SEGONES PARTS PODEN SER BONES

A lo llarg de la meva vida profesional, he conegut molts colaboradors que un dia o altre per raons d´edat i perque volen i poden fer-ho, s´acullen al seu dret de jubilar-se, son gent als que encara sel´s veu en condicions de treballar, però ells ja es senten cansats, potser no fisicament, però si un xic avorrits després de molts anys de fer sempre la mateixa feina.

En aquests casos, el que no es aconsellable, es que aquestes persones deixin de desenvolupar tota mena d´activitat relacionada amb la seva feina, perque si ho fan aixís, si sel´s permet que oblidin el seu ofici, si tot acaba reduint-se a vigilar els nets, només que passin quatre o cinc anys, tots els coneixements i l´experiència acumulada en el curs d´una llarga vida de treball, es pot malmetre.

Jo aconsellareia als responsables de treball i educació, que a totes aquestes persones a les que feia referència, sel´s dones l´oprtunitat de poder jugar una segona part, duent a terme una tasca docent, posar els seus coneixements i la seva experiéncia al servcei de la gent jove, això representaría seguir fent la seva feina, però desde un altre vesant que trencaria la seva rutina de tants anys i que segur que l´acceptarien amb molt de gust, darrerament els informes que arriben d´Europa sembla que detecten aquí a Espanya, una manca de gent qualificada, de bons operaris, i això a tots els que coneixem el mon del treball, ens sap molt de greu, perque aqui a Catalunya aixís com an algún altre comunitat espanyola, sempre hi havia hagut tradició de bons operaris, bons tecnics i molt bones empreses indistrials.

Parlant de primeres i segones parts, vull recordar que en el diari que jo acostumo a llegir, anys enrere sortia tots els dissabtes publicat, un article de la Sra. Martina Klein, profesional molt coneguda dins del mon de la moda, la passarela i la publicitat, però que a la vegada resulta que escriu molt be, cada dissabte em llegia el seu article, fins que un dia va deixar de publicar-se, el vaig trovar a faltar.

Fa unes setmanes sembla ser que la Sra Klein va decidir jugar la seva segona part i el article en questió, per satisfacció meva i suposo que de molts altres, va tornar a apareixer, les primeres setmanes vareig notar que no resultava ni tant atractiu ni tant interesant com els de la primera època, i es que amb això d´escriure passa com amb la majoria d´activitats, que quan les deixes de fer per la raó que sigui, et pots trovar amb lo mateix que deiem abans, parlant dels ioperaris que es jubilaven, que es perd l ´habit, la costum, i en consequència l ´habilitat que sempres havies tingut fent una feine determinada.

Considerant tot lo anterior, arribem al passat dissabte dia 30 d´Abril, dia en el que la Sra. Klein, es va voler retrovar amb tots nosaltres, i ens va oferir un article per al meu gust sensacional, el vareig retallar i el vareig guardar a la tauleta de nit, allá on guardo les coses mes preuades, una tauleta de nit suposo con aquella on la Sra. Klein diu que hi deixa el llibre a mig llegir quan per la nit l´envaeix la son, i on tambñe hi deixa la botelleta d´aigua per poder refrescar-se la boca, quan a mitja nit aquell mosquit emprenyador la desperta, es un d´aquells mosquits famella que es vol nodrir de la seva sang per ajudar-se a procrear, la Sra. Klein es m ostra molt enrabiada amb el mosquit, però per altre banda i aprofitant que es el dia de la mare i rendeix homenatge, tot i avisant que qualsevol dia agafará el llibre de la tauleta, i el fará servir com a arma per esclafar aquell insecte que li trenca el son mentres intenta picarla.

No es la primera vegada que llegeixo o escolto la lluita que alguna senyora, manté amb algún insecte que la vol picar, sempre llogicament amb sentit figurat, quan jo era mes jove, encara ho soc, peró quaranta anys enrere ho era mes, habia estat molt aficionat a les funcuions de revista que en el nostre Paral.lel, els senyors Gasa i Colsada ens oferien, a Barxcelona en aquella època es feia molt bona revista, encara recordo aquells escenaris, amb vint o treinta noies d´una bellesa fora de lo comú, llargues com un Sant Pau, i totes aixecant la cama seguin el mateix ritme, recordo alguns dels protagonistes d´aquelles funcions, l´Aladi, la Mari Santpere, la Carmen del Lirio, la Mati Mont, i la meva predilecta, la Bella Dorita, aquella Bella Dorita que en un dels moments que li varen donar mes fama, mantenia una lluita ferotge amb una "puça" que la volia picar, ella buscava la puça per tots els raconets del seu cos i no la podia trovar.

La Bella Dotita, era una gran artista de revista, no era la clasica vedet exuberantm era baixeta, primeta, mot poca cosa, però amb una sensualitat i picardia que la varen convertir en la reina del Paral.lel, no fa gaires anys que ens va deixar snt ja molt gran, el mosquit de la Sra. Kleinm´ha fet pensar amb la puça de la Bella Dorita, Deu la tingui al seu costat, jo avui, i encara sense saber com ha anat li he fet el meu petit homenatge.

Josep mª Carbonell i Vilaró

jmcarbonellv@hotmail.com