet aquest preambul, perque em dona l´impresió que quelcom semblant els ha pogut passar recentment tant al Sr. Rajoi com al Sr. Mas, en el present moment, dins del seu cap lo mes urgent, son els ajustos que hauran de fer per poder donar sortida als pressupostos de l´any vinent i a la vegada vigilant l´incidència que tot això pot tenir en l´intenció de vot en unes eleccions que ja son properes, insisteixo en que cal trovar altres negociadors que poguin seguir el procés del pacte Fiscal sense cap altre condicionament.

Una trovada de dues hores, no es temps suficient per tencar la porta a un comntenciós tan important, com la reclamació catalana de soberania econòmica, sembla ser, que el clima de la conversa va ser positiu, i això encara dona mes raó per pensar que tot ha estat molt precipitat, s´ha de seguir negociant amb la voluntad d´arribar a una bona entesa.

De no ser aixís com deia el President Mas, entrarem en un terreny desconegut, i no tothom es partidari en el present moment a fer front an aquest repte, uns perque per naturalesa son en excés prudents, altres que per raons d´edat cada vegada es senten mes acovardits, i altres, emprenedors i finacers que veuen en perill els seus interesos.

El president Mas per els seus origens familiars i per la seva formació personal, es un bon coneixedor del mon de l´empresa, l´empresari es una persona valenta, decidida, disposada quan veu que conve fer-hoa fer front a qualsevol risc que es pogui presentar, pero hi ha una cosa que si exigeix, saber en quin terrent socio-politic, tindra que desenvolupar ñes seves activitats en proxim futur, hi ha molta gent que es trova aturada, molta gent que viu gracies a l´ajut social, evidentment, penso que aquest no es el moment mes adient per entrar en un terreny desconegut.

El Govern central per la seva banda, també ha d´entendre, que només parlant de la Constitució, de les lleis vigents, i de l´aplicació d´aquestes lleis, també entra en un terreny desconegut, no fa gaires dies vareig llegir, que el Sr. Rubalcaba habia fet unes manifestacions on deia: " En Catalunya esta pasando algo muy serio", te tota la raó del mon, aquesta vegada tot aquest procés, presenta signes de molta seriositat i molta determinació.

Un altre aspecte que el Govern central ha de considerar, es el de que a Catalunya hi ha molta gent, com ara jo mateix, que ja fa temps que veiem la necessitat i defensem, un Pacte Fiscal, Cocert economic,soberanía econòmica, diguem-ho com volguem, i que a la vegada considerem que en les circumstàncies presents no es massa aconsellable endinsar-se en el complex procés que representa voler aconseguir un Estat propi, però dit això, si no s´arriba a una entesa i el procés de separació continua lo quen ha de portar a una consulta o referendum, jo, i molta gent com jo, l´emdemà de la consulta, quan sortim al carrer, ens voldrem poder mirar a tothom, sense tenir que baixar la mirada, a tota la gent de bona fe, patriotes catalans que varen sortir al carrer, per aconseguir una Catalunya millor per ells i per els seus fills, no els decebrem, també tindrem un record, per tots els catalans que en l passat varen lluitar i varen patir per les llibertats nacionals de Catalunya, a tots aquests que ja no hi son tampoc els decebrem, votarem a favor de la creació d´un Estat Català.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

RECONOCIMIENTO

En el curso de los todavia recientes ocho años de gobierno socialista, siempre procuré mostrarme respectuoso, hacia la persona del aquel entonces Presidente del Gobierno, nunca, ni en mios artículos, ni en mi conversación habitual, me referí a su persona, llamándole "Zapatero" así a secas, siempre me he referido al Presidente Rodriguez Zapatero, y este respèto nace, en el momento en que leí una de sus primeras manifestaciones poco después de acceder a la Presidencia.

Decia el Sr. Rodriguez Zapatero, "Ha llegado el momento en el que Cataluña reciba del resto de España el reconocimiento que merece", nada le obligava en aquel momento ha manifestarse en este sentido, por lo que en consecuencia he de entender y estoy seguro de ello, que sus palabras fueron sinceras.

Resulta que esto, basicamente esto, es lo que necesitamos los catalanes, un reconocimiento, que nunca ni antes ni despues de las manifestaciones del ex-Presidente, he podido ni leer ni escuchar a ningún representante político del Estado, aunque también estoy convencido de que fuera de Cataluña, son muchas las personas que piensan en este mismo sentido..

Estaba convencido, esperaba que en el curso de estos dias, su Majestad el Rey, se dirigiese al pueblo español, lo esperaba, porque delante de la situación política que vivimos, era su deber hacerlo, y su Majestad, como buen militar que es, este sentido del deber siempre lo ha tenido.

Esperaba leer a través de su comunicado, que el Rey se pronunciase en cuanto lo importante que es. mantener la unidad de España y de todos los españoles, esperaba asimismo, que su Majestad nos recordase, lo importante que es, mantener entre todas las comunidades, el ineludible principio de solidaridad, princiupio este, que en los treinta y cinco años de esta etapa democrática, siempre se ha respetado, propiciando al efecto, que el bienestar llegase a todos los rincones del país.

Pero desde el mas profundo respeto que siento hacia la persona de su Majestad, he de decir, que también esperaba un reconocimiento explícito, de lo importante que ha sido la contribución de Cataluña en el curso de estos últimos treinta y cinco años, para que aquel bienestar del que antes hablabamos, se hiciese realidad.

Su Majestad recuerda mejor que nadie, porque el fué el motor y guia de nuestra transición política, que el estado de Las Autonomias al que hace referéncia en su comunicado, nace por inciativa de los catalanes, pregunto, fué aquello también una quimera Majestad?.

El hecho de que en el año 1.977, saliera a las calles de Barcelona una ingente multitud de personas, reclamando el Estatuto de Autonomia, vuelvo a preguntar, puso en peligro la unidad de España? o bien al contrario, la reforzó, propiciando un largo periodo de prosperidad.

El estado de Las Autonomias, después de treinta y cinco años, como pasa en muchos aspectos de la vida, ha dado muestras de fatiga, y desde Cataluña, somo muchos los que pensamos, que necesita una actualización, deben establecerse unos nuevos niveles de solidaridad entre comunidades, en el momento presente ya no se dan las desigualdades en cuanto a nivel y calidad de vida que se daban al empezar el periodo democrático, hasta el punto que en el presente momento, Cataluña también necesita del resto del Estado, muchas dosis de solidaridad. Todo ello pasa por establecer un diferente sistema de financación autonómica, similar por otra parte, al que ya disfrutan otras comunidades españolas.

Todo lo dicho, a mi entender, debio quedar reflejado en el mensaje de su Majestad y no ha sido así.

En estos últimos tiempos las decepciones se suceden, repito que esperaba el mensaje de su Majestad, porque pensaba que ayudaria a clarificar la situación y a hacer llegar el mensaje de esperanza que Cataluña necesita, pero no ha sido así.

Esperemos que esta haya sido la última decepción.

Josep Mª Carbonell i Vilaro

ANEM PER FEINA

Fent un resum de tot lo que ha estat aquest ja passat mes d´Agost, jo em quedaria amb aquell emocionat moment en el que l´Andrés Iniesta va ser guardonat com a millor jugador d´Europa, emocionant perque es tracta d´un jugador fet a casa, i que deixant apart la seva qualitat com a jugador de futbol, ha donat sempre mostres de ser una persona sencilla, respectuosa amb tothom, gens presumptuos i poc donat a comportar-se amb prepotència i arrogància dins de l´ambient que l´envolta.Emocionant tam,bé va ser al meu entendre, l´abraçada i el petó que li va fer el seu company Leo Messi, son moments d´aquells, en els que es reben abraçades, felicitacions i tot tipus de mostres d´afecte, que no sempre son sinceres, el petó i l´abraçada del Leo Messi, si que es va notar que eren molt sinceres, que venien d´una persona que es mostrava sincerament satisfet per l´exit del seu company. Vull deixar constància d´aquest fet, del que no s´ha parlat, perque penso que aquyell petó i aquella abraçada varen ser dos dels millors gols que el Leo Messi ha marcat vestint la samarra blaugrana.

També m´agradaria deixar constància de que l´Andrés Iniesta, no va ser guardonat, pel fet5 de ser una persona sencilla, humil, afable i respectuosa amb la gent del seu entorn, no ens confonguem, l´Andrés Iniesta va ser guardonat pel fet de ser un dels millors jugadors de futbol que mai ha donat el futbol europeu, faig aquest incís, perque jo personalment sempre he estat una persona que quan donava consells als meus fills, sempre els recomenava, obsrevar en les seves relacions dins del seu entorn, comportaments, senzills, gens propotens fugint sempre de voler passar per damunt dels altres, però haig de reconeixer que enb transcorre del temps, m´he vist en la obligació de matisar aquesta manera meva de veure les coses, perque al final arribas a la conclusió de que tampoc conve exagerar i passar-se de mida amb comportaments excesivament generosos, ja que moltes vegades el que malauradament succeeix, es que et troves amb persones, que sense tenir els teus merits i atributs, es veuen en cor d´intentar passar per sobre de la teva persona, s´ha de saber trovar el punt just, afables senzills. però sense excedir-se amb aquest comportament.

Lo que acabo de dir, sembla que te molt que veure, amb la situació en la que es troven les relacions de Catalunya amb  la resta de l´Estat, molt anys sense gosar aixecar la veu, primer en aquells moments de la transició, a fi de no posar obstacles en tot el procés democratic, després quan altres comunitats espanyoles, varen reclamar un finançamernt especific per les seves autonomies, tampoc varem voler interferir en les seves justes aspiracions, han anat passant els anys, sense voler atrevir-nos a ser un element distorsionador, erm estat pènso jo, excesivament cautelosos i prudents, i ara quan no queda mes remei qie pàrlar de tot això ens trovem que ni han molts que sen´s volen montar a cavall, perdent-nos un respecte, que els catalans per la nostre actitut en el curs de la present etapa democràtica ems hem fet mereixedors de rebre.
Un diu que son uns xantagistes, l´altre, només per demanar el que tenim dret diu que tenim molt de "morro", l´altrte diu que volem disposar dels seus calés, i fins i tot hi ha que amenaça amb una intervenció militar.

Arribats an aquest punt, ahir 11 de Septembre del 2.012, va passar lo que era previsible que un dia passés, la gent, el poble, la societat, va sortir al carrer, a partir d´aquest moment els nostres governants, aquí a Barcelona i a Madrid, ja saben quin es el país que tenen al devant, ha arribat el moment de prendre decisions.

Haig de reconeixer, que jo sempre he estat, un romantic de la política, fins el punt qua fa trenta i cinc anys que la treballo i a hores d´ara encara no he vist mai ni un "duro", potser si que soc alló que molts diuen, un somnia truites, potser si, les nits sempre les dormo senceres, cosa que no tothom pot fer i això fa que sigui propens a somniar.
Quan arriba l´estiu i deixes Barcelona, per anar a respirar, bons aires, frescor i tranquilitat, al arribar la nit deixes la finestra overta, per poder aixís gaudir del frescor i silenci de la nit, el son  sempre es profund i això ajuda a somniar, quan al arribar la matinada et despertes, la majoria de vegades et sents satisfet per tot lo que has somniat.

Aquest estiu vareig tenir un somni, s´em va apareixer la montanya de Montserrat, oferint el seu millor aspecte, l´aspecte propi de les grans solemnitats, amb una llarga senyera cobrint el fons montanyenc.

Dis de la Basílica, la presencia de Sa Majestat el Rei acompanyat de tota la casa reial, de totes les autoritats, polìtiques, eclesiàstiques i militars, el President del Parlament Espanyol, s´adressa a la nació catalana i agraeix la seva contribució a la prosperitat i benestar de tot el poble espanyol, i amb justa correspondència, li reconeix el seu dret a gaudir d´una independència econòmica que dongui satisfacció a les seves aspiracions.

Seguidament el President del Parlament català, agraeix el gest de l´Estat Espanyol, assegurant un futur en el que el poble català seguirá laborant per ajudar en la mesura que pogui, elbon funcionament del conjunt de l´Estat, i guarantint un profund respecte, per les seves Institucions, cultura i simbols representatius.

Potser si que només es un somni, però, un somni que si es fes realitat, podria donar satisfacció, no només a Catalunya, també a Espanya, i a la vegada traslladar al exterior, una imatge de cohesió i una claretat d´objectius que sens dubte seria agraida.

Per acabar podriem tornar a recordar alló que deia el John Lennon, si tot es un somni, el que cal es trovar a molte gent que volgui somniar al teu costat.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

BONES VACANCES

Abans de que tothom sorti de vacances, penso que es obligat fer un petit resum de lo que ha estat, la tramitació del Pacte Fiscal en el plenari del Parlament de Catalunya. De bon comencament sempre hem anomenat Pacte Fiscal, lo que en realitat hauria de ser el Pacte de Independecia econòmica, nbo ens huriem de volguer amagar de que apart de l´aspecte económic, que hi es, i que potser es lo mes important, donat l´ofeg econòmic que esta patint l´autonomia catalana, també hi ha un rerefons sentimental, que si tot plegat tingués un bon final, els catalans ens sentiriem una mica millor amb nosaltres mateixos, es evident que hauriem donat un pas molt important en tot el nostre procés autonomic.

Arribaran les negociacions, espero que sigui aixís, i a la teula al costat nostre si asseuran catorze comunitats mes, que tindran com a objectiu, assegurar per les seves finances, les millors condicions possibles, nosaltres aquest objectiu també el tindrem, però a la vegada penso que hauriem de ser proclius, a sacrificar algún aspecte economic, a canvi de poder donar satisfacció al sentiment d´independència econòmia que deiem abans.

Una altre pregunta que sempre ens arriba desde fora de Catalunya, es aquella que diu, els catalans un cop tinguin resolt el seu financament, que mes ens demanaran? ja en tindran prou, o encara esperaràn mes concesions?. Jo francament penso que si tot aquest procés d´independència econòmica arriba a bon port, Catalunya, sobretot tinguént en compte aquest mon global en el que economicament ens movem, ja no tindrias res mes que revindicar, lluitar i treballar dins d´Espanya i dins d´Europa.

Suposo que a partir d´aquest moment, el President Mas i el Sr. Duran i Lleida en la mesura que poguin fer-ho i si les circumstàncies ho permeten , iniciaran un procés de negociació amb el Govern central, que sens dubte resultará llarg i ferregós, però que tots esperem arribi a bon terme.

També em permeto aconsellar que de tot aquest procés n´estigui puntualmernt al corrent el Sr. Rubalcaba, i que fins i tot s´escoltin les aportacións que hi pogui fer, es tracta del lider del primer partit de l´oposició, i el seu parer pot ser determinant perque tot el procés es desenvolupi a satisfacció de totes les parts.

No voldria acabar l´article sense fer arribar el meu agraiment a la gent de Iniciativa, per el suport que han donat al projecte, Iniciativa i abans el PSUC sempre ha estat una forca politica, coherent i seria, ipotser això ha estat aixís, peqreue al seu devant sempre hi han tingut a gent també molt seria.

él meu agraiment també el faig extensiu als companys de L´ Esquerra, ja se que no cal fer-ho, però els animo a seguir treballant per Catalunya, en aquesta ocasió ho han tornant a fer, venint d´ells no podia ser d´altre manera.

Una forta i sicera abracada a l´Ernest Maragall, que ha estat coherent amb tot lo que la seva familia ha representat sempre per Catalunya, aprofito per fer arribar les meves salutacions al seu germá, segur que en Pascual Maragall, d´haber-se trovat en el Parlament hauria fet el m ateix que ha fet l´Ernest, moltes gracies.

Penso que ja está tot dit, en tot cas només recordar al Sr Montoro, que els catalans no som ni uns cretins, ni uns eixelebrats, simplement demanem seguint un procés democratic, el que Catalunya te dret i en el present moment fins i tot necesitat de demanar

Fins al Septembre, bones vacances a tothom

Josep mª Carbonell i Vilaró

ESTIU DEL 2.012

Aquest estiu, varem pensar que una bona manera de descansar, gaudir d´un bon clima de montanya, i a la vegada no gastar gaires centims, seria passar els mesos de Juliol i Agost, al poble d´on som originaris i on encara conservem la casa dels avantpassats, es un poble petit de 350 habitants, però en el que no hi falta de res, una piscina municipal molt ben acondicionada, pista poliesportiva per el jovent, un centre civic de recent construcció, etc. es un exemple d´aquells que ens fa pensar, que potser si, que hem estirat mes el brac que la màniga, però a la vegada pensem, perqué aquests poblets d´alta montanya, no tenen dret a disfrutar d´aquestes comoditats.Diuen, sobretot al extranger, que aquí a Espanya ja s´acabat la "fiesta", potser si, però la veritat es que aquí a Catalunya, tot i amb el deficit fiscal que hem de soportar, ens ha quedat un país forca ben arregladet.

La meva senyora, que recentment ha complert aquella edat, en la que un ja vegadas pensa, que s´han acabat moltes coses, però que també en poden comencar d´altres, estaba contenta, perque fins ara, la gent que arribava a la seva edat, tenia tot l´estiu el servei de piscina gratuit, he dit fins ara, perqué la seva decepció ha estat, que com a resultat de la crisi, al arribar el primer dia ja li varen dir, que tot i tenir dret a una tarifa reduida, hauria de pagar 25 Euros per poder disfrutar del servei de piscina tot l´estiu.

Parlar de col.laboracions de 25 Euros tot l´estiu, o dels 10 Euros anyals que paga la gent gran, per disposar de tarifa reduida o gratuita segons el cas, en el servei de transport municipal de Barcelona, son quantitats que tothom les paga de gust, perque tothom també sap entendre, que aquesta aportació, els permet disfrutar d´un bon servei. Al comencament de la present llegislatura, ja vareig escriure que l´unica manera de poder fer front a la important despesa sanitaria, seria establir un sistema de copagament, això si, no massa gravós,que fos assequible per a la gent jubilada o malalta, al final s´ha dut a terme, amb el pagament d´un Euro per recepta, però s´ha fet, després d´haber tencat quirofans, d´haber reduit llits, i d´haber acomiaat personal, tot això son coses que potser haurien arribat igualment, però en tot cas, després d´haber comprobat quin resultat donava l´aportació s´un Euro per recepta, que la gent, per humil que sigui, anirá pagant gustosament, si compren que se li segueix oferint, una bona atenció sanitària.

Ja fa molt de temps, que vinc dient, que tot el present ajust presupuestari, s´habia de fer, el que ha faltat, es una linea d´actuació coordinada, perqué delo contrari ens podem trovar, amb lo que ara ja ha passat, que arribi el Govern Central, amb el seu sistema de copagament sanitari que llogicament es solapará amb el ja establert per la Generalitat.

No fa gaires dies que va sortir del Congrés, la reforma laboral del Govern Popular, penso que aquesta reforma es la que hauria d´haber reflexat la necessitat d´un nou tractament del subsidi d´atur, de la seva durada i del seu control, fer-ho ara un cop tramitada la recent reforma, només es donar lloc, a mes movilitzacions, i fins i tot a provocar un altre vaga general.

Aquesta manca de coordinació, aquest desgavell en la manera de fer les coses, es la que provoca el desconcert i la manca de seguretat de la gent del carrer i fins i tot dels mercats financers, en quan a la manera de fer les coses que tenen els nostres governants.

L´ajut presupuestari, es tenia que fer, per dolorós que sigui, al final ja tots hem entés que no es pot gastar mes de lo que ingresem, podem estar segurs, que passaará un any, o dos anys o tres, però aquest sacrifici actual, segur que ens conduirá a una situació de defict zero, que ens permetrá reempendre el camí amb mes tranquilitat, millorant l´activitat i el creixement que necessitem.

Lo que si seguirá estant present, com una llosa permanenment penjada sobre dels nostres caps, es el deute exterior espanyol d´un bil.lio d´Euros, suposo que ja deuen haber-ne parlat amb els nostres creditors, es evident que una xifra de deute com la nostre, no es dona només per culpa del deutor, també ho es del creditor, per manca de control, i per haber permés que el deute arrivés a tenir el nivell de gravetat que presenta en la actualitat, repeteixo, suposo que ja en deuen haber parlat, però per si no fos aixís, cal que tothom tingui present deute exterior, Espanya no al podrá retornar mai mes, en cosequència, els nostres creditors, a hores d´ara ja haurien d´anar pensant, la manera d´agafar aquest deute, si no tot en bona part, i posar-se´l, allá on es posen les coses quan no es sap on posar-les.

Si em permeten una mica de broma, perqué lo que si hem d´evitar, es perdre el nostre tradicional sentit de l´humor, recordaré, el que uns quans diputats del Parlament Alemany varen recentment suggerir, tot parlant del deute grec, deien que els grecs, per poder saldar el seu deute, haurien d´anar pensant en transferir al poble alemany, la soberania de les illes gregues properes a la costa. Jo francament, no se si per quedar tranquils d´una vegada, no valdria la pena escoltar alguna ofertaque ens fessin per les illes Canaries, personalment penso que sense les Canaries igual aniriem fent, he comencat dient que era broma, però la realitat es que si, he parlat mig en broma però també amb unes gotetes de seriositat.

De sempre he manifestat, que els meus sentiments fora de Catalunya estan a Espanya no a Europa, que els meus millors amics, clients i proveidors fora de Catalunya els he tingut a Espanya, però també es evident, que no soc el que es diu un patriota espanyol, i com que es dona la circumstància, de que a la present situació, ens hi han portat alguns que es diuen patriotes espanyols, ara que vagin pensant la manera de sortir-ne, nosaltres, desde Catalunya, el que podem fer, es ajudar, col.laborar fins i tot en tasques de govern, tot i recordant això si, que queda pendent lo del Pacte Fiscal.

Josep mª Carbonell i Vilaró

BARCELONA I ELS SEUS ALCALDES

No es la primera vegada que faig esment de la passió que sento per la meva ciutat, ciutat on he nascut, on he viscut,i on m´he jubilat, i arribat aquest moment de la jubilació es quan he trovat, mes temps i mes moments per poder-la disfrutar.

No fa gaires dies que ens varem traslladar fins a l´Avinguda del Tibidabo, varem pujar al tranvia blau amb el vam arribar a l´estació del funicular, un cop hi ets, amb aquest mitjà de transport, que et permet disfrutar d´un paissatge incomparable, arribes a dalt de la montanya, on pots contemplar tota la panoràmica de la ciutat desde la montanya fins al mar, i si vols cabar-ho de fer be del tot, pots pujar a la torre de Collcerola i acabar aixis de gaudir de la grandesa de la nostre ciutat.

Si la esperència els agrada, jo els recomenaria, agafar el metro fins a l´Avinguda del Paral.lel i un cop hi ets, pujar al funicular de Monjuich, amb el que et pots traslladar fins a l´estació del teleferic i arribar aixís fins al castell, que va der recentment cedit a la ciutat. Desde aquest punt, recomano posar atenció ha com ha quedat tot el llitoral barceloní, convertit en una platja, llarga, inacabable, que practicament uneix les platjes del Baix Llobregat fins l´inici del Maresma.

Vint anys enrere, Barcelona només era un punt del mapa, desconegut al estranger per la majoria de gent, va ser en primer lloc l´Alcalde Maragall el que va posar Barcelona al mon, el que la va donar a coneixer, i que va iniciar la seva transformació, com a resultat tangible d´aquells inolvidables jocs olimpics, del estiu de l´any 1.992, just ara fa vint anys, que tot s´ha de dir han passat volant.

L´Alcalde Clos va continuar l´obra del seu antecessor, en el curs del seu mandat, es va organitzar i dur a terme el Forum de les Cultures, que va propiciar la remodelació del barri del Poble Nou, culminant aixís tot el projecte urbanistic del litoral barceloní.

Mes recentment, hem tingut un altre Alcalde també del Partit Socialista, que poptser ha fugit dels grans projectes, però que al meu entendre ha consolidat la feina dels seus antecessors, projectant la nostre ciutat a l´exterior, i convertir-la en una ciutat de referència en el camp de les noves tecnologies, la moda, l´esport, el disseny, l´arquitectura, aixís com tota la nostre cultura en general, vinculada a l´obra dels nostres musics, pintors i arquitectes, una obra que ja i era però que potser no habia estat divulgada com mereixia.

Avui en dia a Barcelona i tenen lloc, un seguit de fires i congressos, que l´han convertida en ciutat de referència, una de les ciutats mes ben situades en tyots els ranquings de preferència, de inversors e innovadors extrangers.

No se si es el punt mes important, pero penso que hauriem de fer referència, al fet de que tota aquesta projecció de la ciutat s´ha fet, gestionant molt be les finances de l´Ajuntament, quan comparem la situació econòmica de l´Ajuntament de Barcelona amb la d´altres ciutats, fins i tot sembla mentira que s´hagi pogut fer tot el que s´ha fet, mantenint un equilibri economic, que segur que permetrá a l´actual equip de govern, continuar una feina que fins ara sempre ha estat molt ben feta.

Tot aquest llarg preambul l´he fet per poder arribar a la gran pregunta, ¿per quina raó en Jordi Hereu va perdre les eleccions?, la primera resposta es que al devant tenia un molt bon contricant, un politic d´aquells, que sempre ha fet tot el que el seu Partit li ha requerit, i que sempre ho ha fet tot be, només cal seguir tota la trajectòria política d´en Xavier Trias per arribar a aquesta conclusió. Però deixant a part la figura del contrincant, l´Alcalde Hereu va tenir que lluitar contra la corrent de canvi politic, que es va generar com a resultat de l´actuació dels governs socialistes, que en el curs de casi vuit anys varen governar tant anivell d´Estat com a nivell de la nostre Generalitat.

En Jodi Hereu no va perdre les eleccions, com a consequència d´una mala gestió, d´haber donat una mala imatge, de no haber sabut comunicar-se amb la gent, tot al contrari, al meu entendre es un molt bon comunicador, les coses ja vegades que van com van i son com son, però diria que l´actuació d´un bon politic com en Jordi Hereu, mereix un reconeixement que moltes vegades hi ha bons profesionals de la política que en el moment del seu adeu no reben.

Es va dur a terme un bon traspás de poders, va deixar la direcció del seu grup municipal en mans d´un altre company de partit i de regiduria, i s´rn va anar a treballar tinc entés que a l´Empresa privada, al seu Partit no li han tingut que buscar cap carreg politic, per poder-se guanyar la vida. Aixís es com ha de fer les coses els bons politics, fan la seva feina, acostumen a fer-la ben feta, i quan arriba el moment de deixar-ho, ho fan amb dignitat i amb el cap ben alt.

Personalment desitjo an el Sr. Hereu que la sort l´acompanyi en la nova acivitat que ha inciat, segur que la tindrá perque aixís s´ho mereix.

Josep mª Carbonell i Vilaró

QUIEN ES EL CULPABLE DE TODO?

Recientemente he oido decir a un comentarista acreditado, España y los españoles no nos merecemos lo que nos está pasando, hasta he leido a un Ministro como decia, el potencial económico de España y los esfuerzos que el pueblo español esta haciendo, no merecen el tratamiento que se les da desde los mercados financieros.

Repito, porque nos pasa todo lo que nos esta pasando?, cuando me hago preguntas como la que nos ocupa, me gusta en la medida que pueda hacerlo, encontrar y ofrecer mi propia respuesta, en este caso la respuesta la tengo, se perfectamente quien es el culpable con nombres y apellidos -Ossama Bin Landen-

Este caballero, el cual espero que Dios o Alá o quien sea lo tengan a su lado, organizó y llevó a cabo el atentado terrorista que consiguió derribar las dos torres gemelas de New York, el corazón financiero del mundo occidental y en consecuencia lo hizo tambalear.

Los Estados unidos, se vieron atacados en su propio territorio y esto es una cosa que no les habia pasado nunca, miles de americanos perdieron la vida, mientras llevaban a cabo su trabajo habitual.El Presidente Bush, logicamente tenia que dar una respuesta, y la dió entrando en una guerra, en la que no sabia ni quien era el enemigo, ni donde estaba, y en estas circunstancias muchas veces se dan golpes de ciego, sin prestar atencion al hecho de que el que recibe la paliza, no siempre es el que merece recibirla.

Las Naciones Unidas se opusieron a la invasion de Irak, no estaba demostrado que esta nacion arabe dispusiese de armas de destrucción masiva, el Presidente Bush hizo caso omiso de la resolución de la O.N.U. y con el apoyo del Gobierno español presidido en aquella época por el Sr. Aznar y también con el apoyo del Gobierno Británico del Sr. Blair, llevó adelante su proyecto militar, el cual aquí en España provocó masivas manifestaciones de protesta por parte de la ciudadania.

Poco tiempo después y probablemente como consequència de todo lo dicho anteriormente, el pùeblo de Madrid sufrió el terrorífico atentado en los ferrocarriles de cercanias, que ocasionó la perdia de muchas vidas e inn umerables heridos, desde el primer momento el Gobierno Español equivocó sus planteamientos, tratando de desvincular el atentado de Madrid con la guerra de Irak, olvidando que lo ultimo que puede hacer un político es en gañar a su pueblo, y el pueblo Español en este caso tomó buena nota de todo lo sucedido.

Poco tiempo después tuvieron lugar las elecciones generales del año 2.004, y el Partido Popular perdió una elecciones que nunca debió haber perdido, en el curso de sus ocho años de gobierno, España se habia sentido bien gobernada, la victoria del Partyido Socialista cojió a todo el marco poítico español, descolocado y al propio Partido Socialista con el paso cambiado, ni ellos mismos esperaban encontrarse delante de una tarea de gobierno para la cual ni el Sr. Rodriguez Zapatero ni su propio partido en aquellos momentos estaban en disposicióm de poder afrontar, todavia no era su momento para estar en condiciones de poder afrontar lo retos que pronto les llegarian.

Aún y aceptando que el inicio de la burbuja inmobiliaria, ya se estuvo gestando en los últimos años del gobierno Aznar, estoy convencido de que si hubiese seguido governando el mismo equipo económico de
 aquellos últimos ocho años, las decisiones que era necesario tomar, se hubiesen tomado con  mayor prontitud, en el momento que correspondia hacerlo y tambien de la manera que convenia hacerlo.

De todo este proceso, el pueblo catalán fué un mero espectador, en aquellos momentos de desconcierto, todo eran urgéncias a fin de volver a gobernar cunto antes mejor, vimos como se dificultaba la tramitación de nuestro Estatuto, hemos seguido ayudano en tareas parlamentárias, cuando así nos ha sido requerido y hemos estado en condiciones de poderlo hacer, y también ya hace años, desde el comienzo de la crisis, que desde Cataluña se esta aconsejando un Pacto de Estado entre todas las fuerzas políticas a fin de procurar deshacer este lio en el que todos estamos metidos.

No ha habido nunca buena disposición a dar luz verde a este posible Pacto de Estado, pero en cambio ahora ultimamente,he leido rumores que apuntan a la posible formación de un gobierno de concentración.

llegados a este punto, espero que se den dos circunstàncias, en primer lugar que se permita a Cataluña dejar de ser este mero espectador que ha sido hasta este momento, porque hasta ahora y contemplando todo lo que ha pasado, a Cataluña solo se le ha permitido hacer lo de siempre, trabajar, pagar y recibir todos los tortazos, tomando parte en este posible proyecto y siendo ya de una vez escuchada como se merece.

En segundo lugar, también ha de ser contemplado, el hecho de que hoy en dia España, es un barco muy grande, y que en consequéncia necesita un timón muy grande, al que se puedan agarrar muchas manos, fuertes y endurecidas para procurar así reorientar la navegación, peró mucho cuidado con dar golpes de timón excesivamen te bruscos y forzados, la conducción ha de ser suave, procurando mantener el mismo rumbo, el rumbo que ya llevábamos hasta la entrada en escena del Sr. Bin Landen, que en paz descanse.

Procuraré acabar huyendo de las metáforas, hace falta reformar el Estado de las Autonomias, probablemente haga falta reformar la Constitución, hace falta simplificar toda la Administración, evitando duplicidades, quiero con esto decir que sobran Diputaciones, Consejos comarcales, etc.pero mucho cuidado, lo que no necesita España es ni un salvador ni un redentor, España ya hace trenta años que entre todos la salvamos y ahora lo que hace falta es mantenerla en vida y en disposición de seguir creciendo y prosperando, para poder seguir dando, de esta manera el bienestar que tda la ciudadania, requiere y merece.

Josep mª Carbonell i Vilaró








de la crisi, que desde Catalunya se aconseja, llevar a cabo un Pacto de Estado entre todas las fuerzas políticas, a fin  de procurar deshacer este lio en el que todos estamos metidos.

En ningún momento se ha mostrado buena disposición a dar luz verde a este Pacto de Estado, peró en cambio, ultimamente he leido rumores que apuntan a la posible formació de un gobierno de concentración.

Llegados a este punto, espero que se den dos circuntáncias, que se permita a Catalunya el dejar de representar el papel de mero espectador, porqué hasta el momento presente y considerando todo lo q

QUIEN ES EL CULPABLE DE TODO?

Recientemente le he oido decir a un comentarista acreditado: España y los españoles no nos merecemos lo que nos está pasando, hasta he leido como un Ministro decia: El potencial económico de España y los esfuerzos que el pueblo español esta haciendo, no merecen el tratamiento que se les esta dando desde los mercados financieros.

Repito, quien es culpable de todo lo que nos esta pasando?, yo personalmente, cuando me hago preguntas com es que nos ocupa, me gusta en la medida que pueda hacerllo, dar mi propia respuesta, y en est caso me veo en condiciones de darla, se quien es el culpable con nombre y apellidos -Ossama Bin Landen

Este señor, el cual espero que Dios o Alá o quien se lo tenga a su lado, porque ya hace una buena temporada que los americanos le dieron su pasaporte hacia la eternidad, espero que sin derecho a retorno, organizó y llevó a cabo, el atentado terrorista que derribó las torres gemelas de New York, el corazon del mundo financiero occidental y efectivamente consiguió hacerlo tambalear.

Los Estados Unidos se vieron atacados por una fuerza exterior en su propio país, esta es una situación que ellos nuca habian vivido, miles de americanos encontraron la muerte

TERTULIES I DEBATS

 la setmana passada vareig tenir ocasió de llegir un parell d´articles, que penso mereixen ser comentats, només per el fet de que reflexen quelcom que esta passant a diari, en un moment en el que caldria posar una mica d´ordre dins del cap de la majoria de nosaltres donat que ja es comença a trovar una mica enterbolit.

En primer lloc el Sr. Francesc de Carreras, Catedratic de Dret Constitucional, dins del seu article setmanal, diu que s´hauria de procurar, que totes les persones, que participen en alguna tertulia o debat televisius, fossin bons coneixedors del tema que es objecte de debat o simplement de conversa, ja que en cas contrari, les seves manifestacions poden donar lloc a aumentar la confusió i desorientació de la majoria de gent que els escolta. Acaba dient que lo que encara es mes preocupant, es que aquestes persones que parlen d´un tema del que no son estudiosos, no es limiten a parlar, sino que fins i tot aixequen la veu, potser perque pensen que donant força i convicció a les seves paraules, això pot dissimular el seu desconeixement del tema que es objecte de debat.

Jo diria que el Sr. De Carreras, es mostra en excés, estricte i sever en quan al desenvolupament d´aquestes tertùlies a les que fem referència, tpthom te el seu dret a parlar devant d´una audiència, a fi i efecte de fer arribar la seva opinió en quan a tot lo que pot tenir relació amb els esdeveniments que tenen lloc dins de la nostre societat en un moment donat. Tot el que s´ha de fer es donar una bona imatge, i fer arribar simplement això,una opinió,no cal voler donar lliçons de res a dingú, ni tampoc voler demostrar mitjançant la força i convicció de les teves pàraules, que estas en poder de la veritat, això es una cosa que com suiposo pensa el Sr. De Carreras, només la poden fer els que tenen prous coneixements per fer-ho.

Pocs dies després el Sr. Onega, periodista de referència, presentava un article, en el que feia referència, al recent rescat. o a la linea de credit com volguin dir-ho i també de las incidència que això pot tenir en el montant de deuta pública de l´Estat, etc. I acababa mig demanant disculpes, perque a lo llarg del seu article podria ser que hagués escrit un grapat de ximpleries, però tamb e preguntant-se ¿ perqué jo no en  puc dir de ximpleries, si tothom les diu, si fins i tot economistes de prestigi i professionals guardonats amb el Premi Nobel les han dites?

Compte Sr. Onega, dificilment un economista prestigiós o un Premi Nobel, que signen un article, o un llibre. o dona una conferència diuen ximpleries, el que potser ha passat i si mes no jo ho veig així, es que hi ha hagut peer part d´aquests professionals, un exces de diagnostics, i a mes a mes poc coordinats, potser a tot el col.lectiu d´economistes lo que els ha mancat, es una unitat de criteris a l´hora d´evaluar la situació present i de recomenar el tractament que s´hauria d´emprar.

Dins de totes les especialitats, medicina, arquitectura, enginyeria, al devant d´una situació d´emergència, es convoquen consultes de uns quans professionals, a fi de que amb tota l´informació a sobre la taula i amb tota l´història del procés al seu abast, poguin transmetre i fer arribar, un criteri conjunt de tot el que s´hauria de fer.

Es evident i sento molt dir-ho, perque en gheneral no s´ho mereixen, però recollint l´opinió de la gent del carrer, l´imatge del economista després de la present crisi, haura quedat una mica malmesa.

El Sr. Onega acabs el seu article dient, que de tota aquesta confusió i desorientació creades, els que pagan la festa son els de sempre, els que quan aqueta festa s´acaba, els hi toca retirar les copes. En català per dir lo que vol dir el Sr. Onega, tenim una expressió mes grollera, potser perque el català es en general mes groller que el castellá, les llengues a lo llarg de la seva vida, van adquirint paraules i expressions, que no fan mes que reflexar l´estat d´anim de la gent que els parla, i els catalans ja fa molts anys que quan ens llevem de bon matí, ja ho fem una mica emprenyats.

Espero que les meves paraules no hagin molestat a dingú, si ho he fet, demano disculpes per endevant, no es mai la meva intenció, ni quan escric ni quan parlo, faltar el respecte a dingú, potser lo que a mi em passa en aquests moments, i em sembla que no només a mi, es que amb tot plegat de lo que ens esta passant, ja començem a estar, i repeteixo, una mica emprenyats.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

GUARDEM LES CARMANYOLES

En moments de crisi com el present, tothom i no només els governs, sino fins i tot les families, prenen les seves mesures, per poder aixís enfrentar-se a la dificuktad de la situació.La majoria de vegades, tot i analitzant les mesures que es prenen, es compren que en la majoria de casos son encertades, el que si es trova a faltar a l´hora d´implamentar-les, es una mica de coordinació.

No fa gaires dies, feiem esment de la rebaixada dels sous dels funcionaris, decisió presa sense contemplar altres aspectes de les seves condicions laborals com poden ser els horaris.Ara ens tornem a trovar al devant d´una problemàtica, on també i abans de prendre segons quines mesures, caldria sospesar-les, dues i fions i tot tres vegades.

Al devant de la crisi i amb la necessitat de rebaixar totes les despeses posibles, sembla que moltes families, en lloc de fer us del servei de menjador del col.legi, han obtat com a mesura d´estalvi, proveir als nens d´una carmanyola amb el dinar la preparat a casa, llogicament els col.legis i les associacions de pares, al devant del fet de veure moltes criatures, menjant al carrer o places properes al col.legi, han decidit reservar un es pai dins del mateix col.legi, a fin de que tots aquest nens i nenes poguin menjar en les degude condicions.

Apart del espai reservat, tot això comporta i ja posats a fer les coses be, l´instalació de neveres, forns micro-ones etc. però després cal considerar l´agravi comparatiu que representa, el fet de que uns nens poguin menjar dins del menjador en millors condicions, perqué els seus pares es poden permetre aqusta despesa i els altres hagin de menjar amb la carmanyola perqué els pares, no poden o no els convé pagar el servei de menjador, un altre agravi comparatiu es pot donar quan al obrir la carmanyola, un nen s´hi trova un bon tall de pèrnil iberic, i en canvi al del costat li han  posat el tall de pernil dolç, o també a un li han  preparat l´amanida amb olives farcides i el del devant seu les olives se las te que menjar amb pinyol., En definitiva, estem al devant d´una situació d´aquelles, que de bon començament ja et dones compte que donará lloc a conflictes que s´haurien de mirar d´evitar.

Per poder fer front a tota aquesta situació, hem de tornar inexorablement al tema dels horaris, els pares haurien de sortir per anar a treballar a la mateixa hora que ho fan els nens per anar al col.legi, i tots, els uns i els altres, amb la panxa ben plena, quan tota la familia es lleva, mentres un fa els llits, l´altre prepara l´esmorzar i els restrants fan una mica de neteja i endreçen tot lo que hi a desordenat, fet això tots plegats s´asseuen a la taula i fan un bon esmorzar, un esm orzar d´aquells amb ganivet i forquilla, i mentrestant s´aprofita per comentar coses del col.legi, de la feina, de les relacions veinals, etc. al sortir de casa la familia ho fa una mica mes unida i a dins del cos, les calories que aquest nacessita.

Anys enrere, jo matreix habia tingut que viure alguna temporada a Angleterra, i quan tornava, els primers dies trovaba una mica a faltar el sistema d´horaris i la distribució dels apats que practiquen els anglesos, també els primers dies despres d´aver arrivat, si de bon matí em veia amb la necessitat de tenir que fer alguna gestió en bancs, Ajuntament o Conselleries i veia la cara de son que feien tots aquells dependents, en excés seriosos, fins i tot una mica eixuts, i amb poques ganes de treballar, jo pensava entre mi, a tot aquest jovent el que els passa es que tenen gana, una mica mes tips treballarien mes de gust. Després al mig dia, sense gaire descans per dinar, només cal entretenir la gana amb un parell d´entrepans, d´aquells fets en pa de motllo, condimentats amb una mica de mantega, pernil o sobressada, i vinga a treballar i esperar l´hora de sopar.

Seguint amb l´apat del migdia, vull recordar, no fa gaiore temps, quan encara treballava, que molt sovint tenia que sortir a visitar a uns quans clients radicats en algún poligon industrial, n o habia acabat encara la feina, i donat que ja era l´hora de dinar, entrava en algún restraurant dels que hi han a tots els poligons, on per pocs centims, es pot menjar, be, sencill, i casolà. Als pocs moment de ser-hi, entrava un colla de treballadors i es sentaven a dinar fent la xirinola habitual entre gent jove sobretot quan tenen un bon plat a la taula, acabat de dinar, un demanava un café l´altre un "carajillo"i un tercer fins i tot una copa de conyac, quan els veia sortir un cop acabat el dinar, mel´s mirava i pensava entre mi, aquesta gent ara s´ha de posdar a treballar?, els qu tenen feina administrativa a la poca estona es sentiran ben adormits i els que tenen feina de taller, si els cau el martell a terra, la feina será per poder-se ajupir.

Resumint, no calen ni carmanyoles, ni restaurants, el que cal es estar mes estona a casa amb la parella i els fills, i per dinar, els dos entrepans ia esperar el sopar.

Al voltant de les sis de la tarde, els pares surten de treballar, passen a recollir als nens i tots junts cap a casa a sopar, perqué al voltant de les set, la gana ja comença a donar senyals de vida, un cop havent sopat, una estona de televisió, aprofitant per comentar tot lo que ha donat de si la jornada, tant l´escolar com la del treball, fins que arriba el moment en el que els nens fan un petó als pares i s´en van a dormir, a partir d´aquest moment i donat que encara no es massa tard, el matrimoni te una bona estona per parlar en la intimitat i reforçar la seva relació de parella.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

COMENÇA UN LLARG VIATGE

Sempre que el Sr. Rajoi ha sortit a parlar del nou projecte de finançament per Catalunya, la contesta ha estat, que ell sabrá escoltar, també de sempre he pensat, que es molt important saber escoltar, tant important com saber parlar, el que falta saber, això mai no ho ha dit, es el que li agradaria escoltar.

Lo primer que escoltará encara que sigui de lluny, son els grinyols que es produiran aquí a Catalunya, en el transcurs de l´intens debat que es durá a terme, i del que segons com vagin les coses, el nou projecte ya podria quedar una mica esbatussat. Després i ja mes d´aprop, un cop arribat el projecte a Madrid, li podria arribar la remor que podria ocasionar el primer "cepillado" i que podria concloure en alló tan habitual, que "tans en tenim com en teniem". El fracás a dingú li agrada, i podria passar que tornant a Catalunya i altre vegada una mica mes de lluny, el President Rajoi tornés a escoltar els crits d´euforia, dels politics catalans al devant del que segons ells hauria estat el millor acord de finançament de l´història recent de Catalunya.Però cal tenir molt de compte, perqué els catalans aquesta història ja se la saben de memòria i aquesta vegada no si val a fer bromes.

La reforma de l´Estat de les autonomies, s´ha de fer, i s´ha de fer a fi i efecte de determinar, després de trenta anys, el grau d´autonomía que mereix cada comunitat, i quines son les competències que pot assumir i quines son les que s´han de retornar al Govern Central, com també ha de incloure, un nou sistema de finançament, no només pèr Catalunya,  ja que altres comunitat reclamen i potser mereixen un tracte similar al nostre. Per lo que respecta a Catalunya, tot i respectant un tracte equitatiu en el repartiment de les despeses de l´Estat, aixís com el manteniment d´un principi de solidaritat amb les altres comunitats, ha de ser condició innegociable, la recaptació de tots els impostos que pagan els catalans, a través d´una Agencia Tributària de nova implantació, per poder-los aixís redistribuir a través d´un pressupost, que garanteixi un bon nivell de benestar i un futur i sostenible creixement.
Tot el que no sigui això, n o cal parlar-ne mes, no cal esmerçar mes esforços i temps en el projecte i dedicar-los a treballar altres aspectes de l´Administració, ja arribará un altre moment mes adient per retomar les converses, la nostre posició ja haurá quedat constància de quina es..

Abans parlava del debat ja endegat entre les forces polítiques catalanes, el debat es llogic que hi sigui, però no per donar passos enrere, que un cop a Madrid ja procuraran que els hagim de donar. S´em fa dificil esmentar-ho, però ho haig de fer, la mala impresió que ha donat, el fet de que la sot-president del Govern català, questioni en public, els criteris i punts de vista, an unciats previament per el Pesident de la Generalitat, la bugada sd´ha de procurar rentar a casa, i si pot ser eixugarla sense tenir que penjar-la a l´estenedor.

Sortint a parlar de la sot-president, hi ha vegades que tot i escribint una cosa et porta cap a un altre, vull recordar aquells moments, en els que sense saber de manera clara el perqué, Convergència i l´Unió, varen decidir donar un pas endevant dins de la seva relació política, reforçant a través d´una Federació, els seus lligams politics, també en aquells moments, ells ja saben, els uns i els altres, que jo personalment, em vareig mostrar força esceptic en quan a la conveniència i raó de ser d´aquest projecte politic.Amb el pas del temps, i tot pensant, perque per treballar en política s´ha de ser una  mica pensador, v areig arribar a comprendre la raó de ser d´aquesta trascendent decisió, proper el final politic del President Pujol, convenia als dirigents de ambdues foirmacions politiques, deixar ben clar i definit, que seria en un proxim futur, el candidat a la Presidéncia de la Generalitat, qui seria el candidat a l´alcaldia de Barcelona i qui seria el responsable de la pòlítica de Madrid a nivell d´Estat, i per tant la persona, que en el seu moment es podria integrar com a Ministre dins del Govern Central.

De sempre ens hem mostrat reticents a integrar-nos en el Govern de l´Estat, es sobretot en aquest moment, una decisió dificil de prendre, però el Sr. Duran estric segur de que entendrá, que aquest pas l´ha de donar, que es el moment en el que Catalunya necessita donar-lo, i que ell es la persona,a qui,d´acord amb els acords fundacionals de la Federació li pertoca donar-lo.

Penso que si aconseguim fer-ho tot aixís, el President Rajoi ja haurá escoltat tot el que volia escoltar, i per altre banda i desde aquí a Catalunya, aquesta gran política que es la Joana Ortega, procurará ser mes curosa, a l´hora de questionar els criteris del President del Govern catalá, del seu President, del President de tots, del President Artur Mas.

Josep mª Carbonell i Vilaró

FUNCIONARIS

Recentment el Govern andalus, contra lo que hi habia molts que es pensaven, i tot s´ha de dir atenent a les disposicions del Govern de Madrid, ha dut a terme un ajust pressupuestari, a fi i efecte de reduir el deficit acumulat en el curs dels darrers anys.

Aquest ajust pressupuestari, com ja es habitual, deixa entreveure molts punts de contacte amb les disposicions recentment promulgades per el Govern de la Generalitat, dis que es habitual, perque ja desde molts anys enrere, quan es varen posar els fonaments de l´Estat de les Autonomies, els Governs andalusos, previament a la presentació del seu Estatut, aixís com posteriorment en les reformes no sempre aprobades, han estat molt pendents de com es feien les coses desde aquí a Catalunya.

Suposo que aquest comportament dels andalusos, ve donat, perque potser deuen pensar que el que es bo per Catalunya també ho ha de ser per Andalusia, potser si que entre les dues comunitats, sino una manera de ser, una comunió de sentiments, que arriben com a consequència  de l´arrelament a Castalunya de moltes families andaluses.

He fet tot aquest preambul, per veure d´analitzar les rebaixes presupuestaries de ambdos Governs, fiseu-se que parlo de rebaixes perque ja estic tip tant de llegir com d´escoltar, la paraula "retallada", la primera mesura a contemplar potser perque es la mes facil d´endagar, es la rebaixa dels sous dels funcionaris, dic
que es facil, perqué només cal saber multiplicar, coneixer el nombre de funcionaris, coneixer l´import percentual de la rebaixa, i ja tenim sobre la taula el montant total d´aquesta rebaixada

Però en aquesta vida i en moltes ocasions, no n´hi ha prou en saber multiplicar, s´ha de saber com deien els mes vells fins i tot "algebra", seriosament parlant, penso que per prendre la decisió de rebaixar els sous, sempre si es a temps, però primer haguès valgut la penacontemplar altres possibilitats.

En relacio a tot lo dit anteriorment, dona que parlar en molts diaris i tertúlies, el fet de que el Govern Central, fins el moment present no hagi pres cap mesura que contempli la "rebaixa" dels sous funcionarials, he llegit algún article on es parlka de la poca valentia del Govern Central a l´hora de prendre aquesta decisió, també n´he llegit d´altres, que fan referència al fet de que segons ells la majoria de funcionaris voten al Partit Popular, jo francament no penso que sigui ni una cosa ni l´altre, veient el mig got ple, penso que el Govern Central, deu estar sospesant, aplicar un altre tipus de mesures per tot lo que fa respecte al tractamebnt que ha de rebre el colectiu dels treballadors publics

Una rebaixa dels sous, es evident que resulta molesta, pero fins a cert punt al devant de una situació com la que estem vivint s´accepta, però perque d´una vegada en els casos que sigui possible no es contemnpla el que ja fa molts anys que uns quans defensem, una jornada continuada de matí i tarde, per exemple, un horari de treball desde les deu del matí fins a les sis de la tarde, es evident que la reacció dels afectats seria contundentm l´atractiu de la feina del funcionari deixant apart el sou i la qualitat del lloc de treball, es el fet de quie la majoria d´ells, poden disposar de les tardes lliures, per poder desenvolupar altres activitats, en alguns casos remunerades, activitats, que a molta gent aturada els vindrien mes que be.

Entyre els treballadors afectats, molts s´acullirien a reduccions de jornada, o al contracte a temps parcial, lo que també comporta una reducció en la despesa pressupuestaria i a la vegada un pas endevant en la lluita contra l´economís submergida.

L´activitat en general ha baixat, es esencial que aquesta activitat ens la repartim entre tots de manera equitativa, no pot ser que hi hagi gent que no trova feina i d´altres que treballin tretze o catorze hores cada dia.

Estic que en el Govern Central algú hi haurá que sabra una mica "d´algebra"

Josep Mª Carbonell i Vilaró.















Però en aquesta vida, ja ocasions en les que no n´hi ha prou en saber multiplicar, s´ha de saber com deien els vells frins i tot "algebra", seriosament parlant, penso que per prendre la decisió de rebaixar els sous sempre si es a temps, però primer potser hagués valgut la pena contemplar altres possibilitats.

En relació a tot lo dit anteriorment, dona que parlar en molkts diaris i tertùlies, el fet de que el Govern Central fins al moment, no hagi pres cap mesura que contempli la rebaixa del sous funcionarials, he llegit algún article 

PARLEM DE FUTBOL'?

La setmana passada tot passejant per carrer em vareig trovar un conegut, un conegut d´aquells que només veus de quan en quan, haviem estudiat junts de joves, fins i tot haviem tingut alguna relació comercial, haviem militat en el mateix partit politic i un altre fet en comú es que tots dos som socis del Barça.

Després d´interesar-me per l´estat de la familia i d´ell mateix, li vareig dir, vols que parlem una estoneta? vols que anem a fer un café?, amb molt de gust em va contestar, però por favor no em parlis ni de la feina ni de la política per que em fa basarda només pensar-hi.

Doncs de que et sembla que podem parlar li vareig preguntar quan ja teniem el café a sobre la taula, home, si vols podem parlar de futbol, o fins i tot podem parlar de senyores, amb sembla li vareig dir que de les senyores ja no tenim edad ni de pensar-hi ni de parlar-ne, pensar-hi no ho se em va contestar, però parlar-ne no costa gaire, de totes maneras potser tens raó, val mes que parlem de futbol

El futbol darrerament ens ha donat moltes satisfaccions, però hem arribat a un punt en el que hi ha fets que a mi em començen a amoinar, per exemple l´horari dels partits, jo de molt jovenet estaba acostumat a anar al futbol amb els pares, mes endevant amb els pares i la novia, quan els pares ja no hi van poder anar per raons d´edad i de salut, hi varen començar a anar els meus fills, en definitiva tota la familia sempre haviem anat junts al futbol, teniem bona amistad amb els veins de la localitat, amb els que feiem petar una bona xerrada abans de començar el partit, anar al futbol no era només el fet de veure un partit, era una vella tradició familiar de la que sempre haviem disfrutat.

E$n l´actualitat tots els partits per regla general son tard i de nit, els meus fills a aquestes hores ja no hi poden anar, perque tenen canalla petita i es veuen obligats a quedar-se a casa, n osaltres a casa i tenim una iaia molt velleta i malalta que a hores avançades no es pot quedar sola, aixís es com em trovo cada partit tot sol a la localitat.

La directiva, potser perqué ells mateixos son conscients d´aquesta problemàtica, ens anima a tots els socis perque alliberem ,les nostres localitats, es posen a la venda i aixís altre public i pot assistir i donar caliu i suport amb una bona assistència. A resulktes d´aquesta situació et pot trovar com jo l´altre dia en el partit de champions amb el Chelsea, amb la situació pintoresca de tenir a un costat, un xicot de raça negra de dos metres d´alçada i tan gras que la feina va ser seva per poder acomodarse en el seient, al altre costat i tenia un japonés primet i petitó, tots dos amb la samarreta del Barça i jo al mig de tots dos, mes aviat recolsat al costat del japonés, composavem una imatge repeteixo, certament pintoresca.

Mentrestant jo pensant amb els anys d´infant, de jove, i de mes adult, perqué jko en aquesta localitat ra ja fa cinquanta i quatre anys que mi assento, em deia, com han canviat les coses, i com poden canviar, perque tota aquesta gent que compra localitats alliberades pels socis, no son res mes que passavolants, atrets pels exits esportius del Barça, però si arriba el dia en el que l´equip ja no guanya, deixaran de venir al camp i mentrestant els de sempre els de tradició consequència dels horaris estan ja perdent l´habit i l´afició d´anar al futbol.

El meu company de taula tota l´estona se la va passar afirmant amb el cap, tot el que jo deia, i al final va ser ell que va a sortir a parlar d´en Guardiola, ja no tenim Guardiola que et sembla que pot passar a partir d´aquest moment, la meva opinió li vareig dir es que el Pep es ben lliure de prendre les seves decisions profesionals, no faltaria mes, sobretot tractan-se d´una persona copm ell, que només mereix que reconeixement per la seva feina, però que vols que et digui, jo  m´havia fet l´ilusió de que amb el Pep Guardiola haviem trovat el nostre Alex Fergusson, un entrenadorper no tenir-hi que pensar mes. tant si es guantava com si es perdia, sempre amb la confiança de tota la massa social, sembla ser que no ha pogut ser que hi farem?
Ara ens arriba el Tito Vilanova, al meu entendre poden passar tres coses, que dintre de tres o quatre anys també ens digui que ja s´ha buidat, lo que obligará a buscar-ne un altre i esperar a tenir sort, podria passar que el Tito fos l´Alex Fergusson que jo em pernsava que ja havia trovat, o també pot passar, que només començar es perdin quatre o cinc partits seguits, i que resultat d´aixó tothom començi a analitzar qua ha passat amb en Guardiola i que s´ens torni a apareixer, aquell clima d´incertesa i de contestació, que jo fins ara estaba segur de que ja haviem pogut erradicar per sempre mes.

Amig meu, li vareig dir an el meu company de conversa, esperem que si mes no amb el futbol tinguem una mica de sort, perque de no ser aixís, potser si que la propera vegada que ens trovem, no tindrem alktre alternativa que parlar de senyores.

Josep Mª Carbonell i Vilaró