MANERES DE VIURE

Quan en aquest país pensavem que ja havien arribat les llibertats, jo ja era una persona casada, amb dues criatures i per tant amb un coneixement força profund de la diferencia que es dona entre viure en llibertat o sotmés als criteris dels que s´otorguen el dret de conduir la vida dels altres.

Al devant d´aquesta situació tens dues opcions, una pot ser aceptar la vida que et volen imposar, procurant en la mesura que poguis fer-ho, disfrutar de les coses que et son permeses, evitant aixís tant per tu com per els teus mes propers, situacions que poden arrivar a ser traumàtiques.

L´altre opció, es lluitar contra la manca de llibertat, amb tots els mitjans al teu abast, i veure d´aconseguir aixís, que el nostre pensament, la nostre manera de viure, i la nostre manera de veure les coses sigui respectada.

En el meu cas, i en el curs de la dictadura franquista, que com he dit abans la vaig viure amn tota la seva plenitut, haig de reconeixer que no vareig ser alló que es diu un lluitador, vaig acceptar lo que les circumstàncies de la vida m´havien ofert, i procurar en lo posible ser feliç, i donar felicitat a tots els que m´envoltaven, en primer lloc quan tenia l´edat per fer-ho, estudiar, mes endevant treballar, els dissabtes abanva a jugar al futbol, i els diumenges sortia a ballar amb alguna mossa, mes endevant, els fills, la familia.

Seguint aquesta linea d´actuació, no vareig tenir mai que correr al devant dels "grisos", ni tenir que passar cap estoneta dins d´aquell ombrivol edifici de la Via Layetana, vareig acceptar lo que hi habia i francament m´hagués pogut anar mes malament, vareig superar aquella etapa de la meva vida sense cap ferida.

Va arribar la democràcia i amb ella la llibertat per poder fer moltes altres coses, que anys enrere no ens eren permeses, tanmateix, varem començar a viure, amb l´il.lusió i l´esperança de que la protecció social, la sanitat i educació publiques, es posarien a l´abast de tots els nivells de la nostre societat.

S´han donat moments en el curs d´aquests recents anys, en els que francament, semblava que ho estavem aconseguint, però darrerament, la decepció i el desanim ja ens comencen a envair un altre vegada.

Fins i tot darrerament, estem reparant en el fet, de que ja no pots ni fer ni dir tot lo que et sembli, i sobretot procurar evitar segons quines relacions i segons quins llocs d´esbarjo, perque la teva vida privada i la teva intimitat poden estar a l´abast del primer que aixís s´ho proposi, només deixant uns quans calerons, sobre la taula d´algún investigador que accepti participar en aquest cercavila.

Al devant d´aquest estat de coses, et tornes a trovar en aquella situació que quatre ratlles mes amunt esmentavem, es poden fer dues coses, lluitar, o acceptar les coses tal com es presenten.

En el present moment, jo diria que ja son masses els esforços que la nostre societat ha fet, per permetre que una quans ineptes, acompanyats d´algún pallasso i fins i tot d´algún psicòpata, posin en perill el benestar i la llibertat de tot un poble.

Nosaltres, la gent dekl carrer, el que hem de fer es denunciar-ho, recolsant aixís la feina dels bons politics, de la policia, de la jurisprudència, i ho dic una vegada mes, dels psiquiatres, perque en aquesta festa hi ha trovat cabuda mes d´un psicópata.

Josep mª Carbonell i Vilaró