DEU INACABABLES ANYS

Quan a l´inici de la present llegislatura, la Sra. Ministresa del treball va donar llum a la darrera reforma laboral, ja vareig expressar clarament que no era aquesta la reforma que jo hagués endegat, al devant de la preocupant situació que estaba vivint el nostre mon del treball, també vareig dir que no en tornaria a parlar gaires vgades mes, en primer lloc perque convenia deixar treballar als responsables que s´habien posat al front d´un tema tant delicat com era l´ordenament laboral espanyol, que el que requereix es una bona col.laboracio de tots i de tothom.

Per altra banda, també en el seu moment, no em vareig mostrar excesivament critic amb la Sra. Bañez, i no només pel fet anecdotic de que es tracti d´una senyora, sinó perque un cop analitzada aquella reforma, en tenc que el que ha fet la Sra. Bañez es deixar el terreny molt ben allisat, perque ara si, i de manera ineludible, ja es pogui fer tot el que s´ha de fer, en aquest ordenament laboral que ja fa tants anys que estem patint.

He tornat a parlar de la problemàtica laboral, al devant de les darreres informacions, las quals diuen que la situació del nostre mercat del treball, trigará per lo baix deu anys mes fins a normalitzar-se, deu anys evidentment son molts anys, fins i tot podria succeir que abans de conquerir l´objectiu de recuperar la normalitat, ja sen´s hagi presentat un altre crisi que torni a condicionar totes les mesures que s´hagin pogut dur a terme.

A la societat espanyola, engoixada i deprimida al devant del drama que estan patint la majoria de families,no se li pot dir que la present situació no podrá quedar resolta fins d´aqui a deu anys, el que si s´hauria de procurar es que la població notés i fos conscient de que ja s´estant fent coses, que s´estant prenent mesures que poguin contribuir a apaivagar aquest estat de pessimisme present.

Desde sempre, i potser perque m´he passat quaranta i cinc anys tencat dins d´una empresa, una empresa de les moltes que treballen en el nostre país, petites, familiars, on tots els problemes i també els laborals, et pertoca viurel´s de manera directa, personalment, i potser es per això que sempre m´he mostrat compromés en procurar trovar solucions, que poguin ser d´ajut, que donin un tomb en el tractament de les relacions laborals, un tomb que en altres aspectes de la vida el nostre país ja ha viscut, i que permeti partint de zero, redressar la situació del mon del treball.

Aquest compromís meu, em porta a llegir, a escoltar i per tant a posar atenció, en tot lo que pot resultar novedós al respecte del tema laboral, perqué hi ha societats ptroperesa la nostre, on el mon del treball funciona de manera mes que satisfactòria, i que per nosaltres poden ser un bona referència.

No fa massa temps, llegint una entrevista que li feien al responsable del tema laboral en un país del nord d´Europa, no recordo si era Dinamarca o Austria, però això si, es tractava d´un país amb situació de plena ocupació. El periodista preguntava: S´ha fixat en les xifres que ofereix aquí a Espanya el mercat del treball? Si, les he contemplat deia l´entrevistat, efectivmernt no son gaire satisfactòries.El peruiodista seguia preguntant: Doncs això a vosté que li dona a entendre? Doncs em dona a entendre, i sense cap intenció de posar-me allá on no em manen, que a vostés el seu ordenament laboral no els funciona massa bé. I doncs vosté que faria? Ja li he dit que això son vostés els espanyols, els que coneixen millor les causes del problema, però a  mi em sembla molt evident, que el cal fer es dur a terme els canvis que semblin pertinents dins de l´esmentat ordenament laboral. Per acabar el periodista preguntava: perque no em diu els canvis que vosté faria?. En primer lloc, repeteixo que això es cosa de vostés, però els canvis sembla obligat fer-los, i si les primeras temptatives no donen resultat, s´en proben unes altres de diferents, fins quwe es trovi una bona solució, l´única cosa que jo no faría, es seguir tal com estan, sense fer cap innovació, perque això els pot conduïr a una situació irreversible.

LA societat espanyola no pot esperar deu anys, s´hauria de posar ja ara, fil a l´agulla, i de moment ho deixo aquí, feia temps que no en parlava, potser m´he excedit, ho sento molt.

Josep mª Carbonell i Vilaró