UN COMIAT EXCESIVAMENT ONEROS

Hi ha aspectes de la vida, que a tots sen´s fan per dir-ho d´alguna manera, incomodes a l´hora de parlar-ne o de comentarlos com ara jo procuraré fer a través d´aquest article, i tot es perque tenen molt que veure amb l´arribada del moment final, aquell moment que sembla que un dia o altre a tots ens ha d´arribar, encara que estem en un moment en el que ja no saps que pensar, recordo aquella conversa del Sr. Punset amb l´Albert Om, jo no tinc cap intenció de morirme deia en Punset, això es una cosa que tots sabem que un dia o altre arriba Sr. Punset, vosté Om això ho diu perque fins ara sempre ha estat aixís, però qui li diu que no ha de canviar, en aquesta vida tot ha sufert unes alteracions que dingú esperava.

Escoltat d´aquesta manera, sembla que tot pot ser una de les genialitats a les que ens te acostumats el Sr. Punset, però el que passa es que en ocasions, les genialitats quan tenen com origen uan persona genial es converteixen en realitat, i penses que tot podria ser i fins i tot notes una millora en el teu estat d´anim, perque a mi em passa com al Sr. Punset, tampoc em vull morir, em queden moltes coses per fer, l´altre dia llegint un article del diari, deia que als anys quaranta l´esperança de vida estaba al voltant dels cinquanta anys, i que en l´actualitat ja arribem als vuitanta, només en setanta anys hem allargat la vida en trenta anys.

Donat els esforços investigadors i de recerca que avui en dia es duen a terme i que porten com a resultat l´aparició de nous tractaments i farmacs, tot et porta a pensar que l´esperança de vida anirá augmentant, no tot son genialitats, es tracta de tenir confiança en nosaltres mateixos i en la nostre capacitat per estudiar, inv estigar i treballar, de tot això els nostres nets, tan macos i trempats que son, encara en podrán treure profit.

La veritat es que un cop mes m´he tornat a embolicar, no era la meva intenció parlar de l´esperança de vida ni de les genialitats dels nostres savis, volia parlar de lo onerós que resulta morir-se, no fa gaires dies l´entitat financera amb la que treballo i on tinc també establertes les assegurances de la llar, vehicles, etc, em va oferir contractar una mena d´assegurance o de diposit, destinat a tenir quan arribi el moment final, el capital necessari per atendre les despeses de l´enterrament, i tot parlant-ne em deien que avui en dia el cost mitjá d´un enterrament digne, oscil.lava al voltant dels sis o set mil Euros, cosa que jo desconeixia entre altres raons perque con deia abans no penso ni tinc intenció de morir-me, però aixís a primera vista en va semblar excesivament car, els hi vareig contestar que ja ho parlaria amb la meva senyora i que ja els diriem alguna cosa, voldria fer l´incís per dir que de totes aquestes coses relacionades amb la familia, la salut, la llar, etc,sempre les parlo amb la meva dona, altre cosa son els temes profesionals que m´afecten a mi personalment, respecte a això les decisions les prenc jo mateix i son estrictament de la meva responsabilitat.

A la meva dona no li agrada això de parlar d´enterraments, es del parer de que quan arribi el moment val mes personar-se a la funeraria i allá sospesar les diferents opcions, vol una caixa que li agradi, que es vegi de bona qualitat, també vol escollir el tipus de recordatori, la música de la cerimonia, vol una Missa, i tot això segons ella no es contempla a través del barem d´una companyia d´assegurances.

Totes maneres son coses, aquestes, que val mes pensar-hi amb temps, perque no t´hi troves cada dia, a casa meva tant els avis com els pares, varen estar tota la vida pagant el rebut de l´enterrament, a casa nostre respecte a això si que la meva senyora ha pres la seva decisió, no vol un enterrament a la carta, el vol al seu gust, ens varem personar a la funeraria perque ens informessin, efectivament en enterramnet avui en dia gira al voltant dels sis mil Euros, també n´hi ha de mes baratets, però queden una mica rancis, la meva dona arribat el cas, vol que els assistents a l´enterrament s´en en portin una bona impresió, que entenguin que la persona que ens ha deixat, fins l´ultim moment ha rebut una bona consideració.

Però evidentment, l´en terrament surt excesivament onerós, a primera vista, sembla que l´oferta que rebs, no val els sis mil Euros que et demanen, moltes families quan  arriba el moment es troven en dificultats per poder atendre una despesa aue sempre arriba de sobte, potser convindria alliberar el sector, propiciar que hi hagués mes competència entre diferents funeràries, d´aquesta manera potser s´abaratiria els cost de l´enterrament.

Fa ja una bona temporada, varem assistir a l´enterrament d´un conegut, a l´acte del funeral l´Esglesia era plena de gom a gom, eren gent molt ben relacionada, i per acomiadar al difunt ens hi varem aplegar una bona colla, només començar el funeral, vareig trovar a faltar la caixa de morts, li vareig preguntar a la meva dona, on es el mort?, no ho se el deuen haber deixat a l´entrada.

A l´entrada tampoc hi era, on deu estar el mort? vareig seguir preguntant-me, la meva dona li va preguntar a la veina que tenia asseguda al seu costat, una senyora coneguda del barri, ella ens va informar el perqué de l´abscencia del finat, abans de morir va deixar ordenat que el seu cos, fos entregat a la ciencia per l´investigació, es una decisió personal que cal respectar, però que a la vegada et reporta un estalvi dún bon grapat d´Euros, també cal tenir-ho en compte.

Cal respectar la voluntad del que s´envá, es la seva decisió, com la de l´eutanasia, un altre dia en parlarem, en parlarem si en tinc ganes, perque francament parlar d´aquestes coses, no fa gens de gracia, si no hagués estat per l´entitat finanacera que va voler encolomar-me una assegurance d´enterrament, jo a hores d´ara seguiria sense saber que un enterrament em pot costar sis o set mil Euros, i es que son mots Euros!, em sembla que desde l´Administració caldria fer una ullada per veure com funciona tot això de les funeràries.

Perdonis si els ha molestat el tema, la setmana que ve ja parlarem d´alguna cosa que pogui resultar mes agradable.

Josep Mª Carbonell i Vilaró