PARLEM DE FUTBOL

Avui n dia, per als aficionats al futbol, els dissabtes no son lo que eren, els horaris dels partits no ajuden i conviden a quiedar-se a casa a veure la televisió, pero per altre banda i dit això, tampoc es poden veure partits de primra divisió en overt, com a consequència, el recurs que tenim els aficionats, es veure algún partit de segona divisió, d´aquests si que s´en poden veure, fins i tot tres partits en una tarde.

Això es el que vareig fer aquest dissabte passat, veure el partit qu jugaven el Barça-B- i el Elx, equip que aquest any per el moment, lidera la segona divisió, i després de veure´l jugar, jo diria que dona l´imatge que donen els equips de primera, encara que per el moment es trovin a segona.

Vient jugar al Elx, em varen venir a la memòria, els inicis d´aquest dins de l´elit del futbol espanyol, l´Elx era un equip de tercera divisió, amb l´afició i els seguidors propis d´un equip rad icat en una ciutat, certament important per la seva activitat econòmica, però que no deixa de ser una ciutat de mitjana dimensió.

A Barcelonateniem, mes ben dit varem tenir molts anys, un jugado de futbol arribat de les terres de Lleó, on va començar a jugar en l´historic Cultural Leonesa, que va arribar a ser un dels idols blaugrana, un jugador d´aquells que marquen una època, estimt i respectat per tota l´afició barcelonista, el seu cap adornat per una prematura calvicie, acertava sempre a rematar els centres que arribaven desde la dreta on hi jugava en Basora, o desde l´esquerra on ho feia en Manchon.

Acabada per raons d´edat la seva etapa barcelonista com a jugador, dic això perque anys després va tornar com a entrenador del primer equip i sempr al servei del Barça com entrnador del jovent de la pedrera, va ingresar a l´Elx, que es trovaba a tercera divisió, en Cesar Rodriguez, encara no habia dit el seu nom, convençut de que vostés ja haurin adivinat de qui estaba parlant, ja al volant dels quaranta anys, jugava i entrenava, només en tres temporades va arribar a la primera divisió, jo personalment encara recordo haber vist jugar al Cesar en el recentment inaugurat Camp Nou vestint la samarra de l´Elx.

Com a resultat de l´ascens a primera, categoria on l´equip alicantí si va arrelar durant molts anys, la ciutat d´Elx va construir el gran estadi actual, comparable als existents en ciutats mes grans i amb entitats esportivas de mes solera, d´aquell equip varen surgir grans jugadors internacionals, alguns com el Marcial i l´Asensi varen posteriorment ingresar al Barça.

El pas d´en Cesar per l´Elx va deixar petjada, després de moltes temporades a primera, al final va retornar a segona, d´on costa mol sortir, aquest any juga un gran futbol, esta molt ben clasificat, i tot dona l´impresió de que el tornarem a tenir dins de la categoria reina, jo com molts aficionats, estarem molt contents de que aixís sigui, i tornarem a tenir un record per aquell gran jugador, estimat a Barcelona com per decomptat també ho era a la seva terra Lleó, on com a consequència de l´etapa barcelonista d´en Cesar, el Barça sempre hi ha tingut molts seguidors, valgui l´exemple de l´anterior President del Govern Sr. Rodriguez Zapatero.

Els professionals, es igual que sigui en el camp de l´esport, com dins de l´Empresa, o de les arts o de kla política, no es fan mai imprescindibles, quan arriba el dia que deixen la seva feina, per raons d´edat, per salut, o simplement `perqu´aixís ho decideixen, sempre tenen un substitut, que moltes vegades fins i tot ho fa millor, però això si, el profesional, per be, o per mal, sempre deixa petjada.

En Cesar, tant al Barça com a l´Elx va deixar un bon rastre, com a exemple perque generacions posteriors seguissin la seva feina.
Hi ha profesionals que mlauradament també deixen petjada, però només per malmetre lo que amb molt esforç han fet anteriors resposables, i per deixar al seu pas un camp de mines, que comporti molt anys de malestar al devant la possibilitat d´un esclat. Un bon exemple d´això el tenim en l´actual Ministeri de la Educació, i ho deixo aquí, perque hi ha persones que no mereixen ni un minut del nostre temps, i per altre banda ni el mes petit dels nostres desprecis.

Josep Mª Carbonell i Vilaró