LA GENT DEL BARÇA

Portem uns dies en els que als periodistes, i en totes les seves modalitats, radio, televisió, prensa escrita, etc. sel´s ha girat molta feina, i jo pro que m´en alegraria si els temes a tractar en els seus diaris i programes, fossin per parlar de bones noticies, noticies gratificants, noticies d´aquelles amb les que t´asseus a llegir el diari o a veure la televisió, i ho fas de gust, recreant-te tu mateix al devant d´aquelles bones noves.

Però tot el que ha passat en el curs d´aquests darrers dies, es que només ens toca a uns parlar, als altres escriure, i a la majoria llegir o escoltar un grapat de noticies, força desagradables, accidents de transit on moren tretze o catorze persones joves, que sortien de Catalunya després d´un curs per millorar els seu nivell d´idiomes, atemptats terroristes com el de Brusel.les, en el que resulten morts, treinta o quaranta viatgers que es traslladaven en el transport subterrani, o simplement eren a punt d´embarcar a un avión per anar-se´n de vacances.

I just dins d´aquest ambient, am la majoria de gent es estat de depresió, sen´s more en Johan Cruyff, i per el barcelonista, ja prou convulsionat poer totes les noticies que ens arriven, aquesta es la gota que fa vessar el got, i es per aixo, al meu entendre, que vol exterioritzar d´una manera unànime i masiva, el seu sentiment de dolor per la mort d´una de les persones que en "un moment donat" habia ultradimensionat el nom del Barça arreu del mon.

En Johan va jugar amb la nostre samarreta, si no ho recordo malament, cinc temporades, una primera la 73-74, en la que va justificar sobradament el seu fixatge, tot el que s´havia dit d´ell, i fins i tot els diners que en aquell moment va costar, moments imborrables com el cinc a zero del Bernabeu, o aquell fantastic gol jugant contyra l´Atletic de Madrid, aquell gol que li va donar el nom de l´holandés volador, aquella lliga es va guanyar, feia catorze anys que no es guanyava una lliga, i com a jugador això va ser tot, sempre deixant amb la pilota als seus peus l´emprenta de gran jugador, això si, però fins la última temporada com a jugador, en la que varem guanyar una copa del Rei, repèteixo, això va ser tot.

Aquests ultims anys, ens han anat deixant molts jugadors, podria dir molts noms, perqué l´edat inexorablement ens porta al trist moment del comiat, però per dir-ne un. perque no recordem la figura d´en Antoni Ramallets, no estem parlant d´un jugador qualsevol, el "gat de Maracaná" va defensar la porteria del Barça en el mcurs de deu temporades, consagrant-se com un del millor porters que mai han defensat una porteria, Antoniu, Antoniu, Antoniu, cridavem la gent del gol de dalt quan al començar el partit arribava a la porteria, llavors es treia la gorra i aixecava els braços, per agrair les mostres d´entusiasme dels seus seguidors, jo, al gol de dalt encara hi estic assegut, a la mateixa localitat, en Ramallets ja no hi es, ell no, fa un parell d´anys que ens va deixar, no recordo que la directiva d´aquell moment, hagués overt el camp perque quinze, vint o quaranta mil socis, li poguessin fer arribar el seu darrer record, com es habitual en aquests casos, el primer dia de partit, amb tot el public d´empeus i en silenci li varen tocar el "cant dels ocells" i això va ser tot.

La segona part de la relació entre en Johan Cruyff i el Barça, va ser al meu entendre, la que va tenir mes trascendència, la que va donar mes satisfaccions als barcelonistes, no només pels exits que es varen assolir, tampoc per la espectacularitat del futbol que va oferir, sino pel fet de que va fer arribar al Barça i al futbol en general, per una banda, un  altra concepció de joc i per l´altre, u nou model de relació entre vestuari i directiva.

Es va crear un model propi de com jugar al futbol, que pogués compaginar a la vegada, espectacle i efectivitat, un model que avui en dia encara perdura, perque ja desde la pedrera, als mes menuts sel´s acostuma a jugar seguint aquest patró.

Això es lo que ha portat al soci, a expressar-se de manera unànime, en aquest moment de dolor, per agrair la important tasca d´en Johan Cruyff desde el vestuari del Barça, no per els quatre o cinc anys de jugador, en els que tot i mostrant la seva excepcional classe de futbolista, varen passar sense pena ni gloria, basicament perque el futbol es un joc d´equip, en el que en juguen onze, un jugador per bo que sigui, no pot assolir els exits que per exemple ens estant arribant avui en dia.

En Johan Cruiff, era un fanatic de la pedrera, jo també, i en el seu monet li vareig agrair, després dels exits del dream-team, es va veure en cor de recolsar-se en el seu sistema i amb la pedrera, encara que sigui trist reconeixer-ho, només amb això de vegades els exits no arriben, els De La Peña, CElades, Roger, Oscar, etc. no ho varen conseguir, dos anys sense exits i en Johan va anar al carrer.

Però el model va seguir, després han arribat molts bons tecnics, en Frank, en Pep, i nara en Lucho, que han anat aportant coses al model Cruyff, i després hem tingut la sort de comptar amb grans jugadors, perque aquests, els jugadors, son els que juguen, en Messi avui en dia al seu costat i te a grans jugadors.

Parlant d´en Messi, i amb relació a tots aquells que li volen posr un nom al camp del Barça. penso que el nostre camp, si un dia l´he`m de batejar, cosa que no es urgent, ja te un nom, el "Messi estadi", el nom del millor jugador que ha tingut ni tindrá mai mes el Barça.

Josep mª Carbonell i Vilaró