TOTS UNITS FEM FORÇA

La militància e Convergència, tant els que se senten separatistes, com els que sempre han cregut millor, lluitar per Catalunya, defensar la seva cultura, la seva llengua i les seves Institucions sense sortir de l´Estat Espanyol, sempre han respectat la lluita que desde molts anys enrere, han sosotingut els companys de l´Esquerra Republicana, per poder un dia mes o menys llunyá, conquerir unes llibertats que convertissin Catalunya en un Estat lliure e independent de la rsta de l´Estat Espanyol.

Tinc el convenciment que desde l´Esquerra també sempre s´ha respectat lo que Convergència ha representat pe Catalunya, desde el moment en el que ens va arribar aquesta democràcia de la que tots plegats gaudim en la actualitat, sota el Govern de Cnvergència es obvi que Catalunya ha prosperat, el fet catalá s´ha conegut arreu del mon, aixís com la seva llengua i la seva cultura, això si, en el curs d´aquests anys, sempre els ha tocat viure la realitat política de Catalunya, desde un segon terme, contemplant a Convergència com an aquell germá gran, al que s´estima, se´l respecta, però que en definitiva sempre s´ha d´acabar fent el que ell ens mana, dins d´uns pocs anys enrere fins ara en el moment present, s´ha despertat dins de l´Esquerra i al meu entendre, la voluntat de conquerir la posició del grmá gran, potser tenen dret a fer-ho, ells son un Partit Politic d´edat mes avançada, la seva tasca ve de molt lluny, de quan la lluita era molt mes dificil, que la que mantenim avui en dia, encara que pogui semblar mentira.

Recordo les primeres eleccions amb l´Artur Mas com ha candidat, aquella nit electoral jo estava seguint els resultats que s´anaven donant desde la televisió, assegut com d costum en totes les nits electorals, en una dependència del´Hotel Majestic, al devant meu hi havia una parelleta que també seguia els resultats, quan aquests no eren massa bons, el seu posat era de comformitat i decepció, però de cop i volta es varen abraçár, conant salts i fent-se petons mentres cridaven, SUMEM, SUMEM, aquell crit volia dir que Convergència i l´Esquerra, tots junts disposaven de prou majoria per poder governar.

Poc temps després, malauradament, tots varem veure qin final va tenir aquell procés, l´Esquerra va voler ser per primera vegada desde molt emps, el pal de paller del nacionalisme catalá, el resultat no va ser el que esperaven, tres o quatre anys després varen reincidir, i un altre cop van propiciar la formació d´aquell tripartit, que no ens donar gaire bon resultat, encara ara estem pagant la festa, Convergència desde l´oposició va anar aguantant com va poder, fins arribar an aquest ultims temps en els que sota la Presidència del President Mas, s´ha plantejat el repte mes agosarat de tota l´història de Catalunya, conquerir una plena llibertat convertint-nos en un estat independent fora d´Espanya i dins d´Europa, no es l´objectiu que jo m´hagués plantejat, repeteixo que no soc independentiste, però en el rere-fons, tampoc m´agrada que Catalunya es vegi i se senti huniliada, por el poder centralista de Madrid.

El President de Catalunya, es el President Mas, ell ha estat sense discusió el lider d´aquesta operació, la seva paraula i la seva imatge ha estat contemplada arreu del mon, i totys hauriem de fer el que ell ens emplaci a fer, fins i tot la gent de l´Esquerra Republicana, potser aquest será l´ultim gest que hauran de fer en la defensa del seu projecte d Éstat propi, penso que s´haurien de sentir obligats a fer-lo.

Després vindrá un altre consulta, els catalans, lliurement haurem de votar quina Catalunya volem, uns optarán per l´Independència, altres com jo mateix, defensarem unes estructures propies d´Estat i una soberania econòmica que ens faci sentir independents tot i estant dins d´Espanya, altres votarán i pensarán que ja estem prou be tal com estem ara, i que tot això que estem vivint, no sont res mes que focs d´encenalls, no se, arribat el moment, quin será el resultat, per una cosa es ben segura, i es que si les coses segueixen aquest camí, de tot aquest procés, Catalunya n´haurá sortit, mes forta, i encoratjada, per seguir treballant, prosperant i creixent.

Que tothom tingui un venturós i prosper any 2.015

Josep mª Carbonell i Vilaró

PELICULES PER RECORDAR

D´aficions en tinc moltes, una d´elles es el cinema, tant jo de solter, com ja de casat amb la meva dona, hi haviem anat molt al cinema, però ara i ja de molts anys enrere, només sortim per anar al teatre, on troves si mes no per al meru gust, mes comoditat i veins de localitat amb millor compostura, no puc sofrir les sales multicine, no puc sofrir tenir al costat a una persona amb un refresc i una bossa de crispetes a la ma, fent soroll de mastegar, no puc, i es per això que ara vaig al teatre, que si mes no a Barcelona esta vivint un bon moment, amb molt bones programacions.

El cinema el veiem a cas per televisió, no es el mateix, però també pots veure molt bones pelíciles, lo que si trovo, es que les cadenes de televisió repeteixen molt els mateixos films, hi ha películes que tot i que son molt bones, arriba un moment que ja et canses de veure-les tantes vegades, no es una queixa, perque en general, l´oferta de cinema a la televisió es força bona.

Dit això em ve al cap, el cas d´una película, que va ser estrenada potser parlo de quaranta anys enrere, una molt bona perlícula, això si en blanc i negre, però molt ben dirigida i molt ben interpretada, per aquells dos grans actors malauradament ja desapareguts, ell l´Steve Mc Queen i ella la Natalie Wood, una gran película, que mai he pogut tornar a veure, aquesta si que no l´han mai reposada per televisió, si aquest article el llegeix alguns dels especialistes cinematografics que tenen tots els canals de televisió, agrairia que ho tinguessin present.

L´Steve Mc Queen , representa que es un music, un rodamon, que amb l´orquestra on treballa, corre de ciutat en ciutat i de poble en poble, animant les festes tradicionals de cada lloc, la Natalie Wood coincideix amb ell en una d´aquestes ciutats petites que proliferen als Estats Units, es coneixen, s´agraden i viuen una apasionada aventura, que te un final coincident amb el final de la festa de la ciutat, pasen uns dies i ella es dona compte de que esta en estat de bona esperença, tracta de localitzar al que ha estat el seu amor d´estiu, no per reclamar res, sinó perque l´ajudi a trovar els mitjans, tan economics com assistencials per poder avortar.

I aixís es com tots dos comencen un procés llarg i anguixós, al final poden resoldre tant l´aspecte economic com tabé trovar una persona que sembla pot practicar l ´intervenció amb prous garanties, ja només cal donar el pas definitiu, però en rerefons el que passa. es que la parella, en el curs de totes les gestions que han hagut de fer, i després d´haber superat tots els entrebancs amb els que s´han trovat, s´han anat coneguent, han compartit sentiments i vivències, fins arribar a un punt, en el que es senten enamorats l´un de l´altre, arribats en aquest punt, quan ja tenen dia i hora per fer front a l´avortament, ell li demana que no ho faci, que tingui la criatura, que a ell sempre el tindrá al seu costat, que será un bon pare per al seu fill i que sempre els estimará.

Ja se que molts pensarán que el tema es una mica carrincló, pero no ho es, insisteixo, en que parlem d´una molt bona película, i agrairia que algú me la trovés per tornarla a veure, també es veritat que hi ha gent que ens mostrem mes senibles que altres, an tot lo que fa referència al tema de les relacions de parella, gent que pensem que els fills, neixen, es crien i s´estimen, com a fruit del sentiment que neix entre un home i una dona, mai ni com a resultat d´un moment apasionat, ni per donar satisfacció a una debilitat humana.

Es el meu punt de vista, no soc un carrincló ni un retograde, però penso i defenso que les criatura quan es conceveixen, han de neixer, totes, ja se i contemplo, que enocasions arriban accidentalment, sense la voluntad de la mare, en aquest cas l´Administració te el deure i l´obligació de donar an aquella mare, tot el suport, assistencial, economic i ocupacional que necessiti, tan en el curs de l´embarás con després del part, si un cop nascuda la criatura, la mare segueix pensant que no la vol, o que no es pot ocupar d´ella, aquí a Catalunya i a tot arreu, n´hi a moltes de parelles que estan esperant amb ansietat una posible adopció i disposades a donar al nen o nena tota l´estimació que aquell nadó mereix i necesita tenir.

Quina película mes bona, espero algún dia poder tornarla a veure.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

SANT ANDREU DEL PALOMAR

Al meu barri estem de festa, es la Festa Major, la cloenda sera el proper dia 8 de Desembre, i en el curs de tots aquests dies, els veins del barri podem gaudir d´un seguit d´activitats que omplen totes les expectatives, ball, conferències, tastets, teatre, dança, activitats esportives, partit de festa Major al camp del Sant Andreu, una fira amb tot tipus d´atraccions que es punt d´atracció per tota la quitxalla, els avis prou que ho sabem perque fins i tot ens ho notem al posar la ma dins de la butxaca.

A casa procurem assistir a les activitats que mes ens plauen, perque entenem que es important entre tots, donar vida a totes aquestes festes, que d´una manera o altre ens fan recordar que Sant Andreu del Palomar, es quelcom mes que un barri de Barcelona, es un poble, fins i tot jo mateix que no soc originari del barri, en ocasions l´hi pregunto a la meva dona, que ella si es nascuda a Sant Andreu, que fem? sortim de compras per Sant Andreu o vols que anem a Barcelona? Cada vegada mes i amb el pas dels anys, ens costa mes deixar el nostre entorn, com diuen els comerciants, al barri hi ha de tot..

Any darrera any, hi han dos actes als que no acostumo a faltar, el concert de la Banda Municipal, i el pregó que dona inici a les festes, desde la balconada de l´Ajuntament de la plaça Orfila.

Si empermeten un comentari, el concert de la Banda municipal, antigament em deixava mes satisfet, desde la sortida del Sr. Mut com a director, es un altre cosa, que dingú es molesti només es un comentari.

A Sant Andreu, n´hi ha molta de gent nascuda al barri, que nay darrera any es fa mereixedora de fer-nos arribar el pregó que dona començáment a la Festa, aquest diumenge també com sempre hi vareig ser-hi, acompanyat de dos dels meus nets, als que els agrada veure com després del pregó una parella de vailets baixen ajudats per cordes, desde lo mes alkt del campanar de la Parroquia, deixant penjada la bandera del barri.

aquest any la pregonera va ser una andreuenca il.lustre, a dos quarts de dotze en punt, sempre comença el pregó, que jo recordi sempre sonb puntuals, no es retarden ni un minut, aixís a dos quarts de dotze va sortir a la balconada la Gloria Serra, una molt bona periodista, per tots coneguda a través de la seva activitat a la prensa, radio i televisió.

Jo francament no ho sabia, ignorava que la Gloria Serra fos filla de Sant Andreu, el pregó va resultar entrenyable, amb la seva bona dicció, i la seva profesionalitat, ens va fer arribar les seves vivències, acumulades en el curs de la seva infantesa i joventut, va tenir un record per el seu col.legi de les Germanes Dominiques i per la seva directora la germana Carmen que enc ara ho es i que també era present escoltant el pregó, aquest era el col.legi on també hi varen fer els seus estudis les meves dues filles avui en dia ja també mares de familia, i cada uyna dins de lo seu també bones profesionals.
La Gloria Serra va recordar aquella manifestació que un dia varem montar, els pares, alumnes i professors, a fi de que ens posessin un semafor a la cruilla del carrer Gran amb Ramón Batlle, un perill a l´entrada del col.legi, jo, la meva dona, els meus fills i la gloria Serra tots hi erem, com a resultat 3ns varen instal.lar el semafor avui en dia encara en servei.
També va tenir un record per la seva activitat a l´Esplai de la Parroquia de Sant Paciá, tots els meus fills han estat membres i fins i tot monitors d´aquest esplai, i avui en dia fins i tot les meves netes.

La presència de la Gloria Serra ja justifica anar a escoltar el pregó, pero si a la vega es donen totes les circumstancies abans esmentades, encara sents doble satisfacció.

Va acabar recornat alló que diu en Raimón "El record dels teus origens ajuda a mantenir la teva identitat"
Li varem dedicar un fort aplaudiment i seguidament i varem estar veient amb els nets com baixaven la bandera de sant Andreu desde lo mes alt del campanar, i tots cap a casa, el cercavila es va sospendre, perque amenaçava pluja i els dos nets molt disgustats perque no varen poguer veure els gegants i els cap-grossos. L´altre dia vareig llegir un article on es deia "Tenim un país on la pluja no sap mai quan ha de ploure" peró resumint, dificilment tornarem a viure un pregó com el que ens va oferir la Gloria Serra, només em queda agrair la seva presència entre nosaltres aquet dia trenta de Novembre del 2.014.

Es la Festa Major

Josep Mª Carbonell i Vilaró